Inici > Ecos de l'Odissea > Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes (3)

Ulisses i Polifem a les rondalles catalanes (3)

 .

.

Com a colofó de les dues entrades anteriors, (1) i (2), on referiem el treball de Mercè Ventosa “Ulisses y Polifem en la rondallística catalana”, passem a transcriure la “Rondalla de l’home que llevava la pell de l’esquena”, on s’hi troba reflectit l’episodi d’Ulisses i Polifem, tant pel que fa a l’orbament del cíclop, com a la fugida agafat al dessota d’un be.

En el seu text hi introduim també els gravats de Joan Vila, “D’Ivori”, que consten a la publicació del treball de Mercpè Ventosa feta pel Centre Excursionista de Catalunya el 1910, ara fa cent anys.

Heus ací:

.

.

.

RONDALLA DE L’HOME QUE LLEVAVA LA PELL DE L’ESQUENA

«Una vegada hi havia un pare y una mare que tenien tres fills. Com que no’ls podien mantenir, varen enjegar-los de casa. Primer el gran; y, ell que sí, camina que caminaras, va trobar a un home que portava un sac, y li va dir:

— Bon home: ¿no’m sabrieu pas cap casa pera anar a guardar bestiar al defòra?

—Prou! Si vols venir ab mi, jo’t llogaré. Però tingues per ben entès que’l dia que jo’t mani alguna cosa y no me la facis te llevaré la pell de l’esquena. —

Varen quedar entesos, y, encara no feia ni un parell de dies que’l tenia, que, perquè no va fer lo que ell li manava, li va llevar la pell de l’esquena y se’n va tornar a casa tot plorant.

El mitjà va dir que ell hi aniria y no li passaria res; però va fer com el seu germà. Aleshores el petit va dir que li deixessin anar an ell, que ja s’arreglaria; però sa mare no ho volia de cap de les maneres, dient-li :

—Sí, no més cal que, un que’n tenim de bo y sà, ara ens l’espatllin! —

Però tant y tant va dir el petit, que al últim li varen deixar anar. El xicot se’n va anar a trobar l’home que havia espatllat els seus germans, y li va dir si’l volia llogar.

— No, que no’t puc llogar, — li va dir — perquè’m fas llàstima, perquè desseguida ‘t llevaria la pell de l’esquena, com an els teus germans. —

— Vós proveu-ho, — li va dir el xicot — y farem un tracte. Me manareu una cosa: si la faig, jo us llevaré la pell de l’esquena a  vós; y, si no, vós me la llevareu a mi. —

Varen quedar entesos; y l’home, tot rient, li va dir:

—Te mano que vagis a pasturar el bestiar en aquella montanya d’allà tant lluny, que hi ha un castell guardat per un gegant. —

El xicot va dir que allò que li manava no era res, y que se n’hi anava tot cantant y ballant perquè ja veia llevada la pell de l’esquena al seu amo.

Va agafar el bestiar, y camina que caminaras, fins a arribar a la montanya. Allí va començar a fer pasturar el bestiar. Y, quan feia dos o tres dies que hi eren, veu venir un gegant molt gros, molt gros, ab un ull al mig del front y ab un remat de bèns molt grossos; y, al veure-l, se li acosta tot cremat y li diu:

—Què hi fas, aquí? ¿No sabs que aquesta es la meva montanya y que la necessito tota pera’ls meus corders? Si no te’n vas te mataré

—Doncs no me’n puc anar, —va dir el xicot—perquè’l meu amo ‘m mataria.

—Doncs mira: si no fas lo mateix que jo faré, te mataré. Puja ! —

Y tots dos se’n varen anar al cap-d’amunt de la montanya. Quan hi arribaven varen passar per davant d’una font, y el gegant va omplir una gran gerra d’aigua y va dir al xicot:

—A veure si portes tanta aigua com jo. —

El xicot comença a treure terra del voltant de la font, y el gegant li va dir:

—Què fas?» «— Oh! – va dir el xicot: – Me’n vui endur la font y tot.

—Deixa-la, deixa-la!—va dir el gegant. —D’això has guanyat.

Després van arribar al castell, y el gegant el va fer entrar; y, després d’haver allotjat tots els seus bèns, el va portar a un lloc que hi havia molt de foc, y, agafant una pipa tota de ferro, va començar a encendre-la pera fumar-hi, y, de tant llarga que era y de tant que pesava, la tenia apuntalada a terra. Allavors va dir al xicot que, si ell no fumava com ell ab aquella pipa, el mataria. El xicot va dir que prou que ho faria; y, apuntalant-se a la punta de la pipa, va fer palanca y li va donar un cop tant fort com va poder al mig del front: tant, que, ab el cop y el foc de dins de la pipa, li va esclafar l’ull y el va fer cego.

El gegant feia uns brams que feien por; però ‘l xicot va córrer ont hi havia els bèns pera amagar-se, y el gegant també hi va fer cap per por de que’l xicot els hi prengués, y, posant-se a la porta, els va fer passar a tots un per un y els hi anava tocant el cap. El xicot se va veure perdut; y quina te’n fa? va agafar-se a la panxa d’un bè y va passar com els demés, perquè’l gegant no més els tocava’l cap. Quan tots els bèns varen ser a fòra, el xicot va fer de pastor y va agafar tots els bèns de son amo y els del gegant, y montanya avall tant com podia córrer, fins que va arribar a la casa de son amo. Al arribar-hi li va dir que havia guanyat, perquè, a més de pasturar el bestiar a la montanya, havia guanyat tot aquell bestiar; de manera que, si no’s volia deixar llevar la pell de l’esquena, li havia de donar una bossa d’or. L’amo li va donar una bossa d’or, y ell, ab tots aquells bèns del gegant, se’n va anar a casa seva y va viure feliç ab els seus pares y germans, que poc a poquet se varen curar.»

.

.

.

.

Mercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910

.

.

.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: