Inici > Ecos de la Ilíada > “Aquil·les o l’impossible”, de Llorenç Villalonga

“Aquil·les o l’impossible”, de Llorenç Villalonga

El 1964 Llorenç Villalonga publica conjuntament dues obres teatrals, dues tragèdies, Aquil·les o l’impossible i Alta i benemèrita senyora.

 

Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1964.

 

L’obra, apareguda a la col·lecció Raixa, nº 69, de l’editorial Moll, de Mallorca, va precedida per una introducció a càrrec de Josep Mª Llompart. En ella, pel que fa a l’obra sobre Aquil·les, que és la que aquí ens interessa, diu:

 

(…)

No ens costaria gaire d’imaginar que Aquil·les o l’impossible fou escrit per don Toni de Bearn dins la solitud poblada de silencis del casal de muntanya. Les albes de Bearn –aquells moments tan indecisos que contorben l’esperit—eren propícies per a meditar i escriure. A les parets de l’estudi, vora mapes d’Amèrica clapejats d’humitat i plànols de París i de Roma, devia haver-hi retòriques litografies representant el rapte d’Hèlena o el carro triomfal d’Amfititre marxant sobre les ones, voltat d’esmunyidissos delfins, tritons de rinxolada cabellera i nimfes coronades de flors, tal com el va descriure l’erudit arquebisbe de Cambrai. Don Toni de Bearn –o, tant se val, Llorenç Villalonga—és altament sensible als mites del nostre antic Mediterrani, i la meditació d’un conegut passatge de la Ilíada li ha servit per ordir l’equilibrada tragèdia, cenyida d’un marc d’ornamentació neoclàssica. A la lectura d’Homer cal afegir –no facem massa cas de la cronologia—la dels psicoanalistes tan en voga cap allà als anys vint i, sobretot—més recent i immediata—la de Giraudoux. Unes discretes espícies de vodevil subratllen el to menos, irònic, civilitzadíssim. L’acció se situa un poc al marge del temps i equidistant de la realitat i de la fantasia, dins un capvespre dels déus amarat d’escepticisme—ells mateixos, els déus, son incrèduls—, que deixa els homes abandonats a la vacil·lació, al dubte, a la incertitud de la tria. No és, doncs, la tragèdia aquietadora de què —si no ho record malament—parlava Anouilh, sinó el drama neguitejador, on el fat no és a mans dels déus, sinó dins l’íntima contradicció dels homes; en llur voler i doldre. No menys inevitable, tanmateix.

Cada protagonista, ocupa un vèrtex del triangle tràgic. Patrocle a un extrem, no ha perdut encara les seguretats, és jove – massa jove—i només la mort podrà envellir-lo; la jovenesa el fa ingenu, pur, patriota. A l’altre cantó, Odisseu, de tornada de tot, ha aconseguit l’amarga certesa de l’absurd; per a ell no existeix la veritat objectiva, sinó el punt de vista. A mig camí d’ambdós, Aquil·les és fet de contradiccions. Fort i ambiciós, arrauxat i sentimental—un “tendre”, com endevina Hèlena–, no s’adona de res, no entén res, i, arrossegat per una mena de suggestió fàustica—tan present en el nostre escriptor—camina vers l’anihilament. Per a Aquil·les, cobejós de l’impossible, Patrocle, l’amic, el deixeble, gairebé el fill, és—i aquí cal deixar de banda freudians i gidians—un perillós mirall de Narcís. No oblidem que l’obsessió de la paternitat frustrada o, si es vol, de la paternitat narcissista, glateix sovint en el fons de les obres de Villalonga.

Hi ha també Hèlena, una dama “amb història”, enutjada d’haver de triar entre l’amant i el marit; gairebé una dama du coté de Guermantes, experimentada, lleugera, assenyada malgrat ella mateixa, com si fos, un poc, la versió femenina d’Odisseu. I Agamèmnon, ordinari, aprofitat, no gens d’acord amb Freud; convençut en canvi, com Adler, que l’ambició i la força estan per damunt l’amor. I Menelau, resignat a l’inevitable paper de cocu. Hi ha, fimalment, els déus. Jo diria que són ells, llur decandiment, el bessó profund de la tragèdia. Poques vegades el somriure “arouetià” de Villalonga s’ha obert més incisiu, més irònic, i al mateix temps més cenyit de poesia, que en contemplar la mig fracassada aparició de l’Afrodita botticelliana o en assabentar-nos del divertit embull d’Iris i Calcas. “Prescindim dels déus, de les seves confusions”, aconsella, escèptic, Odisseu. “La noblesa de la sang és un concepte arcaic, manat ja retirar”, assegura Agamèmnon, burgès gasiu. ¿Què resta, doncs? Odisseu i l’Atrida fan plans per al futur. Tanmateix, una cosa se salva del naufragi: la tendresa d’Aquil·les, adormit, somiant vora l’amic mort: “Mare, espantau les mosques del cadàver de Patrocle…”

(…)

Josep Maria Llompart

 

Villalonga comença l’obre amb un pròleg teatral, a càrrec d’Odisseu:

Llorenç Villalonga

Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897 - 1980)

S’alça el teló. Damunt un fons de tapisseria morada apareix Odisseu: trenta-cinc anys, aspecte agradable, elegant.

Som Odisseu, rei d’Ítaca. Degut a la meva condició de diplomàtic, sembl indicat per parlar-vos del fet. Des de fa segles, els manuals d’Història ens han donat una explicació planera: Paris, fill del rei de Troia, havia raptat Hèlena. Davant tal afront, els grecs, confederats a les ordres d’Agamèmnon, assetjaren la plaça, i, després de deu anys de lluita, la destruïren. Troia, com el Paradís Terrenal—la Història l’escriuen els homes—, s’hauria perdut per culpa d’una dona.

Hèlena no fou, emperò, la causa de la desgràcia de Troia. Obriu la Ilíada i, malgrat les seves confusions i contradiccions, una cosa us saltarà a la vista: els grecs teníem la guerra perduda degut a les desavinences sorgides entre Aquil·les i Agamèmnon. Afrodita i Apol·lo, per allò que s’hi mesclava una aventura amorosa, ajudàven Troia. Zeus, déu suprem, fluctuava. Era irònic, vell i sanguinari. Les guerres el divertien. Al principi estava de part dels troians. Hi havia més: molts dels pobles d’Àsia Menor ajudaven els troians. Jo sempre he sospitat que es tractava d’un conflicte econòmic i que es volgué donar-li un caire novel·lesc. Nosaltres, grecs, necessitàvem Troia com a porta d’entrada de les nostres mercaderies a l’Àsia. Enfocat així, el vaudeville de Paris i Hèlena queda en un segon terme. Però, fos com fos, la veritat és que Aquil·les Peleida no volgué ajudar Agamèmnon fins que Hèctor matà Patrocle, el seu protegit. La ciutat no va ésser destruïda a causa d’Hèlena, sinó a causa de l’amic benamat. Els textos són taxatius.

(…)

 

 

L’obra és analitzada amb detall i profunditat per part de Rosa Cabré, en el seu treball “Aquil·les i Patrocle en Llorenç Villalonga”, inclòs a l’obra col·lectiva publicada per  l’Aula Carles Riba “Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània”.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: