Archive

Archive for gener de 2011

To Homer, de John Keats.

.

.

To Homer

.

John Keats (Londres, 31 d'octubre de 1795 - Roma, 23 de febrer de 1821)

Standing aloof in giant ignorance,
Of thee I hear and of the Cyclades,
As one who sits ashore and longs perchance
To visit dolphin-coral in deep seas.
So thou wast blind! -but then the veil was rent;
For Jove uncurtained Heaven to let thee live,
And Neptune made for thee a spumy tent,
And Pan made sing for thee his forest-hive;
Aye, on the shores of darkness there is light,
And precipices show untrodden green;
There is a budding morrow in midnight;
There is a triple sight in blindness keen;
Such seeing hadst thou, as it once befell
To Dian, Queen of Earth, and Heaven, and Hell

.

John Keats

.

.

A Homero

Encontrándome lejos, en inmensa ignorancia,

oigo noticias tuyas y de las islas Cícladas,

como aquél que sentado en tierra anhela acaso

visitar los delfines y corales, en profundos océanos.

¡Así que fuiste ciego! Pero después el velo fue rasgado,

Júpiter descorrió el cielo para hacerte a ti vivir

y Neptuno te dio un cobijo de espuma

y Pan logró que todas las colmenas del bosque te cantaran.

Siempre hay luz a la orilla de cada oscuridad,

y los abismos muestran las hierbas nunca holladas;

hay en la medianoche un alba en ciernes,

y en la total ceguera una triple visión;

ese mirar fue el tuyo, con el que un día comprendiste a Diana,

la Reina de la Tierra, del Cielo y del Infierno.

(Traducción de Lorenzo Oliván)

.

.

John Keats

Belleza y verdad.

Edición y traducción de Lorenzo Oliván

Colección La cruz del sur, 331

Editorial Pre-Textos. Valencia, 2010 (2ª ed. corregida)

ISBN: 9788492913046

.

.

.

Categories:Homer Etiquetes: , , , ,

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – I

I

 

A Apol·ló Deli


 

Sempre el recordo i mai l’oblido, Apol·ló, que fereix

de lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passar

pel gran palau de Zeus : tots s’alcen en llurs setials

quan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Leto

resta al costat de Zeus, dels llamps amador : és ella

qui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-lo

amb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d’or,

de la pilastra pairal; prenent després per la mà

al fill, se l’emmena i el porta a son trono, deixant-l’hi assegut.

El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,

li allarga l’auria copa plena del néctar diví.

I els altres déus s’asseuen de nou; i Leto, l’augusta,

està joiosa d’havê infantat el fortíssim arquer.

Salut, Leto! i sortosa tu que infantares tals fills :

el rei Apol·ló primer, i després Artemis, que’s plau

també en ses sagetes. Aquesta en Ogígia l’hagueres, i aquell

en Delos rocosa llavors que al peu del Cintios, el puig

de l’alta muntanya, te vas ajupir davall la palmera

i avora de l’ïnop. Més ara, a tu, ja tant celebrat

en himnes, oh Febos! jo ¿com cantar-te podré,

a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,

llà on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?

a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,

i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment

que sobre d’ella s’inclina, i l’aigua closa dels ports?

Doncs diré com, joia del món, t’infantà Leto

al peu del Cintios i en l’aspra Delos voltada de mar.

Les fosques ones, portades pels vents harmoniosos,

la baten entorn. D’allí t’alçares tu a dominar

damunt els mortals : els que són a Creta, i a Atenes ciutat,

i a l’illa d’Egina, i a Eubea també, famosa en ses naus;

a Peparetos marina, i a Egas Piressia, i a l’Atos tracià;

a Samotracia igualment, al Pelió punxagut,

a les muntanyes de l’Ida emboscat, a Focea i Esciros,

al l’alta Autòcane, i a Imbros poblat, i a Lemnos adusta;

a Lesbos sagrada, la terra de Màcar eoli, i encara

a Quios, la més feconda de totes les elles del mar;

i a Mimant rocosa, i Coricos, la que té els cims tant braus;

i a Claros esplèndida, a Esagia, muntanya eminent;

i a l’alta Micala, a Miletos, i a Coos, poblada ciutat;

i a Cnidos, tant alta també; a Càrpatos, batuda pels vents;

i a Naxos i Paros, i a l’aspra Ranea, i en tots aquells llocs

que Leto seguía volent infantar an al-lluny-feridor.

A cad’una d’aquestes terres anà i demanà acolliment;

prò, estemodides totes del cas, cap d’elles gosà,

tant fèrtils com éren; i Leto, l’augusta, a Delos llavors

vingué, i a aquesta illa parlà amb alades paraules aixís:

—Volguesses, Delos, ésser tu la patria del fill

que haig de tenî i s’ha de dir de nom Febos Apol·ló,

i fer-li un temple molt gran : aixis com ara ningú

per res se t’acosta, ni els homes te reten mai cap honor

perquè no ets rica i no tens ovelles ni bous, aleshores,

fins no havent-hi per tu veremes, ni plantes als camps,

tenint el temple dins teu d’Apol·ló, al-lluny-feridor,

la gent acudiríen portant ofrenes al déu,

i sentiríes sempre una immensa flaire de carn

pels sacrificis fets en honor del teu sobirà,

i els déus te lliuraríen de tot domini d’estrany;

car altrament no’t dóna res l’estèril terrer.—

Aixís li diu, i Delos, tota joiosa, respòn :

—Leto, la filla gloriosa de Ceos el gran : de bon grat

jo acolliré la niçaga d’al-lluny-feridor, perquè és cert,

que tinc molt mala fama entre els homes, i ab lo que tu’m dius

seria molt honrada; mes no’t vull ocultar

que’m temo del que diuen la gent : m’han dit que Apol·ló

serà molt soberc, perquè ha d’ésser senyor al damunt

dels déus i els mortals que viuen sobre la terra feconda.

Per’xò jo sento una gran temença en mon cor

que, quan en mi haurà vist la llum primera del sol,

menysprearà l’illa per l’aridesa tant gran

i amb un cop del seu peu me giri del mar en l’abís,

deixant-me sepultada per sempre dins l’aigua en furor;

i que ell se n’anirà a una altra terra suau,

bastint-s’hi un temple en la sagrada espessura d’un bosc.

I, en tant, les negres foques i els pops faràn dintre meu

llurs caus amagats, i restaré oblidada del món.

Mes, si ara, tu, dea, me fessis el gran jurament

de que son temple bell aquí el déu bastirà

tenint-hi son oracle damunt els homes, llavors…

Aixís digué; i Leto donà son gran jurament :

—Doncs sia aixís per la Terra, per l’ample cel allà dalt,

per l’aigua soterrania d’Estix, i aquest és el gran

jurament més sagrat que puga existir pel déus benhaurats,

que aquí restarà per sempre més el temple flairós

de Febos i el sant recinte pel qual honrada seràs

damunt totes les illes. —I aixís digué el jurament

amb tots els seus mots; i Delos va gaudir-se del nàixer

d’al-lluny-feridor. Nou dies i nou nits va patir

Leto, doncs, travessada pels horribles dolors

del part; i totes les dees més grans estaven-li entorn :

Diona, Rea, Temis, que els rastres de culpa segueix

i Amfititre sonora, i altres immortals, menys Hera,

blanca de braços, que estava al costat de Zeus nuvolós.

Mes res ne sabia Ilitia, que calma dolors com aquells,

restant descuidada al cim  l’Olimp en núvol daurat

per art de la blanca de braços Hera, gelosa llavors

del bell fill que Leto dels cabells formosos anava a tenir.

Doncs les altres dees digueren a Iris que anés

cercant a Ilitia, oferint-li tot d’or un bell collaret

de nou colzades de llarg, per fer-la venir d’amagat

d’Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.

Iris, dels peus llaugers com el vent, entès que ho tingué,

a punt llançava’s corrent, ràpida, espai a través,

fins l’alt Olimp, sojorn dels déus; i un cop allí fou,

cridà a la porta a Ilitia, i, fent-l’hi venir, li digué

en bresus alades paraules tot quan li fou comanat

per les dees d’olímpics palaus, posant-li en el cor.

Lleugeres com colomes de bosc ambdúes partint,

i a Delos arribada Ilitia, que calma els dolors,

fou presa Leto Leto tot seguit de l’afany d’infantar;

i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmer

i doblant els genolls damunt l’herba del prat

(que la terra somreia al dessota), l’infant sortí a llum.

I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l’entorn.

I fores tu, poderóa, en l’aigua clara rentat

purament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot nous,

te’ls cenyiren en auri cinyell. Apol·ló, el qui du el glavi d’or

no fou pas per sa mare alletat : Temis fou qui, amb ses mans immortals

en sos llavis posà la dolça ambrosia i el néctar diví.

I Leto restà molt joiosa d’haver-lo infantat, a l’arquer.

Mes, oh Febos! tot just nodrit dels divins aliments,

ja l’auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant :

cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al punt

Febos Apol·ló va dir a les deitats immortals:

—Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l’arc ben corbat,

que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus.—

Aixís dient, Febos d’intonsos cabells, al-lluny-feridor,

se’n va per la terra, la d’amples camins, amb gran meravella

de les immortals; i l’illa de Delos tota ella s’omplí

d’una auria florida, com cim de muntanya que’s cobreix de flors,

joiosa de veure’s, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,

i aixís escollida entre totes les illes i terres d’endins

per ésser-ne estada preferta i tant amada en son cor.

I tu, llavores, de l’arc argentat, al-lluny-feridor,

te n’anares ja per pujar a l’aspre Cintios, o ja,

fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu

i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molt

en els cims de muntanya i altures, i també a les vores dels rius,

que corren al mar; mes, oh Febos! aon ton cor més se plau

és sempre a Delos : els jonis, allí, arrocegant

ses llargues túniques, van amb les dònes i els fills, en honor

de tu delitant-se en la sacra dança i la lluita i el cant.

Qualsevulla que’ls vegi llavores, diria que són immortals

i exempts de vellesa; alegrant-se de gracia semblanta

en homes i en dònes de bella cintura; de la gran multitud

de la gran meravella que fan les Delies, les verges que són

d’Apol·ló servidores, d’al-lluny-feridor, per sempre famoses.

Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d’Artemis,

que tira sagetes; recorden els homes i dònes primers;

i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.

Saben els cants i les dances sonores de totes les gents,

i semblen oïr-se en una veu sola : l’acorden talment!

Salut a vosaltres, oh Delies! Propici vos sia Apol·ló

i Artemis i Leto! Recordeu’s de mi, que sols vos demano

que un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligit

foraster) preguntant : — Qui és aquest home, l’aede tant dolç

que ve i us encisa amb son cant? — vosaltres digueu-li amb bon cor:

— Es un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n’hi haurà —

en tant jo estendré vostra gloria anant-la cantant per la terra

de ciutat ben poblada en ciutat, i tot-hom la creurà tal com és.

Mes tampoc cessaré en la lloança d’Apol·ló de l’arc argentat,

al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.


Himnes Homèrics

Himne I

Traducció en vers de Joan Maragall

 


Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall

i text grec amb la traducció literal

de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.


L’èpica d’Homer a “El arte de contar historias”, de Borges

.

.

.

.

EL ARTE DE CONTAR HISTORIAS

.

.

[…] voy a hablar de lo que supongo la más antigua forma de poesía: la épica. Ocupémonos de ella un momento.

Quizá el primer ejemplo que nos venga a la mente sea La historia de Troya, como la llamó Andrew Lang, que tan certeramente la tradujo. Examinaremos en ella la antiquísima narración de la historia. Ya en el primer verso encontramos algo así: «Háblame, musa, de la ira de Aquiles». O, como creo que tradujo el profesor Rouse: «An angry man —that is my subject» («Un hombre iracundo: tal es mi tema»). Quizá Homero, o el hombre a quien llamamos Homero (pues ésta es, evidentemente, una vieja cuestión), pensó escribir un poema sobre un hombre iracundo, y eso nos desconcierta, pues pensamos en la ira a la manera de los latinos: «ira furor brevis». La ira es una locura pasajera, un ataque de locura. Es verdad que la trama de la Ilíada no es, en sí, precisamente agradable: esa idea del héroe malhumorado en su tienda, que siente que el rey lo ha tratado injustamente, emprende la guerra como una disputa personal porque han matado a su amigo y vende por fin al padre el cadáver del hombre al que ha matado.

Pero quizá (puede que ya lo haya dicho antes, estoy seguro), quizá las intenciones del poeta carezcan de importancia. Lo que hoy importa es que, aunque Homero creyera que contaba esa historia, en realidad contaba algo mucho más noble: la historia de un hombre, un héroe, que ataca una ciudad que sabe que no conquistará nunca, un hombre que sabe que morirá antes de que la ciudad caiga; y la historia aun más conmovedora de los hombres que defienden una ciudad cuyo destino ya conocen, una ciudad que ya está en llamas. Yo creo que éste es el verdadero tema de la Ilíada. Y, de hecho, los hombres siempre han pensado que los troyanos eran los verdaderos héroes. Pensamos en Virgilio, pero también podríamos pensar en Snorri Sturluson, que, en su más joven edad, escribió que Odín —el Odín de los sajones, el dios— era hijo de Príamo y hermano de Héctor. Los hombres siempre han buscado la afinidad con los troyanos derrotados, y no con los griegos victoriosos. Quizá sea porque hay una dignidad en la derrota que a duras penas le corresponde a la victoria.

Tomemos un segundo poema épico, la Odisea. Podemos leer la Odisea de dos maneras. Supongo que el hombre (o la mujer, como pensaba Samuel Butler) que la escribió no ignoraba que en realidad contenía dos historias: el regreso de Ulises a su casa y las maravillas y peligros del mar. Si tomamos la Odisea en el primer sentido, entonces tenemos la idea del regreso, la idea de que vivimos en el destierro y nuestro verdadero lugar está en el pasado o en el cielo o en cualquier otra parte, que nunca estamos en casa.

Pero evidentemente la vida de la marinería y el regreso tenían que ser convertidos en algo interesante. Así que, poco a poco, se fueron añadiendo múltiples maravillas. Y ya, cuando acudimos a Las mil y una noches, encontramos que la versión árabe de la Odisea, los siete viajes de Simbad el marino, no son la historia de un regreso, sino un relato de aventuras; y creo que como tal lo leemos. Cuando leemos la Odisea, creo que lo que sentimos es el encanto, la magia del mar; lo que sentimos es lo que el navegante nos revela. Por ejemplo: no tiene ánimo para el arpa, ni para la distribución de anillos, ni para el goce de la mujer, ni para la grandeza del mundo. Sólo busca las altas corrientes saladas. Asi tenemos las dos historias en una: podemos leerla como un retorno a casa y como un relato de aventuras, quizá el más admirable que jamás haya sido escrito o cantado.

[…]

.

.

Jorge Luis Borges

El arte de contar historias.

Traducció de l’anglès al castellà per Justo Navarro.

.

.

.

.

Jorge Luis Borges.

Arte poética. Seis conferencias.

Traducción de Justo Navarro

Prólogo de Pere Gimferrer

Edición, notas y epílogo de Calin-Andrei Mihailescu

Ed. Crítica. Barcelona, 2010 (2ª ed.)

ISBN: 9788484326038

Biblioteca de Bolsillo, 118.

.

.

.

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXIII

.
.
.

.

XXXIII

.

Als Dioscurs


.

Muses dels ulls d’ametlla, canteu als fills de Zeus

Tindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:

Càstor, que doma els cavalls, i Policeutes perfet.

Leda, al cim del Taigetos, tant gran, unida d’amor

al Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadors

dels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernals

somouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,

invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyells

al cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones ja van

submergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscurs

amb ales groguengues, se mostren volant per l’èter, i vénen

i posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:

senyal de repòs pel bon mariner, qua al veure’ls s’alegra,

cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàrides

muntats en ràpids corcers! Jo vull recordar’m de vosaltres

i d’un altre cant.

 


Himnes Homèrics

Himne XXXIII

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Enric S. Soldevila: Què en saps, tu, d’Ulisses?

[PRÒLEG]

 

A tu Mediterrània, mar plàcida,

que banyes pobles i cultures ancestrals.

 

A tu, mar calma,

cantada per poetes

i que servires mil senyors

portadors d’inquietuds.

 

A tu, que acaricies continents

i reflecteixes les relíquies de la seva esplendor,

rica en saber,

pròdiga en conquestes-

 

A tu, espill de terres fèrtils

i illes plàcides.

 

A tiu, que ets blava i verda

i et corones d’escuma.

 

A tu, que has estat camí de navegants

i amagatall de monstres i sirenes.

 

A tu, que has tenyit la sal de sang

i guardes en el teu ventre

incommensurables tresors…

 

Cercant resposta certa en el misteri

et pregunto:

QUÈ EN SAPS, TU, D’ULISSES?

 

———————————————————————————–

 

PRIMERA PART

 

 

Quadre segon, PENÈLOPE.

A l’alt Empordà.

 

(Asseguda, teixint en un bastidor, hi ha LAIA.

Al seu costat, la fidel MARGARIDA)

 

LAIA: Encara són a baix?

MARGARIDA: Sí, el teu fill està parlant amb ells.

LAIA: Ja és la tercera vegada que vénen. ¿Què pretenen? Jo no sé on és Ulisses… Pero no desespero que pugui tornar un dia i que qua torni pugui explicar la raó de per què ha tardat tant. Oh, Margarida, sento debilitar-se les meves forces. Ells no volen que Ulisses torni, n’estic segura. El que volen és aprofitar-se de tot el que és seu i viure a esquena nostra mentre puguin. Gairebé em van donar un ultimátum. El vell Serra va ésser ben clar. Per ell Ulisses és mort. Només jo, fins a la majoria d’edat d’en Roger, puc conservar el patrimoni… Però davant la feblesa que per una tasca així pot tenir una dona, ell m’aconsella un nou casament. I va més lluny encara, em recomana com a futur espós el cràpula del seu fill. Queda clar que el qui està interessat a administrar les nostres terres és ell i només ell. Però,,,, ¿saps què li vaig contestar, jo, Margarida? Doncs que ho pensaria i que li donaria una resposta tan aviat com hagués acabat aquest tapís… Veus? (Somriu) Estic tan nerviosa que no em queda gens bé i hauré de tornar a desfer tot el que vaig fer ahir…

MARGARIDA (amb complicitat): És un tapís molt difícil, senyora, i que dóna molta feina…

LAIA: Cert, però et prometo que l’acabaré tan aviat com Ulisses torni.

(Fosc.)

 

 

Enric S. Soldevila.

Què en saps, tu, d’Ulisses?

Col·lecció El Galliner, 84

Els llibres de l’Escorpí / Teatre.

Edicions 62. Barcelona, 1984.

ISBN: 9788429722062

Himnes Homèrics (Joan Maragall) – XXXII

.
.
.

.

XXXII

.

A Selena


.

Parleu de la bella Selena, la d’ales obertes, oh Muses

filles de Zeus el Croni, veu-dolces i de tant bon cant:

la resplendor de son cap en el cel, inonda la terra;

lluu sa corona en els aires obscurs, i ho fa lluir tot.

Escampa sos raigs a l’eixir son bell cos de banyar-se

adins l’Oceà, revestida llavors la divina Selena

de vesta lluenta, i enjonca els cavalls resplendents i cap-drets,

a l’hora del vespre, del mes en la bella meitat : sa rodona

està en plenitud, i esclaten sos raigs en el cel poderosos,

i als homes senyalen presagis molt grans. El Croni, una volta,

amb ella va unir-se d’amor en son tàlem; i, plena restant,

infantava la verge Pandea, tant bella entre’ls déus immortals.

Salut, sobirana Selena, la blanca de braços, benèfica,

de trenes formoses! Havent per tu començat, cantaré

els mig-deus celebrats pels aedes, de veus tant amables,

que són de les Muses servents.


Himnes Homèrics

Himne XXXII

Traducció en vers de Joan Maragall

.


.

.

.

.

.

.

.

Himnes Homèrics

Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana

Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913

.

.

.

 

 

Borges: La musa d’Homer, l’Esperit Sant o el “jo subliminal”

.

.

.

[…] Y así penetró en Europa la idea de Sagrada Escritura, una idea que, según creo, no es absolutamente errónea. A Bernard Shaw (a quien siempre vuelvo) le preguntaron una vez si pensaba de verdad que la Biblia era obra del Espíritu Santo. Y Shaw dijo: «Creo que el Espíritu Santo no sólo ha escrito la Biblia, sino todos los libros». Es un tanto cruel, evidentemente, con el Espíritu Santo, pero supongo que todos los libros merecen ser leídos. Esto es, creo, lo que Homero quería decir cuando hablaba a la musa. Y esto es lo que los judíos y Milton querían decir cuando se referían al Espíritu Santo cuyo templo es el recto y puro corazón de los hombres. Y en nuestra mitología, menos hermosa, nosotros hablamos del «yo subliminal», del «subconsciente». Estas palabras, evidentemente, son un tanto groseras cuando las comparamos con las musas o con el Espíritu Santo. Tenemos, sin embargo, que conformarnos con la mitología de nuestro tiempo. Pero las palabras significan esencialmente lo mismo.

.

Jorge Luis Borges

El enigma de la poesía. (Conferència a la Universitat de Harvard, curs 1967-1968)

Traducció de l’anglès al castellà per Justo Navarro.

.

.

.

Jorge Luis Borges.

Arte poética. Seis conferencias.

Traducción de Justo Navarro

Prólogo de Pere Gimferrer

Edición, notas y epílogo de Calin-Andrei Mihailescu

Ed. Crítica. Barcelona, 2010 (2ª ed.)

ISBN: 9788484326038

Biblioteca de Bolsillo, 118.

.

.

.

 

Categories:Borges Etiquetes: , , , ,