.
.
DE BELLO TROIANO
.
.
.
.
En aquell mateix instant, Zeus despertà al cim de Lida, al costat d’Hera, la de l’auri seient. I en alçar-se i veure els teucres perseguits pels aqueus, que ajudava Posidó… tornà els ulls plens de còlera vers Hera i li va dir en to amenaçador: —¡Deessa mentidera! ¡Heus ací l’efecte dels teus artificiosos enganys…!
Hera respongué amb veu plena de dolçor: —Et jure pel Cel i per la terra i per l’aigua de la llacuna Estígia…
Sentint-la parlar d’aquesta manera, somrigué el pare dels hòmens i dels déus i va dir, desarrufant les celles: —Si tu, Hera, quan seus al meu costat a l’assemblea dels immortals, estiguesses sempre d’acord amb mi… Posidó, molt prompte es plegaria als meus desitjós.
Ilíada, XV
.
.
Posidó: (dirigint-se a Apol·lo) —Cal que sigues, ¡oh neci!, molt irreflexiu i atordit per a auxiliar els troians.
Ilíada, XXI
.
.
.
.
.
.
.
La ciutat està bastida sobre un tossal, destacat de la gran plana que el volta, i des del qual es pot veure la mar i fins les illes pròximes. Per la plana van dos rius peresosos.
Si fem cas a Schliemann, la ciutat té quatre portes i una més molt fortificada; en la part oriental, tres torres: una d’elles defèn una porta i l’altra protegeix una cisterna. A la banda interior dels murs hi ha magatzems, i llurs sostres constitueixen una camí de ronda. La ciutat s’eleva, fins al castell, en àmplies terrasses. Els carrers principals estan pavimentats. S’hi troben moltes cases luxoses.
El comerç ha fet rica la ciutat. Per ella passa la via d’inumerables rècules de muls, menades pels mercaders que van cap al Nord i que volen evitar el camí marítim de l’Hel·lespont, per por al contrari corrent i a la terrible empenta de les ventades.
Els ciutadans són prou civilitzats. No poden ser apel·lats barbres. Sols alguns costums orientals hi han entrat, de no gaire importància, com el de tenir harem el Rei.
El Rei, Príam, fora d’aquesta debilitat (ningú no pot arribar a la perfecció) és prou recte i mana paternalment els seus súbdits. Té un ramat de fills, ben diferents entre si; n’hi ha de bons i de roïns, de valents i de covards, de bells i de lletjos. Però cap d’ells no presumeix massa de la seua condició de príncep.
Un d’ells ha estat el causant de la guerra. Paris és el més formós i el més covard. [...]
A Paris, que estava fent vida bucòlica a lda, Afrodita li complica l’existència; li ha promès a l’orelleta que li aconseguirà la dona més apetible, si la tria a ella, com la més formosa, respecte a Hera i a Atenea.
Paris es deixa convéncer, però és molt dubtós que hi haja raó per a acusar-lo de venalitat. Atenea, que sempre l’havem vista vestida, no sabem si agradaria nua, com la va veure Paris. Hera devia ser una femellota, si no, no captivaria Zeus tan sovint. Però Afrodita està tan ben feta que no cap comparar-la amb cap altra.
Les deesses preterides, encegades per la vanitat no ho cregueren així, i Paris guanyà les més decidides enemigues. La rancúnia femenina en les immortals arriba al màxim, clar és; Paris, i Troia que el protegia, no havien de tenir salvació.
Però el príncep ex-pastor no hi pensa. Ajudat per Afrodita, enamora i rapta Helena i se l’enduu a Troia. ¡Oh, quin plaer animal el de posseir-la!
Els altres prínceps —Hèctor més que ningú— remugaren davant d’aquesta nova vel·leïtat del germà, pensant en el conflicte que, lògicament, se’ls anava a venir damunt. Però com si res, perquè Príam excusà la conducta de son fill, en veure la dona tan estupenda que havia portat.
* * *
Menelaos, quan torna a Esparta, desitjós de reunir-se amb Helena que havia maridat tan recentment, quedà astorat davant de la llar buida. I quan li diuen el que ha passat, els dimonis se l’emporten.
Si, pensant amb sang freda, hagués acudit per les bones a Príam, demanant la devolució de l’esposa, estic segur que, predominant a la ciutat el seny, li l’haurien tornada, i fins i tot potser li haurien permès desfogar l’amor propi cara a cara amb Paris.
Però Menelaos —i fins ara no el critique — fa una altra cosa: conta el succeït a son germà, Agamèmnon, rei de Micenes, i el decideix perquè l’ajude a venjar-se. Convoquen de totes bandes de Grècia gents desitjoses d’aventures i de riqueses i coaccionen als que creuen que de moment s’està millor en casa, com Odisseu, que perquè no se l’enduguen es fa el foll, però no li val.
L’estol es reuneix a Aulis, on Agamèmnon, per obtenir que bufàs el vent, i refiant-se del consell de Calcant, està a punt de sacrificar sa filla Ifigenia, i si no és perquè Artemísia la fa desaparèixer, li talla el coll.
Els que han anat a Aulis —reis, prínceps, nobles, plebs— tots són gentola. Dels principals, Agamèmnon és envejós; Aquil·les, poca-solta i ple de vanitat; Nèstor, malintencionat; Ulisses, un sac de mentides, d’hipocresies i d’astúcia, tan ingènua que cal ésser un babau per a deixar-se enganyar per ell; entre els dos Aias, l’oileu i el telemoníada, i Diomedes, no es pot distingir el més bèstia. I si és Menelaos, per a qualificar-lo penseu que quan, aconseguida la victòria troba Helena, si bé s’enutja un poquet, basten quatre carícies d’ella —la que a Troia, després de Paris havia tingut altres companys de llit— perquè ho oblidàs tot i tornàs a ésser tendre espòs.
[...]
* * *
Els aqueus, quan partiren d’Aulis, pensaven acabar amb els troians de manera fulminant. Però malgrat l’ajut dels déus i d’altres grecs que han cridat, es passen deu anys sense poder entrar en ílion.
Per a aconseguir-ho cal que Helena traesca els troians; Ulisses i Diomedes han de furtar el Pal·làdium, l’estàtua la possesió de la qual anava unida a la sort de la ciutat; i els grecs han de recórrer a la trampa del cavall de fusta, que no té èxit si les serps no maten Laocoont.
Per aquests mitjans vils, els aqueus vencen Troia. I ara sí que la baixesa de llurs ànimes queda ben al descobert: assassinen, cremen, furten, violen… El fillet d’Hèctor el rebenten d’un bac des de dalt del mur; la vídua és feta esclava. Príam és mort. Hècuba, la regina, és condemnada també a servitud. Les princeses passen a ser les concubines de llurs conqueridors. Políxena serà sacrificada als déus…
* * *
Però les coses no queden així. Per damunt dels miserables habitants de l’Olimp, hi ha una Ment que disposa un càstig als dolents: Aquil-les, en l’infern, diu: «Preferiria ser jornaler al servei d’un indigent, a regnar sobre tots els morts». Un Aias es suïcida; l’altre s’ofega en la mar. Menelaos i Ulisses han de passar molts anys de patiments, abans de tornar a la llar. Agamèmnon és emmetzinat per la seua esposa…
I la Intel·ligència omniscent i omnipotent ha decretat també que Troia no muira del tot; que siga la llavor de la gran, de l’eterna Roma.
.
Alfons Verdeguer
(València, 1923 – València, 1971)
Editorial Torre. València, 1958
Editex. Barcelona, 1957
Michael Longley
