El procés, estroncat, cap a la traducció de la Ilíada al català. Lluís Segalà i Estalella

.

.

L’any 1908, el doctor Lluís Segalà i Estalella publica la seva traducció de la Ilíada, en prosa, a l’espanyol. L’any següent, des de les pàgines de “La Veu de Catalunya”, en Josep Carner en fa l’elogi i, en acabar, es dol que el docte hel·lenista no s’hagi decantat a posar-la en català, incitant-lo, entre línies, a fer-ho:

.

.

UNA TRADUCCIÓ DE LA «ILIADA»

.

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9-02-1884 - Brussel·les, 4-06-1970)

Darrera la fatiga de tantes coses noves desmesurades, sense grandor, refinades sense finesa, agudes amb tota la banalitat possible, és confortant una relectura d’una obra que hagi vist els segles escolar-se a son peu, sense que li gastessin un àtom de bellesa.

Aquest meu dolor,  ja antic, de què la nostra jovenesa se vulgui fer una cultura amb la simple coneixença dels contemporanis m’obsessiona. Lo que ens és immediat «per mer contacte» no és lo que ha d’educar-nos; sinó allò que, malgrat les llunyanies d’època, de raça, de territori, és cosa nostra i cosa íntima. Sobretot cal la coneixença de la literatura hel·lènica, sobirana de totes; pot dir-se que el gust no apareix en totes les literatures que li són estades posteriors fins que ella els dóna alguna comunicació de la seva meravellosa essència. De la Ilíada, obra que conté tota la virtualitat de civilització grega, musa dels escultors, dels poetes, dels oradors, dels polítics, dels pintors, dels filòsofs, dels sacerdots, dels atletes, dels historiadors i els tràgics, podem dir-ne que representa la meitat de la civilització que vivim.

El doctor Segalà, deixeble dilectíssim d’en Balari, il·lustre continuador de son magisteri, ha fet a la literatura castellana l’imponderable servei d’una versió superioríssima a totes les que hi existeixen del gran poema d’Homer. La publica la casa Montaner i Simon en la seva biblioteca.

Als qui hem saludat el grec —maldament sigui amb punible negligència—, als qui estem familiaritzats amb la lectura del Pare August de les literatures mediterrànies —això és, de les literatures perfectes—, la traducció del doctor Segalà ens trontolla l’esperit amb una emoció inexplicable. Perquè hi és tan directa i viva la recreació de la bellesa simple i absoluta del poema, com hi són exquisides la tria verbal per cobejança d’una precisió inversemblant, la sagacitat retòrica de fer notar com qui no se n’adona les meravelles en detall. El doctor Segalà esmerça un castellà una mica llibrescament castís; però ho fa per exigències de la seva cura d’exactitud, i només aíxís pot donar la línia forta i venerable de l’Homer sense perífrasis, falsament elegants; ni conversió de les concrecions més pintoresques de l’original en paraules per lo més abstractes més còmodes; ni disminució del magnífic entrenament de les èpiques narracions.

M’apar que la versió del doctor Segalà ha d’ésser judicada un dels esforços més genials per la reconstitució en nostres idiomes —que tan lluny estan de la gràcia, la flexibilitat i la senzilla grandesa de l’hel·lènic— del monument altíssim d’aquella raça a qui devem l’equilibri en el sentit de la bellesa.

Nosaltres, catalans, hem de sentir una recança a l’admirar la tasca del savi professor noucentista. Si ell s’hagués decantat a posar en català el somni del semidéu hel·lènic, el nostre llenguatge natural s’hauria sentit més garantida la seva immortalitat perquè la causa vital dels idiomes rau en l’excelsitud de lo que se’ls confiï. Mes acàs el doctor Segalà ha posat la Ilíada en llengua castellana per modèstia; la literatura castellana està definida i accentuada, i tot nou esforç no hi porta sinó un contingut parcialíssim d’evolució; mentre que una versió a llengua catalana seria d’una tan poderosa transcendència, que tal vegada el traductor hauria plasmat la llengua en formació amb pura eficàcia per fixar-ne la normalitat per tot un segle.

.

Josep Carner
La Veu de Catalunya, 22-09-1909

Inclòs a: “El reialme de la poesia”, de Josep Carner.
A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí
Edicions 62.
.

.

.

.

Pocs anys després, el febrer de 1911, sota l’ègida d’Eugeni d’Ors, dels tallers d’en Joaquim Horta en surt l’Almanach dels Noucentistes, que obriria la porta a la plena eclosió del moviment del Noucentisme. En ells, entre els “col·laboradors”, hi apareix Homer (penúltima pàgina del mes de gener, on es transcriuen en grec els versos 206 a 247 del Cant I de la Ilíada) i, també, la traducció al català d’aquests versos per en Lluís Segalà (penúltima pàgina del mes de  febrer). Transcrivim aquí la referida traducció d’en Segalà, a continuació de la reproducció de la pàgina del text grec:

.

.

.

.

.

.

.

 .

…….Llavors la deessa, Athene, la dels ulls brillants, feu principi a tal parlar : «So vinguda del cel per apaibagar ta ira, si’m vols creure, y m’envia Hera, la deessa dels braços blanquíssims, qui tots dos estima igualment y de vosaltres prèn cura. Cessa, donchs, de contendre y no desenveinis l’espasa; però insúltal, si aixís te plau, com se vulga que sía. Això que’t diré, vindrà a compliment: Un jorn se’t faràn esplèndides mercès en triple nombre per rahó d’aquesta injuria. Tu domínat y obeèixnos.»

…….Akhil-leus, el dels peus lleugers, li va respondre : «Cal servar la vostra ordre, oh deessa, encare que tinch molt irat el cor; puix lo millor es ferho aixís. A qui els obeeix, els déus l’escolten.»

         Digué ; y, deixant caure sa ma feixuga sobre’l pom d’argent, ficà a la veina la grossa espasa y no desobehí el manament d’Athenea. Aquesta anàssen devers hont eran les altres deitats, al Olympos, al palau de Zeus qui porta l’ègida.

         Y’l Peleides escometé novament l’Atreides ab paraules ofensives, sense  que encare li passés l’enuig: «¡ Ubriach, que tens cara de goç y cor de cerv ! Ja mai hagueres coratje per armarte y anar a la lluita ab el poble, ni per mètret en aguait ab els capdills aquius; això’t sembla la mort. Y en veritat que es més profitós restar dins l’ample campament dels aquius y llevarli lo que se li haja donat a qui gosi contradirte. Ets un rey que’s menja lo del comú, perque manes hòmens que rès valen; si aixís no fós, oh Atreides, aquest seria ton darrer ultratje. Però’t vull dir una cosa y ferte un solemnial jurament. Sí, per aquest ceptre que ja no treurà fulles ni branques, car ha deixada la soca a la montanya, ni rebrotarà, puix el bronç l’ha despullat del fullam y de l’escorça y ara’l duhen en llurs mans els aquius que administren justícia y en nom de Zeus fan servar les lleis, ¡ fort ha d’esser per tú el jurament !: Un dia anyoraràn Akhil-leus tots els aquius plegats y aleshores, anc que afligit te sentis, no’ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d’hòmens, faci caure moribonds moltíssims de guerrers. Y tú, enfellonit, trocejaràs ton cor perquè no honorares el més valent dels aquius.»

…….Aixís enrahonà el Peleides, y, rebatent per terra’l ceptre guarnit d’auries tatxes va sèures. A l’altra banda l’Atreides s’anava enfurismant.

.

Versió directa y literal del grech, per
LL. SEGALÁ Y ESTALELLA

.

.

.

Posteriorment, el doctor Segalà continuà treballant en la seva versió catalana de la Ilíada, i el 1927, al publicar les seves obres completes, publicava una versió revisada dels versos 223 al 244 del Cant I, i finalment, el 1930 publicava completa la traducció del Cant I, que podeu trobar transcrita íntegrament a les pàgines de Traduccions catalanes de la Ilíada d’aquest blog.

.

D’aquesta versió el 1930 els versos 206 a 247 (és a dir, els de la versió inicial del 1911), fan així:

.

.

206. Llavors la deessa Atenea, la d’ulls d’òliba, li parlà dient : « — He vingut del cel per esvair la teva ira, si és que obeeixes; i em tramet Hera, la deessa dels braços blanquíssims, que ambdós estima igualment i de vosaltres pren cura. Eh, doncs, deixa de.contendre i no desembeinis l’espasa; insulta’l, però, amb paraules com se vulga que sigui. Com ara et parlaré, així es durà a compliment : Un jorn et seran fets esplèndids presents, en triplicada mesura, per aquest greuge. Tu, reporta’t i obeeix-nos.»

215. En respondre-li, parlà així Aquileu, el de peus lleugers: « — Cal servar el vostre manament, oh deessa, fins amb el coratge molt enfellonit, car fer-ho així és millor. A qui els obeeix, els déus l’escolten molt.»

219. Digué, i deixant caure sa mà feixuga sobre el pom d’argent, empenyé cap a la beina la grossa espasa, i no desobeí el manament d’Atenea. Aquesta se’n tornà a l’Olimp, al palau de Zeus, que porta l’ègida, vers les altres deïtats.

223. Llavors el Pelida escometé novament l’Atrida, amb injurioses paraules, sense que encara li passés l’enuig : « — Tu que tan fàcilment t’embriagues, que tens cara de gos i cor de cérvol!  Mai no tingueres coratge en ton esperit per a armar-te i anar a la lluita junt amb el poble, ni per a metre’t en aguait amb els cabdills aqueus : això et sembla la mort. I en veritat que és més profitós romandre dins l’ample  campament dels aqueus i lle­var-li el que se li hagi donat a qui gosi contradir-te. Ets un rei que es menja el que és del poble, perquè regnes sobre gent de no res; altrament, oh Atrida, fóra aquest ton darrer ultratge. Vaig, però, a dir-te quelcom, i a fer, endemés, un gran jurament. Sí, per aquest ceptre, que ja no traurà més fulles ni branques, per haver jaquit la soca a muntanya; ni rebrotarà, puix que el bronze l’ha despullat de fulles i escorça, i ara l’empunyen els aqueus que reten justícia i fan servar les lleis que de Zeus pro­venen — gran ha d’ésser per a tu aquest jurament — : vindrà un jorn en què enyoraran Aquileu tots els aqueus plegats, i aleshores, per congoixat que estiguis, no els podràs socórrer, quan Hèctor, l’occidor d’homes, els giti per terra en gran nombre, moribunds. I tu, enfellonit, trossejaràs interiorment ton cor per no haver honrat gens al millor dels aqueus.»

245. Parlà així el Pelida; i rebotent per terra el ceptre tra­vessat de claus d’or, s’assegué. A l’altra banda l’Atrida s’anava enfellonint. 

.

Lluís Segalà i Estalella (Barcelona, 21 de juny de 1873- Barcelona, 17 de març de 1938)

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Qui sap si les bombes de l’aviació feixista italiana, pagades pels espònsors de l’exèrcit de l’alzamiento nacional, van acabar no només amb la vida del propi Segalà sinó també amb la versió en curs, o acabada, de la seva traducció al català de la Ilíada. Per tant, estem davant d’una traducció que no va poder ser. No obstant, cal que no oblidem un dels que van posar les primeres pedres per a que la veu d’Homer es fes sentir també en la nostra llengua.

.

.

Almanach dels Noucentistes

Publicat per Joaquim Horta

MCMXI

Edició Facsímil  de José J. de Olañeta, Editor

Barcelona, 1980

.

.

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de

Lluís Segalà i Estalella

— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.

Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

.

 

La reescriptura de la Ilíada per Christopher Logue

.

.

.

Christopher Logue (23-11-1926 – 2-12-2011)

“See an East African lion


Nose tip to tail tuft ten, eleven feet


Slouching towards you


Swaying its head from side to side


Doubling its pace, its gold-black mane


That stretches down its belly to its groin


Catching the sunlight as it hits


Twice its own length a beat, then leaps


Great forepaws high great claws disclosed


The scarlet insides of its mouth


Parting a roar as loud as sail-sized flames


And lands, slam-scattering the herd.

 

This is how Hector came on us.”

 .

Christopher Logue

.

.

El passat dia 2 de desembre de 2011 moria el poeta anglès Christopher Logue. Durant uns cinquanta anys, Logue va anar duent a terme una reescriptura de diversos cants de la Ilíada. Va anar composant el seu propi poema, peça a peça, amb successius esborranys o versions primer publicats en revistes com “Arion”, posteriorment aplegats en llibres com la seva famosa “Patrocleia”, o “Kings”, o “The Husbands”, finalment aplegats en el seu “War Music” i la seva continuació “Cold Calls” i “All Day Permanent Red” (aquest darrer títol inspirat en un anunci de pintallavis de Revlon).

Podria semblar que l’obra de Logue és una més de certes excentiricitats i adaptacions més o menys barroeres, en el seu intent d’adaptar l’obra homèrica a llenguatges actuals. El cert és que, amb els seus clarobscurs, l’obra de Logue, és a dir el seu poema anglès creat a partir d’un exercici de “reescriptura” de la Ilíada, conté alguns dels assajos més reeixits d’apropar-nos al sentiment que resulta de l’èpica d’Homer, al seu esperit, per més que, òbviament, no a la seva lletra.

Entrant en l’anècdota particular, dir que per més que l’obra de Logue estigui, en bona part, en l’orígen d’aquest blog, curiosament encara no hi havia tingut entrada. Ens hi referirem, no obstant, en diverses ocasions.

Amb la notícia del recent traspàs de Logue com a catalitzador, fem una primera incursió en la seva obra, portant aquí algunes de les reflexions que George Steiner, d’una banda, i Jaume Pòrtulas, de l’altra, hi han fet.

Tot i que en algun altre moment ja ens referirem més directament a la personalitat d’aquest autor heterodox, dir que ha estat sovint citada la seva activitat com a guionista (és l’autor, per exemple, del guió de la película de Ken Russell “Savage Messiah“), com a actor (va encarnar el personatge de l’ “espaghetti-eating fanatic” al film Jabberwocky, de Terry Guilliam), i va escriure fins i tot, segurament per a “guanyar-se les garrofes”,  una novel.la pornogràfica titulada  ”Lust” (1954), amb el pseudònim de Count Palmiro Vicarion. En l’àmbit social i polític va militar en els moviments pacifistes de finals dels anys 50, formant part del Comite dels 100, de Bertrand Russell. En el seu poema I Shall Vote Labour hi va incloure línies com aquestes:

.

I shall vote Labour because if I don’t somebody else will …
I shall vote Labour because if I do not vote Labour my balls will drop off …
I shall vote Labour because I am a hopeless drug addict …
I shall vote Labour because Labour will build more maximum security prisons …
I shall vote Labour because deep in my heart I am a Conservative

.

Però, tornant al que aquí més ens ocupa, veiem què deia George Steiner, el 15 de febrer de 2002, al The Times Literary Supplement:

.

.

[…]

No tradition of translation, adaptation, variora both solemn and parodic, rivals that in the English language. Homer and the evolution of English have been organically interrelated from Caxton’s Recuyell of the Historyes of Troye onwards, this being one of the very first books to be printed in the vernacular. If we were to include versions of single books or salient episodes out of Homer, together with translations of the Homeric Hymns, no catalogue, no library holdings would be complete. There have been almost a dozen Iliads and Odysseys in various forms of Anglo-American since E. V. Rieu’s hugely popular “prose-fiction” retelling of the Odyssey in 1946.

But the important fact is not only that of abundance. It is the quality of Homeric translations or imitations in English and the stature of those engaged in the enterprise: Chapman, Shelley, Tennyson, Browning, Pound, Graves, Lowell and Auden. After Milton, Pope’s Iliad remains unquestionably the most impressive epic in the language. Nor is the translation of Homer, in the widest sense, limited to poets and scholars. It comprises philosophers such as Thomas Hobbes, statesmen and soldiers such as Gladstone and T. E. Lawrence, novelists of the order of Joyce and D. H. Lawrence, theoreticians of meaning such as I. A. Richards. And, at last, women are beginning to join the roll-call; for example, Jorie Graham and Louise Gluck. Samuel Butler’s intuition -he was himself a translator of Homer -that the Odyssey is woman’s work, is eliciting modern echoes. There is no obvious explanation of this uninterrupted elective affinity. The calms and thunder of the sea have inhabited English and American English from Anglo Saxon to the present, as they inhabit the Odyssey and its renditions from Chapman to Derek Walcott. The homoerotic athleticism, the cult of warrior friendship so vivid in the Iliad, may touch some deep-lying nerve in English sensibility. There is, perhaps, something profoundly British in the pathos of defeat which gives to Hector, to Priam, even to Achilles their sunset glory; witness Shakespeare’s enactment of Hector’s death when “ugly night comes breathing at his heels”.

 Christopher Logue’s involvement dates back to 1959 and the commissioning of a new Iliad for the BBC. Logue admits to knowing no Greek, to translating with the aid of scholarly friends and preceding translations. Such “translation of translations” poses fascinating semantic issues. It can, as in Ezra Pound’s Cathay, produce texts of uncanny insight. How much Greek did Chapman have? Logue’s selections from Homer have been issued in three separate publications: War Music (1981), Kings (1991) and The Husbands (1994), now gathered in one volume, with the overall title War Music. Very roughly, and not in the order of their composition, Logue’s readings cover the savage quarrel between Agamemnon and Achilles which launches the epic, part of the council in Olympus, the war council in Troy and that around Agamemnon, together with the very beginnings of the Trojan onrush. It goes on to episodes of battle and reciprocal defiance centred on Menelaus, Paris and Hector. The final part of the triptych conveys the deaths of Patroclus and of Hector together with the intimations of Achilles’ nearing doom. Logue does not appear to have acquired Greek during the lengthy gestation which has led to the present collected format. But there have been amendments and revisions all along, in the American as compared with the British editions and in this new text. Hints, moreover, persist that the project may extend beyond the “accounts” of Homer’s Books 1-4 and 16-19 now available. The cursory notes “must do for the moment”.

Two genres fuel Logue’s kaleidoscope. As befits its origins as a radio script, War Music is conceived for the ear, and many of its splendours only unfold when read aloud. Logue has experimented with poetry and jazz. One can easily imagine parts of his “Homer” being declaimed to an intensely syncopated, percussive accompaniment. The play with typography, the fortissimos marked by very large letters as in the “Patrocleia”, are not always convincing. The sound effects in the language are. This is eerily so when Logue generates spots of silence, of breathless compaction:


“The ring is shut. Enormous calm.


King Agamemnon and Achilles face to face, 

Distinct as polygon and square.”
 

Or:

“Haze covers Ida.


Sand falls down sand.


Even the gods are listless -”
 

where the soft sibilants and the image point to the mute fatality of an hour-glass. Throughout, we experience a return, sensible also in Walcott’s Omeros, to the initial guise of the Iliad, to a poetry spoken and sung by the rhapsode, for a live audience. Time and again, Logue bids us:

“Think of the noise that fills the air 

When autumn takes the Dnieper by the arm 

And skein on skein of honking geese fly south 

To give the stateless rains a miss.”
Which advice leads immediately to the brute cacophony of
“So Hector’s moon-horned, shouting dukes 

Burst from the tunnels, down the counterslope, 

And shout, shout, shout, smashed shouted shout 

Backward and forth across the sky . . .”

-just like those geese, whose role in ancient soothsaying Logue hints at.

The second tutelary genre is that of the cinema. Logue’s treatment points to the devices of collage and montage, of the zoom and the close-up, of slow motion and accelerando, familiar to the moviegoer and television watcher. In its dynamic and “cutting”, in its shifting focus, this fierce panorama of the Trojan War is radically of our age, with its graphic media, its aspiration to “virtual reality”. Persistently, visual cuts, script notations form the action:

“Pulling the Trojans back a yard or two

He baited Ajax with his throat, and Ajax took.

As the spear lifted, Hector skipped in range; 

As Ajax readied, Hector bared his throat again; 

And, as Ajax lunged, Prince Hector jived on his heel 

And snicked the haft clean through its neck 

Pruning the eighteen incher – Aie! – it was good to watch 

Big Ajax and his spear blundering about for, O, 

Two seconds went before he noticed it had gone . . . .


.
The ship was burned.”
 

The instructions to camera are beautifully precise. The uses of lighting are vital: “the daylight sharpens where he stands”; “the sunburnt air”; “Often at daybreak a salty moon”.

At their finest, the criteria of orality and the cinematographic fuse perfectly. Pope’s rendering of the campfires in Iliad VIII, 553-65, is justly famous:

“The Troops exulting sate in order round,

and beaming Fires illumin’d all the Ground.

As when the Moon, refulgent Lamp of Night!

O’er Heav’ns clear Azure spreads her sacred Light, 

When not a Breath disturbs the deep Serene; 

And not a Cloud o’ercasts the solemn Scene; 

Around her Throne the vivid Planets roll, 

And Stars unnumber’d gild the glowing Pole . . . “.
 

Logue’s zoom-shot is more economical, but no less poignant:

“Picture the east Aegean sea by night, 

And on a beach aslant its shimmering 

Upwards of 50,000 men 

Asleep like spoons beside their lethal Fleet.”
 

Homer, one ventures, would have delighted in those “spoons”.


Issued in tandem with a seven-CD set of Logue’s dramatic readings (Audio Logue, UPL 701), this “account” of Homer does have its ups and downs. The ferocities of encounter can prove repetitive, as they do in the original. The battle-screams throng the air, and the similes, with their invocation of gangster-land, are sometimes forced: Paris knocked back “like a gangster in his barber’s chair”. There are a good many distinctly un-Homeric hyperboles: Ajax’s helmet vibrating “Like a clapper inside a bell made out of sword blades”. More disturbing is the frequent undercurrent of jocose sarcasm, of black jokes. “Our cooling onions” signifying cloud-drifts; “zanies stripped his tin” when Pyrop’s armour is taken; Agamemnon comes to choose among the captive women: “he came lick-lick when the best / Met to view the shes . . . . Here sniffing, pinching here.” There are growls of grim humour in the Iliad, but its protagonist is not Thersites. A rendition loyal to the Trojan epic will seek to recapture that symbiosis between archaic savagery and an immensely delicate, poised sadness. It may be symptomatic that Christopher Logue has, so far, avoided Book XXIV, that night-rendezvous of Priam and Achilles which is a translator’s supreme test. Chapman comes near to Achilles’ brusque note of consolation in which Homer adumbrates the hero’s own fatal foresight:

“Affect not then too farre 

With grief, like a god, being a man; but for a man’s life care, 

And take fit foode. Thou shalt have time, 

beside, to mourne thy sonne; 

He shall be tearfull, thou being full; not here but Ilion 

Shall find thee weeping roomes enow”.

But strikingly, these weaknesses are all but absent from the final section, the “Patrocleia” and “Pax” with which Logue in fact set out. It is the more recent fragments which at moments flag.



At issue is Logue’s intent. “To retain Homer’s story line, to cut or amplify or add to its incidents, vary its similes, and (mostly) to omit Homer’s descriptive epithets.” As the task evolved, Logue became ever freer, seeking to produce an English poem evocative of an assemblage “reckoned to have preceded the beginnings of our own written language by fifteen centuries”. It is absurd to debate whether such a project is legitimate or not. Echoes to Homer cover the total gamut of formal, tonal, interpretative possibilities from strict inter- linears and attempts at formulaic equivalence to the acts of personal response, of metamorphic transmutation (Roman Jakobson’s rubric) as we find them in Lawrence Durrell’s jazz-musical Ulysses Comes Back, in Omeros or in Joyce’s Ulysses. Homer’s spirit can be conjured up in a prodigality of spells: “Oh I’ve got those deep green sea blues.”

In Logue’s work, the translator surpasses the poet -witness his Neruda. This is a paradoxical but not altogether rare case. Picturing the “welded cortex” of Achilles’ helmet, Logue writes:

“Though it is noon, the helmet screams against the light; 

Scratches the eye; so violent it can be seen 

Across three thousand years.”

No classical scholar, no critic, has voiced more concisely the lasting impact of Homer. In that presence “across three thousand years”, Logue’s imitatio will have its proud place. One must hope that War Music is indeed work in progress. When it is at full strength, it may prove incomparable.

.

George Steiner

The Times Literary Supplement

.

.

.

Finalment, reproduïm un fragment de l’article “Miralls tèrbols”, publicat per Jaume Pòrtulas al nº 2 dels Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, dins l’apartat d’aquest exemplar dedicat a “Aspectes de la traducció: la Ilíada en català”.  En aquest interesantíssim estudi Pòrtulas analitza les traduccions al català de la Ilíada disponibles en aquella data (1986) i, en fer-ho, quan ha de plantejar-se la qüestió dels límits de la fidelitat al text, procedeix a acarar determinats passatges de les traduccions catalanes amb la versió de Logue (amb “la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue”, diu), amb resultats francament interessants.

Diu Pòrtulas:

.

.

[…] Quan deixa una traducció de poder ésser considerada com a tal i esdevé paràfrasi, variació, adaptació? Voldria apel·lar a un exemple gairebé banal de la Ilíada. En dos passatges (Il. XIII 398 ss. = XVI 482-4: aquest segon es la mort de Sarpedó) la caiguda d’un guerrer colpit per la llança és comparada a la d’un arbre abatut pels llenyataires. Heus aquí les versions dels nostres torsirnanys. Llovera, amb terminologia lleument arcaitzant:

«I ell caigué; com quan cau una alzina, o una alba ufanosa,
o bé un pi gegantesc, que en les serres uns homes llenyaires
tallen amb ben esmolades destrals per fustam de navilis;»

Balasch, per la seva banda:

«I s’esfondrà com un roure s’esfondra o bé un àlber
o com un poll, un arbràs tallat en un munt per artifexs
amb tot just esmolades destrals, per a fer-ne un navili;»

Peix, sens dubte el mes afortunat:

«L’home va caure com cauen el roure, l’alber i l’alt pi,
que tallen fusters a muntanya per fer-ne
fusta de nau amb llurs picasses de fresc esmolades…»

Tanmateix, la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue amplifica agosaradament, descaradament, el passatge:

«He fell as atree falls -oak, say, or pine-
Slowly at first and then with the bright
Commercial axes thocking at his heart,
The tall hurt trunk lies down and settles,
Resentfully among its leaves…»

Fins a quin punt el procediment es lícit?  D’on venen aquestes bright commercial axes? I la imatge del tronc alterós aclofat resentfully enmig del brancatge no s’ha de reconèixer que fa violència al text?  O més aviat, al contrari: no hauríem de dir que el pitjor ultratge el cometen les traduccions nostrades, pretesament fidels? L’original acomparava la caiguda d’un guerrer al fet d’abatre un ésser vivent, ple d’ufana, per fer-ne quelcom inanimat; el lector banal que fulleja segons quina traducció nomes pot captar el truisme vulgar que els vaixells es fan de fusta. Quina és la violencia pitjor, a l’esperit o a la lletra?

La resposta és evidentment complicada i aquí nomes podem esbossar-la. Per una banda, resulta indubtable que el joc de la versió lliure no es pot jugar sense regles. A més, hi ha molt a dir en defensa d’una traducció ajustada i fidel, sempre que compleixi una condicio única, pero tanmateix bàsica: que tingui rera seu, recolzant-la, una proposta de lectura orgànica i coherent del text implicat.  Riba complia aquesta condició: a despit de l’austeritat, de la parsimònia de les seves manifestacions teòriques, sabem com llegia Homer, què hi cercava, què hi trobava. El fet que alguns, bastants, dels seus punts de vista hagin estat abandonats, depassats, no té cap importancia. En tot cas, no resulta foraviat afirmar que, en l’àmbit de la nostra cultura, la interpretació basica d’Homer, l’única fonamentada, continua essent la ribiana; i això no només pel fet que tant sols ell ens ha deixat un cos (tanmateix breu i succint) de valoracions teòriques, com per la influència que ha tingut en aquells que s’han dedicat, paral·lelament i subsidiària, a la mateixa tasca de traduir Homer.  Homer, Riba el va llegir; els altres són els seus deutors i s’han dedicat a aplicar a la Ilíada, amb més o menys fortuna, amb més o menys talent estilístic, els guanys de les dues versions odisseiques.

[…]

Els Romàntics, […], s’abellien de considerar el món antic, i el geni hel·lènic en particular, afortunats en una mesura molt especial. Els aedes homèrics haurien estat, literalment, els primers de donar forma i veu als impulsos fonamentals de l’home, com l’amor, l’odi, els sentiments civils i religiosos. Comparació i metàfora haurien estat, per a ells, innovació pura i pregonament pertorbadora: no pàl·lid ornament de la llengua, sinó una manera nova d’organitzar la realitat, de dreçar-ne un mapa, alhora producte del tempteig i intensament personal. Despres d’Homer, cap llengua no hauria estat en disposició de veure la realitat amb uns ulls nous de trinca.

Actualment, però, podem capir fins a quin punt aquesta visió de les coses és errònia. Fins i tot els textos més remots dels quals poguem tenir noticia (que no són ja els poemes homèrics) arrosseguen el rerafons d’una immensa prehistòria lingüística. La composició formular d’Homer delata la constitució lentíssima d’una tria paulatina i d’unes conventions. Com remarca Steiner, no hi ha reconstrucció antropològica o històrica capaç de fer-nos entrellucar un llenguatge de l’alba; els models d’una poiesis perduda en la nit dels temps seran sempre ficticis.

Podria semblar que aquestes divagations, interessants o no que puguin ésser, no tenen gaire rellevància en el context d’una reflexió sobre les possibilitats, recursos i condicionaments de l’ofici de traduir; però seria un punt de vista erroni. Per recórrer a l’exemple més intens, més exasperat que tinc a l’abast, voldria acarar l’honesta traducció d’un símil famosíssim de la Patroclia (Il. XVI 384-392: els corsers i els guerrers troians en fuita són comparats a una violenta torrentada, a una inundació provocada per l’ira de Zeus contra els homes injustos i brutals) amb l’enèrgica dinamització a la qual Logue sotmet el mateix passatge. Peix tradueix:

«Com un jorn de tardor sota el trampol la terra s’aixafa,
tota enfosquida, quan Zeus aboca una pluja enfurida,
ple de rancor i d’enuig contra els homes que a l’àgora donen
tortes sentències, tot bandejant el dret, per la força,
sense que es curin del càstig dels déus; llurs rius se’ls emplenen,
tots van plens d’un alt corrent; llavors els xorrenquen
moltes vessants els torrents, que amb gran gemegor es precipiten,
tot corrent muntanyes avall, vers la mar vermellenca,
mentre els treballs dels humans es malmeten…»

I Logue, per la seva part, amplificant agosaradament:

«On certain Autumn days the land is grey,
And the little sky between it and the grey
Masses of streaming cloud, fills with wet haze.
Cold lines of rain join mile after mile
Of heaven to earth; floods cover everything;
And few land animals, save man, survive.
But the rain continue like God’s punishment
On these who bear false witness, and on those
Judges divorced from justice by contempt
For those they judge, and the accomplices
Of both these sorts of men, who sit
Quietly on a fence in the storm’s eye.
The flood covers them equally. And then,
When the rain is over, the water drains
Everything civil off the land in one
Enormous wave that roars into the sea.»

Aquestes variacions constitueixen, evidentment, acceptable poesia moderna; però perquè siguin possibles haurà calgut superar del tot les concepcions sobre un Homer proper a les deus, a les arrels profundes del llenguatge, testimoni directe del naixement de la referència simbòlica; i, en canvi, veure l’antic poeta com el representant d’una civilitzacio arcaica, certament, però ben desenvolupada i amb una llarga tradició a l’esquena -una tradició que no es vincula només a concepcions teològiques ancestrals, sinó també a la urgència del clam ètic sobre la consciència dels individus.

[…]

.Jaume Pòrtulas

Miralls Tèrbols

.

.

..

Finalment, a tall d’homenatge, portem aquí un poema de Logue:

.

Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
Be not too hard when he is sold or bought,
For he must manage as best he can.

.
Be not too hard when he blindly dies
Fighting for things he does not own.
Be not too hard when he tells lies
Or if his heart is sometimes like a stone.

.
Be not too hard for soon he’ll die,
Often no wiser than he began.
Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
And nothing is given to man

Christopher Logue.

.

.

Aquest poema fou musicat per Donovan, i va ser interpretat per Joan Baez (i inclòs en el seu àlbun “Joan”):

.

.

.

.

.

Patrocleia

Book XVI of Homer’s Iliad

adapted by Christopher Logue

Scorpion Press.

London, 1962

.

.

“Pax”: Episodes from the Iliad

Book XIX

Translated by Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1963, issue of Arion]

.

.

.

Pax

Book XIX of The Iliad

translated by Christopher Logue

Rap & Carroll London

London, 1967.

.

.

The fight for Patroclus

Part 2 (First Draft)

From Iliad 18

Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1969, issue of Arion]

.

.

Christopher Logue

Kings

Farrar Straus & Giroux.

New York, 1991

.

.

.

Logue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

Logue’s Homer

Cold Calls Vol. 1 (War Music continued)

faber and faber. London, 2005

ISBN: 9780571202775

.   

.

.

Logue’s Homer

All Day Permanent Red

faber and faber. London, 2003

ISBN: 9780571216864

.

.

.

Ítaca

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, nº 2

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 1986

.

.

.

.

.

La Ilíada en irlandès, per Seán Mac Héil (An t’Íliad: air chogadh no Tróighe ro chan Homear, air-dríghthe o Ghreag-Bhearla go ran Gaoidhilge)

.

.

Entre el 1844 i el 1871, Seán Mac Héil (John MacHale), arquebisbe catòlic de Tuam (Irlanda) i lluitador per la cultura i les llibertats d’Irlanda, publicà una traducció parcial de la Ilíada en la seva llengua materna, el gaèlic irlandès (Llibre I: 1844; Llibre  II: 1851; Llibre III: 1851; Llibre IV: 1857; Llibre V i VI:  1860; Llibre VII: 1869; i Llibre VIII: 1871)

És la primera traducció a l’irlandès de l’obra d’Homer, segons indica el referit traductor.

.

.

.

.

.

.

A continuació presentem el pròleg del traductor, escrit en anglès, amb interessants (i a voltes curioses) reflexions sobre la llengua irlandesa:

.

.

.

TO THE READER

.

A FAITHFUL translation of the Iliad into any vernacular language, in metre corresponding with the original, could not fail of being interesting to the people, whose intellectual stock was improved by so valuable an acquisition to their literature. To become an adequate vehicle for conveying the thoughts of Homer, a language must be far advanced in strenght and copiousness. From such a service, however, if duly performed, it receives a reciprocal return in reflecting much of the richness and majesty of the great original. During the last few years I have been snatching some leisure intervals from weighty duties, for the purpose of connecting the Father of classic poetry  with the native language and literature of Ireland. Following the same plan which I adopted with regard to the “Irish Melodies”, I purpose to publish, if not the entire, at least a large portion of the Iliad in successive books; with this difference, however, that the Greek text and Irish translation will appear in alternate and corresponding pages.

The reader, who reflects that “Moore’s Melodies” have been rendered not only in the same number of lines, but also in the same precise number of poetic feet, may imagine, from the unequal number of lines in the Greek and Irish, that the sense in the original is more compressed than in the translation.  On considering, however, the marked difference as to measure between modern and ancient poetry, he will be inclined to pause before he draws such a conclusion.  The apparent difference resulting from the unequal number of lines is one to which a translation into any of the vernacular languages of Europe is liable.  The reason is obvious.  The heroic lines of the ancients in hexameter verse consisted of the average number of fifteen; those of the moderns of ten syllables; whence it follows, that the measure and meaning of two of the original might sometimes occupy three lines of the translation without paraphrase or unnecessary prolixity.  If, however, to arrive at a nearer approximation in point of measure between the original and version, we were to adopt such lines as those of Chapman, one of the English translators of Homer, running into fifteen rambling feet, the spirit of the original would be entirely lost, and the tedious length would be intolerable to every ear regulated by any of the correct scales of modern poetry.

Should it excite surprise that the task of rendering the Iliad in our native tongue was not undertaken at a time when it was almost universally spoken, let it be remembered that it was a proscribed dialect, and visited with the same penalties that were directed against the liberties and the religion of the people.   The necessaries of life must be provided for before the introduction of foreign luxuries.  Such a literary composition, requiring not only comparative leisure, but likewise those facilities which can be only be found in more propitious  times and in tranquil retirement, could have been scarcely expected in the past disastrous periods of the history of our country. Notwithstanding its discouragement, the knowledge of the Irish language among the native was general, and among some it was profound. Many of our countrymen, especially the ecclesiastics, were likewise deeply versed in classical learning. But the preservation of their religion had juster and stronger claims on their zeal than the charms of literature, and the little time that remained on their hands, after the discharge of their religious duties, was profitably expended in preserving the annals of Ireland, which its enemies were incessantly labouring to destroy.

Without insisting on the pre-eminence of the Celtic language beyond all others ancient and modern, or defending the learned paradox of Parsons, one of our enthusiastic antiquarians, that it was in Irish the Iliad was originally written, in which case it should be confessed that the Greek was an excellent translation; I may venture, in all seriousness, to assert, that there is no European tongue better adapted than ours to a full and perfect version of Homer.  It is true, that in radical structure the Irish bears a stronger resemblance to the Hebrew than to the Greek language. But in the happy flexibility of the latter to the most varied and harmonious combinations, there is such an analogy between it and the Irish language, as to render one the fittest medium for the translation of the other.  Of this easy pliancy of our language to those kindred forms of compound adjectives, in which the Greek, especially that of Homer, abounds, the remains of our ancient poetry furnish copious illustrations.

Is a language, almost a wreck, long abandoned without improvement to the humbler classes of society, be distinguished by such rare excellence, we may judge of its power when it was the exclusive instrument of communication throughout the entire kingdom : nor is difficult to fancy its capability if enriched with all the treasures with which genius and industry, stimulated by the rewards of learned professions, could not fail to improve any language.  Its orthography is flippantly arraigned by some who are but slightly acquainted with its principles.  Beyond a legitimate variety arising from somme commutable letters, it exhibits no defects.  If this be a fault, it is one that is found also in the most improved of the ancient as well as modern languages, nor has the orthography of the English language, notwithstanding its elaborate cultivation and vast dissuasion, yet acquired a fixity, which the taste or caprice of its writers cannot disturb.

Even in its present condition, the Irish language is one of the most effective instruments of oratorical persuasion, by which the feelings of a religious and sensitive people could be roused and regulated to any pitch.  Were there no other monument to attest the early and superior civilization of our nation, it is indelibly impressed on its truly philosophical language.   For if, as is universally confessed, language be one of the most unequivocal standards by which you can ascertain the degree of refinement reached by any people, the sententious and expressive aphorisms that give such a complexion to ours, prove that those, to whom it is familiar even only as a spoken dialect, must necessarily be a highly intellectual people.  Of what it is capable in literary composition may be inferred from this simple fact, that in the hands of an artist of no consummate skill, it has become the medium of translating fully and faithfully the choicest productions of Moore, the most refined of the modern, and of Homer, the most sublime of the ancient people.

.

.

.

La tipografia, tant la grega com la de la versió gaèlica, en l’antiga grafia irlandesa, és especialment bella i remarcable:

.

.

.

.

.

.

Més informació sobre Seán Mac Héil: ricorso.net   i  wikipedia.

.

.

An t’Íliad: air chogadh no Tróighe ro chan Homear,

air-dríghthe o Ghreag-Bhearla go ran Gaoidhilge le Seághan,

Árd-easbog Thúama 

An chéad leabhar, [Llibres I-VIII]

Dublin, John Cumming, 1844 – [1871]

.

.

Homer al «Diccionari de la traducció catalana»

.

.

.

.

Darrerament, per sort (i malgrat tota la resta), se’ns acumulen les bones notícies.

.

Ara ens referim a l’aparició, aquests dies, del flamant Diccionari de la traducció catalana que, sota la batuta de Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, és obra d’un bon pleret de col·laboradors, amb el suport de diverses universitats de les terres de parla catalana.

.

Es tracta d’una eina potent i acurada. Com diu Joaquim Mallafré en el seu pròleg, “Degusteu aquest Diccionari de la traducció catalana, llegiu-lo. La història de la literatura catalana l’haurà de tenir en compte.”

.

El Diccionari que comentem es complementa, al final, amb un índex de traductors, un índex d’autor traduïts i un índex d’obres traduïdes.

.

Si fem la recerca, quant a autors traduïts, per Homer, l’índex ens remet als següents traductors:

.

- Joan Alberich i Mariné, per les seves traduccions de l’Odissea i de La Ilíada.

- Miquel Victorià Amer i Omar, per la seva traducció del fragment del diàleg entre Hèctor i Andròmaca, de cant sisè de la Ilíada.

- Manuel Balasch i Recort, per la seva primera i segona traduccions de la Ilíada i dels Himnes homèrics.

- Albert Jané i Riera, per la seva adaptació de l’Odissea per a un públic juvenil. 

- Miquel Peix i Crespí, per la seva traducció de la Ilíada.

- Carles Riba i Bracons, per la seva primera i segona traducció de l’Odissea

- Montserrat Ros i Ribas, per la seva traducció, en curs, de la Ilíada.

- Conrad Roure, per la seva traducció indirecta de la Ilíada.

- Lluís Segalà i Estalella, per la seva traducció del Cant I de la Ilíada.

.

A més dels citats, i tot i que no apareixen en l’índex final si cerquem per “Homer”, trobem referències a traduccions de la Ilíada en les respectives entrades del Diccionari corresponents a:

.

- Antoni Bulbena i Tusell, per la seva traduccio íntegra de la Ilíada, inèdita, de la que se’n conserva el manuscrit a la Biblioteca de Catalunya.

- Josep Maria Llovera i Tomàs, per la seva traducció de les quinze primeres rapsòdies de la Ilíada.

- Artur Masriera i Torrents, per la seva traducció (perduda), de la Ilíada, de la que se’n va publicar algun fragment.

- Joan Montserrat i Archs, per la seva traducció (perduda) de la Ilíada d’Homer, de la que se’n publicà algun fragment.

.

.

L’abast del Diccionari, quant als traductors inclosos, queda limitat a aquells nascuts fins el 1950.

.

Les directores de l’obra, citant Riba, afirmen que no tenen pas la pretensió d’haver reeixit en l’impossible. En qualsevol cas, elles i tots els nombrosos col·laboradors, ens ofereixen una gran obra, d’aquelles que deixen pòsit. Moltes gràcies.

.

.

.

Las versiones homéricas, de J.L. Borges

.

.

.

LAS VERSIONES HOMERICAS.

.

.

.

Ningún problema tan consustancial con las letras y con su modesto misterio como el que propone una traducción. Un olvido animado por la vanidad, el temor de confesar procesos mentales que adivinamos peligrosamente comunes, el conato de mantener intacta y central una reserva incalculable de sombra, velan las tales escrituras directas. La traducción en cambio, parece destinada a ilustrar la discusión estética. El modelo propuesto a su imitación es un texto visible, no un laberinto inestimable de proyectos pretéritos o la acatada tentación momentánea de una facilidad. Bertrand Russell define un objeto externo como un sistema circular, irradiante, de impresiones posibles; lo mismo puede aseverarse de un texto, dadas las repercusiones incalculables de lo verbal. Un parcial y precioso documento de las vicisitudes que sufre queda en sus traducciones ¿Qué son las muchas de la Ilíada de Chapman a Magnien sino diversas perspectivas de un hecho móvil, sino un largo sorteo experimental de omisiones y de énfasis? (No hay esencial necesidad de cambiar de idioma, ese deliberado juego de la atención no es imposible dentro de una misma literatura). Presuponer que toda recombinación de elementos es obligatoriamente inferior a su original, es presuponer que el borrador 9 es obligatoriamente inferior al borrador H —ya que no puede haber sino borradores. El concepto de texto definitivo no corresponde sino a la religión o al cansancio.

.
…..La superstición de la inferioridad de las traducciones –amonedada en el consabido adagio italiano– procede de una distraída experiencia. No hay un buen texto que no parezca invariable y definitivo si lo practicamos un número suficiente de veces. Hume identificó la idea habitual de causalidad con la sucesión. Así un buen film, visto una segunda vez, parece aún mejor; propendemos a tomar por necesidades las que no son más que repeticiones. Con los libros famosos, la primera vez ya es segunda, puesto que los abordamos sabiéndolos. La precavida frase común de releer a los clásicos resulta de inocente veracidad. Ya no sé si el informe: En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor, es bueno para una divinidad imparcial; sé únicamente que toda modificación es sacrílega y que no puedo concebir otra iniciación del Quijote. Cervantes, creo, prescindió de esa leve superstición, y tal vez no hubiera identificado ese párrafo. Yo, en cambio, no podré sino repudiar cualquier divergencia. El Quijote, debido a mi ejercicio congénito del español, es un monumento uniforme, sin otras variaciones que las deparadas por el editor, el encuadernador y el cajista; la Odisea, gracias a mi oportuno desconocimiento del griego, es una librería internacional de obras en prosa y verso, desde los pareados de Chapman hasta la Authorized Version de Andrew Lang o el drama clásico francés de Bérard o la saga vigorosa de Morris o la irónica novela burguesa de Samuel Butler. Abundo en la mención de nombres ingleses porque las letras de Inglaterra siempre intimaron con esa epopeya del mar, y la serie de sus versiones de la Odisea bastaría para ilustrar su curso de siglos. Esa riqueza heterogénea y hasta contradictoria no es principalmente imputable a la evolución del inglés o la mera longitud del original o a los desvíos o diversa capacidad de los traductores, sino a esta circunstancia, que debe ser privativa de Homero: la dificultad categórica de saber lo que pertenece al poeta y lo que pertenece al lenguaje. A esa dificultad feliz debemos la posibilidad de tantas versiones, todas sinceras, genuinas y divergentes.
.

…..No conozco ejemplo mejor que el de los adjetivos homéricos. El divino Patroclo, la tierra sustentadora, el vinoso mar, los caballos solípedos, las mojadas olas, la negra nave, la negra sangre, las queridas rodillas, son expresiones que recurren, conmovedoramente a destiempo. En un lugar, se habla de los ricos varones que beben el agua negra del Esepo; en otro, de un rey trágico, que desdichado en Tebas la deliciosa, gobernó a los cadmeos, por determinación fatal de los dioses. Alexander Pope (cuya traducción fastuosa de Homero interrogaremos después) creyó que esos epítetos inamovibles eran de carácter litúrgico. Remy de Gourmont, en su largo ensayo sobre el estilo, escribe que debieron ser encantadores alguna vez, aunque ya no lo sean. Yo he preferido sospechar que esos fieles epítetos eran lo que todavía son las preposiciones: obligatorios y modestos sonidos que el uso añade a ciertas palabras y sobre lo que no se puede ejercer originalidad. Sabemos que lo correcto es construir andar a pie, no por pie. El rapsoda sabía que lo correcto era adjetivar divino Patroclo. En caso alguno habría un propósito estético. Doy sin entusiasmo estas conjeturas; lo único cierto es la imposibilidad de apartar lo que pertenece al escritor de lo que pertenece al lenguaje. Cuando leemos en Agustín Moreto (si nos resolvemos a leer a Agustín Moreto):
.
…………………..Pues en casa tan compuestas
…………………..¿qué hacen todo el santo día?
.
sabemos que la santidad de ese día es ocurrencia del idioma español y no del escritor. De Homero, en cambio, ignoramos infinitamente los énfasis.

.
…..Para un poeta lírico o elegíaco, esa nuestra inseguridad de sus intenciones hubiera sido aniquiladora, no así para un expositor puntual de vastos argumentos. Los hechos de la Ilíada y la Odisea sobreviven con plenitud, pero han desaparecido Aquiles y Ulises, lo que Homero se representaba al nombrarlos, y lo que en realidad pensó de ellos. El estado presente de sus obras es parecido al de una complicada ecuación que registra relaciones precisas entre cantidades incógnitas. Nada de mayor posible riqueza para los que traducen. El libro más famoso de Browning consta de diez informaciones detalladas de un solo crimen, según los implicados en él. Todo el contraste deriva de los caracteres, no de los hechos, y es casi tan intenso y tan abismal como el de diez versiones justas de Homero.

.
…..La hermosa discusión Newman-Arnold (1861-62), más importante que sus dos interlocutores, razonó extensamente las dos maneras básicas de traducir. Newman vindicó en ella el modo literal, la retensión de todas las singularidades verbales; Arnold, la severa elimanación de los detalles que distraen o detienen, la subordinación del siempre irregular Homero de cada línea al Homero esencial o convencional, hecho de llaneza sintáctica, de llaneza de ideas, de rapidez que fluye, de altura. Esta conducta puede suministrar los agrados de la uniformidad y de la gravedad; aquélla, de los continuos y pequeños asombros.

.
……Paso a considerar algunos destinos de un solo texto homérico. Interrogo los hechos comunicados por Ulises al espectro de Aquiles, en la ciudad de los cimerios, en la noche incesante (Odisea, XI). Se trata de Neoptolemo, el hijo de Aquiles. La versión literal de Buckley es así: Pero cuando hubimos saqueado la alta ciudad de Príamo, teniendo su porción y premio excelente, incólume se embarcó en una nave, ni maltrecho por el bronce filoso ni herido al combatir cuerpo a cuerpo, como es tan común en la guerra; porque Marte confusamente delira. La de los también literales pero arcaizantes Butcher y Lang: Pero la escarpada ciudad de Príamo una vez saqueada, se embarcó ileso con su parte del despojo y con un noble premio; no fue destruido por las lanzas agudas ni tuvo heridas en el apretado combate: y muchos tales riesgos hay en la guerra, porque Ares se enloquece confusamente. La de Cowper, de 1791: Al fin, luego que saqueamos la levantada villa de Príamo, cargado de abundantes despojos seguro se embarcó, ni de lanza o venablo en nada ofendido, ni en la refriega por el filo de los alfanjes, como en la guerra suele acontecer, donde son repartidas las heridas promiscuamente, según la voluntad del fogoso Marte. La que en 1725 dirigió Pope: Cuando los dioses coronaron de conquista las armas, cuando los soberbios muros de Troya humearon por tierra, Grecia, para recompensar las gallardas fatigas de su soldado, colmó su armada de incontables despojos. Así, grande de gloria, volvió seguro del estruendo marcial, sin una cicatriz hostil, y aunque las lanzas arreciaron en torno en tormentas de hierro, su vano juego fue inocente de heridas. La de George Chapman, en 1614: Despoblada Troya la alta, ascendió a su hermoso navío, con grande acopio de presa y de tesoro, seguro y sin llevar ni un rastro de lanza que se arroja de lejos o de apretada espada, cuyas heridas son favores que concede la guerra, que él (aunque solicitado) no halló. En las apretadas batallas, Marte no suele contender: se enloquece. La de Butler, que es de 1900: Una vez ocupada la ciudad, él pudo cobrar y embarcar su parte de los beneficios habidos, que era una fuerte suma. Salió sin un rasguño de toda esa peligrosa campaña. Ya se sabe: todo está en tener suerte.

.
…..Las dos versiones del principio –las literales— pueden conmover por una variedad de motivos: la mención reverencial del saqueo, la ingenua aclaración de que uno suele lastimarse en la guerra, la súbita juntura de los infinitos desórdenes de la batalla en un solo dios, el hecho de la locura en el dios. Otros agrados subalternos obran también: en uno de los textos que copio, el buen pleonasmo de embarcarse en un barco; en otro, el uso de la conjunción copulativa por la causal(1), en y muchos tales riesgos hay en la guerra. La tercera versión –la de Cowper— es la más inocua de todas: es literal, hasta donde los deberes del acento miltónico lo permiten. La de Pope es extraordinaria. Su lujoso dialecto (como el de Góngora), se deja definir por el empleo desconsiderado y mecánico de los superlativos. Por ejemplo: la solitaria nave negra del héroe se le multiplica en escuadra. Siempre subordinadas a esa amplificación general, todas las líneas de su texto caen en dos grandes clases: unas, en lo puramente oratoria –Cuando los dioses coronaron de conquista las armas—; otras, en lo visual: Cuando los soberbios muros de Troya humearon por tierra. Discursos y espectáculos: ése es Pope. También es espectacular el ardiente Chapman, pero su movimiento es lírico, no oratorio. Butler, en cambio, demuestra su determinación de eludir todas las oportunidades visuales y de resolver el texto de Homero en una serie de noticias tranquilas.

.
……¿Cuál de esas muchas traducciones es fiel?, querrá saber tal vez mi lector. Repito que ninguna o que todas. Si la fidelidad tiene que ser a las imaginaciones de Homero, a los irrecuperables hombres y días que él se representó, ninguna puede serlo para nosotros; todas, para un griego del siglo diez. Si a los propósitos que tuvo, cualquiera de las muchas que trascribí, salvo las literales, que sacan toda su virtud del contraste con hábitos presentes. No es imposible que la versión calmosa de Butler sea la más fiel.

.
1932.

.

_____________________________

.
(1)

 Otro hábito de Homero es el buen abuso de las conjunciones adversativas. Doy unos ejemplos:

.

…..“Muere, pero yo recibiré mi destino donde le plazca a Zeus, y a los otros dioses inmortales”. Ilíada, XXII.
.

…..“Astíoque, hija de Actor: una modesta virgen cuando ascendió a la parte superior de la morada de su padre, pero el dios la abrazó secretamente”. Ilíada, II.

.
…..“(Los mirmidones) eran como lobos carnívoros, en cuyos corazones hay fuerza, que habiendo derribado en las montañas un gran ciervo ramado, desgarrándolo lo devoran; pero los hocicos de todos están colorados de sangre”. Ilíada, XVI.

.

…..“Rey Zeus, dodoneo, pelasgo, que presides lejos de aquí sobre la inverniza Dodona; pero habitan alrededor tus ministros, que tienen los pies sin lavar y duermen en el suelo”. Ilíada, XVI.

.
…..“Mujer, regocíjate en nuestro amor, y cuando el año vuelva darás hijos gloriosos a luz –porque los hechos de los inmortales no son en vano—, pero tú cuídalos. Vete ahora a tu casa y no lo descubras, pero soy Poseidón, estremecedor de la tierra”. Odisea, XI.

.
…..“Luego percibí el vigor de Hércules, una imagen; pero él entre los dioses inmortales se alegra con banquetes, y tiene a Hebe la de hermosos tobillos, niña del poderoso Zeus y de Hera, la de sandalias que son de oro”. Odisea, XI.
.
…..Agrego la vistosa traducción que hizo de este último pasaje George Chapman:
.
…………………………………………Down with these was thrust
……………………..The idol of the force of Hercules,
……………………..But his firm self did no such fate oppress.
……………………..He feasting lives amongst th’Immortal States
……………………..White-ankled Hebe and himself made mates
……………………..In heav’nly nuptials. Hebe, Jove’s dear race
……………………..And Juno’s whom the golden sandals grace.

.

.

.

JORGE LUIS BORGES

.

.

.

Jorge Luis Borges

Discusión

” Las Versiones Homéricas”

Obras Completas I

pags 239 -243

.

.

.

Josep Maria Llovera. Rapsòdia primera (1-171). La Ilíada.

Rapsòdia primera

La rancúnia canta, oh deessa, del Pèlida Aquiles,

ruïnosa, que dols a milers als aquivis féu nàixer

i que a l’Ades llençà molt gran nombre d’ànimes fortes

de guerrers, i ells mateixos als cans donà com a presa,

i a les carnívores aus —s’acomplia de Zeus el designi—,

just des de quan de primeres es van desunir, barallant-se,

el fill d’Àtreus, cabdill de la host, i l’ínclit Aquiles.

Ara, doncs, quin dels déus l’un i l’altre a contesa va empènyer?

Fou el fill de Leto i de Zeus; car, irat del monarca,

pesta maligna en la host suscità, i es perdien les tropes,

per l’ultratge que havia inferit al seu orant, Crises,

l’Àtrida. Car vingué aquell dels aqueus a les naus corredores

a reembre la filla, portant en rescat dons immensos;

duia a les mans les bandes d’Apòl·lon, el déu sagitari,

dalt del bastó guarnit d’or, i tots els aqueus suplicava,

d’Àtreus els fills sobretot, els dos que els estols conduïen:

“Oh Atreides, i els altres aquivis de belles gamberes,

així us donin els déus, habitants dels estatges olímpics,

que de Príam desfeu la ciutat i torneu bons a casa;

la meva filla lliureu-me, i vulgueu el rescat acceptar-ne,

per respecte d’Apòl·lon, fletxer, nissaga del Croni”.

I llavors tots els altres aqueus aclamant aprovaven

d’honorâ el sacerdot i el rescat seu esplèndid admetre;

però no fou això grat al cor de l’Atreida Agamèmnon,

ans malament l’expulsà, i afegí violenta comanda:

“Veges que jo, vellard, prop les naus concavades no et trobi,

si ara t’hi entretens, o bé si en avant mai hi tornes;

no fos cas que del déu no et servissin el ceptre i la banda.

I ella, jo no la lliuro. Primer li vindrà la vellesa

allà al nostre casal de l’Argòlida, lluny de la pàtria,

ocupada en treballs de telê i compartint amb mi el tàlem.

Vés, però, no m’irritis, perquè amb més salut facis via”.

Tal va dir. I temé l’ancià, i obeí la comanda,

i se n’anava, callat, riba enllà de la mar remorosa;

i després, ja en un lloc apartat, molt el vell suplicava

Apol·ló sobirà, nat de Leto, formosa de trenes:

“Ou-me, Tu, el d’arc argentí, que rondes a Crisa

i a la santíssima Cil·la, i a Tènedo fortament regnes:

oh Esminteu! si jo mai un temple plaent et bastia,

o si per tu mai les cuixes greixoses cremava senceres

tant de braus com de cabres, aquest desig acompleix-me:

paguin les llàgrimes meves, els dànaus, amb teves sagetes”.

Tal, orant, digué. I l’oïa Febos Apòl·lon.

I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.

Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;

i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes

amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.

Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,

i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.

Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;

però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,

els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Per nou dies volaren pel camp les sagetes del numen,

i, llavors, el desè, féu cridar l’host a l’àgora Aquiles,

car en la ment li ho posà Hera dea, la blanca de braços,

que era en son cor ansiosa pels dànaus, veient com morien.

I ells havent acudit, un cop ja congregats varen ésser,

en mig d’ells aixecant-se, parlava el peu-àgil Aquiles:

“Ara sí que nosaltres, Atreida, llançats d’ací, penso,

via a casa farem, si podem de la mort escapar-nos,

si és que els aqueus va domtant, aplegada amb la guerra, la pesta.

Hala, doncs! a un vident, o bé a un sacerdot, fem consulta,

o a un intèrpret de somnis, que el somni també Zeus l’envia,

i ell ens digui perquè tan irat està Febos Apòl·lon:

si ens fa retret d’algun vot negligit o d’alguna hecatombe

o si tal volta l’oment d’anyells i de cabres selectes

rebre voldria, i llavors el flagell apartar de nosaltres”.

Tal havent, doncs, parlat, s’asseia. I entre ells va aixecar-se

Calcas Testòrida. Ell era, de molt, el millor dels arúspexs.

Ell les coses sabia que són, que seran i que foren,

i dels aqueus els navilis havia guiat envers Ílion

amb l’art seu de vident, do rebut de Febos Apòl·lon.

Aquest, doncs, amb bon seny, parlà en l’adunança i va dir-los:

“Oh Aquiles, dilecte de Zeus, tu m’imposes que digui

la rancúnia del sobirà Apòl·lon, que tira i no falla.

Bé, doncs, jo la diré, però tu fes-te’n càrrec i jura’m

ben amatent i resolt, amb paraules i mans, d’assistir-me;

car preveig que faré irritar l’home que amb gran poder regna

sobre tots els argius i al qual els aqueus obeeixen.

Guanyador és el rei, quan amb un dels seus súbdits s’enutja;

i àdhuc si el jorn mateix tal volta s’empassa la bilis,

serva, però, després la rancúnia, fins que s’esbrava,

dintre son pit. Veges, doncs, ara tu si et resols a salvar-me”.

I, parlant en resposta, li deia el peu-àgil Aquiles;

“Tingues coratge; i digues l’auguri que saps, el que sigui.

Car, a fe, no; per Apòl·lon, l’amat de Zeus, que tu, Calcas,

pregues, i havent-lo pregat, els auguris als dànaus reveles,

cap, mentre jo viuré, i la llum veuré sobre la terra,

vora els navilis ventruts posarà sobre teu mans feixugues;

cap dels dànaus plegats; ni que vulguis dir Agamèmnon,

que ara d’ésser, de molt, el primer dels aqueus es gloria”.

I, llavors sí, encoratjat, parlava l’arúspex eximi:

“No ens fa retret el déu per cap vot ni per cap hecatombe;

sinó per mor de l’orant, a qui féu ultratge Agamèmnon

no lliurant-li la filla i els dons de rescat no admetent-li.

Per això ens dóna dols el Fletxer, i ens donarà encara;

ni el flagell esglaiant alçarà, dels dànaus, el numen

fins que al pare amorós la ull-fúlgida noia no tornin

franca de preu i rescat, i li duguin sagrada hecatombe

alli a Crisa. Llavors, aplacat, potsê el blegaríem”.

Tal havent parlat, s’asseia. I en mig va aixecar-se

d’Àtreus l’il·lustre fill, el molt poderós Agamèmnon,

enverinat; d’una còlera forta les fosques entranyes

plenes tenia; i els ulls com un foc flamejant li lluïen.

Guaità a Calcas primer de reüll, i així va parlar-li:

“Àugur de dols, no has dit mai una cosa que al cor em fos grata;

t’és plaent sempre a l’entranya d’anunciar malestrugances,

i de bo, encara mai no digueres cap mot ni acomplires.

I ara dels dànaus en mig, aquí vaticines i expliques

que el Fletxer, justament per això va infligint-los sofrences,

perquè jo els dons esplèndids, rescat de la noia Criseida,

rebre no vaig voler, posat que de molt prefereixo

dur-me-la a casa; que em plau més i tot que no pas Clitemnestra,

nupcial esposa, perquè: no és pas menys estimable

per beutat o per planta o per seny o per feines de dona.

Àdhuc així, però, de bon grat, si és millor, vull tornar-la;

la salut de l’exèrcit vull jo, més que no la ruïna.

Prepareu-me, però, tot seguit un guardó; que jo l’únic

entre els argius no romangui sens premi; tampoc no escauria;

car tots vosaltres veieu quin meu premi se’n va a una altra banda”.

I, en resposta, li deia l’il·lustre peu-àgil Aquiles:

“Gloriosíssim Atreida, de tot avariciosíssim:

com te l’han de donar, els aqueus magnànims un premi?

No sabem pas enlloc grans riqueses comunes desades;

totes, les que a les ciutats anàvem prenent, les partíem,

ni convé pas demanar-les de nou a la gent i aplegar-les.

Doncs, cedeix ara aquella tu al déu, i els aqueus d’altra banda

triple i quadruplicat t’ho darem, si és que Zeus algun dia

ens concedeix d’arrasar la ciutat ben murada de Troia”.

I, parlant en resposta, li deia el potent Agamèmnon:

“Ni que siguis valent, no així, deissímil Aquiles,

celis els teus intents, car no m’has d’enganyar ni convèncer.

És que vols, per guardà el premi tu, que en canvi, jo resti

d’ell privat, i m’imposes que restitueixi aquella?

Prou; si llavors altre premi els aqueus magnànims m’atorguen

satisfactori al cor meu, tal que hi hagi total recompensa.

I si ells no me’l donen, llavors en persona jo a prendre’l

aniré, sigui el teu, de guardó, sigui el d’Aias o Ulisses;

iré a prendre’l i endur-me’l; ja es pot airâ, el qui m’atansi!

Tanmateix, d’aquest punt tornarem altra volta a discórrer.

Ara, via! a la mar relluent avarem fosc navili,

i remers apleguem-hi triats; i per a una hecatombe

carreguem-hi; i llavors la bella de galtes Criseida

hi farem pujar; i un prohom de consell el comandi:

o bé Aias, o bé ldomeneu, o bé l’inclit Ulisses,

o tu mateix, Peleida, el més terrorífic dels homes,

perquè el déu protector, sacrifici oferint-li, ens aplaqui”.

I, de reull esguardant-se’l, li deia el peu-àgil Aquiles:

“Ah, tu, l’acuirassat d’impudor, entranya gasiva!

Com ni un sol dels aqueus serà prompte a complir-te les ordres

per emprendre un viatge, o ardit guerrejâ amb l’adversari?

Certament, jo no só pas vingut pels troians branda-llances

a combatre’ls ací, car rebut no n’havia cap greuge.

Poc s’endugueren mai dels meus bous i cavalls les ramades,

mai a la Ftia tampoc, benglevada i d’herois nodridora,

devastaren les messes; bon tros hi ha en mig, que ens separa,

i muntanyes ombrives, i encara la mar sonorosa.

Ans et seguírem a tu, foramida insolent, per complaure’t,

per Menelau, i per tu, a prendre revenja, gran cínic,

dels troians. I d’això, cap cura ni pena no et dónes.

I àdhuc amenaces de prendre en persona el meu premi,

ben afanyat per mi, i que els fills dels aqueus em donaren.

Mai no el tinc jo igual que tu, el premi, si alguna vegada

una ciutat ben poblada als de Troia els aqueus destrueixen.

Però, en canvi, el treball principal de la lluita enardida

són les mans meves que el fan; i quan ve partió de la presa,

per a tu, molt més grossa part; i, pagat jo amb la poca

que se’m dóna, me’n vinc als navilis, las tot de combatre.

Prou, doncs; me’n vaig a Ftia; que, cert em serà millor cosa

amb les naus recorbades a casa tornar-me’n; ni penso,

menys preat com só aquí, aplegar-te cabals i riqueses”.

 

Traducció de Josep Mª. Llovera

 

 

 

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

Homer entre “Les bones companyies” de Jordi Cornudella

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962)

Jordi Cornudella ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell algunes de les bones companyies que l’acompanyen des de fa temps. Ens diu que es tracta d’un “llibre orgànic al voltant d’una idea que el títol i el subtítol” (Poetes i poemes) “expressen, em sembla, amb tota claredat”. “D’això tracta aquest llibre: d’uns quants dels poemes que m’han fet i em fan encara companyia”.

 

La primera part (Versos llegits en prosa) “conté quatre capítols a l’entorn dels tombs de l’any, de Carner i l’estiu a Carner i la tardor, passant per Íbic i la primavera i per Horaci i l’hivern.”.

 

En la segona part hi trobem converses i notes sobre, entre altres, Josep Carner, Jordi de Sant Jordi o Aldana. La tercera conté una suite de set poemes adreçada a Perejaume. I el llibre clou amb una quarta part (Versos llegits en vers) amb versions, de l’autor, d’Hesíode, Alcman, Arquíloc, Safo, Íbic, Píndar, Catul, Horaci, Goethe o Robert Frost, entre altres.

 

Un llibre excel·lent. El portem aquí, a territori homèric, arran de que l’autor obre la Primera part amb un petit fragment del cant sisè de la Ilíada, amb les paraules que Glauc dirigeix a Diomedes:

 

 

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?

És com la lleva de les fulles, la dels homes.

Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc

en esplet les fa néixer, i ve la primavera.

El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.»

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

 

Jordi Cornudella.

Les bones companyies. Poetes i poemes.

I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre

Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ISBN: 9788481098662

Traduccions catalanes de la Ilíada (ressenya d’Antoni Bulbena)

En el manuscrit conservat a la Biblioteca de Catalunya [Bul. 113 (ms.)], datat a Barcelona el 1923, que conté la traducció (inèdita) de la Ilíada feta per Antoni Bulbena i Tosell, hi ha un primer full, no numerat, on el citat autor fa una ressenya de les traduccions prèvies de la Ilíada al català.

El transcrivim a continuació. En la transcripció que fem ometem les paraules que consten anul·lades amb una ratlla a l’original i hi fem constar les que hi consten afegides de forma interliniada.

 

La Ilíada en català

 

Aparegué l’any 1875 la primera mostra d’una inèdita traducció directa del gréc en prosa, complerta i copiosament anotada, d’En F. Montserrat i Archs. Fou el dit fragment, el final del cant XVIIIè, publicat en l’Anuari Català (pl. 143-159), col·leccionat per En Francesch Matéu.—Barcelona,, 1874.

Repartida com a fulletí, vegé després la llum en el primer Diari Català dés del any 1880, una traducció lliure, en prosa, d’En Conrat Roure, la qual constitueix una molt singular edició complerta en 336 planes.—Barcelona, L. Doménech, 1879.

Fou mes tart imprès i publicat per En Miquel V. Amer l’episodi d’Hèctor i Andròmaca, del cant VIè, traduit en versos endecasílabs, en un fascicle de 8 planes— Palma de Mallorca, 1887.

El metéix fragment, tret d’una versió literalment del original traslladada en prosa, d’En Antoni Bulbena i Tosell, fóu publicat en el Calendari Català, editat d’En Joan B. Batlle.— Barcelona, 1902.

Finalment,  en 1900, any III del metéix Calendari anterior, s’hi éra publicada la Mort de Patrocle d’En Arthur Masriera, fragment del cant XVIè, formant part d’una inèdita versió complerta, en estrofes de cinc versos consonants.

El mestre Joan Solà i la Ilíada

Joan Solà al programa "L'hora del lector"

El mestre Solà, que ens va deixar el passat el passat dia 27 d’octubre de 2010, i a qui ja hem començat a enyorar, va dedicar part de la seva panoràmica atenció lingüística a l’anàlisi crítica de les traduccions dels clàssics a la nostra llengua.

El passat dia 5 d’octubre havia de participar a l’Ateneu Barcelonès a la presentació dels darrers volums de la col·lecció Bernat Metge corresponents a la traducció de la Ilíada de Montserrat Ros i a la nova edició de la traducció en vers de Riba de l’Odissea. La seva malaltia li ho va impedir, però va preparar un escrit per a ser llegit per a l’ocasió, que es pot consultar aquí (web de l’Institut Cambó).

Ja quan va sortir el primer volum de la traducció en prosa de la Ilíada per Montserrat Ros, va dedicar-hi un dels seus articles del diari Avui (dimecres 11 de gener de 2006).

 

En ell deia:

L’altre dia els parlava del gran esdeveniment que representa de tenir la Ilíada perfi traduïda al català amb el text grec al costat. És el volum primer, que comprèn els quatre primers cants (Barcelona: Fundació Bernat Metge 2005). Francesc J. Cuartero n’ha revisat el text grec, Montserrat Ros n’ha fet la traducció i Joan Alberich hi ha posat quatre excel·lents mapes i innombrables notes. Notes que ens són imprescindibles en molts casos o que ens informen de detalls curiosos com que Plató censura aHomer que faci riure ostentosament els déus (“I els déus benaurats esclafiren una rialla inacabable” I: 599) o que a la Ilíada només hi ha un passatge que parli de càstigs als humans després de morts (III: 279) o que el ferro apareix molt rarament als poemes homèrics, en lloc del bronze habitual (IV: 123).

Traduir els poemes homèrics és d’una dificultat inimaginable, que aquí seria del tot inadequat de fer veure.Només l’adaptació catalana dels nombrosíssims, inacabables noms propis de persona i de lloc (al text i als mapes) ja demana un esforç admirable.

La versió de Montserrat Ros és clara i actual, mantinguda dins l’estàndard culte de la llengua, amb algun detall de nivell elevat, com ara l’ús sistemàtic de l’infinitiu ésser, o alguna alternança que potser intenta reflectir un tret estilístic de l’original o simplement evitar alguna repetició: per exemple, entre els demostratius ací i aquí, entre les disjuntives mes i però, entre cint i cinyell, entre llambrar i llambrejar. O l’ús de talent ‘fam’. També s’hi utilitza sovint el verb gitar ‘llançar, tirar’ (una pica, una llança, un dard, una fletxa), potser d’acord amb la invitació de Coromines de restaurar-li el nivell literari que havia tingut. La prosa llisca molt bé, fins i tot molt sovint amb aquell ritme que ens enlluernava en la versió poètica ribiana de l’Odissea i que deu abellir a la traductora tant com ens complau als lectors: “I eren nombroses les pires de morts que cremaven sens fi”, “la guerra i la pesta subjuguen tothora els aqueus” (I: 52, 60), “els troians avançaren brogint i xisclant com ocells”, “i, a prop seu, hi ha clavades a terra les llances” (III: 2, 135).

Vegin algun altre dels nombrosos fragments reeixits: “L’aire va inflar les veles de ple, i, mentre, seguint el seu rumb, la nau vogava de pressa damunt les onades, les aigües porprades brogien amb força al voltant de la quilla” (I: 481), “La junta s’avalotà semblant a les altes onades de la mar d’Icària, que l’Eure i el Notos encrespen quan bufen amb força des dels núvols del pare Zeus” (II: 144), “Amb aquestes paraules [Zeus] enardí Atena, ja prou arborada, que d’un vol davallà dels cims de l’Olimp” (IV: 73). Endavant, col·legues, venceu les dificultats de tota mena que no ignoro que hi ha, refeu l’esperit tantes vegades com us calgui, i curulleu-nos la voluptat i l’orgull conduint l’ardida empresa fins al bell final, un dels plaers més gransque tenim els professionals de la llengua.

Joan Solà

Diari Avui.

Dimecres, 11 de gener de 2006.

Opinió, pàg. 9.

Escena d’Hèctor i Andròmaca, de Miquel V. Amer

HÉCTOR Y ANDRÓMACA

Héctor, havent oïdes tals paraules,

de pressa del palau eixí totduna.

Pe’ls carrers d’admirables edificis,

de sa muller la direcció matexa

seguint, la gran ciutat travessa tota;

y á les portes Scées, per hon devía

sortir al camp, á Andrómaca va veure

sa noble esposa, del magnànim Eécion

filla, a l’encontre tot cuytant venintli.

Eécion, qu’habitava en la Hipoplàcia

de boschs cuberta la ciutat de Tébas,

regint los Cilicians, sa filla a Héctor,

d’armadura de bronzo, dada havía.

Al encontrarse ab son espòs Andrómaca,

tan sols va acompanyada d’una fembra

que’l tendre infant encara no enrahora

porta sobre son sí, llur aymadíssim

rebrot, tan bell com fulgurant estrella.

Son pare el nom li dona de Scamándrios,

mas l’anomena Astíanax lo poble,

perquè sols Héctor protector és d’Ílion.

Sonriu, mirant son fill, l’héroe en silenci,

mentre, esclatant en llágrimes, Andrómaca

se li acosta, li pren les mans i diuli:

 

«Desditxat, ton coratge’t durá a perdre;

ten compassió de ton infant, y tenla

de mí, desventurada, que ben prompte

seré viuda: al aguayt los Grechs se veuhen

y t’occiurán al punt, tots envestint-te.

Tú mort, valdría mes que’m soterrassen,

sens tú, tota alegría hauré perduda

y sols me restarán dolors y angoxa.

Escolta’m: no tinch pare ni tinch mare;

Aquiles lo diví, quant destrohida

hagué dels Cilicians la ciutat célebre,

Tébas, la de sobergues altes portes,

a Eécion, lo meu pare aymat va occiure.

Per temor religiosa hagué respecte

á ses despulles; lo real calabre

dins ses armes cremá maravelloses,

y sobre d’ell li va axecà’ un sepulcre

que les filles de Júpiter, les ninfes

Orestíades d’olms enrevoltaren.

Jo havía set germans en nostre regne,

En un sol jorn precipitats tots foren

dins lo realme de Pluton. Aquiles

los inmolá, los bous quan pasturavan

de peus roncers y les ovelles nostres.

Y ma mare, l’augusta, la Regina

de Hipoplácia de boschs en gir ombrada!

ell ab tota la presa aquí va durla.

Aprés la deslliurá per dons sens terme,

mas ja en la casa paternal, Diana

ab ses mortals sagetes va ferirla.

Pare y mare y germá per mí tu est, Héctor,

y bell espós; ten pietat d’Andrómaca,

defensa’t aquí dalt de nostres torres,

orfe a ton fill no’l fasses ni a mí viuda.

Al figueral l’exércit arrenglera,

qu’essent mes baix lo mur allí es més fácil

entrar en la ciutat. Ja per tres voltes

per allá los Aqueus mes coratjosos

al assalt se llançaren: els dos Ajax,

l’ilustre Idomedeu, els dos Atrides y

l’ardit Diomedes; ara fossen

aconsellats per endeví habilissim

o bé arrastrats per llur nadiu coratge.»

 

Lo gran Héctor ladonchs li va respondre:

Com ta inquietut, Andrómaca, es la meua;

mas devant los troyans y les troyanes

de llarch vel, dels combats si jo fogía

muller, com un cobart, quina vergonya!

No, la veu de mon cor no es pas aquesta.

Valent y coratjós aprenguí d’esser

batallant sempre en la primera fila

per l’honra de mon pare y per la meua.

Mon cor ab tot me diu y’m diu ma pensa

que vindrá ‘l jorn en que la santa Ílion,

Príam y el poble bataller de Príam

Sucumbirán. Mas ay! la desventura

dels troyans ni la d’Hécuba y mon pare,

ni la de mos germans que, coratjosos

y en tant gran nombre, als colps de ma enemiga

dintre la pols tots junts vindrán á caure,

res no m’acora tant com l’infortuni

que patirás, rompent en plor, lo día

de la perduda llibertat, al veure’t

per un Grech arrancada de la patria.

Ladonchs, sotsmesa á una estrangera á Argos

urdirás tela, el cor ple d’amargura,

ó de la font de Mésseis o de Hypéria

á traure l’aygua haurás d’anar, cativa,

de la necessitat al jou calada.

Lo vianant, en plor vehent-te rompre,

dirá ladonchs: Exa es l’esposa d’Héctor

qu’entr’els troyans que á los cavalls sobravan

era el mes fort dels batallers, quant foren

les grans batalles de lo setje d’Ílion.

Ohint ho ta dolor será mes viva

anyorant ton espòs que ja en la tomba

no ‘t podrá deslliurar del cativeri.

Mas ah! benavirada mort la meua

y la terra en que hauré la sepultura

abans qu’ohir los dols de ta miseria!

 

Dit axò allarga ‘l braç lo noble Héctor

per pendre ‘l fill, qu’al veure’l s’enretira

y s’amaga, cridant, dintre los braços

de sa nodriça de cintura bella.

Conmogut per l’aspecte de son pare

té por del bronzo y del plomall, qu’al moure’s

terriblement ha vist al cim del casco.

Sonriu el pare com la mare augusta,

y de sopte se trau lo casco l’héroe

que resplandeix en torn y ‘l posa en terra;

dona un bes á son fill, aprés l’abraça,

dins sos braços el breça, y al gran Júpiter

y als altres inmortals així suplica:

«Júpiter y Deus tots, feys que’s senyali

com jo mon fill entr’els troyans, y força

com jo y coratge tinga perque reyni

potentment sobre Ílion; que se diga

quant á son temps de les batalles torni

ell es molt mes valent que lo seu pare;

que les despulles sangonoses duga

del enemich qu’ell haja mort, y al veure’l

sa mare se ‘n alegri en la seua ánima.»

 

Va dexar son infant, feta la súplica,

entre les mans de sa muller aymada

que en son sí perfumat gojosa al rebre’l

sonreya tot plorant. Conmogut l’héroe

vehentla axí, li diu acariciantla:

 

«Desditxada, per mí no t’afligescas

fins á desesperarte; abans qu’arribi

l’hora fatal, ningú precipitarme

podrá en lo regne de Pluton. Cap home

cobart ó brau des qu’ix al jorn de vida

no evitará sa sort inexorable.

Torna, donchs, al palau, y torna á empendre

ton traball de la tela y la filosa

y á les esclaves teues dona tasca.

Á tots los homens qu’han nascut en Ílion,

y sobre tot, cal fer la guerra.»

 

Havent axí parlat lo noble Héctor

recullí el casco d’onejant crinera,

y á son palau sa esposa benvolguda

tornant, girava el cap sovint per veure’l

mentres li anavan cara avall les llágrimes.

 

Ilíada, VI, 390-496.

Traducció de Miquel Victorià Amer.

Héctor y Andrómaca

del cant sisé de la Ilíada.

Traducció de D. Miquel V. Amer.

Estampa de Viuda y Fiys de Pere J. Gelabert.

Palma de Mallorca, 1887.