Inici > Ecos de l'Odissea > Proteu, el Vell de la Mar, a l’Odissea i a Borges

Proteu, el Vell de la Mar, a l’Odissea i a Borges

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

jo llavors per la vora del mar d’immensos passatges

vaig anar, suplicant els déus amb fervor, i m’enduia

tres companys, de qui més jo em fiava per tota escomesa.

I ella en tant, cabussant-se dins l’ample si de les ones,

va portar del pregon quatre pells de foca, que totes

eren recent escorxades; i ordia un frau al seu pare.

I després de cavar-nos uns llits dins la sorra marina,

seia esperant; i nosaltres ens vam acostar molt prop d’ella;

i ens va fer seure de reng i ens tirà les pells al dessobre.

Fou el pitjor moment del parany: consumia, era horrible,

aquella olor mortal de les foques nodrides al pèlag:

sí, ¿qui podría allongar-se al costat d’una bèstia marina?

Sinó que ella ens salvà i pensà el que pogué restaurar-nos:

sota el nas de cada home posà una ambrosia, que feia

una olor molt suau i matà la fortor de la bèstia.

Tot el matí vam passar, esperant amb cor incansable;

i les foques sortiren del mar en ramat i vingueren

a gitar-se de reng al llarg del batent de l’onada.

Fins que a migdia el Vell sortí de la mar i les foques

ben peixades trobà i va recórrer-les totes, comptant-les;

i els primers ens comptà a nosaltres; i en el seu ànim

no sospità l’engany; i després ell mateix s’hi va ajeure.

Aleshores nosaltres, cridant, arremírem, els braços

tirant-li entorn; però el Vell no oblidà ses manyes astutes.

Fóra cas! De primer es tornà un lleó de grans barbes

i després un dragó, una pantera, un senglar que imposava,

i es va fer aigua corrent, i un arbre amb la copa florida.

Nosaltres, a peu ferm, el teníem amb cor incansable.

 

L’Odissea, IV.

Traducció de Carles Riba.

 

PROTEO

 

Antes que los remeros de Odiseo

fatigaran el mar color de vino

las inasibles formas adivino

de aquel dios cuyo nombre fue Proteo.

Pastor de los rebaños de los mares

y poseedor del don de la profecía,

prefería ocultar lo que sabía

y entretejer oráculos dispares.

Urgido por las gentes asumía

la forma de un león o de una hoguera

o de árbol que da sombra a la ribera

o de agua que en el agua se perdía.

De Proteo el egipcio no te asombres,

tú, que eres uno y eres muchos hombres.

 

J.L. Borges.

El oro de los tigres (1971)

 

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: