Arxius

Archive for febrer de 2011

Feliu Formosa: CANÇÓ D’HELENA DES DE TROIA

CANÇÓ D’HELENA DES DE TROIA

 

Feliu Formosa

Feliu Formosa (Sabadell 1934)

 

 

Si pogués escoltar

Com s’acosta l’amant

Igual que el primer dia

Quan em va fer oblidar

Una vida cansada

 

Encara em sol tenir

Més enllà d’un amor

Que ha quedat tan enrere

Com l’encís que amb el temps

S’ha fet una llegenda

 

Em reneix el desig

Recordant els ulls foscos

D’un jove que somia

Un cos hospitalari

En un racó del port

 

M’hi podria oferir

Mentre un marit ofès

I un amant ressentit

Fan la guerra per mi

Sense necessitar-me

 

Feliu Formosa

Cap claredat no dorm

 

 

 

Feliu Formosa.

Darrere el vidre. Poesia 1972-2002

Edicions 62 – Empúries. Barcelona 2004.

ISBN: 9788497870290

 

 

Circe, a les Tretze biografies imperfectes, de Gerard Vergés.

CIRCE

gerard vergés

Gerard Vergés (Tortosa, Baix Ebre, 1931)

[…]

Un any van romandre Ulisses i els seus a l’illa d’Eea. Homer no ho diu explícitament, però la deessa [Circe] devia exhibir al llit les delícies del tantra hindú. (Ulisses va tenir amb ella dos fills). A la taula —tampoc no ho explica amb detall Homer— hi degueren abundar la llet d’ovella, les carpes de riu farcides de raïm, la llebre cuinada amb orenga i farigola, la inquieta guatlla, el faisà d’irisada ploma, el cèrvol de banyes enramades, i el vi d’Egina, i el sucrós dàtil de Tunísia, i l’àcida pruna del Caucas, i la roja cirera de l’Àsia Menor. D’enemiga que era, Circe es converteix en aliada d’Ulisses. Però abreugem el relat. Ella ensenya al nostre heroi a evocar els esperits dels morts i és ella qui li procura aigua i vi —i savis consells— per al llarg retorn a Ítaca. I Ulisses i els seus se’n van. Pregunto: quan la nau navegava novament, es degué recordar Ulisses de Circe?

La fidelitat no em sembla la major virtut del nostre heroi, en definitiva un aventurer astut però poc ètic. Fidels —en aquesta història— són el porquer Eumeu i la nodrissa Euriclea. Fidel és el gos Argos, l’únic que reconeix el seu amo en tornar aquest a casa. Fidel és Penèlope, l’esposa. Però Ulisses —des d’aquest punt de vista— configura i resumeix totes les vel·leitats del mascle. Un amic meu que no és escriptor, però que ha llegit i rellegit (quin goig!) L’Odissea, m’assenyalava  —i jo el vaig atendre molt devotament— que Circe, en el poema homèric, simbolitza la prostituta redimida per l’amor (aquella història de tots els temps), que estima i ajuda Ulisses. Però curiosament Ulisses —i aquí rau la ingratitut i l’inescrutable destí de l’home— de qui està verament enamorat és de l’adolescent Nausica, filla d’Alcínous, que res no li ha dat, excepte bones paraules i mirades tendres. Nausica, la jove pura (parlo dels adéus últims), és una dolça llàgrima. Circe, la maleïda, la fetillera, la dea cortesana, és un cor que es romp i s’esqueixa. Nausica és verge i es casarà probablememt amb un príncep. Circe que ha mantingut multitud d’amors, quan Ulisses se’n va, resta enamorada d’ell, resta prenyada d’ell. El pensament d’Ulisses, això no obstant, retornarà sempre a Nausica. No a Circe. No a Penèlope, l’esposa. Destí de l’home és perseguir els seus somnis.

[…]

 

Gerard Vergés.

Circe, a Tretze biografies imperfectes.

 

Gerard Vergés.

Tretze biografies imperfectes.

Edicions Destino, Barcelona 1986.

ISBN 842331460X

Polifem a “Quins uns, els gegants!”. Roser Ros i Arnal Ballester.

 

 

QUINS UNS, ELS GEGANTS!

Roser Ros

Són moltes les cultures que han provat d’explicar-se l’orígen del món a través dels diferents mites. I la nostra no n’és cap excepció. Procedent d’un substrat cultural grecoromà i cristià, el repertori etnopoètic de les terres de parla catalana és ple de personatges directament vinculats a la descendència de Gea i Urà, coneguts com a titans, cíclops i gegants. Les trifulques d’aquests personatges grans i babaus permet a lectors i escoltadors prendre consciència que l’astúcia és un dels recursos que posseïm els de talla petita quan ens enfrontem a la gegantina beneiteria, fet que ja va quedar ben palès en el combat de David contra Goliat.

 

 

ABIYOYO

EN PERE SENSE POR

CIGRONET

EL PARE JANÀS

POLIFEM

COSES DEL PARE TANTARANTAN I EN PERE XIC

PEROT EL NEGROT

 

 

POLIFEM

 

Quan Polifem, el cíclop que tenia un sol ull al front, va baixar aquell vespre de les muntanyes on el seu ramat es passava el dia pasturant, va treure la immensa roca que tapava l’entrada de la seva cofurna per tornar-la a tancar així que li va semblar que tot el bestiar s’havia ficat dins.

Però al cíclop li va passar per alt que Ulisses, en companyia dels seus dotze millors homes, s’havia esmunyit dins de la cova. […]

Roser Ros

 

 

Quins uns, el gegants! Contes variats de gegants.

Versió: Roser Ros.

Il·lustració: Arnal Ballester.

Inclou CD

TaNtàgORa, 2008.

ISBN: 9788493625658

Óssip Mandelstam, en traducció d’Helena Vidal

 

Tan espessa i tan lenta s’escola, daurada, la mel

de l’ampolla, que, mentre flueix, la senyora

s’esplaia:

«A la Tàuride trista, on ens ha projectat a repèl

el destí, no ens corseca l’enyor», i alça el cap

per mirar-nos.


Regna Bacus pertot, és com si en aquest món

no existís

ningú més que algun gos travessant el carrer,

potser un guarda.

Talment bótes feixugues s’escolen els dies

tranquils.

Se sent l’eco llunyà d’unes veus, prô no saps

de què parlen.


Ens hem pres el te amb mel, hem sortit a l’enorme

jardí,

les cortines semblaven pestanyes tancant

les finestres.

Hem passat les columnes i anat al vinyar del camí,

on els cims ensonyats reverberen de vidres eteris.


Jo he dit que la vinya és com una batalla d’antics,

amb genets arrissats que combaten en ordre

de rínxol;

que la ciència de l’Hèl·lade viu en les pedres d’aquí

i això es veu a les gleves daurades i als rengles

continus.


El silenci, com una filosa, s’estotja al racó,

hi ha una olor de vinagre, de vi del celler

i de pintura.

¿Te’n recordes, a Grècia, una dona estimada

per tots

—no l’Helena, no, l’altra—, com feia durar

la costura?


Velló d’or, ¿on t’amagues, on ets, velló d’or,

on t’esmunys?

Les onades brogien, feixugues, al llarg

del viatge.

I, baixant de la nau, amb una vela esfilada

pel mar i els esculls,

Odisseu, ple de temps i d’espai a vessar,

retornava.

 

Aluixta, Crimea,

11 d’agost de 1917

Óssip Mandelstam


 

 

Óssip Mandelstam. Poemes.

Selecció i traducció d’Helena Vidal.

Poesia dels Quaderns Crema, 59.

Quaderns Crema, Barcelona, 2009.

ISBN: 9788477274681

…va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut… ILIADA XIV.

 

 


…Zeus apleganúvols li va dir: «Hera, […], vinga, nosaltres dos fiquem-nos al llit i gaudim de l’amor. Fins ara mai un desig així de dea o de dona no se m’havia escampat dins el pit ni m’havia dominat el cor […] ».

Pèrfidament, la venerable Hera li va dir: «Crònida terribilíssim, ¿quines paraules has dit? Si ara desitges que ens fiquem al llit per a l’amor als cims de l’Ida, i tot és a la vista, ¿què passaria si algun dels déus sempiterns ens veiés enllitats i anés a explicar-ho als altres déus? El que és jo no tornaria al teu palau després d’haver-me aixecat del llit, car això seria malvist. Però si vols això i t’és grat en el teu cor, heus ací el tàlem que et va construir el teu fill Hefest, el qual hi va ajustar sòlids batents als muntants. Anem a enllitar-nos-hi, ja que el llit és el que et plau».

Tot responent-li, Zeus apleganúvols va dir: «Hera, no tinguis por que ho vegi ni cap déu ni cap home. Ni tan sols Hèlios ens podrà espiar a través d’aquest núvol, encara que la seva claror és la més penetrant per a veure-hi».

Així va parlar, i el fill de Cronos va agafar la seva esposa als seus braços. Sota ells dos, la divina terra va fer créixer una gespa ben florida, lotus regalimant rosada, safrà i jacint espès i molsut, que amb la seva altura els separava del terra. Damunt d’aquest herbei, s’ajagueren i van embolicar-se amb un bell núvol d’or, del qual es desprenien gotes lluents.

 

Ilíada, XIV, 313-352

Traducció de Joan Alberich i Mariné

Categories:Ilíada Etiquetes: , , , , ,

…els troians avançaren brogint i xisclant com ocells, tal con s’alça pel cel l’esvalot estrident de les grues… Ilíada III, 1-9

.

.
.

.
Mentre l’exèrcit de Troia es llença al camp de batalla enmig d’un gran desori i fent uns crits espantosos, com un estol de grues, l’exèrcit dels grecs se’ls acosta amb pas tranquil i tot noble. Allà tot és insolència de forces cegues; aquí triomfa la forma i la senzilla majestat de la llei.
 
Friedrich Schiller. Cartes sobre l’educació estètica de l’home.
Traducció de Jordi Llovet.

.
.
.

.

Un cop arengades les tropes, cadascuna amb el seu cabdill, els troians avançaren brogint i xisclant com ocells, tal con s’alça pel cel l’esvalot estrident de les grues que, fugint del fred i la pluja immensa, volen grallant per damunt del corrent oceànic, portadores de mort i infortuni als homes pigmeus i anunciant-los a l’alba la funesta disputa. Els aqueus, d’altra banda, feien via en silenci, plens de coratge, i amb l’ànim ben disposat a donar-se ells amb ells bona ajuda.


Ilíada, III, 1-9
Traducció de Montserrat Ros i Ribas

.
.
.

.

Doncs després que amb els ducs s’hagueren dreçat els dos bàndols
com ocells els troians amb grans crits i xivarri avançaven,
com quan, pel cel, a ple aire, s’alça el grall de les grues
que, en fugir de l’hivern i de la pluja infinita,
volen, és clar, amb gran remor per entre els corrents oceànics,
i la parca de mort cap als homes pigmeus carretegen,
perquè, a l’alba, al davant hi duen maligna discòrdia.
Els aqueus progressaven, al seu torn, amb fúria muda,
delerosos de cor de prestar-se recíproc auxili.

.

Ilíada III, 1-9
Traducció de Manuel Balasch

.
.
.

.

Quan tots ells amb sos capdills s’han posat en ordre de catalla, ‘ls Troyans s’avansan fent gran cridoria i gran estrépit com xiscladoras aus. Aixís puja fins al cel lo crit gutural de las gruas que fugint de las geladas i de les grans plujas del ivern, volan per demunt de las corrents occeànicas, per portar entre ‘ls Pigmeos lo carnatge y la mort, transportant á través dels aires los combats crudels. Entretant los Grechs, lo pit replé de fúria, marxan silenciosos, resolt son esperit de donarse mútua ajuda.

 

Ilíada III, 1-9
Traducció de Conrad Roure

.
.
.

.

Categories:Ilíada Etiquetes: , ,

GRECITAT, de Ponç Pons (piulat per @ariadnalaberint)

 

 

GRECITAT


“and poor old Homer blind, blind, as a bat.”
EZRA POUND

 

El sol crema espurnant
la ceguesa d’Homer
a la platja esperant
sota un vell tamarell
hi ha una dona d’ulls trists
que escriu mots a la sorra.

Sobre el mar refulgent
lentament va surant
un sarcòfag amb cendra.

S’esvalota el xiscleig
d’efusius gavians…

És Ulisses que torna.

 

PONÇ PONS

 

Piulat per @ariadnalaberint #piulempoesia

Josep Pla i les hecatombes, en ocasió de la primera traducció de l’Odissea per Carles Riba

.
.

.
.

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

Josep Pla.
El quadern gris. – 6 d’agost de 1918 –

.

.

.

Traducció de l’Odissea per Carles Riba a la que es refereix Pla. Es tracta de la primera traducció que Riba feu de l’Odissea, l’any 1918:

.

.

 

.
.

Primera traducció de L’Odissea, per Carles Riba. Editorial Catalana, 1918.

Ja el Sol es llançava amunt, jaquint el freu delitós
devés el cel tot de bronze, per tal de fer llum als eterns
i als humans moridors damunt el terròs que lleva l’espelta,
quan ells a Pilos, ciutat de Neleu ben bastida, arribaren:
i el poble s’estava a la vora del mar, oferint sacrificis
de braus tots negres al déu Somovedor, cabell-blau.
Hi havia nou colles, i en cadascuna hi havia
cinc-cents asseguts, i davant tenien, per colla, nou braus.
Tot just havien tastat les entranyes i estaven cremant
les cuixes pel déu sobre l’ara, que ja els Itaquesos venien
de dret cap a terra, i plegaren el drap de la nau ben igual
bissat amunt, i ancoraren, i els homes llavors ne sortiren.

.
L’Odissea– Cant III
Traducció de Carles Riba (1918)

.

.

.

.

Proteu, el Vell de la Mar, a l’Odissea i a Borges

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

jo llavors per la vora del mar d’immensos passatges

vaig anar, suplicant els déus amb fervor, i m’enduia

tres companys, de qui més jo em fiava per tota escomesa.

I ella en tant, cabussant-se dins l’ample si de les ones,

va portar del pregon quatre pells de foca, que totes

eren recent escorxades; i ordia un frau al seu pare.

I després de cavar-nos uns llits dins la sorra marina,

seia esperant; i nosaltres ens vam acostar molt prop d’ella;

i ens va fer seure de reng i ens tirà les pells al dessobre.

Fou el pitjor moment del parany: consumia, era horrible,

aquella olor mortal de les foques nodrides al pèlag:

sí, ¿qui podría allongar-se al costat d’una bèstia marina?

Sinó que ella ens salvà i pensà el que pogué restaurar-nos:

sota el nas de cada home posà una ambrosia, que feia

una olor molt suau i matà la fortor de la bèstia.

Tot el matí vam passar, esperant amb cor incansable;

i les foques sortiren del mar en ramat i vingueren

a gitar-se de reng al llarg del batent de l’onada.

Fins que a migdia el Vell sortí de la mar i les foques

ben peixades trobà i va recórrer-les totes, comptant-les;

i els primers ens comptà a nosaltres; i en el seu ànim

no sospità l’engany; i després ell mateix s’hi va ajeure.

Aleshores nosaltres, cridant, arremírem, els braços

tirant-li entorn; però el Vell no oblidà ses manyes astutes.

Fóra cas! De primer es tornà un lleó de grans barbes

i després un dragó, una pantera, un senglar que imposava,

i es va fer aigua corrent, i un arbre amb la copa florida.

Nosaltres, a peu ferm, el teníem amb cor incansable.

 

L’Odissea, IV.

Traducció de Carles Riba.

 

PROTEO

 

Antes que los remeros de Odiseo

fatigaran el mar color de vino

las inasibles formas adivino

de aquel dios cuyo nombre fue Proteo.

Pastor de los rebaños de los mares

y poseedor del don de la profecía,

prefería ocultar lo que sabía

y entretejer oráculos dispares.

Urgido por las gentes asumía

la forma de un león o de una hoguera

o de árbol que da sombra a la ribera

o de agua que en el agua se perdía.

De Proteo el egipcio no te asombres,

tú, que eres uno y eres muchos hombres.

 

J.L. Borges.

El oro de los tigres (1971)

 

 

 

Categories:Ecos de l'Odissea Etiquetes: , , ,

L’escridassada de Tersites a Agamèmnon (en el dia de la caiguda de Mubàrak)


Odisseu, Aquil·leu i Tersites

 

El dia en què un “rei de reis cobejós” ha caigut, fruit de les increpacions del seu poble, reproduim la increpació que Tersites fa a Agamèmnon en el Cant II de la Ilíada. Tersites, era “l’home més lleig dels qui van fer cap a Ílion. Era camatort i rancallós. Tenia les dues espatlles corbades, encongides cap a la pitrera. Per dalt, la seva testa era punxuda, i al damunt li sobresortia una mata de cabells esclarissats. Era molt odiós sobretot per a Aquil·leu i per a Odisseu, perquè solia discutir amb tots dos.”. Després de la seva escridassada al poderós Agamèmnon, Tersites fou colpejat per Odisseu, però aquesta ja és una altra història.


 

… Tersites, baladrejant sense parar, mortificava a Agamèmnon amb aquestes paraules: «Atrida, ¿de què et queixes un altre cop? ¿Què reclames? Les teves tendes estan farcides de bronze i hi tens moltes dones ben triades, que els aqueus t’oferim abans que ningú, sempre que conquerim una ciutat. ¿És que encara et falta or, que potser et portarà des d’Ílion algun troià domapoltres com a rescat del seu fill, que jo o un altre dels aqueus et porti lligat, o bé una jove captiva per a unir-t’hi en amor, posseint-la tot sol lluny dels altres? No està bé que el qui és capdavanter embarqui en desgràcies els fills dels aqueus. Covards, deshonra evident, aquees més que no pas aqueus, tornem cap a casa amb les naus; aquest, deixem-lo que paeixi les seves recompenses aquí a Troia…

 

Ilíada. Cant II, 224-237

Traducció de Joan Alberich i Mariné