Inici > Ecos de l'Odissea > Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes

Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes

El 2 de febrer de 1909, a la Secció de Folk-lore del Centre Excursionista de Catalunya, Mercè Ventosa, estudiosa del folklore que formava part del grup de deixebles de Rossend Serra i Pagès (Joana Vidal, Sara Llorens, Adelaida Ferré, M. de la Gràcia Bassa, Maria Baldó, Manela Fina, Narcisa Freixas, Maria Patxot i l pròpia Mercè Ventosa) presentava el seu treball Ulisses y Polifem en la Rondallística Catalana.

 

El Butlletí del C.E.C. de referit mes de febrer de 1909 referia el fet així:

En la sessió del dia 2 […] (es) llegí’l treball de la senyoreta Mercè Ventosa, Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana; treball ple d’erudició, revelant un complet estudi fet amb tota cura, y completat ab la lectura de diversos fragments de l’Odissea, d’Homer, y el reconte de vàries rondalles catalanes manifestament influides per aquelles llegendes gregues. La conferencia fou acompanyada ab la projecció de diversos dibuixos del senyor Vila.

 

El referit “senyor Vila” no era altre que el dibuixant Joan Vila, D’Ivori.

El treball presentat en aquella ocasió fou al cap de poc objecte de publicació per part de la indicada Secció de Folk-lore del «Centre Excursionista de Catalunya», en una edició de tirada reduïda, en paper de fil, imprès a la Tipografia «L’Avenç», de la Rambla Catalunya 14, l’any 1910, que és en el que ens basem. La referida publicació conté les il·lustracions de D’Ivori que degueren ser presentades en la referida sessió al C.E.C.

El treball mostra, bàsicament, una rondalla “arreplegada a Balaguer”, titulada Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena, que reprodueix clarament diversos aspectes del relat odisseic de l’episodi d’Ulisses i Polifem, ja sia l’astúcia de deixar-lo orb, ja sia la de fugir agafat de la panxa d’un be.

En un altre entrada  ens referirem a tal llegenda, recollida per Mercè Ventosa. No obstant primer ens volem centrar en el resum que en el citat treball Ventosa fa de l’argument de l’Odissea, que no deixa de ser un document primerenc de les nostres lletres, donat que és anterior a la primera traducció que en feu Carles Riba.

 

 

El resum de l’Odissea fa així:

«Vuit anys després de la presa de Troia, tots els cabdills del exèrcit grec han tornat a llurs reialmes: no més Ulisses, perseguit per l’odi de Neptú, erra per l’Occeà y no pot arribar a Itaca. Durant sa absencia, una pila de pretendents se disputen sos dominis creient-lo mort y ‘s gasten ses riqueses, menjant-se-li ‘ls remats y bevent-se-li ‘ls vins en orgies. Penéope, la seva dòna, se queda a Itaca, y els pretendents la volen obligar a escullir d’entre ells un segon marit, sent en va que plori y pregui. Per última gracia, obté poder acabar, abans de triar-se’l marit, la tela que ha de servir de llençol a Laertes, el pare d’Ulisses, y de nits desfà lo que ha teixit de dies; però se li descobreix l’astucia, y, pera evitar un terrible càstic, cal que ‘s decideixi desseguida. Mentres tant, Telèmac, fill de Penèlope, se ‘n va a Grecia a fi d’interrogar als companys d’armes de son pare, Nestor y Menelau. Mentres que ell s’està a Esparta, Ulisses estava detingut a Calipso pels encanta- ments de l’encisadora Circé. Per fi se n’escapa, però sense cap deis seus companys, y la tempestat el llença a les costes de l’illa deis Feaciens, ont es acullit per la filla del rei, la graciosa Nausicaa. La noia ‘l porta a son pare Alcinous, y Ulisses, pera satisfer la curiositat deis hostes, els conta ses aventures: com, errant per la mar desde la caiguda d’llion, s’ha escapat de Caribdis y Scylla, al cant de les Sirenes, a la maga Circé, al cíclop Polifem, als Lestrigons, a l’amor de Calipso, que’l va retenir set anys a l’illa Meravella; y enterneix a la vegada als Feaciens, que, després d’haver-lo tractat de la manera més amable, el comblen de presents y el fan pujar en un de llurs vaixells pera retornar a sa patria. Uiisses dormia quan el vaixell va arribar a les platges d’ltaca: els Feaciens el varen deixar adormit en la terra nadiva ab els tresors que li pertanyien. Quan ell s’assegura, al despertar-se, que ‘ls Feaciens no l’havien pas abandonat, se’n va a casa d’Eumea, el guardià deis seus remats y el més fidel de sos servidors, y allavores sab tot lo que li ha passat durant sa llarga absencia de 20 anys. Telèmac es retornat del seu viatge y ha escapat deis paranys que li posaven els perseguidors de Penèlope pera fer-lo morir. Arriba a casa d’Eumea y hi troba son pare, que ‘s fa reconèixer, però exigint de Telèmac el secret més pregon sobre’ls seus designis. Disfreçat de pobre, penetra en el palau, ont els pretendents devoren son patrimoni. Ningú’l reconeix, excepte ‘l goç vell Argus, símbol hermós de la fidelitat, que, mig mort en un femer ont els esclaus l’han abandonat, remena la cua y baixa les orelles així que sent acostar-se l’amo que l’ha criat, y s’esforça pera arribar fins a ell y mor d’alegria a sos peus.

«Mentrestant Penèlope’s prepara per últim recurs a prometre sa mà al pretendent que vencerà a tots sos rivals en el combat de l’arc. Però es l’arc d’Ulisses que s’ha de parar, y tots els braços són massa dèbils pera fer-ho. El captaire demana pera provar-ho, y es objecte de les burles de tots. No obstant, gracies a l’intervenció de Telèmac, li es concedit. Para l’arc ab braç ferm y sense esforç, y després, ajudat de Telèmac, d’Eumea y d’un altre servidor fidel, fa pagar als pretendents y a llurs còmplices el preu de llurs crims, immolant-los tots successivament. Allavores l’hèroe pren sa forma primera de bellesa y es fa reconèixer a Penèlope. L’endemà se’n va de la ciutat pera sustreure-sal furor deis parents dels que s’ha venjat y pera visitar a Laertes, son pare, ja vell, resident en el camp. Els seus enemics van a perseguir-lo fins allí; però, després d’una lluita curta, se conclou la pau gracies a 1’intervenció deis déus.»

 

En un altra entrada (vegeu-la aquí) reproduim la transcripció gairebé literal que Mercè Ventosa fa en el seu treball de l’episodi d’Ulisses i Polifem i, en una tercera (vegeu-la aquí), la balaguerina “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”.



Il·lustració de Joan Vila, D'Ivori, a "Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana"

 

 

Mercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: