Arxius

Archive for the ‘Matèria troiana’ Category

Borges: «The borgh brittened and brent to brondes and askes…»; i Rossetti, i Yeats, …

.

.

.

.

I

.

Sithen the sege and the assaut was sesed at Troye,

The borgh brittened and brent to brondes and askes,

The tulk that the trammes of tresoun there wrought

Was tried for his tricherie, the trewest on erthe.

Hit was Ennias the athel and his highe kynde

That sithen depreced provinces, and patrounes bicome

Welneghe of al the wele in the West Iles :

.

Gawain and the Grene Knight

.

.

.

.

I

.

Once the siege and assault of Troy had ceased,

with the city a smoke-heap of cinders and ash,

the traitor who contrived such betrayal there

was tried for his treachery, the truest on earth;

so Aeneas, it was, with his noble warriors

went conquering abroad, laying claim to the crowns 

of the wealthiest kingdoms in the western world.

.

Sir Gawain and the Green Knight

Traducció en vers de Simon Armitage

.

.

.

.

.

Los cuatro ciclos

J. L. Borges, “Los cuatro ciclos” [1972].

 

Cuatro son las historias. Una, la más antigua, es la de una fuerte ciudad que cercan y defienden hombres valientes. Los defensores saben que la ciudad será entregada al hierro y al fuego y que su batalla es inútil; el más famoso de los agresores, Aquiles, sabe que su destino es morir antes de la victoria. Los siglos fueron agregando elementos de magia. Se dijo que Helena de Troya, por la cual los ejércitos murieron, era una hermosa nube, una sombra; se dijo que el gran caballo hueco en el que se ocultaron los griegos era también una apariencia. Homero no habrá sido el primer poeta que refirió la fábula; alguien, en el siglo catorce, dejó esta línea que anda por mi memoria: The borgh brittened and brent to brondes and askesDante Gabriel Rossetti imaginaría que la suerte de Troya quedó sellada en aquel instante en que Paris arde en amor de Helena; Yeats elegirá el instante en que se confunden Leda y el cisne que era un dios.

Otra, que se vincula a la primera, es la de un regreso. El de Ulises, que, al cabo de diez años de errar por mares peligrosos y de demorarse en islas de encantamiento, vuelve a su Ítaca; el de las divinidades del Norte que, una vez destruida la tierra, la ven surgir del mar, verde y lúcida, y hallan perdidas en el césped las piezas de ajedrez con que antes jugaron.

La tercera historia es la de una busca. Podemos ver en ella una variación de la forma anterior. Jasón y el Vellocino; los treinta pájaros del persa, que cruzan montañas y mares y ven la cara de su Dios, el Simurgh, que es cada uno de ellos y todos. En el pasado toda empresa era venturosa. Alguien robaba, al fin, las prohibidas manzanas de oro; alguien, al fin, merecía la conquista del Grial. Ahora, la busca está condenada al fracaso. El capitán Ahab da con la ballena y la ballena lo deshace; los héroes de James o de Kafka sólo pueden esperar la derrota. Somos tan pobres de valor y de fe que ya el happy-ending no es otra cosa que un halago industrial. No podemos creer en el cielo, pero sí en el infierno.

La última historia es la del sacrificio de un dios. Attis, en Frigia, se mutila y se mata; Odín, sacrificando a Odín, Él mismo a Sí Mismo, pende del árbol nueve noches enteras y es herido de lanza; Cristo es crucificado por los romanos.

Cuatro son las historias. Durante el tiempo que nos queda seguiremos narrándolas, transformándolas.

.

.

 

Helen_Dante_Gabriel_Rossett

‘Helen of Troy’. Dante Gabriel Rossetti. Oil on panel. 1863

..

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

..

.
Leda and the Swan

.
A sudden blow: the great wings beating still
Above the staggering girl, her thighs caressed
By the dark webs, her nape caught in his bill,
He holds her helpless breast upon his breast.

How can those terrified vague fingers push
The feathered glory from her loosening thighs?
And how can body, laid in that white rush,
But feel the strange heart beating where it lies?

A shudder in the loins engenders there
The broken wall, the burning roof and tower
And Agamemnon dead.
………………………………………Being so caught up,
So mastered by the brute blood of the air,
Did she put on his knowledge with his power
Before the indifferent beak could let her drop?

.

W.B. Yeats
.

.
.
.

.

Un cop sobtat: les grans ales agitant-se
sobre la tremolosa noia, les cuixes acaronades
per les fosques palmes, el seu clatell atrapat pel bec,
el seu pit desemparat premut contra el d’ell.
.
¿Com allunyar aquesta glòria emplomallada de les seves cuixes,
que ja s’afluixen, amb aquests dits dèbils i aterrits?
¿I com pot el cos, pres per aquesta blanca empenta,
no sentir contra seu el batec estrany d’aquest cor?
.
Un tremolor en les entranyes hi dóna a llum
la muralla afonada, el teulat i la torre en flames,
i Agamèmnon mort.
……………………………..Així presa,

així dominada per la sang salvatge de l’aire,
¿va rebre d’ell, per la seva força, el seu saber,
abans que el bec indiferent la deixés anar?

 

 

.

.

.

Aquil·les en guaita, per matar Troilus. El fresc de Tarquínia i la imatge absent, segons Pascal Quignard

.

.

.

 

[…] Una imatge manca a l’inici. Ningú d’entre nosaltres no ha pogut assistir a l’escena sexual d’on resulta. El fill que en prové la imagina sense parar. És la que els psicoanalistes anomenen Ur-escena.

Una imatge manca a la fi. Ja que ningú d’entre nosaltres, viu, no assistirà a la seva mort. Tant l’home com la dona imaginen el seu descens cap als morts, a l’altre món, a casal de les ombres. És el que els antics grecs anomenaven Nekhuia.

Avui, de manera més radical, us voldria mostrar que hi ha una imatge que manca en tota imatge. Seré molt feliç que hom pugui dir al sortir d’aquesta sala: «Parlar de l’imatge absent no és una imatge. I no es tracta tampoc d’una forma de parlar.» Jo voldria fer-vos tocar amb el dit, només una vegada, la imatge particular que manca en una imatge particular. […]

Pascal Quignard
Sur l’image qui manque à nos jours

..

.

.

.

.350px-Etruscan_mural_achilles_Troilus . . ..

.

.

.

1. Le guet

Il nous faut quitter la mer Tyrrhénienne. Il nous faut repasser par Rome. Il y a pire destin. Direction l’Étrurie. On arrive à Tarquinia. On monte, en première, dans la petite Fiat louée à l’aéroport, les petites ruelles à pic. On monte tout en haut de la petite ville. On se gare dans le parking du musée étrusque. Là, on monte en­core, mais à pied, jusqu’en haut de la colline. Sur la colline, on voit des petits périscopes qui pointent dans l’herbe sauvage et les chardons. Étrange taupinière des morts. C’est là que désira se rendre Lawrence avant de mourir. On va descendre dans l’une de ces tombes rondes. Chacun des érudits se met en quête auprès de son archéologue auprès de son «superinten­dant» de celle qu’il souhaite profaner, et étu­dier, et admirer. Pour moi, la plus belle de ces tombes est la tombe dite des Taureaux. On va descendre voir la plus belle fresque à mes yeux du monde antique. Cette fresque même si elle a été peinte ici, sur le sol italique, à Tarquinia n’est ni étrusque ni romaine mais grecque. La fresque d’Achille et de Trôilos est celle qui tombe directement sous les yeux quand on entre sous la voûte de la tombe après avoir descendu la dizaine de marches sous la terre. On pénètre dans l’ombre et l’humidité. Les yeux s’accoutument à l’air fétide, lourd, humide, rare. On lève la lampe dans cet air épais et assombri. La fresque se tient là, juste devant nous, juste au-dessous des taureaux érigés, au centre de la chambre funéraire. Dans l’obscu­rité, elle est incroyablement belle, tant elle est claire. Blanche et rose plutôt que rouge. C’est une des plus paisibles peintures du monde. Il faut la lire à partir de la droite. Le magnifique cheval blanc vient de la droite et se dirige vers la gauche. Ce qu’on voit tout d’abord c’est Trôilos chevauchant lentement un cheval blanc im­mense dans la paix. C’est le soir. C’est la dou­ceur du soir. Il vient de quitter les portes Scées. Il va faire boire son cheval à la fontaine. On sait que c’est le soir parce que, sous le cheval, entre les jambes de l’immense cheval blanc, le fres­quiste de Tarquinia (le mégalographe grec) a peint un soleil rouge qui se couche.Pascal Quignard

Le soleil est déjà à demi plongé sous l’horizon.

Chevauchant son cheval immense le jeune Trôilos tient ses rênes dans la main droite; il tient dans son autre main sa longue lance de guerrier. Il est très beau. Il est lui-même si grand que sa tête sort du cadre quadrangulaire dont le peintre a entouré sa fresque. Il est presque entièrement nu, sauf les pieds et les chevilles.

Tout à fait sur la gauche, face à nous, caché par le puits maçonné, Achille, derrière les grandes pierres rectangulaires, se tient en embuscade. Trôilos ne le voit pas. Achille n’est pas seulement aux aguets: tout son corps, couvert d’armes et d’armures et de cas­que de guerre, est prêt à passer à l’attaque. Comme un félin, Achille prémédite son bondissement et son meurtre.

C’est l’instant d’avant.

L’action n’est même pas commencée.

C’est l’embuscade elle-même qui est fi­gurée. Si la peinture ancienne n’est pas une représentation qui met en scène l’action, c’est parce qu’elle est encore une embuscade qui observe les éléments qu’elle met en place sans qu’elle les assemble encore.

La considération, la contemplation, la theôria, est encore soumise au guet. Le guet de chasse fut la source visuelle de la rêvée, qui est elle-même à la source de la pensée.

La peinture ancienne est un reste de guet.

Durant des millénaires, des centaines de millénaires, les hommes, leurs proies, qui étaient aussi leurs prédateurs, se sont fait face.

En amont de la contemplation esthéti­que: le guet avant l’action: c’est-à-dire avant la mise à mort.

J’ajoute ceci, qui a peut-être son impor­tance: Pourquoi Achille en grec Achilleus— le courage même, le héros éponyme du cou­rage, va-t-il tuer, en recourant à une aussi méprisable ruse, après avoir lacé ses jambiè­res, après avoir mis son casque sur son visage, après s’être armé de bronze jusqu’aux dents, un enfant nu qui vient faire boire son cheval au puits, paisiblement, alors que le soleil se couche?

Pour comprendre une fresque antique qu’elle soit égyptienne, védique, étrusque, grecque, latine— il faut non seulement con­naître le récit qu’elle condense mais parler la langue qui le rapporte. Je n’ai pas le temps de développer ce point qui n’est pas essentiel à notre propos mais je vous jure que c’est vrai. On ne peut pas comprendre une peinture si on ne connaît pas la langue du peintre. Comme pour le rêve, il faut parler la langue du rêveur pour comprendre les images qu’il hallucine et qui se juxtaposent spontanément et désordonnément dans son sommeil.

Pour contempler les fresques, il faut parler la langue du peintre.

L’oracle pythique disait que la citadelle «Trôia» ne pourrait être détruite que si le jeune et beau kouros «Trôilos» mourait avant l’âge de vingt ans.

Alors tout se dédouble. Tout se prémé­dite. Cette peinture médite, pré-médite, se tient en «embuscade dans le visible» de fa­çon vraiment sublime. Elle est incroyablement pensive, méditante, parce que son image absente (le sacrifice du kouros Trôilos sacrifié par Achilleus un peu à la façon d’Isaac par Abraham) s’approfondit d’une autre image qu’elle devance. Le cheval de Troie se tient derrière le cheval de Tarquinia comme Achille se tient derrière le puits vers lequel le cheval se dirige pour boire. Comme Trôia se tient derrière le nom de Trôilos, l’incendie de Troie à demi consumée par les flammes des Achéens se tient derrière le soleil couchant à demi dévoré par la nuit.

Ici il y a deux images absentes.

La première image absente dans cette image: le meurtre de Trôilos exécuté par Achille.

La deuxième image absente dans cette image: Trôia vaincue en flammes.

.

Pascal Quignard
Sur l’image qui manque à nos jours

.

. ..

.

.tomb_of_the_bulls.

.

.

. .

.

1 . La guaita

Hem de deixar la mar Tirrena. Hem de passar per Roma. Hi ha pitjors destins. Destí Etrúria. Arribem a Tarquínia. Pugem, en primera, amb el petit Fiat llogat a l’aeroport, pels carrerons costeruts. Pugem al capdamunt del poble. Aparquem al pàrking del museu etrusc. D’allà encara ens enfilem,  però ja a peu, fins al cim del turó. Al turó, veiem petits periscopis que sobresurten entre l’herba silvestre i els cards. Estranya talpera dels morts. Aquí és on Lawrence va voler anar abans de morir. Ens preparem per baixar a una de les tombes rodones. Cadascun dels erudits demana al seu arqueòleg al seu “superintendent”— la que vol profanar, i estudiar, i admirar. Per a mi, la més bella d’aquestes tombes és la dels Toros. Baixarem a contemplar el fresc més bonic —als meus ulls del món antic . Aquest fresc tot i pintat aquí, en sòl itàlic, a Tarquínia no és ni etrusc ni romà, sinó grec. El fresc d’Aquil·les i Troilus és sobre el que recau directament la vista quan s’entra sota la volta de la tomba després de baixar la desena de graons sota terra. Penetrem en l’ombra i la humitat. Els ulls s’acostumen a l’àire fètid, pesant, humit, estrany. Alcem el llum en aquest aire espès i ombrívol. El mural s’alça aquí, davant nostre,  just a sota dels toros encimbellats, al centre de la cambra funerària. En la foscor, és increïblement bell, tant clar com és. Blanc i rosa més que vermell. Aquesta és una de les pintures més pacífiques del món. Ha de ser llegida des de la dreta. El bell cavall blanc ve de la dreta i es dirigeix cap a l’esquerra. El que veiem en primer lloc és Troilus cavalcant lentament en un cavall blanc immens, en pau. És el capvespre. És la dolçor del capvespre. Ell acaba de sortir per les portes Escees. Abeura el seu cavall a la font. Sabem que és el vespre perquè, sota el cavall, entre les cames de l’enorme cavall blanc, el fresquista de Tarquínia (el megalògraf  grec) hi ha pintat un sol vermell que es pon.

El sol ja està mig submergit per sota de l’horitzó.

Cavalcant en el seu cavall immens el jove Troilus pren les regnes amb la mà dreta; a l’altra mà hi té la seva llarga llança de guerrer. És molt bell. De fet és tan gran que el seu cap queda fora del marc quadrangular amb el que el pintor ha envoltat el seu fresc. Va gairebé nu, llevat dels peus i dels turmells.

A l’esquerra de tot, de cara a nosaltres, ocult pel pou de maçoneria, Aquil·les, darrere les grans pedres rectangulars, està emboscat. Troilus no el veu. Aquil·les no és només a l’aguait: tot el seu cos cobert d’armes i armadures i casc de guerra està a punt per atacar. Com un felí, Aquil·les premedita el seu assalt i seu assassinat. 

Aquest és l’instant d’abans.

L’acció no ha ni tan sols ha començat.

És l’emboscada en si la que hi està figurada. Si la pintura antiga no és una representació que mostra l’acció, és perquè encara és una emboscada que observa els elements que ella coloca sense que els ajunti encara.

La consideració, la contemplació, la theôria, encara està subjecta a estar a l’aguait. La guaita de cacera fou la font visual de l’imaginar, que és la font del pensar.

La pintura antiga és una resta de la guaita. 

Durant milers d’ anys, centenars de milers d’anys, els homes, les seves preses, que eren també els seus predadors, s’han encarat. 

Aigües amunt de la comtemplació estètica: la guaita abans de l’acció: és a dir, abans de la matança.

.
Afegeixo això, que pot tenir la seva importància: ¿Per què Aquil·les —en grec Aquilleus—, per si sol el coratge, l’heroi epònim del coratge, matarà, usant un truc tan menyspreable, després d’haver-se llaçat les gamberes, desprès d’haver-se posat el casc sobre el rostre, després d’haver-se armat de bronze fins a les dents,  un minyó que ve a abeurar el seu cavall al pou, amb tota tranquil·litat, a la posta de sol?

Per entendre un fresc antic ja sigui egipci, vèdic, etrusc, grec, llatí no només cal conèixer la història que plasma, sinó tambe parlar l’idioma que l’explica. No tinc temps per desenvolupar aquest punt que no és essencial per al nostre propòsit, però us prometo que és veritat. No es pot entendre una pintura si no es coneix l’idioma del pintor. Talment per al somni, cal parlar la llengua del qui somia per comprendre les imatges que ell al·lucina i que es juxtaposen espontàniament i desordenada en el seu somni. 

L’oracle pític deia que la ciutadella “Troia” només podria ser destruïda si el jove i bell kouros “Troilus” moria abans de complir els vint anys.

Aleshores tot es desdobla. Tot es premedita. Aquesta pintura medita, pre-medita, es col·loca en “emboscada en el visible” d’una manera veritablement sublim. És increïblement pensativa, meditativa, perquè la seva imatge absent (el sacrifici del kouros Troilus per Aquil·les una mica a la manera d’Isaac per Abraham) s’aprofundeix amb una altra imatge que ella avança. El cavall de Troia es troba darrere el cavall de Tarquínia tal com com Aquil·les està darrere del pou cap el que el cavall es dirigeix per beure. Tal com Troia està darrere del nom de Troilus, l’incendi de Troia mig consumida per les flames dels aqueus està darrere del sol ponent mig engolit per la nit.

.
Aquí hi ha dues imatges absents.

El primera imatge absent en aquesta imatge: l’assassinat de Troilus executat per Aquil·les.

La segona imatge absent en aquesta imatge: Troia vençuda en flames.

pascal-quignard

Pascal Quignard (Verneuil-sur-Avre, dans l’Eure , 1948)

.

Pascal Quignard
Sur l’image qui manque à nos jours

.

.

.

.

.

.

.
Pascal QuignardPascal Quignard

Sur l’image qui manque à nos jours

Arléa

Paris, Avril 2014

ISBN: 9782363080486

.

.

.

Els herois, personatges i llocs troians i odisseics a la Bibliotheca Musarum, de Joan Cavalleria i Dulach (1681). La mitografia en el sis-cents català

.

.

.

GazophylaciumJoan Lacavalleria i Dulach, ciutadà de Barcelona, on hi nasqué el 1640, i doctor en drets, és bàsicament conegut com a autor del que fou el gran diccionari català fins a la publicació del de Pere Labèrnia, el Gazophylacium Catalano-Latinum, imprès a Barcelona el 1696 per Antoni Lacavalleria. El Gazophylacium, el “Tresor”, era una eina per a l’aprenentatge del llatí, a partir del català, si bé el fet que no es limiti a la pura traducció dels vocables, sinó que per a cada terme en català hi inclogui generalment una breu definició, en aquesta llengua, el fa una obra de lexicografia catalana de gran interès.Gazophylacium p

De l’extensió i perdurança de l’ús del Gazophylacium ens en donen testimoni els versos del mallorquí Marià Aguiló, nascut el 1825, uns 130 anys després de la publicació del referit diccionari:

.

D’infant, la llengua del Laci
m’ensenyava un reverend
a cops de Gazophilaci,
i abans que encetés Horaci
n’esbucaren el convent.
.
Marià Aguiló
Al lector

.

.

Bibliotheca musarum - 1El 1681, quinze anys abans de la publicació del seu Gazophylacium, Joan Lacavalleria donà a la impremta un llibre en dos volums, titulat Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum epithetorum, synonymorumque cum interpretatione hispana thesaurus, que publicà, com en el cas del Gazophylacium, l’impressor Antoni Lacavalleria (continuador de la impremta de Pere Lacavalleria, pare de Joan).

A diferència del Gazophylacium, el Bibliotheca Musarum no és en català i llatí, sinó en castellà i llatí. Joan Lacavalleria dedica aquesta seva obra “A los humanistas”, i en la seva introducció ens indica que es tracta de la refosa de material que es trobava en diverses obres:Bibliotheca musarum - 2

L’ “Smetio“, és a dir, el popular vocabulari de locucions llatines del metge i humanista flamenc Hendrik Smet; l'”Officina Textoris“, de l’humanista francès Jean Tixier de Ravisi (Johannes Textor Ravisius); el “Delectus Epithetorum“; l'”Scala Parnassi“; l'”Arte Poetica“; el “Tesoro Poetico“; les “Elegancias Poeticas”, etc.

Entre els diferents continguts de l’obra, el que n’ocupa la major part és un diccionari de noms de lloc i de personatges, extret d’autors llatins clàssics (Virgili, Ovidi, etc.), amb indicació de la llargada de les seves síl·labes, amb una breu explicació en castellà, amb cita de fragments d’obres clàssiques on apareix el nom en qüestió, sinònims, epítets aplicats al personatge de que se tracta, etc.

A continuació transcrivim les principals definicions “en romance” dels noms d’herois, personatges i llocs relatius a les històries troianes i odisseiques, fent-nos així una idea de quina visió en podia obtenir, a finals del segle XVII, un “humanista” lector de l’obra de Lacavalleria. Com a curiositat, l’errada d’atribuïr a Ulisses la mort d’Aquil·les, tot i que abans, al parlar de Paris, s’indica que fou ell, qui l’occí.

.

.

.

Achilles.- Hijo de Peleo Rey de Tessalia, y de la Diosa Thetis, hija de Nereo: nieto de Eaco, y uno de los Principes de Grecia que sitiaron à Troya. Los Poetas fingen, que su madre le bañò tres vezes en la laguna Stygia, lo que le hizo invulnerable, excepto en el talon por el qual su madre le cogiò, y tenia cuando le bañava en la laguna. Tuvo por su maestro à Chiron el Centauro, y despues su madre le embiò à la Corte del Rey Lycomedes, adonde tomò al vestido de donzella para evitar con esas trama la ocasion de ir à la guerra de Troya; donde segun el Oraculo avia de morir; empero Ulisses lo descubriò. Hallandose en el sitio de esa ciudad matò a Hector, y despues de aver arrastrado su cuerpo al rededor de Troya, lo vendiò al Rey Priamo su Padre, à quien pidiò Polyxena su hija para casarse con ella; pero estando para celebrar el casamiento en el Templo de Apollo, Paris hermano de Hector mató à Achilles con una saeta, con que le atravessò el talon.

Aeneas.- Eneas hijo de Anchises, y de la diosa Venus, Principe de Troya, à quien dà grande fama el Poema de Virgilio. Casò en primer lugar con Creusa hija del Rey Priamo, de la qual tuvo a Iulo, llamado también Ascanio. Después que los Griegos hubieron rendido à Troya, se fue para Italia, adonde tomò por su segunda mujer à la viuda hija del Rey Latino, prometida à Turno, al qual Eneas venció y sucedió en el Reyno.

Agamemnon.- Hijo de Atreo y de Erope, marido de Clytemnestra, nieto de Tantalo, hermano de Menelao : Rey de Mycenas, General del Exercito de los Griegos en la guerra de Troya. Despues del rendimiento de essa Ciudad, à su buelta à su Reyno, Clytemnestra le hizo matar por Egysthe.

Ajax.- Hijo de Telamon, grande Capitan. Hallandose en el sitio de Troia pidió las armas de Achiles muerto, se las negaron, y se dieron a Ulysses, enloqueciò por la injusticia, y estando loco matava las fieras, que encontrava pensando matar à Ulysses su competidor, y bolviendo después sobre si, se matò con la espada, que en un desafio avía recibido de Hector, y los Dioses convirtieron su sangre en la flor Iacinto.

Briseis.- Hippodamia, assi llamada de su padre Briseo, natural de la Ciudad de Lyrnessa en Phrygia. Fue à Achilles, y robola despues Agamemnon.

Cassandra.- Hija de Priamo, Rey de Troya. Profeta muy acreditada. Agamemnon la salvò del incendio de Troya, y se la llevò consigo en Grecia.

Circe.- Hija del Sol y de Persa, hermana de Eeto Rey de los Colchos, hechizera muy acreditada, la qual se fue à Italia.

Clytemnestra.- Muger de Agamemnon, la qual conspirò con Egystho la muerte de su marido; pero Oreste su hijo, y de Agamemnon matò à su madre para vengar la muerte de su padre.

Cyclopes.- Gigantes en Sicilia cerca del monte Etna. Tienen un solo ojo en la frente; y la fabula los llama Ministros de Vulcano.

Diomedes.- Rey de Etolia, hijo de Tydeo, nieto de Oeneo, Rey de Calydonia, Capitan Griego. En el sitio de Troia heriò à Venus à la mano, y la Fabula dize que sus compañeros fueron transformados en aves.

Hector.- Hijo de Priamo Rey de Troya, que Achiles matò.

Hecuba.- Muger de Priamo, Rey de Troya, la cual (rendida aquella Ciudad por los Griegos) murió desesperada.

Bibliotheca musarum -4Helena.- Hija de Iupiter, y de Leda, muger de Tyndaro. Dize la Fabula que Helena tomò la figura de un cisne, y que el Dios la conociò. Casò con Menelao, rey de Argos, y en primer lugar Theseo la robò, y despues Alexandre, ò Paris hijo de Priamo. Menelao, y su hermano Agamemnon con el socorro de los Principes Griegos, para vengar el robo, destruyeron à la Ciudad de Troia. En el sitio mataron à Paris. Helena casò con Deifobo, mas fue entregada à su marido, el qual matò a Deifobo hermano de Paris.

Helenus.- Hijo de Priamo, adivino muy perito.

Hermione.- Hija de Menelao, y de Helena, prometida à Orestes por Tindaro, y también prometida a Pyrro por Menelao, el qual como se hallava en el sitio de Troia, ignorava que huviessen desposada à su hija en Argos. Orestes matò a Pyrro, y gozò de Hermiona.

Homerus.- El mas celebre de los Poetas Griegos, y según se refiere, fue cegado.

Ilias.- Cosa de Troia. Poema de Homero llamado Iliada, de dicha ciudad.

Ilium.- Troya, llamada assi del Rey Ilo, el qual la acrecentò.

Iphigenia.- Hija de Agamennon, y de Clytemnestra. Agamennon mató à un ciervo en la Aulida, y para satisfacer à la ira de Diana, quiso sacrificar à su hija: Diana movida de compassion sustituyó à una cierva en lugar de Ifigenia, à la qual la Diosa se la llevó à la Taurica, donde el Rey la hizo Presidenta de los Sacrificios de Diana

Ithaca.- Isla del mar Jonio, donde Ulysses reinò.

Menelaus.- Hijo de Atreo, y de Aeropa, hermano de Agamennon, y marido de Helena.

Nestor.- Hijo de Neleo; y de Chloris. Anduvo à la guerra de Troya siendo de edad de trescientos años. Fue muy elocuente, y su vejez le avía dado mucha experiencia.

Orestes.- Hijo de Agamennon, y de Clytemnestra, à quien el matò por ser adultera con Egistho: por loqual, y otros malos echos estimulado de su misma conciencia andava acossado de las Furias infernales que le abrasavan por varias Partes del mundo, hasta que delante del altar de la Diosa Diana fue absuelto à culpa y pena. Fue este Orestes gran amigo de Pilades.

Palladium.- Estatua de la Diosa Palas, que los Troianos creian aver bajado del Cielo, y la guardavan en el Templo de Troia. El Oraculo les dio à entender que la Ciudad nunca seria rendida, mientres tuviessen en su posession el Idolo, el cual Dionedes, y Tydides se llevaron, quando se hazia la guerra à Troia.

Paris.- Paris, llamado también Alexandro, hijo de Priamo Rey de Troya. La Discordia en el convite de las nupcias de Peleo echó una manzana de oro, con este lema, Detur pulchitiori. Paris fue escogido por Juez de Juno, Pallas, y Venus, y dio el premio à Venus. Despues passò en Grecia, donde robò à Helena, muger de Menelao, el qual fue causa de la guerra de Troya, y matò a Achiles, aunque despues Pyrrho le matò à èl.

Patroclus.- Hijo de Menecio, y de Stenela, muy amigo de Achilles: ambos juntos se fueron à la guerra de Troia. Patroclo aunque peleasse con las armas de Achilles, Hector le matò.

Bibliotheca musarum -3

Penelope.- Hija de Icaro, muger de Ulysses, la cual guardò inviolablemente su castidad por el espacio de veinte años que su marido estuvo ausente. Ulysses à su vuelta tomando el vestido de un mendigo, matò a todos los que quisieron violar à su muger.

Penthesilea.- Reyna de las Amazonas, la cual se fue à Troia para socorrerla contra los Griegos; donde Achilles la mato.

Pergama, -orum.- El Castillo de la Ciudad de Troya.

Polyphemus.- Gigante, hijo de Neptuno. No tenia mas que un ojo en la frente, y robava en los caminos de Sicilia, donde Ulysses le embriagò, y con un leño encendido le quitó el ojo.

Polyxena.- Hija de Priamo, y de Hecuba. Solenizandose las nupcias de Paris, y de Hecuba en el templo de Apolo, Paris matò a Achilles, à quien Hecuba era prometida. Rendida Troya, Pyrrho vengò la muerte de su padre con la de Polyxena.

Priamus.- Hijo de Laomedon, Rey de Troia. Rendida Troia, Pyrrho le matò.

Scamander.- Rio de Troya, llamado tambien Xanthus, donde se lavaban las doncellas antes de casarse.

Troja.- Region de la Asia menor, donde fue edificada la Ciudad de Troia por Apolo, y Neptuno, segun el concierto que hizieron con el Rey Laomedon.

Ulysses.- Hijo de Laertes Rey de Ithaca, y de Dulikio en Grecia, grande Capitan, muy eloquente, y muy astuto. Llegado que huvo à la guerra de Troya, robó el Paladion, y matò a Achilles, por cuyas armas riñiò con Aiax, y le venciò. Rendida que fue Troya, navegò por el mar diez años, por cuyo espacio quitò el ojo a Polyfemo, visitò la hechizera Circe, baxò a los Infiernos, y se livrò de las assechanzas de las Sirenas. Despues bolviò con el vestido de mendigo para ver à su muger, llamada Penelopa, y con este trage matò a aquellos, que quisieron violar su castidad.

.
.
.
.

Bibliotheca musarum - lloms

.

Gazophylacium pJoan Lacavalleria i Dulach

Gazophylacium Catalano-Latinum

Antonium Lacavalleria

Barcelona, 1696

.

.

Bibliotheca musarum - 1Joan Lacavalleria i Dulach

Bibliotheca Musarum sive Phrasium poeticarum
epithetorum, synonymorumque cum interpretatione
hispana thesaurus

Antonium Lacavalleria
Barcelona, 1681

.

.

.

«…com dues pomes de paradís…». La bellesa d’Helena a les «Històries Troianes» i la de Carmesina al «Tirant lo Blanc»

.

.

Molts són ja els estudis sobre les fonts literàries i els manlleus del Tirant lo Blanc. Entre ells aquí portem els provinents de les Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes, traslladades al català per l’escrivent de la Cancelleria Reial, Jaume Conesa (s. XIV).

Si acarem els capítols CXVIII i CXIX del Tirant, on hi trobem la descripció de la bellesa de la princesa Carmesina, amb el Llibre VII de les Històries troianes, on s’hi descriu la bellesa d’Helena, es veu clarament que Joanot Martorell va abeurar-se clarament en la font de Guido delle Colonne. 

Hem numerat les coincidències en una i altra obra per a un millor acarament:

.

.

Tirant lo Blanc

.

Capítol CXVIII

Tirant

“Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís [1] que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir [...]”

Capítol CXIX

“No penseu que en tota aquella missa la Infanta pogués acabar de dir ses hores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa. Com Tirant hagué molt bé contemplada la bellea singular de la Infanta, e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e don­zelles ell en son record haver vistes, e dix que jamés havia vista ni esperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada d’infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura [2] havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit [2] quant al general e molt menys en lo particular; car estava admirat dels seus cabells [3], qui de rossor [3] resplandien com si fossen madeixes d’or, los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap [4]; e estava admirat encara de les celles que paria fossen fetes [5] de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d’espesura de pèls, mas estant [5] ab tota perfecció de natura; més estava admirat dels ulls, que pa­rien dues esteles redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vigorosament, mas refrenats per [6] graciosos esguards, parien que  [6] portassen ab si ferma confiança; lo seu nas [7] era prim e afilat e no massa gran ni poc segons la llindesa de la cara [8], que era d’extrema blancor de roses [8] ab lliris mesclada [8]; los llavis [9] tenia vermells com a coral e les dents molt blanques [10], menudes e espesses que parien de crestall [11]. E estava més admirat de les mans [12], que eren d’extrema blan­cor [13] e carnudes que no s’hi mostrava os negú, ab los dits [14] llargs e afilats, les ungles [15] canonades e encarnades que mos­traven portar alquena, no tenint en res negun defalt de na­tura.

.

.

.

Històries troyanes

.

Les Histories Troyanes - Conesa

[...] E ab sobirà estudi Paris se atançà a Helena així com mils poch, cortesament guardant e endresant sa vista envers Helena. E diligentment fermant son esguart en ella e curosament contemplan sos membres de tanta ballesa hornats, meraveylà’s molt dels seus cabeyls [3] resplendents de gran rossor [3], los quals per aguals parts departia una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap [4] e alcuns fils d’aur qui, devallants de cascuna part, los tanien detràs ligats sots certa ley e regla; dajús los quals cabeyls era lo front, axí blanch com let o neu, en lo qual naguna ruga no feya solch. Meraveylà’s encara, en las parts jusanes del front, aquellas ceyles que paria fossen fetes [5] per ma d’om, axí covinentment levades en alt, no havents nagrura de molta espessura de pèls, mas estans [5] per dreta masura, departien les circunstàncies dels huyls en major resplendor. Meraveylà’s encara de sos huyls qui ressemblaven raigs de II estels; les redoneses dels quals huyls axí com si fossen de ajustament fets artificiosament de pedres precioses, no pas girant-se vagorosament, mas reffrenants per esguarts [6] temprats, paria que [6] prometessen ferma constància de cor. Encar-es meraveylà de la línea retglada del seu nas [7], de meraveylosa ballea, qui la fas departent en dues eguals parts, nos baxava per molta larguea ne, levat per molta curtària, lo sobirà labii tirava en alt, aximateix ne per massa gruxa inflat se espampava per molta amplesa, ne los termens de les narils se acostaven per molta estretura, ne per examplament de molta obertura se manifestaven. Meraveylà’s encara de tota la ballea de la cara [8], de tanta resplendor de blancor [8] com a neu escampada, los mols de la qual cara paria que fossen roses mesclades ab [8] roses, com per naguna variació de temps aquella color de rosa nos mudàs se s’aflaquís.  Axí mateix, mesclada color de neu entre la cara e los labis [9], altra vegada paria que ressemblassen l’alba com esclareix o resplendeix a color de rosa, los quals labis, no ab molta primesa, podia hom veura que rabujassen dolços basars, mas, covinentment altajans, paria que covidassen a besaments dolços e plasents a aquells qu’ils guardaven. E aximateix se meraveylà de les dents [10] sues, blanques [10] com a vori e be posades per lur orde, que la una no sobrepujava l’altre, e l’orde de les quals les ginyives com a roses per línea abrassants, verament paria que fossen liris mesclats ab roses [8]. E axí era bell tot l’environament de la cara, quaix a resplendor de cristayl [11]. Encara se meraveylà del seu coll, redon com a colona, qui representava resplendor de neu, lo qual execat per I poc de grexesa, se mostrava blanc com a let. Aximateix mirava e contemplava les sues espatles, estants eguals per humil planesa, entre les quals era la esquena aytal  com se pertanyia, e de les quals I solch partia en mig qui cascun costat ajustava per redones prima. Mirava encara sos braços, per covinent gruxa esteses e demostrants dolços abrassaments; e les sues mans [12] qui per I poch de lavament son graces; e les extremitats de sos dits [14], anants per lur masura, mostraven les ungles [15] que parien vori; los quals braços, mans e dits resplendien axi com a blancor [13] de let. Encara mirava en Helena la egualtat dels pits, en la plenesa de les quals ses mamelles, axi com II pomes resplendents [1], natura havia compostes. E finalment, mirant e contemplant tota sa persona, la qual era de covinent altea e de molt noble egualtat, pença e enten que encara son de pus plasent forma e ballesa los membres amagats; com verament se cuyt e manifestament vege en la disposició e composició de sa perssona, que natura en alcuna cosa no y ha fallit [2]. (VII, 100-103)

.

.

.

Les Histories Troyanes - ConesaLes Històries Troyanes, de Guiu de Columpnes

Traduïdes al català en el XIVèn segle per

en Jacme Conesa

Biblioteca Catalana, dirigida i publicada per

R. Miquel y Planas. Barcelona, 1916

.

.

TirantJoanot Martorell, Martí Joan de Galba

Tirant lo Blanc

A cura de Martí de Riquer

Clàssics catalans Ariel, 1
Editorial Ariel. Barcelona, 1979
ISBN: 8434475022

.

.

.

.

«…Paris, ab qual geny conquès // Elena, que dins Troya mès». «La Faula», de Guillem de Torroella.

.

.

La faula de Guillem de Torroella explica en primera persona la història del rapte del protagonista a l’Illa Encantada per obra de la fada Morgana, que vol temperar la tristesa del seu germà Artús amb la visita de l’escuder mallorquí. La presència del foraster dóna consolació al rei, desolat a causa de la decadència dels valors cavallerescos, i és l’orígen d’un encàrrec literari: Guillem ha de tornar al món real i explicar tot el que ha vist.

La faula ens ha arribat copiada en quatre manuscrits i va ser punt de referència creatiu per a altres escriptors dels segles XIV i XV, com Bernat Metge, Anselm Turmeda i Joanot Martorell. Això la transforma en un cas notable d’èxit, ateses les característiques de la literatura catalana medieval, on sovintegen les copies úniques i les obres mancades de continuïtat en la tradició pròpia. I és que l’única obra que coneixem de Guillem de Torroella proposa una novetat sensacional: la gran ficció artúrica és visitada per un súbdit de la Corona d’Aragó que s’atreveix a intervenir-hi en primera persona, com a personatge i com a escriptor. L’operació creativa aprofita la història recent de Mallorca i la seva condició insular per projectar-la en el món de l’imaginari general. Guillem de Torroella actua en la seva petita Faula com els autors de les continuacions del Perceval o els compiladors de summes narratives del segle XIII, que teixien ficció a partir de la ficció, treballant sobre un canemàs donat. La singularitat de Torroella està en la seva perspectiva mallorquina, que el transforma en l’iniciador d’un filó literari català, interpretat com a propi pels tres autors citats, que, ni fet expressament, són un barceloní, un mallorquí i un valencià.

.
Lola Badia
Pròleg a “Tres contes meravellosos del segle XIV

.

.

.

Príam i Hècuba acollint Paris i Helena a Troia. / Il·luminació del ms 5192, fol.25v – 1460? 1470? / Boccace – Cas des nobles hommes et femmes
BNF

Ab tant eu vi per mig l’erbatge

Venir un palafrè ferran,

D’asaut tall, no ges pauch ni gran,

Qui fo ricament ensellats,

C’us rey ne fora encavalcats

Segons lo bell arnès que avia;

Mil marchs d’argent crey que valia.

La sella e·l pitral i e·l fres,

L’arçó eron de tall francès,

De blanch vori gint entallats,

D’aur e d’argent asaut obrats,

Ab mant’estòria d’amor

De Floris e de Blanquaflor,

D’Isolda la bronda e de Tristan,

Qui per amor s’ameron tan;

De Tiubes e de Piramús,

De Serena e d’Ellidús,

De Paris, ab qual geny conquès

Elena, que dins Troya mès;

Lur fayt, lur vida, lur ventura

Se devisava en pintura

E mays enquer que no·us say dir.

.
La Faula d’En G[uillem] Torroella
Edició de Pere Bohigas i Jaume Vidal Alcover

.

.

.

.

.

“I vet aquí que pel mig de l’herba vaig veure venir un palafrè ferrant de bella estampa, ni gran ni petit, que anava ensellat amb gran luxe. Un rei l’hauria pogut cavalcar, a jutjar pel bell arnès que duia: crec que valia mil marcs de plata. La sella, el pitral, el fre i els arçons eren de tall francès, d’ivori blanc acuradament cisellat, graciosament obrats amb or i plata. S’hi representaven moltes històries d’amor: de Floris i de Blancaflor, d’Isolda la blonda i de Tristany, que per amor es van estimar tant; de Tisbe i de Píram, de Serena i d’Elidús, i de Paris, amb quina trampa va conquerir Helena i la va dur a Troia; els seus fets, la seva vida, la seva aventura, tot això hi era representat amb imatges, i encara més coses que no us sabria dir.”

.

Guillem de Torroella

La Faula
Edició de Lola Badia a:
Tres contes meravellosos del segle XIV

.

.

.

Els noms de Paris i Helena foren conegudíssims a l’Edat Mitjana, no a través de la Ilíada, sinó de l’obra apòcrifa que porta els noms de Dictis i Dares, i d’altres derivades d’aquesta, com el Roman de Troie, de Benoit de Sainte-Maure, que hom data entre el 1150 i el 1170. La Historia destructionis Troiae del jutge de Messina Guido de Columnis, acabada el 1287, fou traduïda al català per Jaume Conesa el 1367.

Pere Bohigues i Jaume Vidal Alcover,
a les Notes, a l’edició de La Faula, de Guillem de Torroella

.

.

.

.

.

Guillem de Torroella

La Faula

Edició de Pere Bohigas & Jaume Vidal Alcover

Biblioteca Universitària Tàrraco

Edicions Tàrraco. Tarragona, 1984

ISBN: 9788473200530

.

.

Tres contes meravellosos del segle XIV

Edició i comentaris de Lola Badia

Quaderns Crema, 92

Quaderns Crema. Barcelona, 2009

ISBN: 9788477273974

.

.

.

.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 279 other followers