.
LA NOVA ODISSEA
.
Llegir Homer és ja pels orígens un do dels déus: ells ordiren el destí dels herois perquè els homes tinguessin després la matèria dels seus cants. Llegir L’odissea en català és també un do diví; almenys, quan la poètica del traductor suposa i espera la col·laboració demònica en el seu esforç. I divina, sens dubte, obra del dèmon, és la nova versió que Riba ens ha ofert de l’immortal poema. Obra del geni, però no menys d’un saber poètic i humanístic propi per suscitar el geni.
…..Sobre l’admirable epos hem de suposar que ja ha estat tot dit; i en aventurar alguns mots amb referència a ell cal acceptar el risc de fer-ho a compte d’altri.
…..L’odissea és el poema de l’adolescència greu i temorosa i de la maduresa desimbolta i escèptica: Telèmac i Ulisses. Tota una primera secció, «El viatge de Telèmac», és dedicada a descriure’ns el tipus de l’adolescent fidel, que s’esforça a entrar en el personatge ideal que els seus amics, els grans per l’edat i pel seny, i la pròpia consciència, li proposen; a incorporar en els seus actes els trets del paradigma. El paradigma aquí és Orestes, que ha sabut venjar damunt Egist la mort del pare. Telèmac, com Orestes, ha de trobar el seu renom en la defensa del patrimoni patern enfront de la voracitat dels pretendents, i punir-ne la insolència. Es així que el motiu d’Orestes recorre constantment al llarg dels quatre cants de què consta la primera secció. Es ell que principalment els dóna la perspectiva educadora, exemplar, paidèutica, que tan admirablement sabé descobrir Jaeger en tota la cultura grega. I d’aquí prové també la noble gravetat, la profunda fe en l’home, fonament de la seva noblesa, i l’aire resolut i senyorívol de totes les seves figures. L’home ideal d’Homer és exemplar; i com a tal ha de ser revelat a l’adolescent.
…..No és exemplar Ulisses; però sí és admirable i admirat. En el vast retaule de L’odissea, ell és l’única figura amb intimitat; o, si es vol menys anacrònicament, amb un secret. De la seva múltiple aventura, en efecte, amb paraules de Riba,
L’interior treball, ell va saber-lo amb els déus.
…..¿S’ha notat que tota la fantasia de L’odissea, tot el que és faula increïble, s’acumula en els quatre cants en què s’estén la narració d’Ulisses? Si exceptuem les aparicions dels déus, reflex en darrer terme de la personalitat profunda, pròxima al propi destí, de l’heroi, la part fabulosa del món odisseic es troba confinada en aquests quatre cants. Per consegüent, ¿què sabem d’Ulisses? ¿Com l’hem de creure? El poeta té plena consciència que la seva transcripció del racconto d’Ulisses no és convincent; que ha anat transmetent només ficcions que valen com a tals, i res més. Irònicament ho suggereix el Rei dels feacis en els versos següents (p. 204):
—Ulisses, no, ni un moment hem jutjat, mirant-te, que fossis
un d’aquests xarlatans i embolicadors, com la terra
negra molts en pastura, que van pel món d’escampada
conjuminant falsedats, que l’ull de ningú no hi veuria.
No, a tu et corona de gràcia el que dius, i el que penses és noble,
i ens has contat, com podria bé fer-ho un cantor, amb ciència,
les desventures de tots els argius, i les teves mateixes.
Es l’art de la relació, la gràcia i la noblesa de la faula, allò que val; i val per si mateix, sense que importi massa la seva veritat.
…..I en això es conté el secret d’Ulisses: dels seus anys d’errar (¿ho foren, en efecte? ¿No els degué passar el gran eròtic quiets i en abrigada laxitud, a la vora d’una altra humana Calipso, allí prop potser de la terra feàcia?), res no en sabem de cert. Sabem de les seves mentides, ell, l’home dels mil recursos—polytropos. I és la suggestió del secret que s’acreix de les seves mentides que, en ocultes ressonàncies de misteri insondable, exalta fins a una prodigiosa altura mítica la seva autèntica aventura: el retorn.
…..Ulisses és l’home que torna. La transformació soferta per l’antic paredre de la crètico-micènica potnia thêrôn, la Senyora de les Feres, des del seu paper de mer assistent sexual en el procés anual de renovació de la natura, fins a la seva actual funció d’heroi proposat a la identificació, en ell, per l’experiència humana, és gran, però no tant perquè no es mantingui entre els dos extrems una certa correlació de sentit. El cicle de la natura es desenvolupa, en efecte, dramàticament. Per als grecs el temps és temps natural i, per tant, temps dramàtic. El temps és retorn. Ja els romàntics alemanys, Schelling en particular, saberen veure en la Ilíada i en l’Odissea conjuntament aquesta correspondència d’expansió i de retorn que té la seva culminació en la reintegració d’Ulisses a la seva terra i als seus focs. Ulisses és, en tant que l’home que torna, símbol de la vida de l’home. I si, com vol Joseph Campbell, tot mite és una simple variant del «gran mite», the monomyth: «separació del món, penetració en una font de mística força vital, i retorn dispensador de vida», aquest és el mite d’Ulisses. El mite de la plena maduresa, en suma.
…..En la tercera secció de L’odissea, adolescència i maduresa es retroben i s’alien en l’empresa comuna. El que per Ulisses és un acompliment, per Telèmac es només una iniciació. Es aquí que potser el poema sembla menys homèric; fins al punt que de vegades potser hauríem desitjat que el traductor hagués reduït a breu esquema la mediocre insensatesa d’algun passatge penós. Però, fins i tot així, aquest és un final homèric, i, en l’aliança d’edats que proposa, humaníssim i exemplar. Si això val més per la significació conjunta que per tots els detalls, no és menys cert que s’hi aconsegueix de dur a terme la integració total de tants motius d’una narració meravellosa, feta de poesia pura i admirable.
.
Haver-lo pres com a pura poesia i no com a indigna novel·la d’aventures, segons que és costum de banalitzar el poema en qüestió, és un primer encert de Carles Riba, obvi per altra banda. L’odissea pertany al tipus de literatura que volen els lectors enfastidits, per dir-ho a la manera de Paulhan. El fet que aquesta voluntat de tedi sembli als més una cosa extravagant no és prou raó perquè alguns tractin de convertir la literatura d’enfastidits en delectació de divertits. Després de tot, per no aconseguir-ho: res de tan mortalment ensopit com les tals adaptacions. La poesia, cal cercar-la on ja se sap que és: no se la trobarà enlloc més.
…..Un segon encert del traductor és, des del punt de vista crític, igualment important. Tot està a veure que l’estil homèric requereix ineludiblement les fórmules homèriques; que és un estil fet de fórmules. Per tant, el traductor, en lloc d’eludir-les, en cada cas haurà d’incorporar-les formalment dins la textura del propi estil. No per reduirles a expressió que es vulgui cenyir a un sentit o per analitzaries arqueològicament en la seva significació primera (d’altra banda, hipotètica massa sovint), sinó per servir-se’n a la manera homèrica en el seu valor de transició, de sosteniment o de remplissage, d’elements accessoris sobre els quals no s’insisteix i que permeten en el moment oportú l’expressió vivaç, directa i nua, diríem, d’allò que aleshores i només aleshores el poeta ha volgut vivaç, directe i nu.
…..Un tercer encert, el qual afecta també la interpretació de l’obra, és haver acceptat la incoherència lingüística i la laxitud sintàctica de l’original en la seva significació estilística pròpia, i—encert, aquest, d’execució—haver sabut trobar-los l’equivalent en català, en l’ús de dialectalismes i d’arcaismes lèxics i sintàctics, que matisen i eleven oportunament un estil essencialment col·loquial, molt pròxim a la llengua parlada. Tant el grec com el català literari actual són llengües de les quals podem dir que l’anacolut no hi és encara falta de gramàtica. Per traduir Homer al català, potser això és una sort. Però haver sabut fer d’aquest atzar una necessitat és un assoliment imputable només a la vigilància de Riba.
…..Això ens duu al que concerneix pròpiament la traducció. En el que es refereix a l’adaptació mètrica, les dificultats plantejades i resoltes en el mateix intent de fidelitat de què partí Riba només poden ser analitzades tècnicament, i no pas ara. Limitem-nos a notar que la fidelitat al·ludida és gairebé perfecta en el que afecta el metre emprat, en tant que es manté allò fonamental de l’hexà-metre homèric: els sis ictus i el joc de cesures. Quant a la fidelitat al contingut, l’assolit per Riba és sorprenent i probablement únic. Però convé d’advertir que, en dir això, de cap manera no pensem afirmar que en aquesta traducció s’hagi vertit poèticament i, diríem, en suggestió abreujada, alguna cosa que una altra versió menys literària podia haver analitzat punt per punt en la seva literalitat estricta. Aquest és l’error que en el seu pròleg el mateix Riba podria induir a cometre, quan suggereix dos posibles extrems d’una alternativa oferta al traductor; alternativa entre literalitat o «literarietat», entre la fidelitat al detall i la suggestió de la impresió conjunta. Ara, aquesta alternativa és solament un fantasma que s’han inventat els traductors inhàbils; en l’espècie, els arqueòlegs. Com a tal fantasma, és útil als seus inventors, i per això té vigència, però no correspon a res de real que ens importi. Correspon, a tot estirar, a una banalitat sense importància: a l’arqueòleg que no domina el grec li interessa una traducció com més estúpida es pugui, és a dir, estupefacta en els detalls (i encara no tots), de manera que hi pugui reconèixer immediatament els temes de les seves dissertacions; el seu ideal fóra en darrer terme una «traducció» en la qual, en comptes del nom en una llengua moderna qualsevol dels distints animals que apareixen en l’obra, se li donés la notació en termes tècnics zoològics, o la menció d’aquesta o aquella arma o instrument fos substituïda per la seva reproducció fotogràfica o per la reconstrucció en un dibuix ben honest. Interessa a l’arqueòleg, no una traducció, sinó un catàleg. Fora d’això, que a penes és res, no hi ha gairebé res més que el buit darrera del grotesc fantasma.
…..Deixem el grotesc. No fem cas de cap alternativa entre dues fidelitats distintes. Carles Riba ha demostrat amb aquesta traducció de L’odissea—i en això consisteix allò sorprenent a què em referia—que la traducció més poètica és al mateix temps la més literal. Després de tot, el cert és que altrament hauríem d’acceptar que l’escriptor opera amb una intenció doble: d’una banda, l’expressió d’un contingut qualsevol; de l’altra, el seu revestiment d’una forma que l’ha de realçar. Ara, això és fals: la intenció de l’escriptor és única, i ho és també la del traductor. Prou que la sabem: és l’expressió d’un contingut que només existeix en la mesura en què està incorporat en una forma. La versió literal del primer suposa necessàriament l’adaptació de la segona. Per arribar a ser fidel a la intenció poètica unitària, Carles Riba ho ha hagut de ser abans literalment als detalls, únicament en els quals aquella intenció es manifesta. Si veritablement en fos un, fóra sens dubte aquest el secret del seu èxit.
Barcelona, octubre 1953
.
Joan Ferraté
.
.
Quaderns Crema. Barcelona, 1993
Michael Longley
