La “Nausica” de Joan Maragall (en el seu 150è aniversari)

.
.
.
Joan Maragall encapçala la seva “NAUSICA, Tragèdia en tres actes sobre un tema de ‘L’Odissea’ d’Homer“, amb aquest prefaci:.

.

 

.

Opuscle de la commemoració a Caldes d’Estrac del cinquantenari de l’obra (acabada d’escriure el 3 de setembre de 1910, segons una carta de Maragall a Josep Pijoan).

ANNO MCMVIII

Caldes d’Estrac

Dia quint de juliol, a mitja tarda.

Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
El sol brilla pertot, els ocells canten,
i s’ouen veus d’infants en la marina
i, allà dalt, les campanes del diumenge.
Jo, en memòria d’aquella princeseta
que amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses
del desitjat retorn obrí via
(potser no sens recança), vull retreure
els mots divins d’Homer, en un teatre,
per refrescar-m’hi el cor en sos meandres
i fer-me nou lo vell. I en dec la idea
al poeta més gran d’Alemanya.
Així, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre.
.
 

.
.

.

Joan Maragall el 1903

… Aquí ara he tirat avant aquella dramatització de l’Odissea de què em sembla haver-li parlat altres vegades i que vaig seguint d’any en any, perquè talment sembla que li calgui aquesta vista, aquest color i aquesta remor de la mateixa mar que gronxà la nau d’Ulisses i enrondà aquelles illes benaurades… Què dic? bé les enronda encara, però el prestigi meravellós dels seus noms ja és assumpte de mera erudició: Paros, Delos, Cypre que un dia, als ulls d’un poble, eren visions de terra santa, avui ja no diuen res a ningú…

(Carta de Joan Maragall a Enrique de Fuentes, signada a Caldetes el dia 15 d’agost de 1910)

En l’acte tercer de Nausica hi ha el diàleg entre aquesta i Daimó (el poeta o rapsoda cec Demòdoc, de l’Odissea) en el que ella li revela la identitat de l’hoste dels feacis, Ulisses, i fa un breu relat o esment dels fets li han esdevingut, és a dir, de l’Odissea. En transcrivim el fragment:

.

.

 

 

.

(Surt Nausica per la part de dalt de la muralla on està posat Daimó, com cercant; i, adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

.

.

NAUSICA

Ah! Mon fidel Daimó! A la fi et trobo.

Edició de l’Escola d’Art Dramàtic (1923)

Com t’he cercat, com t’he cercat, poeta!

DAIMÓ

Me’n só vingut a esperar el jorn, princesa,

i a saludar aquest sol que no m’aclara

pro me’n plau l’escalfor: plau-me aquesta hora,

el vent suau, l’olor de la marina

i les remors del poble que es desperta.

Em representa això la visió dolça

que tenia altre temps del cel dolcíssim,

i el mar de color de mel, i la daurada

platja dels pescadors …

NAUSICA

Oh! Si ho sabies,

quin altre encantament a mi m’hi porta,

i quina altra dolçor… quina altra fúria!

DAIMÓ

Princesa, què teniu? Us sento trèmula;

febrosa us sento i tot… Així a l’albada?

No dormíreu, anit?

Edició dels fills de Joan Maragall (Sala Parés), 1936

NAUSICA

Qui dormiria?

Ni com dormir pogueres tu, ni els altres,

ni ningú que es trobava en sa presència?

DAIMÓ

En sa presència? Voleu dir de l’hoste?

NAUSICA

(Amb gran efusió) Sí…

DAIMÓ

No cregau que per molt gran estona

no hi pensés en la nit; que ses paraules

i el so de la veu seva, i un misteri

que hi sentia a l’entorn, en mi restaren

fortament, llargament… Sabeu qui era?

NAUSICA

Ai! si ho sé! Ai! si ho sé!… Si tu ho sabies!…

No ho diràs a ningú? Cal molt callar-ho!

No ho diràs a ningú?

DAIMÓ

Jo només parlo

amb els déus i amb vosaltres.

NAUSICA

Doncs escolta…

No ho digues a ningú… El rei Ulisses!

Aquell mateix Ulisses que tu cantes,

aquell que expugnà Troia amb ses astúcies

i amb son braç— Oh! i, encara, quantes coses,

quantes coses, a més, que li passaren

i que tu no les saps… ni ningú!… Escolta…

És de presència gran… els ulls li brillen,

color d’aram la barba i cabellera,

i tot ell com un déu…

Edició a la col·lecció “Clàssics Catalans” d’Ed. Ariel. 1983.

DAIMÓ

Princesa!…

NAUSICA

Escolta…

Ha corregut deu anys després de Troia:

els immortals l’han perseguit, i els homes;

pro de tot s’és sortit… Té una manera

de parlar i de cantar…

DAIMÓ

Pro és ell?

NAUSICA

Escolta…

Ha sentit el cantar de les sirenes…

I tot allò del fet de Polifemo

Edicio a la col·lecció “labutxaca”, Edicions 62, any 2008.

és vritat.

DAIMÓ

Cert?

NAUSICA

I la disputa amb Àiax

és vritat… tot vritat quan d’ell es canta!

DAIMÓ

Oh déus! Jo us don mercès que, en mes velleses

i ans de morir, m’hagi sigut propera

una presència tal. Anc que la vista

m’hagi sigut negada, oh!, com em fóra

grat de besar ses mans reials, princesa,

i tocar sos cabells!

NAUSICA

Escolta, escolta…

En la gruta divina de Calipso

ha sigut encantat dies i mesos;

i fou amic de Circe l’encisera,

que li mostrava la terrible via,

la que en vida no ha fet mai cap més home.

DAIMÓ

Qué dius!

NAUSICA

Ha estat dintre l’infern, ell, l’únic,

i ha vist les ombres de les gents que foren,

la de la seva mare. Ell la volia

abraçar, i ho provà per tres vegades,

i diu que cada volta se’n tornava

els braços buits al pit, i no estrenyia

res més que l’aire fosc.

DAIMÓ

Horrible! horrible!

NAUSICA

Les ombres grans d’Agamemnon i Aquil·les

li han parlat, i ell an ells; i li contaren

les grans tragèdies llurs, i ell que els hi deia

lo que resta en el món.

DAIMÓ

Sublim col·loqui!

NAUSICA

Sols d’Àiax diu que l’ombra encara irada

no li volgué dir res: a ses preguntes

girà l’espatlla, desdenyós, i anà-se’n.

DAIMÓ

I les divinitats?

NAUSICA

Veié-les, creu-ho.

Més no ho sé pas dir: sols me’n restava

una terror sagrada…

DAIMÓ

I ara, digues,

on el podré trobar per venerar-lo?

¿En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa

aura immortal que el seu gran pit respira?

NAUSICA

AI! massa prompte el sentiràs que passa

(Abatuda)

per ‘quí mateix cap a la nau ditxosa

que ha d’emportar-se’l a través de la immensa

planura de la mar fins a son illa,

que diu que de la nostra no es remota.

Més ai! massa que ho és, que no es pot veure!

DAIMÓ

Princesa, us sento trista i afligida.

NAUSICA

Trista, sí; afligida, no. Só lassa. (Molt abatuda)

.

.

 

Joan Maragall
Nausica. Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea
Pròleg de Carles Riba

Obres completes de Joan Maragall.
Edició definitiva. Direcció Joan Estelrich.
Volum XXII. Edició dels fills de Joan Maragall. Sala Parés Llibreria
Barcelona 1936

.

.

.

.