Archive

Archive for octubre de 2010

El mestre Joan Solà i la Ilíada

Joan Solà al programa "L'hora del lector"

El mestre Solà, que ens va deixar el passat el passat dia 27 d’octubre de 2010, i a qui ja hem començat a enyorar, va dedicar part de la seva panoràmica atenció lingüística a l’anàlisi crítica de les traduccions dels clàssics a la nostra llengua.

El passat dia 5 d’octubre havia de participar a l’Ateneu Barcelonès a la presentació dels darrers volums de la col·lecció Bernat Metge corresponents a la traducció de la Ilíada de Montserrat Ros i a la nova edició de la traducció en vers de Riba de l’Odissea. La seva malaltia li ho va impedir, però va preparar un escrit per a ser llegit per a l’ocasió, que es pot consultar aquí (web de l’Institut Cambó).

Ja quan va sortir el primer volum de la traducció en prosa de la Ilíada per Montserrat Ros, va dedicar-hi un dels seus articles del diari Avui (dimecres 11 de gener de 2006).

 

En ell deia:

L’altre dia els parlava del gran esdeveniment que representa de tenir la Ilíada perfi traduïda al català amb el text grec al costat. És el volum primer, que comprèn els quatre primers cants (Barcelona: Fundació Bernat Metge 2005). Francesc J. Cuartero n’ha revisat el text grec, Montserrat Ros n’ha fet la traducció i Joan Alberich hi ha posat quatre excel·lents mapes i innombrables notes. Notes que ens són imprescindibles en molts casos o que ens informen de detalls curiosos com que Plató censura aHomer que faci riure ostentosament els déus (“I els déus benaurats esclafiren una rialla inacabable” I: 599) o que a la Ilíada només hi ha un passatge que parli de càstigs als humans després de morts (III: 279) o que el ferro apareix molt rarament als poemes homèrics, en lloc del bronze habitual (IV: 123).

Traduir els poemes homèrics és d’una dificultat inimaginable, que aquí seria del tot inadequat de fer veure.Només l’adaptació catalana dels nombrosíssims, inacabables noms propis de persona i de lloc (al text i als mapes) ja demana un esforç admirable.

La versió de Montserrat Ros és clara i actual, mantinguda dins l’estàndard culte de la llengua, amb algun detall de nivell elevat, com ara l’ús sistemàtic de l’infinitiu ésser, o alguna alternança que potser intenta reflectir un tret estilístic de l’original o simplement evitar alguna repetició: per exemple, entre els demostratius ací i aquí, entre les disjuntives mes i però, entre cint i cinyell, entre llambrar i llambrejar. O l’ús de talent ‘fam’. També s’hi utilitza sovint el verb gitar ‘llançar, tirar’ (una pica, una llança, un dard, una fletxa), potser d’acord amb la invitació de Coromines de restaurar-li el nivell literari que havia tingut. La prosa llisca molt bé, fins i tot molt sovint amb aquell ritme que ens enlluernava en la versió poètica ribiana de l’Odissea i que deu abellir a la traductora tant com ens complau als lectors: “I eren nombroses les pires de morts que cremaven sens fi”, “la guerra i la pesta subjuguen tothora els aqueus” (I: 52, 60), “els troians avançaren brogint i xisclant com ocells”, “i, a prop seu, hi ha clavades a terra les llances” (III: 2, 135).

Vegin algun altre dels nombrosos fragments reeixits: “L’aire va inflar les veles de ple, i, mentre, seguint el seu rumb, la nau vogava de pressa damunt les onades, les aigües porprades brogien amb força al voltant de la quilla” (I: 481), “La junta s’avalotà semblant a les altes onades de la mar d’Icària, que l’Eure i el Notos encrespen quan bufen amb força des dels núvols del pare Zeus” (II: 144), “Amb aquestes paraules [Zeus] enardí Atena, ja prou arborada, que d’un vol davallà dels cims de l’Olimp” (IV: 73). Endavant, col·legues, venceu les dificultats de tota mena que no ignoro que hi ha, refeu l’esperit tantes vegades com us calgui, i curulleu-nos la voluptat i l’orgull conduint l’ardida empresa fins al bell final, un dels plaers més gransque tenim els professionals de la llengua.

Joan Solà


Diari Avui.

Dimecres, 11 de gener de 2006.

Opinió, pàg. 9.

Escena d’Hèctor i Andròmaca, de Miquel V. Amer

HÉCTOR Y ANDRÓMACA


Héctor, havent oïdes tals paraules,

de pressa del palau eixí totduna.

Pe’ls carrers d’admirables edificis,

de sa muller la direcció matexa

seguint, la gran ciutat travessa tota;

y á les portes Scées, per hon devía

sortir al camp, á Andrómaca va veure

sa noble esposa, del magnànim Eécion

filla, a l’encontre tot cuytant venintli.

Eécion, qu’habitava en la Hipoplàcia

de boschs cuberta la ciutat de Tébas,

regint los Cilicians, sa filla a Héctor,

d’armadura de bronzo, dada havía.

Al encontrarse ab son espòs Andrómaca,

tan sols va acompanyada d’una fembra

que’l tendre infant encara no enrahora

porta sobre son sí, llur aymadíssim

rebrot, tan bell com fulgurant estrella.

Son pare el nom li dona de Scamándrios,

mas l’anomena Astíanax lo poble,

perquè sols Héctor protector és d’Ílion.

Sonriu, mirant son fill, l’héroe en silenci,

mentre, esclatant en llágrimes, Andrómaca

se li acosta, li pren les mans i diuli:

 

«Desditxat, ton coratge’t durá a perdre;

ten compassió de ton infant, y tenla

de mí, desventurada, que ben prompte

seré viuda: al aguayt los Grechs se veuhen

y t’occiurán al punt, tots envestint-te.

Tú mort, valdría mes que’m soterrassen,

sens tú, tota alegría hauré perduda

y sols me restarán dolors y angoxa.

Escolta’m: no tinch pare ni tinch mare;

Aquiles lo diví, quant destrohida

hagué dels Cilicians la ciutat célebre,

Tébas, la de sobergues altes portes,

a Eécion, lo meu pare aymat va occiure.

Per temor religiosa hagué respecte

á ses despulles; lo real calabre

dins ses armes cremá maravelloses,

y sobre d’ell li va axecà’ un sepulcre

que les filles de Júpiter, les ninfes

Orestíades d’olms enrevoltaren.

Jo havía set germans en nostre regne,

En un sol jorn precipitats tots foren

dins lo realme de Pluton. Aquiles

los inmolá, los bous quan pasturavan

de peus roncers y les ovelles nostres.

Y ma mare, l’augusta, la Regina

de Hipoplácia de boschs en gir ombrada!

ell ab tota la presa aquí va durla.

Aprés la deslliurá per dons sens terme,

mas ja en la casa paternal, Diana

ab ses mortals sagetes va ferirla.

Pare y mare y germá per mí tu est, Héctor,

y bell espós; ten pietat d’Andrómaca,

defensa’t aquí dalt de nostres torres,

orfe a ton fill no’l fasses ni a mí viuda.

Al figueral l’exércit arrenglera,

qu’essent mes baix lo mur allí es més fácil

entrar en la ciutat. Ja per tres voltes

per allá los Aqueus mes coratjosos

al assalt se llançaren: els dos Ajax,

l’ilustre Idomedeu, els dos Atrides y

l’ardit Diomedes; ara fossen

aconsellats per endeví habilissim

o bé arrastrats per llur nadiu coratge.»

 

Lo gran Héctor ladonchs li va respondre:

Com ta inquietut, Andrómaca, es la meua;

mas devant los troyans y les troyanes

de llarch vel, dels combats si jo fogía

muller, com un cobart, quina vergonya!

No, la veu de mon cor no es pas aquesta.

Valent y coratjós aprenguí d’esser

batallant sempre en la primera fila

per l’honra de mon pare y per la meua.

Mon cor ab tot me diu y’m diu ma pensa

que vindrá ‘l jorn en que la santa Ílion,

Príam y el poble bataller de Príam

Sucumbirán. Mas ay! la desventura

dels troyans ni la d’Hécuba y mon pare,

ni la de mos germans que, coratjosos

y en tant gran nombre, als colps de ma enemiga

dintre la pols tots junts vindrán á caure,

res no m’acora tant com l’infortuni

que patirás, rompent en plor, lo día

de la perduda llibertat, al veure’t

per un Grech arrancada de la patria.

Ladonchs, sotsmesa á una estrangera á Argos

urdirás tela, el cor ple d’amargura,

ó de la font de Mésseis o de Hypéria

á traure l’aygua haurás d’anar, cativa,

de la necessitat al jou calada.

Lo vianant, en plor vehent-te rompre,

dirá ladonchs: Exa es l’esposa d’Héctor

qu’entr’els troyans que á los cavalls sobravan

era el mes fort dels batallers, quant foren

les grans batalles de lo setje d’Ílion.

Ohint ho ta dolor será mes viva

anyorant ton espòs que ja en la tomba

no ‘t podrá deslliurar del cativeri.

Mas ah! benavirada mort la meua

y la terra en que hauré la sepultura

abans qu’ohir los dols de ta miseria!

 

Dit axò allarga ‘l braç lo noble Héctor

per pendre ‘l fill, qu’al veure’l s’enretira

y s’amaga, cridant, dintre los braços

de sa nodriça de cintura bella.

Conmogut per l’aspecte de son pare

té por del bronzo y del plomall, qu’al moure’s

terriblement ha vist al cim del casco.

Sonriu el pare com la mare augusta,

y de sopte se trau lo casco l’héroe

que resplandeix en torn y ‘l posa en terra;

dona un bes á son fill, aprés l’abraça,

dins sos braços el breça, y al gran Júpiter

y als altres inmortals així suplica:

«Júpiter y Deus tots, feys que’s senyali

com jo mon fill entr’els troyans, y força

com jo y coratge tinga perque reyni

potentment sobre Ílion; que se diga

quant á son temps de les batalles torni

ell es molt mes valent que lo seu pare;

que les despulles sangonoses duga

del enemich qu’ell haja mort, y al veure’l

sa mare se ‘n alegri en la seua ánima.»

 

Va dexar son infant, feta la súplica,

entre les mans de sa muller aymada

que en son sí perfumat gojosa al rebre’l

sonreya tot plorant. Conmogut l’héroe

vehentla axí, li diu acariciantla:

 

«Desditxada, per mí no t’afligescas

fins á desesperarte; abans qu’arribi

l’hora fatal, ningú precipitarme

podrá en lo regne de Pluton. Cap home

cobart ó brau des qu’ix al jorn de vida

no evitará sa sort inexorable.

Torna, donchs, al palau, y torna á empendre

ton traball de la tela y la filosa

y á les esclaves teues dona tasca.

Á tots los homens qu’han nascut en Ílion,

y sobre tot, cal fer la guerra.»

 

Havent axí parlat lo noble Héctor

recullí el casco d’onejant crinera,

y á son palau sa esposa benvolguda

tornant, girava el cap sovint per veure’l

mentres li anavan cara avall les llágrimes.

 

Ilíada, VI, 390-496.


Traducció de Miquel Victorià Amer.


Héctor y Andrómaca

del cant sisé de la Ilíada.

Traducció de D. Miquel V. Amer.

Estampa de Viuda y Fiys de Pere J. Gelabert.

Palma de Mallorca, 1887.

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut

Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim, lluitant per la seva vida i pel retorn dels seus companys. Però ni així els va salvar, tot i que ho desitjava molt, perquè van sucumbir per les seves pròpies follies; infeliços, van menjar les vaques d’Hèlios, el fil d’Hiperíon. Immediatament aquesta deïtat els prengué el dia del retorn. Parla’ns-en a partir de qualsevol episodi, dea, filla de Zeus.

Odissea, I, 1-10.

Traducció de Joan Alberich i Mariné.

 

Homer. L’Odissea.

Introducció, traducció i notes de

Joan Alberich i Mariné.

La Magrana. Barcelona, 1998.

ISBN: 9788482641157

Canta, o dea, l’ira di Achille figlio di Peleo

Canta, o dea, l’ira di Achille figlio di Peleo,

rovinosa, che mali infiniti provocò agli Achei

e molte anime forti di eroi sprofondò nell’Ade,

e i loro corpi fece preda dei cani

e di tutti gli uccelli; si compiva il volere di Zeus,

dal primo istante in cui una lite divise

l’Atride, signore di popoli, ed Achille divino.

Iliade, I, 1-7.


Traducció de Giovanni Cerri.

 

Omero. Iliade. Volume primo,

con un saggio di Wolfgang Schadewaldt

introduzione e traduzione di Giovanni Cerri

commento di Antonietta Gostoli.

RCS Libri. Milano, 2005. ISBN: 9788817172738

Fala-me, Musa, do homem astuto que tanto vagueou

Fala-me, Musa, do homem astuto que tanto vagueou,

depois que de Tróia destruiu a cidadela sagrada.

Muitos foram os povos cujas cidades observou,

cujos espíritos conheceu; e foram muitos no mar

os sofrimentos por que passou para salvar a vida,

para conseguir o retorno dos companheiros a suas casas.

Mas a eles, embora o quisesse, não logrou salvar.

Não, pereceram devido à sua loucura,

insensatos, que devoraram o gado sagrado de Hiperíon,

o Sol — e assim lhes negou o deus o dia do retorno.

Destas coisas fala-nos agora, ó deusa, filha de Zeus.

 

Odissea, I, 1-10


Traducció al portuguès de Frederico Lourenço.

 

Homero. Odisseia.

Traduçao do grego e introdução de Frederico Lourenço.

Edições Cotovia. Lisboa, 2003.

Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu

.
.
.

.

.

Canta, dea, la ira funesta del Pelida Aquil·leu, ira que causà als aqueus sofrences sens fi, enfonsà a l’Hades les ànimes valeroses de molts herois i, a ells, els féu presa dels gossos i de tots els ocells de rapinya —s’acomplia el designi de Zeus!— des d’aquell primer dia que, havent-se barallat, l’Atrida, rei d’homes, i el diví Aquil·leu van renyir.

 

Ilíada, I, 1-7


.

.

.

Traducció de Montserrat Ros i Ribas

.

.

.

 .

Homer. Ilíada. Vol. I.

Traducció de Montserrat Ros i Ribas.

Fundació Bernat Metge

Barcelona, 2005

.

.

.

.

.

Canta, diosa, la cólera de Aquiles el Pelida… La invocació de la Ilíada segons Alfonso Reyes

.

.

.

 

Alfonso Reyes (1889 – 1959)

Canta, diosa, la cólera de Aquiles el Pelida,

funesta a los aqueos, haz de calamidades,

que tantas fieras almas de guerreros dió al Hades,

y a los perros y aves el pasto de su vida

—en tanto que de Zeus las altas voluntades

iban adelantando por su propio camino—

desde que la disputa enemistó al Atrida,

príncipe de los hombres, y a Aquiles el divino.

 

Ilíada, I, 1-7

.

.

.

Traducció d’Alfonso Reyes

.

.

.

La Ilíada de Homero: traslado

de Alfons Reyes.

Primera parte: Aquiles agraviado.

Fondo de Cultura Económica. México DF, 1951

.

.

.

.

.