Inici > Ecos de l'Odissea > Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes (2)

Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes (2)

.

.

En una entrada anterior (vegeu-la aquí) ens referíem al treball de Mercè Ventosa “Ulisses y Polifem en la rondallística catalana”. Comentàvem que, per a poder fer un paral·lelisme de la història del cíclop, de l’Odissea, amb la “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”, Mercè Ventosa inseria en el seu treball el relat del referit episodi de Polifem.

A part de la seva funció dins del treball rondallístic de Mercè Ventosa, el relat que aquesta fa de la Ciclopea odisseica no deixa de ser una primerenca versió (1910) en català, per més que parcial, d’aquest cant.

Passem, doncs, a transcriure’l:

.

.

.

.

«Arribats que forem, vegerem cap a mar, en la part més sortida d’una immensa montanya, una cova coberta per un bosc de llorers, lloc que servia de cort a nombrosos remats de cabres, bèns y ovelles. L’espaiós pati estava tancat per una paret feta de roques grosses y irregulars, y li feien ombra les copes atapaïdes de pins y alzines que semblava que volien tocar al cel.

Aquella cova immensa serveix de casa a un terrible gegant que viu tot sol y retret sense comunicar-se ab cap altre de la seva raça. Sa única ocupació es cuidar-se de sos nombrosos remats y forjar en son pensament projectes crudels y monstruosos. Sa vista no més inspira que terror, y un s’imagina, al veure-l, estar davant d’una roca aillada, el qual front, eriçat de boscos, domina una llarga cadena de montanyes.

Ordeno als meus companys que vigilin el vaixell y esculleixin d’entre ells dotze dels més determinats y valents pera seguir-me, y m’avanço emportant-me’n un bot de vi exquisit y alguns aliments, perquè’l cor m’avisava que trobariem un home dotat d’una força terrible, ple de feresa y sord a totes les lleis.

Arribats que forem a l’entrada de la cova, vegerem que era buida: el gegant se n’havia anat a pasturar sos remats.

Varem entrar, y quan forem dins varem quedar admirats de l’ordre y abundor que hi regnaven.

Els nombrosos paners se torçaven al pes de tants formatges.

Una multitut d’anyells y cabrits estaven apilotats dins d’un gran pati, perfectament separats per valles, els més grans, dels que acabaven de néixer.

Tots mos companys m’aconsellen que, prenent alguns d’aquells paners de formatges y un remat de tendres cabrits, tornem a la nostra nau. Jo no vaig voler escoltar-los. Per què no ho vaig fer? Jo volia veure al cíclop, costés lo que costés, pera saber si’n rebria alguna prova d’hospitalitat. Desgraciadament aquesta hospitalitat va ser fatal pera alguns dels meus companys.

Encenguerem foc, y, després d’haver-nos alimentat ab la llet robada y d’haver-ne ofert les primicies als déus, l’esperàrem a dins de la caverna.

A l’últim veiem que arriba, precedit d’una part del seu remat.

Entra a la cova, descarregant-se d’un pesat feix de llenya que porta pera preparar el seu menjar. Al descarregar-se d’aqueixa llenya, tota la montanya ressona; y nosaltres, esglaiats, correm a arrupir-nos al fons de la cova ab les cabres y les ovelles, que esperen ser munyides pel gegant.

Ab una pedra grossa tanca la cova (vint carros de quatre rodes no podrien somoure la pesada porta que ha posat) y se’n va a munyir les ovelles y les cabres que tenia a punt. Quan ha acabat, torna a portar a cada petitet a que mami de sa mare, fa metons d’una part de la llet, posant-los en paners artísticament treballats, y buida l’altra en gerres, perquè li ha de servir de beguda a sopar.

Havent acabat aquests treballs, ens veu:

—Oh extrangers! —exclama—¿qui sou? ¿De quines platges heu vingut a aquesta vall? ¿Es el comerç l’objecte del vostre viatge, o bé, despreciant la mort, recorreu les mars ab la proa errant pera devastar totes les comarques? —

Així diu, ab veu aixordadora, el monstre. Y el seu aspecte esgarrifós gela’ls nostres cors d’espant. Però jo’m sobreposo an aquest sentiment y li responc:

—Venim de Troia, esgarriats pels vents y fugint de les urpes de Neptú, y no esperem més que reveure la Grecia, nostra patria. Hem siguts tirats (així ho ha volgut Júpiter) de perill en perill fins an aquestes platges ignorades. Nosaltres ens gloriem d’haver seguit en els combats a aquell Agamenó la qual anomenada no pot igualar cap mortal: tal va ser l’esplendor que ell va reduir a cendres y tal el nombre de pobles deis que’l seu valor triomfà! Ara venim a abraçar tos genolls: concedeix-nos hospitalitat o un senzill do de ta benvolença. Gran personatge, respecta als déus: nosaltres t’ho supliquem. Recorda-t que Júpiter, protector de l’hospitalitat, guia’ls nostres passos y es el venjador sever dels nostres ofesos. —

Així jo li vaig parlar, però sa resposta’ns demostrà tot lo crudel y salvatge que era.

—O tu no tens sentit comú ¡oh extranger!—va dir—o véns de terres molt llunyanes. Tu que parles molt especialment del temor y respecte als déus, sàpigues que’ls cíclops no temen a Júpiter ni a la colla afortunada dels immortals: nosaltres ens creiem superiors a llur raça. No creguis, doncs, que la por de la venjança’m faci tenir pietat de tu y dels teus companys. Però diga-m: ¿aont has deixat la teva nau? ¿es en costa veïna? —

Jo coneixia massa lo fingit d’aquesta pregunta pera contestar-li llealment: així es que, tornant-li engany per engany, li vaig respondre:

—El terrible Neptú va fer estrellar la meva nau contra unes roques lluny d’aquí: a l’altre extrem de les vostres terres es allí aont sa mà l’ha fet enfonsar, quan erem també perseguits per la tempestat. Sol ab aquests companys m’he pogut escapar de la mort. —

El gegant, després d’haver escoltat aquestes paraules, restà en pregon silenci; y, després de breus moments, s’aboca damunt nostre, allarga sos braços formidables envers dos dels meus companys y els rebat contra la roca. Llur cervell surt a bocins per llur crani trocejat, y la sang forma reguerons per dintre de la cova. Després els desconjunta y els devora com ho hauria fet un lleó salvatge; s’abeura en llur sang, xucla’l moll de llurs òssos, y en pocs moments no queda res d’ells: ni òssos, ni entranyes, ni sang. Al veure aquest terrible espectacle, plorant evoquem a Júpiter. L’esglai ens deixa a tots petrificats.

El cíclop, havent-se atipat de carn humana y després d’haver begut una gran gerra de llet, s’ajeu tant llarg com era en mig dels seus remats. Deixant-me portar per l’indignació que’m domina, agafo l’espasa y me’n vaig vers al gegant, pera traspassar-li’l cor; però la prudencia’m detura. Després d’aquest cop, què fariem? Els nostres esforços reunits no conseguirien treure la pesada roca que tanca la cova, y la mort més espantosa’ns sobrevindria. No tenim més remei que esperar l’aurora.

A trenc d’auba’l gegant torna a encendre foc, munyeix sos remats, torna a fer mamar els petits, y agafa a dos dels nostres pera’l seu dinar.

Quan sa fam es satisfeta, obre la cova ab la més gran facilitat, fa sortir sos remats y la torna a tancar. Acabat això, fa un fort xiulet, que tot ho fa tremolar, y aboca sos remats a la montanya.

Quedem sols dins d’aquell antre. Jo forjo en mon pensament diferents projectes de venjança, incert de si Pal·les me concediria la gloria de castigar a aquell monstre. Després de molt rumiar me decideixo pel següent partit: Hi havia prop de la paret de tanca una grossa barra que era una olivera que’l cíclop havia arrencat, perquè, havent-se assecat, li servia de bastó. Ens semblava veure’ls pals més alts de les naus de 20 rems: tal era la llargada y el gruix d’aquella soca. Ne trenco alguns troços, y després el dono als meus companys pera que l’allisin bé, y jo li faig una punxa, que endureixo al foc que ha deixat el gegant. Quan tinc aquesta arma llesta, la vaig a amagar al fons del femer. Ordeno desseguida als meus que se sortegin quins són els que ab mi han d’aixecar aquella arma pera enfonsar-la dins de l’ull del gegant quan estaria ben adormit. La sort esculleix, com jo desitjava, a quatre dels més valents, y jo m’ofereixo voluntariament a portar a cap l’empresa. A la caiguda del dia torna’l cíclop, y aquesta vegada fa entrar tots sos remats a dins de la cova, justament lo que jo desitjava: era que un déu ens ajudava ja.

Després d’haver tornat a tancar la cova, omple una gran gerra de llet; dos dels meus companys li serveixen per fer son sopar. Llavors, agafant jo una copa del vi excelent que portavem, li dic:

—Cíclop, que has pogut alimentar-te de carn humana: té, beu aquest vi: així sabras quin tresor guardavem dins de la nostra nau. Ne vaig poder salvar el que hi ha aquí, pera poder-te’n oferir libacions, com als déus, si afavories mon retorn a la meva patria; més ton furor ha traspassat tots els limits. Barbre! Qui d’entre els romans voldrà acostar-se a la teva illa? Avergonyeix-te de ta feresa ! —

Acabant jo de dir aquests mots, ell pren la copa y beu; saboreja aquella beguda deliciosa y me’n demana més.

—Dóna-m, amic meu, una altra copa d’aquest vi. Diga-m ton nom, que vui concedir-te un present que t’alegrarà moltíssim. La feconda terra dels cíclops produeix també bon vi, però no’s pot comparar ab aquest suau néctar que sens dubte baixa de les copes dels déus. —

Jo satisfaig sos desitjos: tres vegades li omplo la copa, y tres vegades, l’insensat, la buida. Quan els vapors del vi varen enfosquir sa raó:

—Estimat cíclop—li dic: —tu’m preguntes mon nom. Vaig a dir- te’l: tu compleix ta promesa. Ningú es el meu nom: així m’anomena mon pare, ma mare y tots els meus. —

—Oh, bé!—respon ab feresa. —Ningú serà l’últim de tos companys que jo devoraré: aquesta es la prova d’afecte que’t dono. —

Acabats de dir aquests mots, s’estén a terra cedint al pes de la sòn que’l domina. Quan dorm, a compas dels roncs que surten de sa boca, hi surten també glops de vi barrejats ab bocins sagnants de carn humana.

Llavors, agafant la barra d’olivera, l’enfonso en un munt de cendres roentes y encoratjo als meus companys pera que cap d’ells, deixant-se dominar per l’espant, m’abandoni en el moment del perill.

La soca verda anava a encendre-s, y per l’altre cap era d’un roig roent. Corro a treure-l, y els meus companys me volten.

Un déu ens encoratja. Dirigim la punxa aguda al mig de l’ull del cíclop. Jo, agafant l’altre cap, l’enfonso y el faig rodar entre les mans. La sang salta al voltant de la punxa roenta; el seu vapor bullent crema les pestanyes y les celles del monstre; y la sang, al contacte de la barra abrusadora, espetega com el ferro roent al contacte de l’aigua freda quan el ferrer li submergeix.

Il·lustració de Joan Vila, “D’Ivori”, a “Ulisses y Polifem en la rondallística catalana”

El cíclop esclata en crits tant espantosos, que tota la montanya ressona. Esgarrifats, tots fugim d’ací y d’allà pels recons de l’antre, y ell s’arrenca l’estaca que li hem clavat, tota molla de sang, y la tira a curta distancia.

Ab sa forta veu crida als demés cíclops que viuen escampats per la montanva. A sos crits arriben de totes parts colles de cíclops, que volten l’antre y li pregunten el motiu de sos planys.

—Oh Polifem! ¿Quina desgracia’t fa elevar, al mig de la nit, uns crits tant formidables que allunyen la sòn de les nostres parpelles? ¿Algú dels mortals t’haurà robat els remats? ¿O t’arrancaria la vida per medi de l’engany o la força? ¿Quin es el nom de l’atrevit? —

— Ai, amics meus! Ningú!—respon el gegant.—Soc victima, no pas de la força, sinó de l’engany. —

— ¿Què vols dir? Ja que, segons confesses, no has tingut cap insult vertader dins de ta solitaria cova, ¿què vols de nosaltres? Somet-te als mals que Júpiter se plau d’enviar-te; invoca a Neptú, el teu pare, que es rei de les ones. —

Y al mateix temps se retiren.

Jo reia, dintre meu, d’haver-los enganyat a tots ab aquest nom.

El cíclop exhala grans gemecs, atormentat pel mal que l’ull li fa, y a les palpentes arriba fins a la porta y treu la pesada pedra.

S’asseu, y extén sos braços pera agafar al que vulgui escapar-se sortint ab sos remats. Que ignocent me creia! Jo meditava’l medi pera fugir de la més espantosa de les morts. Vaig formar promptament, en el meu esperit, tots els plans que la prudencia podia dictar-me, puix se tractava de la nostra vida, y a l’últim me vaig decidir per aquest.

En la cova hi havia hermosos moltons: vaig juntar-los de tres en tres y lligant-los ab vimets que servien de llit al gegant, y a sota’l del mig hi lligo a un dels meus companys, y aixís el de cada costat, assegurant-ne la fugida. Hi havia un boc d’una gruixaria terrible y era’l més distingit del remat per sa força y sa bellesa : el vaig agafar y me vaig arrapar bé sota’l seu ventre, aguantant-me fort a la seva llana; y així’m vaig quedar agafat ab una fermesa increible.

Tant bon punt apunta’l dia y el cel se comença a enrogir, tots els moltons s’aboquen cap a la porta de la cova pera anar a pasturar; les cabres, que no han sigut munyides, retrunyen per la cova ab llurs bels.

El cíclop, tot estant-se a la porta, era atormentat per forts dolors; però passava ses mans per les peludes espatlles dels bèns, que s’empenyien pera sortir al defòra. Al fi surt l’últim bè de la cova, y el terrible Polifem li passa les mans per l’espatlla y, reconeixent-lo, el detura. Jo fins m’aguantava’l respirar, tement que’m trobés, perquè encara m’aguantava a sota. Després de breus instants, li diu:

— Bè, amic meu: per què surts avui l’últim de ma cova? Fins avui tu caminaves al davant del remat; cada matí eres el primer que pasturaves el forratge dels camps; tu eres el primer de beure en els rius; y, tot just la nit extenia sa negra ombra, eres el primer d’entrar en ma cova. ¿Còm pot ser que avui siguis el darrer de tots? ¿Anyores potser el no ser guiat per l’ull del teu amo? Un home pervers, Ningú, ajudat per sos companys, no menys perversos, m’han submergit en una nit eterna després d’haver triomfat de mes forces pel vi; però jo espero que encara no m’haurà escapat. Si podies sentir lo que jo sento, si’m poguessis dir en quin recó aquest desgraciat tremola y s’amaga a mon furor… ah! al mateix instant, de son crani trencat contra la roca, sortiria la sang y el cervell. El meu cor experimentaria una satisfacció després de la desgracia en que m’ha precipitat aquest enemic, el més vil dels homes. —

Acabades aquestes paraules, deixà passar el bè.

Il·lustració de Joan Vila, “D’Ivori”, a “Ulisses y Polifem a la rondallística catalana

Al moment me desenganxo de l’animal que’m portava, deslligo als meus companys, y, apropriant-nos una part d’aquell bestiar, l’empenyem davant nostre pera retornar cap a la nau.

Nostres companys, que’ns creien morts, ens reben ab alegria. No obstant, ploren als companys perduts.

Però jo’ls interrompo les demostracions de dol pels companys perduts, y els ordeno que cuitin a ficar el remat dins la nau; y després, immediatament, a grans cops de rems, ens allunyem de la costa. »

.

Mercè Ventosa

.

.

.

.

En una altra entrada (vegeu-la aquí), transcrivim la “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”, que conté referències a l’episodi de l’orbament del cíclop i de la fugida al dessota d’un be.

.

.

Mercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910

.

.

.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: