Inici > Traduccions de la Ilíada > Josep Maria Llovera. Rapsòdia primera (1-171). La Ilíada.

Josep Maria Llovera. Rapsòdia primera (1-171). La Ilíada.

Rapsòdia primera


La rancúnia canta, oh deessa, del Pèlida Aquiles,

ruïnosa, que dols a milers als aquivis féu nàixer

i que a l’Ades llençà molt gran nombre d’ànimes fortes

de guerrers, i ells mateixos als cans donà com a presa,

i a les carnívores aus —s’acomplia de Zeus el designi—,

just des de quan de primeres es van desunir, barallant-se,

el fill d’Àtreus, cabdill de la host, i l’ínclit Aquiles.

Ara, doncs, quin dels déus l’un i l’altre a contesa va empènyer?

Fou el fill de Leto i de Zeus; car, irat del monarca,

pesta maligna en la host suscità, i es perdien les tropes,

per l’ultratge que havia inferit al seu orant, Crises,

l’Àtrida. Car vingué aquell dels aqueus a les naus corredores

a reembre la filla, portant en rescat dons immensos;

duia a les mans les bandes d’Apòl·lon, el déu sagitari,

dalt del bastó guarnit d’or, i tots els aqueus suplicava,

d’Àtreus els fills sobretot, els dos que els estols conduïen:

“Oh Atreides, i els altres aquivis de belles gamberes,

així us donin els déus, habitants dels estatges olímpics,

que de Príam desfeu la ciutat i torneu bons a casa;

la meva filla lliureu-me, i vulgueu el rescat acceptar-ne,

per respecte d’Apòl·lon, fletxer, nissaga del Croni”.

I llavors tots els altres aqueus aclamant aprovaven

d’honorâ el sacerdot i el rescat seu esplèndid admetre;

però no fou això grat al cor de l’Atreida Agamèmnon,

ans malament l’expulsà, i afegí violenta comanda:

“Veges que jo, vellard, prop les naus concavades no et trobi,

si ara t’hi entretens, o bé si en avant mai hi tornes;

no fos cas que del déu no et servissin el ceptre i la banda.

I ella, jo no la lliuro. Primer li vindrà la vellesa

allà al nostre casal de l’Argòlida, lluny de la pàtria,

ocupada en treballs de telê i compartint amb mi el tàlem.

Vés, però, no m’irritis, perquè amb més salut facis via”.

Tal va dir. I temé l’ancià, i obeí la comanda,

i se n’anava, callat, riba enllà de la mar remorosa;

i després, ja en un lloc apartat, molt el vell suplicava

Apol·ló sobirà, nat de Leto, formosa de trenes:

“Ou-me, Tu, el d’arc argentí, que rondes a Crisa

i a la santíssima Cil·la, i a Tènedo fortament regnes:

oh Esminteu! si jo mai un temple plaent et bastia,

o si per tu mai les cuixes greixoses cremava senceres

tant de braus com de cabres, aquest desig acompleix-me:

paguin les llàgrimes meves, els dànaus, amb teves sagetes”.

Tal, orant, digué. I l’oïa Febos Apòl·lon.

I dels cims de l’Olimp davallà cor-irat, de seguida.

Duia l’arc i el buirac, ben tancat tot entorn, a l’espatlla;

i ressonaven del déu irritat a l’espatlla les fletxes

amb el moure’s d’ell, i semblava la nit, avançant-se.

Un tros lluny de les naus es parà, i avià una sageta,

i un horríson brunzit de l’arc argentí s’expandia.

Atacava d’antuvi les mules i els cans ociosos;

però aprés, etzivant ja la fletxa punyent contra els homes,

els colpia. I de morts pires sempre cremaven, espesses.

Per nou dies volaren pel camp les sagetes del numen,

i, llavors, el desè, féu cridar l’host a l’àgora Aquiles,

car en la ment li ho posà Hera dea, la blanca de braços,

que era en son cor ansiosa pels dànaus, veient com morien.

I ells havent acudit, un cop ja congregats varen ésser,

en mig d’ells aixecant-se, parlava el peu-àgil Aquiles:

“Ara sí que nosaltres, Atreida, llançats d’ací, penso,

via a casa farem, si podem de la mort escapar-nos,

si és que els aqueus va domtant, aplegada amb la guerra, la pesta.

Hala, doncs! a un vident, o bé a un sacerdot, fem consulta,

o a un intèrpret de somnis, que el somni també Zeus l’envia,

i ell ens digui perquè tan irat està Febos Apòl·lon:

si ens fa retret d’algun vot negligit o d’alguna hecatombe

o si tal volta l’oment d’anyells i de cabres selectes

rebre voldria, i llavors el flagell apartar de nosaltres”.

Tal havent, doncs, parlat, s’asseia. I entre ells va aixecar-se

Calcas Testòrida. Ell era, de molt, el millor dels arúspexs.

Ell les coses sabia que són, que seran i que foren,

i dels aqueus els navilis havia guiat envers Ílion

amb l’art seu de vident, do rebut de Febos Apòl·lon.

Aquest, doncs, amb bon seny, parlà en l’adunança i va dir-los:

“Oh Aquiles, dilecte de Zeus, tu m’imposes que digui

la rancúnia del sobirà Apòl·lon, que tira i no falla.

Bé, doncs, jo la diré, però tu fes-te’n càrrec i jura’m

ben amatent i resolt, amb paraules i mans, d’assistir-me;

car preveig que faré irritar l’home que amb gran poder regna

sobre tots els argius i al qual els aqueus obeeixen.

Guanyador és el rei, quan amb un dels seus súbdits s’enutja;

i àdhuc si el jorn mateix tal volta s’empassa la bilis,

serva, però, després la rancúnia, fins que s’esbrava,

dintre son pit. Veges, doncs, ara tu si et resols a salvar-me”.

I, parlant en resposta, li deia el peu-àgil Aquiles;

“Tingues coratge; i digues l’auguri que saps, el que sigui.

Car, a fe, no; per Apòl·lon, l’amat de Zeus, que tu, Calcas,

pregues, i havent-lo pregat, els auguris als dànaus reveles,

cap, mentre jo viuré, i la llum veuré sobre la terra,

vora els navilis ventruts posarà sobre teu mans feixugues;

cap dels dànaus plegats; ni que vulguis dir Agamèmnon,

que ara d’ésser, de molt, el primer dels aqueus es gloria”.

I, llavors sí, encoratjat, parlava l’arúspex eximi:

“No ens fa retret el déu per cap vot ni per cap hecatombe;

sinó per mor de l’orant, a qui féu ultratge Agamèmnon

no lliurant-li la filla i els dons de rescat no admetent-li.

Per això ens dóna dols el Fletxer, i ens donarà encara;

ni el flagell esglaiant alçarà, dels dànaus, el numen

fins que al pare amorós la ull-fúlgida noia no tornin

franca de preu i rescat, i li duguin sagrada hecatombe

alli a Crisa. Llavors, aplacat, potsê el blegaríem”.

Tal havent parlat, s’asseia. I en mig va aixecar-se

d’Àtreus l’il·lustre fill, el molt poderós Agamèmnon,

enverinat; d’una còlera forta les fosques entranyes

plenes tenia; i els ulls com un foc flamejant li lluïen.

Guaità a Calcas primer de reüll, i així va parlar-li:

“Àugur de dols, no has dit mai una cosa que al cor em fos grata;

t’és plaent sempre a l’entranya d’anunciar malestrugances,

i de bo, encara mai no digueres cap mot ni acomplires.

I ara dels dànaus en mig, aquí vaticines i expliques

que el Fletxer, justament per això va infligint-los sofrences,

perquè jo els dons esplèndids, rescat de la noia Criseida,

rebre no vaig voler, posat que de molt prefereixo

dur-me-la a casa; que em plau més i tot que no pas Clitemnestra,

nupcial esposa, perquè: no és pas menys estimable

per beutat o per planta o per seny o per feines de dona.

Àdhuc així, però, de bon grat, si és millor, vull tornar-la;

la salut de l’exèrcit vull jo, més que no la ruïna.

Prepareu-me, però, tot seguit un guardó; que jo l’únic

entre els argius no romangui sens premi; tampoc no escauria;

car tots vosaltres veieu quin meu premi se’n va a una altra banda”.

I, en resposta, li deia l’il·lustre peu-àgil Aquiles:

“Gloriosíssim Atreida, de tot avariciosíssim:

com te l’han de donar, els aqueus magnànims un premi?

No sabem pas enlloc grans riqueses comunes desades;

totes, les que a les ciutats anàvem prenent, les partíem,

ni convé pas demanar-les de nou a la gent i aplegar-les.

Doncs, cedeix ara aquella tu al déu, i els aqueus d’altra banda

triple i quadruplicat t’ho darem, si és que Zeus algun dia

ens concedeix d’arrasar la ciutat ben murada de Troia”.

I, parlant en resposta, li deia el potent Agamèmnon:

“Ni que siguis valent, no així, deissímil Aquiles,

celis els teus intents, car no m’has d’enganyar ni convèncer.

És que vols, per guardà el premi tu, que en canvi, jo resti

d’ell privat, i m’imposes que restitueixi aquella?

Prou; si llavors altre premi els aqueus magnànims m’atorguen

satisfactori al cor meu, tal que hi hagi total recompensa.

I si ells no me’l donen, llavors en persona jo a prendre’l

aniré, sigui el teu, de guardó, sigui el d’Aias o Ulisses;

iré a prendre’l i endur-me’l; ja es pot airâ, el qui m’atansi!

Tanmateix, d’aquest punt tornarem altra volta a discórrer.

Ara, via! a la mar relluent avarem fosc navili,

i remers apleguem-hi triats; i per a una hecatombe

carreguem-hi; i llavors la bella de galtes Criseida

hi farem pujar; i un prohom de consell el comandi:

o bé Aias, o bé ldomeneu, o bé l’inclit Ulisses,

o tu mateix, Peleida, el més terrorífic dels homes,

perquè el déu protector, sacrifici oferint-li, ens aplaqui”.

I, de reull esguardant-se’l, li deia el peu-àgil Aquiles:

“Ah, tu, l’acuirassat d’impudor, entranya gasiva!

Com ni un sol dels aqueus serà prompte a complir-te les ordres

per emprendre un viatge, o ardit guerrejâ amb l’adversari?

Certament, jo no só pas vingut pels troians branda-llances

a combatre’ls ací, car rebut no n’havia cap greuge.

Poc s’endugueren mai dels meus bous i cavalls les ramades,

mai a la Ftia tampoc, benglevada i d’herois nodridora,

devastaren les messes; bon tros hi ha en mig, que ens separa,

i muntanyes ombrives, i encara la mar sonorosa.

Ans et seguírem a tu, foramida insolent, per complaure’t,

per Menelau, i per tu, a prendre revenja, gran cínic,

dels troians. I d’això, cap cura ni pena no et dónes.

I àdhuc amenaces de prendre en persona el meu premi,

ben afanyat per mi, i que els fills dels aqueus em donaren.

Mai no el tinc jo igual que tu, el premi, si alguna vegada

una ciutat ben poblada als de Troia els aqueus destrueixen.

Però, en canvi, el treball principal de la lluita enardida

són les mans meves que el fan; i quan ve partió de la presa,

per a tu, molt més grossa part; i, pagat jo amb la poca

que se’m dóna, me’n vinc als navilis, las tot de combatre.

Prou, doncs; me’n vaig a Ftia; que, cert em serà millor cosa

amb les naus recorbades a casa tornar-me’n; ni penso,

menys preat com só aquí, aplegar-te cabals i riqueses”.

 


Traducció de Josep Mª. Llovera

 

 

 

Josep Mª Llovera. Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: