Inici > Ecos de l'Odissea > La nova Nausica de Josep Lleonart

La nova Nausica de Josep Lleonart

.

.

.

EL NOU MITE DE NAUSICA

Josep Lleonart (1880 - 1951) Font: CIVTAT

Josep Lleonart
(1880 – 1951)
Font: CIVTAT

.

Hi havia un temps que, si per cas
(fos al convit o en estret pas)
el nostre palp sentia un braç
sota el tel minso d’una brusa,
restàvem balbs de devoció,
encantats, com d’un màgic do,
de la carn que tan prest s’abrusa.
.
Dona del temps que s’esvaí,
mite sagrat del goig intacte!
Místiques noces sense pacte!
Carn divina en el pressentî.
.
Era només la passió
que amara d’una verge ardó
el jovencell qui n’és pastura?
0 bé que, tanmateix, la ment
aleshores era més pura?…
.La Revista
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
.
Ara és la tardor. L’home eixut,
amb llavi fred i esguard agut
veu les arts de ço que fatilla,
i dompta el corser que renilla,
rient de la fe que ha perdut.
.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 
.
Però la terra va girant:
muden clarors, revé l’encant,
i, el mateix que Ulisses en l’illa,
del naufragi cercant recés,
l’home alça els braços un cop més:
—Oh, Nausica, sabràs on és
aquell món de la jovenesa?
Qui un bon navili retrobés
que em tornés a la llar encesa
on el goig intacte hi fos viu!—
.
Ella, escoltant, somriu, somriu;
i l’home hi troba renadiu
el poncellar de jovenesa.
I torna:—Noia, tant se val;
el meu daler fina al brancal
del teu front. El mar i la platja
són plens de tu, d’ara endavant.—
I ella parla. Mots com un cant
que són un terme i un guiatge!
.
Ell, en ses mans reposa el front.
I quan surt de l’illa, envers on
un vent d’endalt empeny la vela,
el nou mite en tot es revela:
Nausica el guaita en altres ulls,
en el sol hi ha llum dels seus rulls,
i l’olor salobre li apar
l’alè de l’illa, en quin dolç caire
s’escapolí del torb avar.
Segona mare li és la mar,
qui, en el séu furient desgaire,
el llançà en terra on li sortí
Nausica i el treié a camí
del món on l’amor verge hi brilla.
.
Ara en cada platja hi reveu,
als fronts, l’auriol que fatilla,
i un gran jardí sobreïx per tot.
Àdhuc en els bassals de llot
sols hi veu el cel que s’hi espilla.
.
I ha dit als mariners fidels:
—Homes, no vull saber més cels
que anar per mar tota la vida,
i, de passada, arran d’un port,
veure l’or o el banús retort
en el floc gentil d’una trena,
i uns ulls de verge fugitius.
Tot és escreix d’aquells emprius
on Nausica somriu i alena.—
.
I, d’aquelles hores enllà,
la memòria de qui el guià
és com núvia que mai no el deixa.
Car la vida és tostemps la mateixa,
i només cal saber esperâ.

Josep Lleonart

.

.

.
La RevistaJosep Lleonart

La Revista. Any VII. Nº 136.

16 de maig de 1921.

Pàgina 155

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: