Inici > Ecos de l'Odissea > Un “pont de la mar blava” entre Ulisses i Roger de Llúria

Un “pont de la mar blava” entre Ulisses i Roger de Llúria


Lluís Nicolau d'Olwer (1888 - 1961)

Lluís Nicolau d’Olwer, en el seu llibre El pont de la mar blava, on recull notes de viatge per Tunísia, Sicília i Malta, inicia els seus relats per l’illa de Gerba, i ho fa amb una referència a l’episodi d’Ulisses i els lotòfags.

 

Fa així:

 

 

 

TUNÍSIA


LA TERRA DELS LOTÒFAGS


Enriquit pel pillatge de Troia, presa per la seva astúcia, i amb la falconada contra els cicons, Ulisses vol fer proa entre el Peloponès i Cèrigo, cap a mestral, per tornar a la paterna Itaca. No era aquesta la voluntat dels déus, i, després de navegar nou dies, joguina del vent de mort, arriba Ulisses amb els seus llaguts a una terra insospitada.

¡Si en coneix, de pobles, el vell corsari!  Homes diversos en el llenguatge, en la religió, en el vestir, en les costums, en la manera de combatre… Entre tantes diversitats, però, tots els homes són mortals, parlen una veu articulada i mengen pa. Menjadors de pa (síton edontes) ¿no és, en la poesia dels aedes, sinònim d’homes? Per una herència multimilenària, d’endins de la tenebra neolítica, ¿no han vingut formant-se la tradició religiosa, bastida en el culte de la divinitat cereal, i l’organització domèstica, basada en el conreu dels grans, el moldre i el pastar? Ells mateixos, Ulisses i els seus pirates, ¿menjarien de gust el peix que la ventura porta a llurs filats, sense acompanyar-lo d’una bona llesca o, en hores difícils, d’un mal rosegó? ¡Si àdhuc els déus volen farinetes en l’hora dels sacrificis! Tanmateix, quan, feta l’aiguada i havent dinat a l’ombra de les naus, dos guerrers i un herald d’Ulisses exploren la terra que han abordat, es troben amb uns homes pacífics, hospitalaris i… que desconeixen el pa. Són els lotòfags, menjadors de fruites de mel.

No és pas un país fabulós, no, la terra dels lotòfags. Victor Bérard demostra prou bé que de fantasia geogràfica no n’hi ha gens, a l’Odissea. L’antiguitat i els temps moderns han conegut aquests pobles frugívors, menjadors de dàtils per una gran part, que habiten la terra plana a redòs de les muntanyes del Uergha, entre els chotts i la petita Sirte. País de Gabes, illa de Gerba i costera d’enfront: vet aquí el Djèrid, la terra dels dàtils, la terra dels lotòfags. No és un país de llegenda. És un país incorporat a la història catalana per Roger de Llúria i Ramon Muntaner, qui hi varen hissar i mantenir la nostra bandera.

La perla de tot el país, l’indret on segurament aportà Ulisses, és l’antiga Mèninx, l’illa de Gerba. Inoblidable ella i inoblidable el camí per a anar-hi. […].


L. Nicolau d’Olwer


Lluís Nicolau d’Olwer.

El pont de la mar blava.

Biblioteca Llibertat. Llibreria Catalònia.

Barcelona, 1928.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: