Arxius

Archive for Març de 2011

“L’Odissea de Llamazares”. Sebastià Alzamora al Diari Ara.

L’ ”Odissea” de Llamazares

SEBASTIÀ ALZAMORA

Diari ARA 25/03/2011

 

 

 

L”Odissea’ de Llamazares

 

En la seva peroració de dimarts passat al Congrés, al diputat d’Esquerra Unida (quin sarcasme de nom, per cert) Gaspar Llamazares li va agafar la vena èpica i va fer servir un símil extret de l’ Odissea homèrica. Concretament, li va retreure a Zapatero que hagués fet el camí invers al d’Ulisses: “En lloc d’anar de Troia cap a Ítaca -li va dir-, vostè ho ha fet a l’inrevés i ha anat d’Ítaca cap a Troia”. Personalment, la política exterior del president espanyol sempre m’ha fet més l’efecte d’anar de la Seca a la Meca, o, per dir-ho com a la Safor, com cagalló per sèquia, però això és el que li va etzibar el susdit Llamazares. Volia il·lustrar així els canvis de posicionament del líder socialista en relació a la guerra: en cosa de set anys, Zapatero ha anat de la sortida, de pressa i corrents, de l’Iraq al suport de l’actual intervenció (Llamazares, amb un lloable menyspreu pels eufemismes, va preferir dir-ne “guerra”) damunt Líbia, passant per una actitud tèbia i ambivalent a propòsit d’Afganistan. “En aquest país -va reblar el diputat Llamazares- la gent és pacifista”. Ja es veu que el diputat d’IU (i aquí l’article masculí singular és obligat, perquè no en tenen més) va caure en un excés típic dels polítics, que és donar per fet que un país sencer pensa de la manera que a ells els ve de gust que pensi: atesa la seva desolada solitud parlamentària, a Gaspar Llamazares se li ha de reconèixer si més no una moral a prova de bomba. Ara bé, el que resulta més curiós és pretendre recolzar aquest pacifisme suposadament majoritari en un exemple de l’ Odissea , que deu ser un dels llibres més violents que s’han escrit mai. És veritat, com llegim a la Ilíada, que Ulisses va partir d’Ítaca per lluitar a la guerra de Troia. Però el retorn al seu regne, que és el que explica l’ Odissea , va ser de tot menys pacífic: Ulisses va tenir temps de conèixer països fabulosos, com els del lotòfags o els lestrígons; de combatre monstres temibles com Escil·la, Caribdis o el Cíclop; de resistir com va poder el cant de les sirenes i de baixar als inferns, i fins i tot les dones amb qui va jeure, com Circe o Calipso, van ser nimfes amb una mala llet notòria. I per si tot això fos poc, en arribar a Ítaca es va haver d’ocupar dels pretendents que rivalitzaven per ocupar el seu tron, mentre Penèlope teixia i desteixia el tapís dels dallonses: els va massacrar a tots, en una escena que encara avui, tres mil anys més tard, deixa el lector garratibat i esquitxat de sang. De manera que, com també sol succeir amb els polítics, Llamazares va triar una cita equivocada. Paciència. Això sí: l’ Odissea, a més d’un llibre d’aventures, és també un dels textos més savis que podem llegir sobre la condició humana. Per això ens conta que (entre moltes d’altres coses) la violència, la cobdícia, la traïció i la barbàrie són inherents a la nostra espècie. Qui en dubti en té prou de concedir una mica d’atenció al que està passant amb Líbia per comprovar-ho. I no ho dic només per Gaddafi, naturalment.

 

Sebastià Alzamora

Joan Teixidor: Recordant Ulisses en “Homenatge a Carles Riba”

HOMENATGE A CARLES RIBA

 

per JOAN TEIXIDOR

 

 

Ítaca aspra

¿com viuríem

si el teu somni allunyat

s’enfonsés per sempre?

Antoni Tàpies: Esbós per a un retrat de Carles Riba, 1952.

Recordo Ulisses amb enveja.

Ell sabia on anar

a través del mar

que ofrena nits i llunes,

cabelleres i vents,

oblit i mort.

 

Però nosaltres

ens mantenim insomnes,

sense suport a penes.

Necessitem el cant, la folla esperança.

Comprendre que érem

abans i sempre.

En el passat es fortifica

l’única arrel que ens salva.

Tot són noms, història,

una llegenda d’or,

fills d’una sang cansada.

 

En la memòria es crea

allò que ens fa vivents.

Oh!, no moris mai

vella olivera grisa:

aixeca’t sempre, sol

d’un nodridor orient.

Et necessito, Ítaca,

Ulisses, vell company,

veu que m’arriba intacta.

 

 

Diversos autors

In memoriam Carles Riba (1959-1969)

Institut d’Estudis Hel·lènics,

Departament de Filologia Catalana

i Editorial Ariel. Barcelona, 1973.

ISBN: 843447414X

Salvador Espriu com a Ulisses ja vell i que encara la mort

.

.

.

HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL

..

 

.

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985)

Camino l’últim solc, després vindrà el desert.

Sota claríssims cels, escolto com el vent

em diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»

Seran temps de repòs, i em decanto a mirar

per darrera vegada la llum d’un llarg ponent.

Ara, sense cap por, tot sol, m’allunyaré,

nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

 

.

Salvador Espriu

Les hores

.

.

Referents a l’Odissea:

.

.

Ulisses li diu a Polifem:

“Cíclop, ¿em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. […] Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”.

Odissea, IX, 364-365. Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

Tirèsias, en el regne dels morts, diu a Ulisses:

“…Tu […] tornaràs a casa malament i tard en una nau aliena, després d’haver perdut tots els companys. A casa teva, també hi trobaràs desgràcies: uns homes insolents, que devoren els teus béns i pretenen la teva esposa divinal oferint-li obsequis de noces. No obstant això, quan tornaràs, et venjaràs dels seus actes violents. Després d’haver llevat la vida als pretendents dins el teu palau, mitjançant un engany o obertament amb el bronze punxegut, aleshores agafa un rem ben manejable i vés-te’n fins que arribis a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar assaonat amb sal. Tampoc aquests pobles tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions. Et donaré un senyal ben clar, que no has d’oblidar mai. Quan un altre caminant, en topar-se amb tu, et digui que portes una ventadora [1] a l’espatlla gloriosa, llavors clava a terra el rem manejable i fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau i un garrí que ja munti les truges, retorna cap a casa i ofereix hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a cadascun d’ells en el lloc que li pertoqui. A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat”.

[1]: Eina agrícola en forma de pala, emprada per a ventar el gra.

Odissea, XI, 113-137. Traducció de Joan Alberich i Mariné.

..

Comentari, a càrrec d’Enric Sòria:

.

.

Enric Sòria

Enric Sòria (Oliva, la Safor, 1958)

El poema consta de vuit alexandrins de ritme iàmbic aparellats per la puntuació i el sentit, que al seu torn formen dos blocs de quatre versos. Cada vers, tret d’un, té una cesura ben marcada en la sisena síl·laba, i tots acaben en vers agut, amb notable predomini de la vocal e tancada. Se n’exceptuen el primer vers de cada bloc de quatre, que acaba en ar, i el últim del primer bloc, que és el vers central del poema, ja que en ell se’ns diu qui és l’home que ens parla: aquell que va guanyar el nom de Ningú.

Es tracta, docs, d’un poema breu, de factura clàssica, extraordinàriament articulat i travat. A pesar de l’agilitat dels iambes, les pauses de la puntuació i la sòlida estructuració del conjunt, sumades a la cadència reflexiva de la veu, donen una impressió de serenitat lapidària, només trencada, o qüestionada, per la nota inquietant de l’últim vers. Aquest, amb les repeticions intensificadores i l’aliteració final, és un vers de veres poderós. D’altra banda, amb l’equivalència final entre nitDéu, ens revela finalment de què (o fins on) ens estava parlant aquest poema i quina mena de desert és el que Ningú ha de travessar. El final, més que concloure, obri el poema, amplia el seu sentit i ens deixa una sensació inconcreta de vastedat i de perill (amb la incertesa dels tractes amb la mort o amb el profund déu de l’interior de l’home) i alhora de resolució. Abans d’arribar-hi, la qualitat marmòria dels versos anteriors, tan evident en el to adolorit, però serè, o distanciat, de l’inici (“Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar”) és la que marca el to i impregna la lectura. El temps de repòs final es preludia en aquesta guanyada serenitat de la veu que es disposa a seguir, sense por, el camí.

Per a entendre millor el poema, convé recordar que, com passa sovint en la poesia d’Espriu, forma parella amb un altre, l’immediat anterior, que n’amplia i, en certa manera, n’aclareix les implicacions. Transcric, doncs, els versos pertinents: “Oblido dolçament les ones i les hores, / i la por de morir m’esdevé una tranqui·la / mirada de caminant molt cansat a la porta / de l’hostal silenciós i càlid de la nit. / Enllà quedava la remor de les amples aigües, / em criden al repòs del profund desert, / el meu maligne nombre se salva en la unitat.”

Com veiem, la situació i les expectatives d’aquest Ulisses no són exactament les de l’heroi de l’Odissea, ni cal que ho siguen, ja que només es tracta d’una contrafigura de l’autor. De l’heroi homèric importen el seu nom, Ningú, i el seu llarg viatge lluny del mar; un viatge que, en ser l’acompliment d’un destí conegut, és també un itinerari conscient cap a la mort. L’Ulisses d’Homer ha d’arribar a un lloc on no coneixen el mar. El Ningú del poema ha arribat a un punt en què ja no el recorda. El viatge és interior, com el seu Déu. Allí on acaben els solcs dels sembrats, l’ombra dels homes, comença el regne inhòspit del desert (a Egipte, el desert d’Occident és “la terra que estima el silenci”, el país de la mort). En el seu viatge, Ulisses ha guanyat el seu nom, ja és Ningú, i ha guanyat també el coratge per iniciar l’última travessia, després d’acomiadar-se de la darrera llum. Les aspres sibil·lants de l’últime vers ens avisen que el repòs que el profund desert promet ha se ser conquerit a través “de la sorra i de la set”. Només així el “maligne nombre” quedarà salvat (alhora anihilat i resolt) en la unitat última. Allà on les paraules U Tot, com ÉsserNo-res, són intercanviables.

 

.

Enric Sòria

Vora el desert nocturn. “Ho voldria dir amb uns llavis de vell”. 2003.

Inclòs a “En el curs del temps”.


.

Salvador Espriu

Cementiri de Sinera. Les Hores. Mrs. Death.

Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 2003-

ISBN: 9788429753950

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné.

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

Enric Sòria - En el curs del tempsEnric Sòria

En el curs del temps

Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana

Editorial Moll, Palma (Mallorca) 2010

ISBN: 9788427311176

.

.

 

Carles Riba. Pròleg a la seva primera traducció de l’Odissea (“Designi del traductor”)

DESIGNI DEL TRADUCTOR


 

 

I


S’ha fet l’observació, plena de bon seny crític, que el mètode per traduir Homer és una qüestió purament relativa. Cada època ha preferit un Homer, d’acord amb el gust i els hàbits poètics en boga: ufanós de conceptes, o artificiosament polit, o oratori, o primitiu, o àdhuc sumisament escolar.

S’ha aplicat, en vertir una obra poètica, un aforisme esdevingut corrent en aules i en elogis: traduir és fer parlar a tal autor com ell mateix hauria parlat en la nostra època i en la nostra llengua.

Però afermades les teories idealistes de l’estil, potser caldria invertir la fórmula. Només que no totes les llengües ni tots els traductors poden gosar-ho. I dir: si traduir no pot ser sinó recrear, substituim-nos, doncs, a tal autor, creant en la nostra llengua, però talment en el seu temps.

Donem a Pope el que és de Pope, ha dit Xènius. Sí, però abans cal haver donat a Homer tot allò que és d’Homer. I és inútil per ventura de fer-se una fantasma de l’arqueologia, allí on no hi ha sinó una mera i pura qüestió d’estil.

I més a Catalunya, on la nostra llengua, vetusta i ritual alhora que indefinidament plasmable encara, apta per a tots els artificis ensems que per a totes les ingenuitats, popular i palaciana; i la nostra poesia, tradicional i encara novella, tendint a alliberar-se de barroques ornamentacions, i de vaguetats romàntiques, i de deliqüescències simbolistes, per tornar a l’expressió directa, simple, precisa i noble, imposen com enlloc més al traductor d’Homer un deure de màxima fidelitat a Homer, amb una garantia suplementària de màxima fidelitat a la nostra llengua i, si no ben bé a la nostra època, almenys a l’època a la qual aspirem.

 

II


Essent per al traductor aquesta fidelitat a Homer una prèvia comanda ineludible, la qüestió de la forma mètrica a donar a la seva versió es resolia sola. Tot vers que no reunís caràcters paral·lels als de l’hexàmetre homèric constituïa un desviament estilístic; àdhuc el bell hendecasíl·lab blanc, que si una tradició èpica podia invocar, no era pas entre nosaltres, sinó dins la germanor de les llengües neo-llatines. L’hexàmetre assajat pel mateix traductor en una versió de les deu èglogues de Virgili, augurava, ben segur que simplement a la seva inexperiència, dificultats força més riscoses d’eludir o resoldre en Homer que no pas en el seu alexandrinitzat imitador llatí.

En un moment de descoratjament, es decidí, doncs, per la pura prosa, que almenys salvava la contarella si s’havia de perdre fos com fos el cant.

Però a penes fressats els inicis, sempre accessòriament enutjosos en una versió; a mesura que el traduir anava esdevenint per al traductor allò que després fou plenament i apassionadament, ja que massa sovint no del tot feliçment, una gran festa d’estil —i poc cosa més alta ambicionaria que fos per al seu lector la lectura— sota la ploma se li anaven congriant, amb independència d’ell mateix, petites entitats rítmiques cada vegada més poderoses, més freqüents i diria que més tentaculars.

Davant la temible perspectiva d’una prosa rítmica, aleshores el traductor es decidí a una provatura mètrica; sostingut per la convicció, que guarda, que provatura reeixiria al cap i a la fi la versió total, com sempre ha estat tota versió d’Homer, i més en mans de qui tan lluny està de posseir les necessàries condicions.

D’un estudi més atent de les versions maragallianes dels Himnes homèrics, nasqueren aleshores algunes experimentacions, precioses per al traductor, i provades de resumir en uns certs articles del seu íntim Jordi March.

 

III


 

Segons una concepció profunda dels grecs —s’hi deia— el ritme és l’element mascle de la música, com qui diu de tota obra viva del món. Tal com l’actuació paterna no acaba en la generació, sinó que es continua en l’autoritat, el ritme és en l’obra l’ordre mateix.

L’autoritat paterna es funda en la consciència de la paternitat: el ritme en la consciència de l’obra. Alguna cosa d’inefable, per tant, com tot el que és espiritual; però de la qual també la presència viva, o l’absència, se’n senten intuïtivament i de bell antuvi.

Perxò no hi ha vers en sí vivent ni mort, encarcarat ni flexible, ni tan sols tradicional ni novell.

Des d’aquest punt de vista, doncs, s’ha pogut proclamar (Vossler) que tot vers, que tota unitat de versos és un individu. És a dir, un ritme. És a dir, alguna cosa en darrer cas irreductible a síl·labes, accents i cesures.

Ara, el ritme no és la mesura, com tot sovint hom confon. Com senyor i esclau, el ritme es fa sempre servir per la mesura, però adés van junts, adés ne prescindeix si vol.

Aquesta servitud de la mesura envers el ritme, consisteix a fer-li de fonament físic. Gosaríem dir: la mesura és la fesomia del ritme. Vet aquí com, i per què, i solament com i per què un vers pot ser comptable.

Físicament, per tant, l’esperit, per crear un ritme, no pot demanar a un llenguatge més del que aquest llenguatge li podrà oferir. L’oïda grega copsava una diferència de quantitat entre unes síl·labes i altres: una síl·laba dita llarga, sonava doble estona que una síl·laba dita breu. A base d’aquesta percepció, els grecs pogueren mesurar llurs versos per peus, que no eren sinó la repartició dels valors dintre el compàs.

L’oïda catalana, per la seva banda, copsa síl·labes tònicament accentuades, i síl·labes que no ho són. L’accent tònic, més enèrgic en les nostres llengües que en les llengües antigues, marca, doncs, l’altre dels dos factors indispensables de la mesura, o sigui la percussió dels temps forts.

No hi ha, així, inferioritat rítmica del català enfront del grec: es tracta simplement de dos serveis diversos, que caldria que anessin junts. Per això el músic grec completava l’obra del poeta afegint-hi una accentuació; al músic català li resta, inversament, la tasca de repartir els temps.

Per cercar la correspondència de metres, pot concloure’s una llei fonamental: a cada temps fort dels peus grecs, el català farà correspondre una síl·laba tònicament accentuada; altres tantes síl·labes àtones ocuparan el lloc dels temps febles.

Ara, partint de l’axioma que, un hexàmetre, o sigui sis mesures, voldrà primordialment dir en català un vers de sis accents —dues lleis, en apariència contradictòries, de l’accent català es presentaven.

Segons l’una, tan poderosament cau el to sobre una síl·laba, que les circumdants resten com a la penombra; així les síl·labes àtones no poden tenir cap valor rítmic positiu.

Segons l’altra, no tolerant-se, d’instint, més de dos elements àtons seguits, s’introdueixen accents secundaris, amb tendència a fer tònica una síl·laba sí i una síl·laba no.

L’autor de la versió dels Himnes homèrics aspirà, no sense oscil·lacions, a harmonitzar en el seu vers tots dos principis, harmonia que té un fonament obvi: tot vers, com a carcassa que és d’una música absent, vol ser dit amb èmfasi, batent la mesura, cantant-lo, per dir-ho d’un cop i noblement. Llavors l’accent tònic català sona amb tota la seva magnífica robustesa, i àdhuc en els llocs on és secundari manté el seu dret com a sobirà de la nostra rítmica.

 

IV

 

Més pregonament intuí encara el gran Maragall. En Homer, l’hexàmetre constitueix una mesura, però no precisament un ritme, com ve a ser en Virgili. Pensi’s també en l’alexandrí clàssic francès: cada vers és per sí un ordre, com ho és, en un grau anterior, l’hemistiqui, com ho és, en un grau posterior, l’estrofa; alguna cosa, doncs, com una arquitectura.

En Homer, en canvi, tot flueix: és una llarga correntia rítmica que, com una deu viva, per dir-ho així va rajant a bell doll de sí mateixa. No és, no, la juxtaposició bàrbara, sinó la inlassable successió, lenta i segura. El vers, aquí, sembla no tenir-hi altra cosa a fer que senyalar la petja igual de l’instant per damunt.

I no obstant, els traductors massa oblidaven, traduint, això que llegint no podien sinó sentir. Qui en vers, qui en prosa, tots se n’anaven a arquitecturar, a col·locar immòbil dins l’arrodonit període lògic (diuen) allò que no és sinó escoladís.

No així en Maragall.

I per això —restringint-nos de bell nou al metre— més que hexàmetres el nostre poeta traduí una música d’hexàmetre. No es necessitava més per salvar l’essencial: és a dir, perquè l’ample vers de sis mesures comandés i guiés directament la mateixa evolució del pensament, i la sentència en què cerca d’expressar-se.

I tal com Homer, pel mateix que dèiem del seu ritme, no fa en últim cas sinó una pomposa, inacabable teoria dactílica, que comporta, com ni adonant-se’n, el recurs de l’encavallament, així el seu traductor pot recórrer a un encavallament mètric, i donar hexàmetres aguts, compensant la síl·laba que manca amb les síl·labes àtones inicials del vers següent, o bé amb la força mateixa de l’accent final (cosa de la qual trobaríem un paral·lel en el mateix hexàmetre homèric, on el temps doble final pot reduir-se a temps breu, compensant-se potser amb una pausa que la veu fes en acabar el vers).

 

V

 

L’autor d’aquesta versió de l’Odissea creia necessàries algunes indicacions sobre la mètrica seguida —baldament només fos com a guia per a la lectura. Però no gosaria parlar del to i l’arranjament mateixos de l’estil. En això s’abandona a la bona voluntat de la crítica, prou apta ja entre nosaltres per no ser ni massa precipitada ni massa primotera.

Només dirà, que, en fer la seva versió, no ha pensat en els arqueòlegs, per als quals tota versió seria esgarriadora, ni en els hel·lenistes, per als quals seria un mal negoci; no ha somiat tampoc en una divulgació, cosa que quan s’ha fet ha exigit adaptacions i àdhuc mutilacions o refundicions que contradirien el seu designi essencial de fidelitat.

Ans ha fantasiat que el llibre esdevingués per uns dies el company d’aqueixa part del públic català, anònima però selecta, i cada dia més nombrosa, capaç de passar per sobre accidentals dificultats d’al·lusions a fetes i objectes de tres mil anys enllà, per tal d’oferir a la seva imaginació un espectacle opulent amb les aventures d’Ulisses.

Com, més íntimament, ha vist compensades de manera inefable les llargues fatigues de la tasca, si mai el poema per ell nostrat obrés com a estímul sobre la imaginació dels que cada dia amb major glòria honoren Catalunya en la seva parla. Fent vots perquè d’entre ells surti aviat qui escometi l’empresa tan fàcilment assolible de superar aquesta versió amb una nova versió.

 

Carles Riba

Odissea (Pròleg)

 

 

Paradoxalment, qui va escometre l’empresa tan fàcilment assolible de superar aquesta versió amb una nova versió” fou el propi Riba, anys després.

 

 

Homer

Odissea

Traducció de Carles Riba

Editorial Catalana

Barcelona, 1919

En el primero de sus largos miles de hexámetros de bronce invoca el griego a la ardua musa … Borges (El Otro)

.
.
.
.

Canta, deessa la ira funesta d’Aquil·les Pelida

Ilíada, I, 1. (Trad. Miquel Peix)


.
.
.
.

EL OTRO

.

En el primero de sus largos miles

de hexámetros de bronce invoca el griego

a la ardua musa o a un arcano fuego

para cantar la cólera de Aquiles.

Sabía que otro —un Dios— es el que hiere

de brusca luz nuestra labor oscura;

siglos después diría la Escritura

que el Espíritu sopla donde quiere.

La cabal herramienta a su elegido

da el despiadado dios que no se nombra:

a Milton las paredes de la sombra,

el destierro a Cervantes y el olvido.

Suyo es lo que perdura en la memoria

del tiempo secular. Nuestra la escoria.

 .

J.L. Borges

El Otro, El Mismo (1964)

.

.

.

.

Jorge Luis Borges

Poesía completa.

Ediciones Destino. Barcelona 2009.

ISBN: 9788423341580

.

.

.

.

.

Categories:Borges Etiquetes: , , , , ,

Lletra de Penèlope a Ulisses. Heroides d’Ovidi (I)


Aquesta lletra t’envia la teva Penèlope, Ulisses tardà. Però res no em responguis; vina tu mateix!

Ben cert, és caiguda Troia, odiada de les dones gregues; a penes valien tant Príam i Troia sencera. Oh, tant de bo aleshores, quan bogava cap a Lacedèmon en les seves naus, l’adúlter hagués estat cobert per unes aigües furioses!  Jo no hauria jagut, glaçada, en el llit abandonat; jaquida, no em planyeria dels dies lents a passar, i la tela penjada no em fatigaria les mans vídues, en voler enganyar la llargada de la nit.

¿Quan no he temut perills més greus que els veritables? L’amor és cosa plena d’anguniosa por. M’imaginava els troians que es llançarien furients contra tu. En sentir el nom d’Hèctor sempre em tornava pàl·lida. Si algú contava d’Antíloc vençut per l’enemic, Antíloc m’era causa de por; o bé si deia que el fill de Meneti havia caigut, revestit d’armes falses, plorava que l’engany pogués mancar de reeixida. Tlepòlem havia fet tèbia de la seva sang la llança lícia: amb la mort de Tlepòlem es renovà el meu neguit. En fi, qualsevol que caigués en el campament aqueu, el cor de la que t’estima n’era més fred que el glaç.

Però un déu just vetllà per l’amor pura. Troia és reduïda a cendres i el marit m’és salvat. Els cabdills argius han tornat; els altars fumegen. El botí estranger és presentat als déus pairals. Les joves mullers porten ofrenes plaents en acció de gràcies, pel retorn dels marits. Ells canten els destins de Troia vençuts pels llurs. Se n’espalmen els vells justiciers i les noies tímides. La muller és suspesa dels llavis del marit que parla. I algú, en la taula parada, mostra els combats ferotges, i amb una mica de vi pinta tot Pèrgam: «Per aquí passava el Simoent, aquesta és la terra sigea; aquí s’aixecava el palau magnífic del vell Príam; enllà acampava el fill d’Èac, enllà Ulisses; aquí el cos d’Hèctor mutilat esglaià els cavalls rabents.»

Tot això contà el vell Néstor al teu fill enviat a cercar-te, i ell a mi. També contà que Ressus i Doló caigueren pel ferro, i com l’un fou traït per la son, l’altre per l’engany. Gosares —oh massa i massa oblidadís dels téus!— arribar amb un pas nocturn al campament traci, i occir tants d’homes alhora, ajudat d’un de sol! El meu cor bategà de por fins que em digueren que, vencedor, havies travessat els rengles amics amb els cavalls ismaris.

Però ¿què em fa que Ílios hagi estat enderrocada pels vostres braços, i que allò que era muralla sigui ras, si resto com restava mentre Troia existí, i fins a la fi m’ha de mancar el marit absent? Per als altres és caiguda; només per a mi encara s’aixeca Pèrgam, que el vencedor que l’habita llaura amb el bou captiu. Allà on era Troia ja hi ha messes que tallarà la falç. La terra grassa treu ufana amb la sang frígia. Els ossos mig soterrats dels homes són remoguts per les arades corbes, l’herba amaga les cases enrunades. Vencedor, ets absent, i no m’és llegut de saber la causa de la teva trigança, i en quin lloc del món, inflexible, ets escondit.

Aquell que porta cap a aquestes platges una nau estrangera, se’n va assetjat de les meves preguntes i li és lliurada una lletra, per fer-te-la a mans si mai et veia, escrita amb els meus dits. Hem demanat a Pilos, terra nelea del vell Néstor; noves incertes han vingut de Pilos. Hem demanat a Esparta; Esparta també ignora la veritat.  ¿Quines terres habites i on, absent de nosaltres, et retardes?

Millor fóra que s’aixequessin encara les muralles de Febus! Lleugera, m’enfelloneixo contra els vots que he fet jo mateixa. Sabria on lluites i només temeria la guerra, i el meu plany s’aplegaria amb el de molts d’altres.

Quina cosa temo, no ho sé; però ho temo tot, insensata, i ample s’obre el camp per als meus neguits: tots els perills que té la mar, tots els de la terra em penso que són causes d’una tan llarga trigança. Mentre ingènuament tot això em fa por —tal és el vostre caprici!— pots ésser captiu d’una amor estrangera. Potser diràs que tens una muller pagesa, bona només per a impedir que les llanes siguin aspres. Que jo m’erri i aquesta acusació s’esvaeixi en els aires lleugers, i no pas que, lliure de tornar, vulguis ésser absent!

El meu pare Icari em força d’abandonar el llit de vídua, i sempre em retreu les meves dilacions inacabables. Que m’ho retregui tant com li plagui! Sóc teva, cal que sigui dita teva; sempre seré Penèlope, la muller d’Ulisses. El dobleguen això no obstant la meva pietat i els meus precs humils, i atempera la seva autoritat. Els de Duliqui i Same i els que ens dugué l’alta Zacintos, m’assetgen, pretendents, en munió insolent i manen en el teu palau sense que ningú se’ls oposi. Malmeten el meu cor i els teus béns. Que et diré de Pisandre, i de Pòlibus i el cruel Medont, de les àvides mans d’Eurímac i Antínous, i dels altres, tots aquells que, vergonyosament absent, tu mantens amb coses pagades al preu de la teva sang!  Irus el captaire i Melanti que mena el bestiar destinat a la mort, arriben, darrera infàmia afegida als téus mals.

Som en nombre de tres, indefensos: la muller sense forces, el vell Laertes i Telèmac, infant; amb paranys gairebé m’ha estat arrabassat fa poc temps, mentre es prepara per anar a Pilos, contra la voluntat de tots. Prego que els déus disposin que, en l’ordre natural dels fets, ell clogui els meus ulls i clogui els teus.

Malden per a això el guardià de bous, la vella dida, i el tercer, fidel en la cura de les aixolls immundes. Però Laertes, que ja és inútil en les armes, no pot tenir el reialme enmig de tants enemics. Només que visqui, per a Telèmac vindrà una edat de més vigoria. Però ara caldria, per a protegir-lo, l’auxili del pare. I jo no tinc forces per a treure els enemics del meu sostre. Vina de pressa, port i altar dels teus!  Tens un fill —i prego que encara el tinguis— que en els seus tendres anys havia d’aprendre les arts del seu pare. Pensa en Laertes!  Ell atura el darrer dia del seu destí, perquè puguis cloure-li els ulls. I jo, que era noia llavors que te n’anaves, per aviat que tornis, ja semblaré una vella.


Publi Ovidi Nasó.

Heroides. I. Penèlope a Ulisses.

La primera de les Heroides d’Ovidi, que hem transcrit, és una d’aquestes perles literàries que la literatura llatina ens ofereix. Es tracta, bàsicament, d’un recull de textos consistents en cartes enviades per heroines als seus companys absents: de Penèlope a Ulisses, de Fil·lis a Demofoont, de Briseis a Aquil·les, de Fedra a Hipòlit, d’Aradna a Teseu, de Medea a Jàson, etc.

La traducció al català que presentem és la que en van fer Anna Mª de Saavedra i Adela Mª Trepat, publicada a la Col·lecció Bernat Metge el 1927.

No obstant, aquesta no és la primera traducció de l’obra a la nostra llengua. Guillem Nicolau, capellà de la cort de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) i Joan I el Caçador (1387-1396) de Catalunya i Aragó és l’autor de la primera versió en català. La seva traducció consta al manuscrit 543 de la Bibliotheque Nationale de París. A més del text de les Heroides, hi ha una glossa de l’autor de cada una d’elles.

Josep-David Garrido i Valls n’ha fet l’estudi i, el 2002, va publicar a la revista Faventia l’article La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi, on, a part d’un estudi del citat còdex, presenta els textos de les glosses i la seva edició de la primera Heroida, la carta de Penèlope a Ulisses.

Presentem a continuació la Glossa de Guillem Nicolau a l’esmentada Heroida i el principi del seu text, remetent a l’interessat a l’article de Josep-David Garrido, ja que allí la trobarà enriquida per les seves notes i comentaris

Glossa:

[De Penòlope a Ulixes]

Penòlope, filla de Itari, tramès a Ulixes, marit seu, aquesta letra. Aquest Ulixes anà ab los altres grechs a la batalla de Troya e aquí stech .V. anys e més, que tornàs per altres .V. anys, car per ço com ell anà contra los temples dels déus quant Troya fo presa, fo condempnat per los déus que .X. anys anàs vagarós per la mar ans que tornàs a sa terra. Penòlope, muller sua, requesta per molts cortejadors, amonestà Ulixes que degua tornar e al·leguà moltes rahons.


Text:

Ulixes, jo Penòlope, muller tua, tramet a ta tardant aquesta letra; prech-te que no·m rescrives res, mas que vingues personalment tu, qui seràs letra consolatòria a mi.

Certes, Troya, odiosa a les dones gregues, és desguastada; e a penes Príam, rey de Troya, no és stat de tan gran proesa ne tota Troya volguera que quant aquell adúlter Paris anà en Grèçia ab lo seu navili fos offeguat en les aygües tempestuoses. Car si ho fos no aguera jagut en lo lit freda, desert; ne desemparada de tu me complanyet dels dies qui se’n van lonchs, ne la tela penjable lassara les mans vídues a mi volent enganar, amich de la nit longua.

Jamés no fo que no agués paor que los perills que jo imaginave que tu soferisses fossen pus greus que aquells que tu vertaderament soferies? Car certes, amor és cosa qui complex la persona de anceosa pahor. Jo imaginave que los cruels troyans irien contra tu, e tota ora que’m recordave del nom de Hèctor era temorosa. O quant algun recomptave que Antílocus, fill de Nèstor, era stat mort per Èctor, Antílocus era causa de la nostra pahor. O quant algú recomptava que Patroclus, nét de Meneu, era stat mort sots les falses armes, jo plorava pensant que, axí com la falsia de Patroclus no havia aguda victòria, los grechs qui van a engan porian freturar de aquella. O quant algun recomptava que Tricòlomus, fill de Èrcules 0 havia scalfada ab la sua pròpria sanch la lança de Sarpèndon, rey de Líçia, la mia ànçia era renovellada per la mort de Tricòlomus. A la fi, quisqui fo mort en les tendes dels grechs, los pits de mi, amant, eren pus frets que lo glaç.

Mas lo déu just ha bé provehït a la mia casta amor, car Troya és cremada lo meu marit stant sa e sàuul. Los grechs prínceps se’n són tornats, los altars fumen per los sacrificis e la presa de Troya és posada denant los déus de la nostra terre. Les dones porten graciosos dons per los seus marits sàuuls e aquells recompten com los fats dels troyans són stats vençuts per los fats dels grechs. Meravellen-se los vells justs e les donzelles temoroses; la muller scolta diligentment lo marit recomptant les batalles; e alscuns dels grechs, en la taula posada, mostrava les feres batalles e·n pintaven ab un poch de vi tota la ciutat de Troya, e pintaven com decorre per una part un flum qui ha nom Sinois e de la altra part era la terra Sigea, en la qual era l’alt palau del rey Príam, e com de la una part Exil·les tenia les sues tendes e Ulixes de la altra, e Hèctor alegra spaordí los cavalls de Axiles aquí tremesos per abeurar.

Nèstor vell havia recomptades totes aquestes coses a ton fill Thelèmaco, tramès [per] mi per a serquar tu, e Thelèmaco o recomptà a mi. Encare recomptà a mi com Resus e Dolon eren stats per armes morts, e com la un fo enganat per dormir e l’altre per frau tua o sua. Ulixes, qui ultra manera as oblidats los teus o en altra manera oblida-us los teus as gosat, as de nits trenchades les tendes dels troyans ab engan e as gosat ouçiure tants hòmens ensepms, ajudant a tu tan solament Diomedes.  Abans solies ésser discret e membrant de mi! Contínuament tremolar en los meus pits tro que tu stant vençador dien que est anat entre la companya anuga de Resus ab cavalls de gerra.

Mas a mi que m’aprofite si Troya és enderrochada per los vostres braços e que m’aprofite si allò és ara sol de terra, qui fo palau del rey Príam e mur primerament, si stich tal qual stava durant Troya e a mon marit és absent de mi, remoguda tota fi de retornar? Los murs de Troya enderrocats són en profit dels altres e dampnatge de mi, sola stant, los quals lo vençador, qui aquí habita ab bous catius, ja ha meses lla on Troya fo, sequadores ab falç, e la terra graça per la sanch dels troyans no del tot soterrats; són ferits ab aradons corbes e la erba cobre les cases rohïnoses. Tu, vençador, est absent, no puch saber qual és la causa de la tua trigua, que no véns, o en qual partida del món tu stàs, dur axí com a ferre.

Quisqui sia aquell que la sua nau stranya gir en aquests ribatges se’n va preguat per mi de tu de moltes coses. Letra scrita de la mia mà és liurada a aquest, la qual do a tu si·t veu en algun loch. Nós havem tramès a la çiutat de Pílon, qui són terres de l’antich Nèstor, les quals foren de Neleu, pare seu; e de Pílon no havem hoïda de tu fama serta, havem tramès a la ciutat de Sperten, la qual no sab veritat de tu. En quals terres habites o en qual loch tu, pererós, stàs luny de mi? Pus profitosament starian encare a mi los murs de Troya fets per Ffebus —yo, mesquina e leugera de seny, me’n fellonesch per ço de què havia abans desig—, sabria on batallaries e hauria pahor solament de batalles, e la mia querela seria ajustada a moltes altres quereles. Ara no sé de què haja pahor, però jo,  folla, he paor de totes coses e lo setgle ampla és en les mies ànçies. Yo penç que tots quants perills ha la mar e tots quants perills ha la terra sien causa de la tua trigua tan longua. Dementre que jo penç folament aquestes coses he penç quanta és la luxúria tua, e penç que pots ésser retengut per amor de alguna dona stranya; e per ventura recomptes a aquella que tu ames quant és rústica ta muller, qui no sab alre fer sinó obrar de lana. Yo sia enganada que no vingue ço que jo pens e aquest meu criminós pensament se’n vage en lo vent prim, e tu qui as libertat de retornar no vulles ésser absent de mi.

Ytarus, pare meu, ha manat a mi que·m partescha del lit viduu e maldiu contínuament. Les maldigue e les repte, cové que jo sia tua! Yo, Penòlope, seré muller de tu, Ulixes. Aquell, però, mogut per pietat mia e per les preguàries de mi casta és assueujat e tempra los seus manaments. Los hòmens de Diluxio e de Samii, o d’altre isla de Jaciatos, cortejadors qui són companya luxuriosa, corren a mi, que·m volrian per muller, e ells, no trobant qui·ls ho vet, regnen en lo teu palau, e les tues riqueses qui són nostres corades són discipades per ells. E què·t diré de Pisandre e de Pòlipo, e del cruel Medunça, e de les mans enuejoses de Oríniaco? E què·t diré dels altres, los quals, tu absent, nodries e provehïes legament ab riqueses gonyades ab la tua sanch? Hirus, pobre, e Menelan, dispensador e carniçer del bestiar menjador, a gran vergonya se acosten al teu dampnatge.

Tres som per comte flachs e sens força: la muller tua; Laertes, vell pare teu; e Talàmaco, infant. Aquell Telàmaco cuydà a mi ésser tolt d’aquests dies per aguayts, dementre que ell contra voluntat de tots volgué anar a la ciutat de Pílon. Jo prech que los déus vullen que, los morts anants per l’orde, aquell cahich tancha los meus uulls e los teus. Açò matex preguà lo pastor qui guarda los bous e la mia nodriça vella, e lo terç, qui és leyal, cura de la sutza picha dels porchs. Laertes, axí com aquell inútil per los anys, no pot tenir lo regne en mig dels enamichs. A Telèmacho vendrà ara fortedat vivent ell, mas entretant devia ésser defesa per ajudes de son pare. No he jo forçes ab les quals puxe jo gitar del palau los enamichs. Tu vingues tost, refugi e ajuda als teus! Un fill as; prech que sies tost, que en la sua joventut era instruïdor en les arts de son pare. Guarda Laertes, que ja vuymés tanqués los seus uulls, e sosté ja lo derrer dia de la sua vida. Certes, quant tu partist de mi jo era jova, encare que tu vingues fort tost semblaré a tu vella.


Heroides. I.

Ovidi. Traducció de Guillem Nicolau.

Edició de Josep-David Garrido i Valls.

Gabriel Ferrater i la identificació de Riba amb Ulisses

.

.

.

… un tema molt antic en Riba […] és la identificació amb Ulisses i, sobretot, amb aquell darrer episodi de l’Odissea […] de l’illa dels feacis a Ítaca, ell és portat per uns mariners feacis, i s’adorm. S’adorm, i arriba a Ítaca adormit.  [Riba] en el moment de l’exili […] podia identificar-se amb l’Ulisses adormit, amb l’Ulisses abandonat, sense cap mena de protecció ni de solidesa.

Gabriel Ferrater

La poesia de Carles Riba

Edicions 62. Barcelona, 1979

.

.

.

Vegeu:

El darrer trajecte d’Ulisses. El darrer freu, de Carles Riba

He navegat com Ulisses … Elegia VII. Elegies de Bierville. Carles Riba.

Carles Riba a “Mag Poesia”

.

.

 

.

Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater

Carles Riba

Carles Riba

El pròleg de Carles Riba a la segona traducció de l’Odissea

UNS MOTS DEL TRADUCTOR


És sabut amb quina alternativa es troba el traductor d’un gran poema clàssic: o limitarse a mostrar-lo de lluny o esforçar-se a fer-lo present. En tots dos casos, és inevitable que perilli algun preciós element de l’original. En el primer, la immediatesa (entengui’s bé que no diem la facilitat): sense ella, la poesia serà suggerida, explicada, no precisament viva en el seu miracle. En el segon, el traductor imitarà. Més que en el públic del seu poeta, distant segles amunt, pensarà en el seu propi; atent a ell, que li és davant, emprarà les seves fórmules expressives, s’adaptarà a les seves habituds d’imaginació, cercarà els efectes a què és més sensible, li farà fer, en suma, la il·lusió que és per a ell que fou originàriament creat el poema. Però la poesia, llavors, serà substituïda, no traslladada; rompuda la dura, divina unitat de l’obra, el contingut anirà per una banda, més o menys respectat, i de vegades, si així ho vol la moda, esquematitzat com teòricament ho fou en la primera idea del poeta; i per altra banda anirà la forma, l’externa i fins la interna, a totes les conseqüències del que pugui o del que no pugui com a poeta el traductor.

Evidentment la cosa és absoluta així només en principi. De fet es tracta d’un més o d’un menys. No hi ha traducció, empresa amb un mínimum de responsabilitat, en la qual no s’hagi intentat un compromís entre les dues tendències; és a dir, complint algun dels deures implicats en cadascuna, participar en els correlatius avantatges, ja que és fatal la participació en tots els inconvenients. Així, traduint un gran poema antic, un professor mirarà més aviat de realitzar la fidelitat a unes característiques històriques que es creu conèixer bé; un artista pur sacrificarà el que convingui per fer ressortir tot allò que al seu entendre són valors estètics permanents. I l’un i l’altre a cada vers hauran hagut de calcular què valia més deixar perdre per a salvar el que jutjaven de més interès; l’un i l’altre, ja abans de donar cap a la noble tasca, hauran constatat melangiosament que llur traducció, que tota traducció, és sempre per força provisional. Arrencada de la seva forma única, exacta, acabada, absoluta, la magna entitat poètica ha estat feta relativa a un altre temperament, a un altre fi, a un altre lloc, a una altra època, a una altra llengua, a un altre concepte de la mateixa poesia; és a dir, situada de nou, per a bé i per a mal, en tot allò que és fluent i canviant per condició humana. És en l’home el misteri, no en l’obra l’art: ella dura, exercint el seu simple imperi, exigint sempre uns nous ulls que contemplin i que hi vegin més d’actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant un forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell —més provisionalment encara?

És convençut de tot això que jo veia la meva traducció de l’Odissea cada dia més lluny; si es vol, més envellida. Un traductor, és obvi que, malgrat tot, pot aspirar que la seva obra de reconstitució sigui tan feliçment informada per una personalitat poderosa que, independentment del seu caràcter de traducció, adquireixi al seu torn l’alta qualitat de clàssica. Arcaica, potser sí que aquella bona Odissea meva de cap al 1919 m’ho apareixia, amb tot allò que el mot comporta de mirat tendrament, piament, però inactual per sempre més. Clàssica, ben certament que no. Si ara i adés tal commovedora mostra d’estima que per ella rebia em feia témer que algú la hi considerés, la cosa m’omplia d’una confusió gairebé intolerable. Tot allò que és clàssic és heroicament distant; però mai vell. I vella jo la veia, ja només de pensar a quines proves d’afinament i d’enriquiment ha estat sotmès l’idioma en el temps que ha vingut després; i en l’ordre pràctic, de quins instruments disposa avui un escriptor a casa nostra per al seu treball, que en 1919 no existien. En altres termes: sense sortir-me del terreny objectiu, em podia imaginar jo mateix havent reeixit millor dos o tres decennis més tard.

Una vegada m’hagué temptat de refer la meva Odissea, ja no em vaig poder sostreure al desig. Bastà que uns amics generosos, en circumstàncies que feien pròxim el meu cor el mite d’Ulisses, em proposessin una reedició de l’introbable llibre, perquè em llancés resoltament a l’aventura. Resoltament; no pas tot d’una segur del que calia fer. Però aviat vaig saber de cert que res no hi podia ésser fet superficialment. Havia de replantejar-me tots els problemes, de revisar tots els criteris, de ressenyar tots els mitjans. Era jugar-m’hi molt com a professor de grec i com a poeta. Vaig deixar que, en mi, aquell cedís el pas a aquest; no puc creure que ningú hagués fet estúpidament altra cosa. A tot allò que des de fora o des de la meva mica de ciència m’ajudés a millorar el resultat del meu esforç d’antany, calia afegir, i sens dubte valia més per a sostenir la meva confiança, el que jo mateix, en tot aquest temps, hagués pogut adquirir d’experiència. Experiència tècnica i més encara experiència humana en general. Per a la comprensió íntima de cap gran poema no és potser aquesta més necessària que per a l’Odissea, fresca, íntegra i nova, al cap de vint-i-vuit o de vint-i-nou segles, en el seu encant, en el seu to i en els seus traços, en els seus sentits directes i en els seus símbols. ¿I no podia també esperar alguna cosa de subtilment preciós i eficaç de l’experiència dels meus ulls i de la meva memòria, que l’espectacle de mars i terres odisseiques encara omple, en inacabable procés de cristal·lització?

Ítaca, regne petit, conec la cova profunda:
oliverada amunt, fora camí, en el rocall…

Els poetes dubten de si en el món trasbalsat, barbaritzant, d’avui, hi ha un públic per a ells. El dubte esdevé menys cruel, si es formula serenament, amb ple sentit humà i històric: ¿ha estat, ha pogut, podrà ésser mai, en essència i tot compte fet, altrament? Ha crescut enormement la massa dels lectors, dels interessats per la literatura; i dins ella, el grup dels qui apassiona la poesia pura —uso aquesta fórmula per amor de la bella comoditat, conscient de les reserves que s’hi han fet i que hi cal fer. Doncs bé, dins la immensa, renouera turba, aquest grup de “feliços pocs” ha augmentat també; però no podia augmentar proporcionalment. Per força havia de quedar ofegat fins a ésser gairebé invisible i mut. Per als seus components, la poesia continua tenint el seu caràcter de festa i d’experiment de l’ànima; quan, entorn d’ells, per a tants la literatura ha descendit a entreteniment o a excitant de cada dia. Essent aquests els qui més pontifiquen i exigeixen, la confusió s’acreix sense remei. La qüestió entra de ple dins el camp de la sociologia i és molt perillosament complexa. Cenyint-nos al fet que ara ens interessa, és evident que si avui es pretén dur els clàssics, l’Odissea, ja que d’ella es tracta, a la plaça del mercat, l’empresa obeeix a raons segurament més tristes per a la poesia que les que tenien els romàntics per a somiar el mateix. Hi seria duta, certament; però no tornada, perquè ni en sortí ni mai ben bé no hi anà. Arrencar-la al monopoli dels més o menys doctes hel·lenistes, d’acord; però tant com lliurar-la a la insensibilitat i a la banalitat dels simples devoradors de novel·les, despullar-la de la seva poesia que, en la realització com a tal, tant té de la que ara qualifiquem com a pura, i això ja per principi, costa de resignar-s’hi.

Per a bé i per a mal, un cert complex de sentiments entorn del natural amor a l’idioma ha creat entre nosaltres un nucli relativament poderós d’amics de la poesia. Amb tants de malentesos i d’il·lusions sobre la matèria, procediments, finalitats i valors de la poesia com es vulgui; però un públic existeix, capaç d’estimar una versió de l’Odissea que, acostant-li el diví poema en el seu aspecte fonamental de narració, fos en primer lloc als seus ulls un monument de la llengua pròpia, per a la qual a tant s’aspira. Això, comprovat per mi en lectures a molt diversos auditoris, m’havia compromès ja molt des de la meva primera versió: m’imposava en principi i des del començament el concepte i el to de tota possible refosa. No, en considerar les maneres i mitjans d’imitar, com a traductor, la personalitat i l’estil de l’original, jo no podia sinó atendre tot d’una el caràcter de poesia per a ésser recitada. Tant més que, al llarg d’aquests anys, havia esdevingut ferma en mi la convicció que tota poesia, fins la que sembla girada més cap endins de l’ànima i dels seus rics silencis, és en la veu, i únicament per ella, que té l’última i necessària realització de la seva qualitat i que es comunica plenament, fins i tot al lector solitari. Des d’aquest punt de vista, la qüestió d’optar entre el vers i la prosa deixava d’ésser secundària, com ho és per a qui roman en el de la relativitat de tota versió d’un poema. Calia el vers. De fet, jo ho havia après des dels inicis de la primera versió, quan, havent-me decidit per la prosa, sota la ploma se m’anaven congriant, amb independència de mi mateix, petites entitats rítmiques cada vegada més imperioses, més freqüents i diria que més tentaculars.

L’error dels traductors en vers dels poemes homèrics ha estat de resoldre la qüestió del metre a adoptar independentment de la general de l’estil. La fidelitat a les tradicions mètriques, no sempre autòctones ni gaire antigues, de la poesia èpica en llurs respectius idiomes, ha costat desfiguracions lamentables de l’estil homèric en el que té de més preciós: el moviment. Un traductor ambiciós, venia a dir jo mateix a propòsit d’una altra versió meva, corre l’aventura de recrear el seu poeta: a perdre el que calgui, però també a guanyar, o almenys a compensar, el que pugui. Llavors el procediment és obvi: lliurar-se sense reserves al moviment poètic, seguint-ne els meandres amb obstinada atenció, revivint cada intuïció amb una alta humilitat; tot això, en funció de la llengua a la qual tradueix, però no sometent-se a l’estil que imposi ella, sinó creant en ella un estil. Amb els mots, sempre gastats, “de la tribu”, crear un estil: és el que ja fa tot poeta per superar la relativitat amb què la comuna llengua el vol trair. Per aquí pot també un traductor compensar la forçosa, doblada relativitat dels seus resultats; sempre, alhora, complint el seu primer deure, que és ésser fidel a una matèria i a un contingut que no són d’ell.

No entendrà mai res del millor estil de la poesia greca clàssica, qui se satisfaci qualificant-lo de viu. El terme ha esdevingut, entre nosaltres, de mala escola: molt sovint no passa de valer tant com pintoresc, llampant o banal. Vivent és més just, potser perquè suggereix alguna cosa de més perennement actiu: la presència d’un miraculós artifici que ni com a tal se’ns dissimula, simple i directe prenent-nos. Ferm en la subtil distinció, he pogut voler la meva segona versió de l’Odissea menys literal que la primera, més desimbolta en el seu pas, més ajustada en la seva economia. El poema d’Ulisses resultà d’una genial manipulació d’instruccions i de rondalles; però no és una rondalla ni unes instruccions, sinó una molt noble estructura poètica, amb el seu fi en l’espectacle i en la glòria d’ella mateixa. Perquè ella fos, foren les desventures i les joies, l’esforç i els destins dels herois que ens presenta, la llum, les tempestes i les nits de la natura on es mouen, la sal de l’aire que respiren. Mai un poeta no ha estat més sobiranament ràpid i generós en disposar la seva matèria. Aturar-se massa en els mots, desmuntar-los cercant-hi el que en ells mateixos i en llur història ofereixen al goig de l’hel·lenista, sempre farà mesquina l’obra d’un traductor d’Homer. És terrible, però aquest, per poc sensible que sigui, no pot eludir d’ésser alguna cosa de divinament magnífic com ell, baldament hagi d’ésser darrera d’ell i de lluny. És per això que, rellegint la meva primera versió de l’Odissea, jo hi havia anat constatant amb molèstia un excessiu punt a dir tot el que jo havia descobert en l’original; a dir-ho amb relleu etimològic i amb eficàcia popular, encastat a la superfície del text, sense ben bé moure’m amb ell. El que, però, calia era, més que dominar, saberut, aquest text, deixar-se dur per la força que d’ell es comunica; i, segur d’un mínimum de participació en tanta de riquesa i en tanta de vida profunda, córrer a voga i a vela llengua pròpia enllà. Més d’una vegada en patiria l’estricta exactitud, potser l’arqueologia i tot; sovint, caldria renunciar a peces i a efectes valuosos; ara i adés s’haurien de completar, homèricament sens dubte, amb una torna presa als dipòsits d’escola, una cadència o una fórmula que en català s’escanyaven.

Valia més així. El que sobretot importava era de trastornar tan poc com es pogués la meravellosa economia; en canviar, per la violència del trasllat, el pes respectiu de les paraules, veure de no augmentar ni disminuir notablement la massa de les representacions, de no treure-les gaire de llur ordre tan precís, tan natural i eficaç. Totes aquelles belleses de metre, d’harmonies imitatives, d’equívocs, totes aquelles tan escollides ressonàncies dels mots, les diamantines síntesis d’imatge, les fórmules que reapareixen amb una llum poètica diferent en la regularitat de la incessant fluència, tot allò, en suma, per on Homer és intraduïble, havia de passar en una altra llengua, dispersat en l’expressió analítica i prenent figura i curs en uns mots quasi sempre més recollits dins l’aspror de llurs consonants i dins la penombra que volta llurs accents. No tinc pas la presumpció d’haver reeixit en l’impossible. Però crec haver-me posat en l’únic bon camí de reduir el desastre, fins de reparar-lo en part. El cert estat de fluïdesa en què es troba el nostre català literari, i en el qual segurament cal desitjar que duri, acreixia l’extensió dels meus recursos. Tal locució dialectal o arcaica, tal inversió amb què una construcció esdevenia més intensa o més rara, tal decidida invenció, fins i tot, em permetien ara i adés de pujar el to de l’estil, simulant alguna cosa d’aquella mena d’universalitat que tingué el llenguatge homèric dins l’àrea del grec, o aquell dring sagrat, remot, amb què ja de tant en tant sobtava, no se’n dubti, els seus primers auditors, i que per un moment convertia l’aede en oficiant d’uns vetusts misteris de la condició heroica.

Només creant-me un estil, insisteixo, que fes de la meva versió de l’Odissea un món clos i a part, podia jo esperar alguna cosa; i només dotant aquest estil d’un moviment a cada punt apropiat, mantindria la unitat i la justificació dels seus tan varis elements. Ara —i amb això torno a ésser on més amunt he començat i on volia anar per concloure—, moviment i economia, fórmules i formes i relacions, tot en l’estil homèric és condicionat per l’hexàmetre: tot surt del seu ritme i va amb ell i s’evidencia i passa en ell. Una traducció en prosa pot seguir amb fidelitat honorable el relat homèric, reduint-lo tot ell, per dir-ho així, a pur contingut; però molts dels elements poètics de l’estil, i certament els més característics, apareixeran trossejats i absurds en un vers que no tingui una ponderació i un desplegament similars al de l’hexàmetre. No és aquest el lloc per a discutir fins a quin punt la base quantitativa del vers èpic antic pot ésser substituïda per l’accentual; o fins a quin punt, en una lectura “a la bàrbara”, resulta per a aquest metre una coincidència que, tot enganyant, satisfà. En el pròleg a la meva primera versió de l’Odissea vaig dir molta cosa que ara se’m revela ben ingènua. Indicaré aquí solament que la majoria dels qui condemnen l’adaptació de l’hexàmetre, més que amb veritable coneixement del problema parlen amb prejudici; un prejudici, altrament, explicable per la tosquedat de més d’un assaig. En una època de crisi per als vers sil·làbic regular i de tendència als ritmes lliures per a la poesia, sobretot per a les traduccions, no pot xocar excessivament l’ús d’un metre de sis accents (comptant com a tals, per a més flexibilitat, els secundaris) distribuïts en una alternància i amb unes cesures que almenys recordin les de l’hexàmetre homèric. No hi ha, en la història de la poètica, un metre que més minuciosament hagi servit les exigències de la més fina orella; i és ben cert que, com més la seva imitació s’ajusta a l’esquema teòric, més lliure i còmode és el so amb què es desplega. He estat infinitament més fidel que en la meva primera versió; però no he dut el rigor a ultrança: per salvar valors més urgents, no he defugit mai que el meu vers s’organitzés, dins uns certs límits, “a la bàrbara” o segons tot allò que la magnífica intensitat dels nostres accents permet i compensa. He tingut així, i ja és prou, l’àmbit i el ritme que l’estil homèric necessitava, al meu entendre, per a fer-se sentir en una aproximació.

Perquè de més aproximació ha estat ara la meva empresa en conjunt. Si alguna cosa de tot el que he suggerit he pogut aconseguir, donaré per ben esmerçat el meu esforç; si no, en alguna cosa més que en una realització literària hauré de creure que he fallit —és a dir, que havia fallit abans de posar-m’hi.

 

Carles Riba

Pròleg a la segona traducció de l’Odissea

 

 

Homer.

L’Odissea. Novament traslladada en versos catalans per

Carles Riba

Editorial Alpha. Barcelona, 1953.

 

Francesco Guccini canta “Odysseus”

 

ODYSSEUS

 

Bisogna che lo affermi fortemente che, certo, non appartenevo al mare
anche se i Dei d’Olimpo e umana gente mi sospinsero un giorno a navigare
e se guardavo l’isola petrosa, ulivi e armenti sopra a ogni collina
c’era il mio cuore al sommo d’ogni cosa, c’era l’anima mia che è contadina,
un’isola d’aratro e di frumento senza le vele, senza pescatori,
il sudore e la terra erano argento, il vino e l’olio erano i miei ori….

Ma se tu guardi un monte che hai di faccia senti che ti sospinge a un altro monte,
un’isola col mare che l’abbraccia ti chiama a un’altra isola di fronte
e diedi un volto a quelle mie chimere, le navi costruii di forma ardita,
concavi navi dalle vele nere e nel mare cambiò quella mia vita…
E il mare trascurato mi travolse, seppi che il mio futuro era sul mare
con un dubbio però che non si sciolse, senza futuro era il mio navigare…

Ma nel futuro trame di passato si uniscono a brandelli di presente,
ti esalta l’acqua e al gusto del salato brucia la mente
e ad ogni viaggio reinventarsi un mito a ogni incontro ridisegnare il mondo
e perdersi nel gusto del proibito sempre più in fondo…

E andare in giorni bianchi come arsura, soffio di vento e forza delle braccia,
mano al timone, sguardo nella prua, schiuma che lascia effimera una traccia,
andare nella notte che ti avvolge scrutando delle stelle il tremolare
in alto l’Orsa è un segno che ti volge diritta verso il nord della Polare.
E andare come spinto dal destino verso una guerra, verso l’avventura
e tornare contro ogni vaticino contro gli Dei e contro la paura.

E andare verso isole incantate, verso altri amori, verso forze arcane,
compagni persi e navi naufragate per mesi, anni, o soltanto settimane…
La memoria confonde e dà l’oblio, chi era Nausicaa, e dove le sirene?
Circe e Calypso perse nel brusio di voci che non so legare assieme,
mi sfuggono il timone, vela, remo, la frattura fra inizio ed il finire,
l’urlo dell’accecato Polifemo ed il mio navigare per fuggire…

E fuggendo si muore e la mia morte sento vicina quando tutto tace
sul mare, e maldico la mia sorte, non provo pace,
forse perché sono rimasto solo, ma allora non tremava la mia mano
e i remi mutai in ali al folle volo oltre l’umano…

La via del mare segna false rotte, ingannevole in mare ogni tracciato,
solo leggende perse nella notte perenne di chi un giorno mi ha cantato
donandomi però un’eterna vita racchiusa in versi, in ritmi, in una rima,
dandomi ancora la gioia infinita di entrare in porti sconosciuti prima…

 

Francesco Guccini

 

A Ulises, de Juan de Arguijo

A ULISES

 

El griego vencedor que tantos años
vio contra sí constante la fortuna;
el que pudo, sagaz, de la importuna
Circe vencer los mágicos engaños;

El que en nuevas regiones y en extraños
mares temer no supo vez alguna;
el que bajando a la infernal laguna
libre volvió de los eternos daños,

Los ojos cubre y cierra los oídos
de las Sirenas a la vista y canto
y se manda ligar a un mástil duro.

Y negando al objeto los sentidos,
la engañosa belleza y fuerte encanto
huyendo vence, y corta el mar seguro.

 

Juan de Arguijo (Sevilla, 1567 – 1623)