.
Els déus eren a dalt, els homes a baix, i entre els déus i els homes existien els mites. Tanmateix, tot i que això era veritat, no era tota la veritat, perquè hi havia un constant anar i venir entre el cel i la terra: tal déu descendia a la terra, tal home pujava al pla heroic i celeste. Els mateixos mites eren canviants, s’entrellaçaven, es metamorfosaven, morien, ressuscitaven, anaven carregats de llunyanies i de símbols, palpitaven en ells historicitats confuses, somnis balbucejants i corrents en els que allò sagrat i religiós es barrejava amb els instints i el somni. En certa manera, s’esdevenia amb els mites el que Laozi conta de les gerres: «De terra són fetes les gerres. Però allò que no existeix dins de la gerra és el que li dóna la qualitat de gerra». Paradoxalment, podria dir-se que es tracta d’un buit ple, del no-res d’on neix l’areté hel·lènica, la qual seria, en el seu sentit original, una praxis de la noblesa ètica o bé un valor objectiu de força que tendia a la seva perfecció. Així, cada mite posseïa la seva areté pròpia, i Orfeu seria el cantor o poeta per excel·lència, Orfeu, el nom del qual provenia de la paraula fenícia composta d’aur (llum) i de rofae (curació). Orfeu era, doncs, aquell qui curava per la llum.
Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)
Plató, que anava en contra dels mites, contribuí, en veritat, a crear una mitologia de la raó que penetra tota la civilització occidental; es burlava i condemnava «les invencions immorals d’Homer», però creiem que difícilment hauria pogut oposar-se a Orfeu, encara més perquè en l’orfisme s’efectua la separació entre els homes i els déus. Tanmateix, la tendència profunda de l’orfisme s’oposava a que l’home fos un simple testimoni llunyà dels déus: amb un ardent fervor rebia la divinitat, es fonia amb ella d’una manera en la que els factors sexuals i orgiàstics representaven un paper important. Cal no oblidar que el culte del fal·lus es relacionava amb Dionís. El desig místic d’estar «ple del déu» tenia el seu origen en l’èxtasi de l’eros. Els adeptes a l’orfisme es reunien en grups per a celebrar els misteris i adorar els déus de la nit, de les profunditats i de l’amor: Hècate, Persèfone, Dionís, Afrodita.
Orfeu, ell mateix un dels mites decisius de la cultura hel·lènica, no va crear mites. Homer, sí, o més ben dit: fou un enfeixador dels records meravellosos de l’ànima i de l’esperit de les generacions humanes que havien format la unitat cultural grega. Perquè la faula era un do de tots per a tots. La pròpia imaginació dels grecs impedí que els mites fossin univalents. Ve a tomb recordar el que Picard observa en el baix relleu d’Arquelau que hi ha al Museu Britànic, el tema del qual és l’Apoteosi d’Homer. En la part inferior d’aquest baix relleu, Homer està entre les representacions al·legòriques de les seves dues epopeies. Drets darrere del seient del poeta, Cronos i la Terra consagren teatralment la glòria del cantor immortal. Davant del grup, a certa distància, prop de l’altar, s’ofereix un sacrifici religiós: un jove prepara una libació, mentre una dona escampa encens sobre el foc. Es llegeixen els seus dos noms: el jove ajudant és el Mite i la sacerdotessa personifica la Història.
Alguns cops se m’ha acudit pensar que en els homes i en els pobles arriba sempre un moment en què la qualitat de l’esperança forja ella mateixa una nova realitat que sap marxar d’acord amb el ritme veritable del temps. Pulsió del temps i dels orígens, en el mite; realitat tràgica dels fets dels homes, en la història. En ambdues figures del baix relleu del segle II de la nostra era, potser per primer cop, el Mite i la Història han pres forma humana, apartant-se de la tendència general de l’art grec de divinitzar les formes.
Els mites hel·lènics bé podrien ser definits com una vasta biografia simbòlica de múltiples connotacions que van de la innocència a la brutalitat, d’allò material a allò espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció al riure, d’allò grandiós a allò grotesc: una explicació del món que es resol en poemes i estàtues. En tot mite batega una dinàmica auroral del passat, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els mites són immutables fins i tot en les seves metamorfosis, en els seus canvis per a ser la mateixa cosa; quan la seva vigència s’ha evaporat, queden com a exponents essencials d’allò imaginari fundat sobre la història i la religió.
S’ha dit que la mitologia hel·lènica és el resultat de l’acció d’influències molt diverses en les quals el paper representat per elements indoeuropeus sembla bastant limitat. En tot cas fou recobert per aportacions decisives arribades del món semita i, més vagament, d’aquelles civilitzacions mediterrànies els estrats successius de les quals comencem a entreveure en aquest gresol que fou sempre la Mediterrània oriental. Es formen llegendes, evolucionen, es converteixen en matèria literària, religiosa o «històrica», canvien de caràcter a mesura que els centres d’irradiació es desplacen d’una illa a l’altra, d’un continent a l’altre, anant de Síria a Creta, de Rodes a Micenes, de Milet a Atenes. Com és ben sabut, els mites grecs, tot i que en ells apareguin déus, no són necessàriament religiosos. Tots tendien a dessacralitzar-se. Tanmateix, tot el cicle de Demèter, penetrat en la mística de la germinació, creixement i maduració del blat, un dels més grans mites del pensament grec, és profundament religiós: l’eix dels misteris d’Eleusis.
El mite, per la seva naturalesa, rebutja allò accidental per sumir-se en l’essència, on, després d’una llarga evolució, s’instal·la amb una intensitat unívoca. Per això resulta fàcil comprendre que Prometeu sigui un mite i Sísif, posem el cas, no ho sigui. La imaginació dels grecs podia convertir un bandit en un déu i una deessa en una meuca, perquè a vegades admirava amb ironia incrèdula i crítica. Ja Pausànies va dir que ni els propis grecs estaven d’acord sobre un relat mític. El naixement del racionalisme jònic coincideix amb una crítica cada cop més aguda i lúcida de la mitologia grega «clàssica», tal com es trobava expressada en les obres d’Homer i d’Hesíode. Mircea Eliade diu encertadament: «Només a Grècia el mite va inspirar i guiar tan la poesia èpica, la tragèdia i la comèdia com les arts plàstiques; però igualment és la cultura grega la única en què es sotmeté al mite a una llarga i penetrant anàlisi, de la qual en sortí radicalment desmitificat…» Si en totes les llengües indoeuropees el vocable «mite» denota una «ficció», és perquè els grecs ho proclamaren així fa ja vint-i-cinc segles.
Entre totes les mitologies que han creat els pobles, la grega és potser la que d’una manera més profunda, bella i simbòlica passa al verb, a la imatge i a la forma, i en les seves epifanies pot reemplaçar l’angoixa per la seguretat, des de la qual l’home realitza l’esperança de subsistir en el món. És molt possible, com explica Paul Diel, que l’origen de les antigues fabulacions mítiques sorgís de la necessitat de trobar una significació de l’ordre còsmic, meteorològic o agrari, de tal manera que els mites o fabulacions servissin per a parlar del moviment dels astres i de la seva influència sobre les condicions de la vida humana: estacions de l’any, pluja, tempestes, inundacions, etc. «El manteniment de la vida depenia cada cop més de la regularitat dels fenòmens còsmics i meteorològics, i la imaginació afectiva, funció predominant de la psique primitiva, incitava als homes (tot just sortits de l’era premítica) a veure forces intencionals, benèfiques o hostils. Tals forces es trobaven personificades per divinitats del dia i de la nit, solars i lunars… A l’època de l’expansió de les cultures agràries, la psique humana va evolucionar cap a una complexitat bastant allunyada del primitivisme i animisme, i fins i tot de l’al·legorisme còsmic. La imaginació ja no és tan sols afectiva i divagant, sinó també expressiva i simbolitzant. És capaç, ara, de crear símbols, és a dir, imatges de significació precisa que tenen per finalitat el destí de l’home.» Els mites, doncs, no valien com a veritables, sinó com a significants, i es metamorfosaven d’acord amb les mutacions que dictava el temps. Una figura borrosa de la mitologia grega ens dóna idea del mecanisme de mutació exercit per la imaginació de l’home arrelada en el seu instint de fabulació. Es tracta d’Anaxèrete. Primer es va trobar la misteriosa estàtua que representava una noia, a la que s’anomenà Venus Prospiciens, la Venus que mira cap endavant. Aquesta estàtua fou trobada en un temple de Salamina de Xipre, i ningú sabia què significava en la seva estranya posició inclinada. Però la faula anà creixent sola, per juxtaposicions que pretenien treure una realitat viva d’un misteri. Així, la noia de l’estàtua es convertí en la filla d’una família noble de Xipre, de la qual estava desesperadament enamorat Ifis. Com que ella el negligia, Ifis es penjà a la porta de la casa de la donzella, però aquesta, sense commoure’s pel suïcidi del noi, va voler presenciar per simple curiositat el pas de l’enterrament, quan el nombrós seguici passà per sota la seva finestra. Però Afrodita, irritada per la crueltat d’Anaxèrete, la transformà en estàtua de pedra, fixant-la en la mateixa posició que tenia en inclinar-se des de la finestra de casa seva. Aquí podem veure la llavor d’un mite. Podríem dir, amb Nietzsche: «Tenim l’art per a no morir a causa de la veritat».
Charles Péguy (1873 - 1914)
Si buidéssim la mitologia grega de l’aportament torrencial d’Homer, quedaria com una casa buida. Els mites hel·lènics trobaren en ell una genial expressió literària, mai igualada. No esgotà tots els mites que circulaven en el seu temps. No fou un mitòleg, com Hesíode, ni un codificador religiós. No va tocar amb mans fredes les arrels d’allò ctònic, nocturn, eròtic, no registrà allò interrogant existencial: a penes parla de Dionís, però no acaba mai amb Apol·lo. Es diria que només li interessava allò arquetípic atemporal i que estava fascinat per la realitat dels sentiments i les coses i els objectes. Formà espiritualment un món que encara ens enlluerna. Subscrivim el consell inefable de Charles Péguy: «No us digueu: és gran. No, no us ho digueu. No digueu res. Preneu el text. No us digueu: és Homer. És el més gran. És el més vell. És l’amo. És el pare. És el mestre de tots… Preneu el text. I que no hi hagi res entre vosaltres i el text. Sobre tot que no hi hagi memòria. Llegiu-lo sense cap interferència, sense cap preparació, sense cap cerimònia, sense cap intercalació… Com si fos la darrera novetat…»
.
Agustí Bartra..
Edicions Grijalbo. Barcelona, 1982
Homer
Himnes Homèrics
Fotografies d’Hermes a Barcelona
