Archive

Archive for Març de 2011

“L’Odissea de Llamazares”. Sebastià Alzamora al Diari Ara.

L’ ”Odissea” de Llamazares

SEBASTIÀ ALZAMORA

Diari ARA 25/03/2011

 

 

 

L”Odissea’ de Llamazares

 

En la seva peroració de dimarts passat al Congrés, al diputat d’Esquerra Unida (quin sarcasme de nom, per cert) Gaspar Llamazares li va agafar la vena èpica i va fer servir un símil extret de l’ Odissea homèrica. Concretament, li va retreure a Zapatero que hagués fet el camí invers al d’Ulisses: “En lloc d’anar de Troia cap a Ítaca -li va dir-, vostè ho ha fet a l’inrevés i ha anat d’Ítaca cap a Troia”. Personalment, la política exterior del president espanyol sempre m’ha fet més l’efecte d’anar de la Seca a la Meca, o, per dir-ho com a la Safor, com cagalló per sèquia, però això és el que li va etzibar el susdit Llamazares. Volia il·lustrar així els canvis de posicionament del líder socialista en relació a la guerra: en cosa de set anys, Zapatero ha anat de la sortida, de pressa i corrents, de l’Iraq al suport de l’actual intervenció (Llamazares, amb un lloable menyspreu pels eufemismes, va preferir dir-ne “guerra”) damunt Líbia, passant per una actitud tèbia i ambivalent a propòsit d’Afganistan. “En aquest país -va reblar el diputat Llamazares- la gent és pacifista”. Ja es veu que el diputat d’IU (i aquí l’article masculí singular és obligat, perquè no en tenen més) va caure en un excés típic dels polítics, que és donar per fet que un país sencer pensa de la manera que a ells els ve de gust que pensi: atesa la seva desolada solitud parlamentària, a Gaspar Llamazares se li ha de reconèixer si més no una moral a prova de bomba. Ara bé, el que resulta més curiós és pretendre recolzar aquest pacifisme suposadament majoritari en un exemple de l’ Odissea , que deu ser un dels llibres més violents que s’han escrit mai. És veritat, com llegim a la Ilíada, que Ulisses va partir d’Ítaca per lluitar a la guerra de Troia. Però el retorn al seu regne, que és el que explica l’ Odissea , va ser de tot menys pacífic: Ulisses va tenir temps de conèixer països fabulosos, com els del lotòfags o els lestrígons; de combatre monstres temibles com Escil·la, Caribdis o el Cíclop; de resistir com va poder el cant de les sirenes i de baixar als inferns, i fins i tot les dones amb qui va jeure, com Circe o Calipso, van ser nimfes amb una mala llet notòria. I per si tot això fos poc, en arribar a Ítaca es va haver d’ocupar dels pretendents que rivalitzaven per ocupar el seu tron, mentre Penèlope teixia i desteixia el tapís dels dallonses: els va massacrar a tots, en una escena que encara avui, tres mil anys més tard, deixa el lector garratibat i esquitxat de sang. De manera que, com també sol succeir amb els polítics, Llamazares va triar una cita equivocada. Paciència. Això sí: l’ Odissea, a més d’un llibre d’aventures, és també un dels textos més savis que podem llegir sobre la condició humana. Per això ens conta que (entre moltes d’altres coses) la violència, la cobdícia, la traïció i la barbàrie són inherents a la nostra espècie. Qui en dubti en té prou de concedir una mica d’atenció al que està passant amb Líbia per comprovar-ho. I no ho dic només per Gaddafi, naturalment.

 

Sebastià Alzamora

Joan Teixidor: Recordant Ulisses en “Homenatge a Carles Riba”

HOMENATGE A CARLES RIBA

 

per JOAN TEIXIDOR

 

 

Ítaca aspra

¿com viuríem

si el teu somni allunyat

s’enfonsés per sempre?

Antoni Tàpies: Esbós per a un retrat de Carles Riba, 1952.

Recordo Ulisses amb enveja.

Ell sabia on anar

a través del mar

que ofrena nits i llunes,

cabelleres i vents,

oblit i mort.

 

Però nosaltres

ens mantenim insomnes,

sense suport a penes.

Necessitem el cant, la folla esperança.

Comprendre que érem

abans i sempre.

En el passat es fortifica

l’única arrel que ens salva.

Tot són noms, història,

una llegenda d’or,

fills d’una sang cansada.

 

En la memòria es crea

allò que ens fa vivents.

Oh!, no moris mai

vella olivera grisa:

aixeca’t sempre, sol

d’un nodridor orient.

Et necessito, Ítaca,

Ulisses, vell company,

veu que m’arriba intacta.

 

 

Diversos autors

In memoriam Carles Riba (1959-1969)

Institut d’Estudis Hel·lènics,

Departament de Filologia Catalana

i Editorial Ariel. Barcelona, 1973.

ISBN: 843447414X

Salvador Espriu com a Ulisses ja vell i que encara la mort

.

.

.

HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL

..

 

.

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985)

Camino l’últim solc, després vindrà el desert.

Sota claríssims cels, escolto com el vent

em diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»

Seran temps de repòs, i em decanto a mirar

per darrera vegada la llum d’un llarg ponent.

Ara, sense cap por, tot sol, m’allunyaré,

nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

 

.

Salvador Espriu

Les hores

.

.

Referents a l’Odissea:

.

.

Ulisses li diu a Polifem:

“Cíclop, ¿em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. […] Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”.

Odissea, IX, 364-365. Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

Tirèsias, en el regne dels morts, diu a Ulisses:

“…Tu […] tornaràs a casa malament i tard en una nau aliena, després d’haver perdut tots els companys. A casa teva, també hi trobaràs desgràcies: uns homes insolents, que devoren els teus béns i pretenen la teva esposa divinal oferint-li obsequis de noces. No obstant això, quan tornaràs, et venjaràs dels seus actes violents. Després d’haver llevat la vida als pretendents dins el teu palau, mitjançant un engany o obertament amb el bronze punxegut, aleshores agafa un rem ben manejable i vés-te’n fins que arribis a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar assaonat amb sal. Tampoc aquests pobles tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions. Et donaré un senyal ben clar, que no has d’oblidar mai. Quan un altre caminant, en topar-se amb tu, et digui que portes una ventadora [1] a l’espatlla gloriosa, llavors clava a terra el rem manejable i fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau i un garrí que ja munti les truges, retorna cap a casa i ofereix hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a cadascun d’ells en el lloc que li pertoqui. A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat”.

[1]: Eina agrícola en forma de pala, emprada per a ventar el gra.

Odissea, XI, 113-137. Traducció de Joan Alberich i Mariné.

..

Comentari, a càrrec d’Enric Sòria:

.

.

Enric Sòria

Enric Sòria (Oliva, la Safor, 1958)

El poema consta de vuit alexandrins de ritme iàmbic aparellats per la puntuació i el sentit, que al seu torn formen dos blocs de quatre versos. Cada vers, tret d’un, té una cesura ben marcada en la sisena síl·laba, i tots acaben en vers agut, amb notable predomini de la vocal e tancada. Se n’exceptuen el primer vers de cada bloc de quatre, que acaba en ar, i el últim del primer bloc, que és el vers central del poema, ja que en ell se’ns diu qui és l’home que ens parla: aquell que va guanyar el nom de Ningú.

Es tracta, docs, d’un poema breu, de factura clàssica, extraordinàriament articulat i travat. A pesar de l’agilitat dels iambes, les pauses de la puntuació i la sòlida estructuració del conjunt, sumades a la cadència reflexiva de la veu, donen una impressió de serenitat lapidària, només trencada, o qüestionada, per la nota inquietant de l’últim vers. Aquest, amb les repeticions intensificadores i l’aliteració final, és un vers de veres poderós. D’altra banda, amb l’equivalència final entre nitDéu, ens revela finalment de què (o fins on) ens estava parlant aquest poema i quina mena de desert és el que Ningú ha de travessar. El final, més que concloure, obri el poema, amplia el seu sentit i ens deixa una sensació inconcreta de vastedat i de perill (amb la incertesa dels tractes amb la mort o amb el profund déu de l’interior de l’home) i alhora de resolució. Abans d’arribar-hi, la qualitat marmòria dels versos anteriors, tan evident en el to adolorit, però serè, o distanciat, de l’inici (“Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar”) és la que marca el to i impregna la lectura. El temps de repòs final es preludia en aquesta guanyada serenitat de la veu que es disposa a seguir, sense por, el camí.

Per a entendre millor el poema, convé recordar que, com passa sovint en la poesia d’Espriu, forma parella amb un altre, l’immediat anterior, que n’amplia i, en certa manera, n’aclareix les implicacions. Transcric, doncs, els versos pertinents: “Oblido dolçament les ones i les hores, / i la por de morir m’esdevé una tranqui·la / mirada de caminant molt cansat a la porta / de l’hostal silenciós i càlid de la nit. / Enllà quedava la remor de les amples aigües, / em criden al repòs del profund desert, / el meu maligne nombre se salva en la unitat.”

Com veiem, la situació i les expectatives d’aquest Ulisses no són exactament les de l’heroi de l’Odissea, ni cal que ho siguen, ja que només es tracta d’una contrafigura de l’autor. De l’heroi homèric importen el seu nom, Ningú, i el seu llarg viatge lluny del mar; un viatge que, en ser l’acompliment d’un destí conegut, és també un itinerari conscient cap a la mort. L’Ulisses d’Homer ha d’arribar a un lloc on no coneixen el mar. El Ningú del poema ha arribat a un punt en què ja no el recorda. El viatge és interior, com el seu Déu. Allí on acaben els solcs dels sembrats, l’ombra dels homes, comença el regne inhòspit del desert (a Egipte, el desert d’Occident és “la terra que estima el silenci”, el país de la mort). En el seu viatge, Ulisses ha guanyat el seu nom, ja és Ningú, i ha guanyat també el coratge per iniciar l’última travessia, després d’acomiadar-se de la darrera llum. Les aspres sibil·lants de l’últime vers ens avisen que el repòs que el profund desert promet ha se ser conquerit a través “de la sorra i de la set”. Només així el “maligne nombre” quedarà salvat (alhora anihilat i resolt) en la unitat última. Allà on les paraules U Tot, com ÉsserNo-res, són intercanviables.

 

.

Enric Sòria

Vora el desert nocturn. “Ho voldria dir amb uns llavis de vell”. 2003.

Inclòs a “En el curs del temps”.


.

Salvador Espriu

Cementiri de Sinera. Les Hores. Mrs. Death.

Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 2003-

ISBN: 9788429753950

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné.

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

Enric Sòria - En el curs del tempsEnric Sòria

En el curs del temps

Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana

Editorial Moll, Palma (Mallorca) 2010

ISBN: 9788427311176

.

.

 

Carles Riba. Pròleg a la seva primera traducció de l’Odissea (“Designi del traductor”)

DESIGNI DEL TRADUCTOR


 

 

I


S’ha fet l’observació, plena de bon seny crític, que el mètode per traduir Homer és una qüestió purament relativa. Cada època ha preferit un Homer, d’acord amb el gust i els hàbits poètics en boga: ufanós de conceptes, o artificiosament polit, o oratori, o primitiu, o àdhuc sumisament escolar.

S’ha aplicat, en vertir una obra poètica, un aforisme esdevingut corrent en aules i en elogis: traduir és fer parlar a tal autor com ell mateix hauria parlat en la nostra època i en la nostra llengua.

Però afermades les teories idealistes de l’estil, potser caldria invertir la fórmula. Només que no totes les llengües ni tots els traductors poden gosar-ho. I dir: si traduir no pot ser sinó recrear, substituim-nos, doncs, a tal autor, creant en la nostra llengua, però talment en el seu temps.

Donem a Pope el que és de Pope, ha dit Xènius. Sí, però abans cal haver donat a Homer tot allò que és d’Homer. I és inútil per ventura de fer-se una fantasma de l’arqueologia, allí on no hi ha sinó una mera i pura qüestió d’estil.

I més a Catalunya, on la nostra llengua, vetusta i ritual alhora que indefinidament plasmable encara, apta per a tots els artificis ensems que per a totes les ingenuitats, popular i palaciana; i la nostra poesia, tradicional i encara novella, tendint a alliberar-se de barroques ornamentacions, i de vaguetats romàntiques, i de deliqüescències simbolistes, per tornar a l’expressió directa, simple, precisa i noble, imposen com enlloc més al traductor d’Homer un deure de màxima fidelitat a Homer, amb una garantia suplementària de màxima fidelitat a la nostra llengua i, si no ben bé a la nostra època, almenys a l’època a la qual aspirem.

 

II


Essent per al traductor aquesta fidelitat a Homer una prèvia comanda ineludible, la qüestió de la forma mètrica a donar a la seva versió es resolia sola. Tot vers que no reunís caràcters paral·lels als de l’hexàmetre homèric constituïa un desviament estilístic; àdhuc el bell hendecasíl·lab blanc, que si una tradició èpica podia invocar, no era pas entre nosaltres, sinó dins la germanor de les llengües neo-llatines. L’hexàmetre assajat pel mateix traductor en una versió de les deu èglogues de Virgili, augurava, ben segur que simplement a la seva inexperiència, dificultats força més riscoses d’eludir o resoldre en Homer que no pas en el seu alexandrinitzat imitador llatí.

En un moment de descoratjament, es decidí, doncs, per la pura prosa, que almenys salvava la contarella si s’havia de perdre fos com fos el cant.

Però a penes fressats els inicis, sempre accessòriament enutjosos en una versió; a mesura que el traduir anava esdevenint per al traductor allò que després fou plenament i apassionadament, ja que massa sovint no del tot feliçment, una gran festa d’estil —i poc cosa més alta ambicionaria que fos per al seu lector la lectura— sota la ploma se li anaven congriant, amb independència d’ell mateix, petites entitats rítmiques cada vegada més poderoses, més freqüents i diria que més tentaculars.

Davant la temible perspectiva d’una prosa rítmica, aleshores el traductor es decidí a una provatura mètrica; sostingut per la convicció, que guarda, que provatura reeixiria al cap i a la fi la versió total, com sempre ha estat tota versió d’Homer, i més en mans de qui tan lluny està de posseir les necessàries condicions.

D’un estudi més atent de les versions maragallianes dels Himnes homèrics, nasqueren aleshores algunes experimentacions, precioses per al traductor, i provades de resumir en uns certs articles del seu íntim Jordi March.

 

III


 

Segons una concepció profunda dels grecs —s’hi deia— el ritme és l’element mascle de la música, com qui diu de tota obra viva del món. Tal com l’actuació paterna no acaba en la generació, sinó que es continua en l’autoritat, el ritme és en l’obra l’ordre mateix.

L’autoritat paterna es funda en la consciència de la paternitat: el ritme en la consciència de l’obra. Alguna cosa d’inefable, per tant, com tot el que és espiritual; però de la qual també la presència viva, o l’absència, se’n senten intuïtivament i de bell antuvi.

Perxò no hi ha vers en sí vivent ni mort, encarcarat ni flexible, ni tan sols tradicional ni novell.

Des d’aquest punt de vista, doncs, s’ha pogut proclamar (Vossler) que tot vers, que tota unitat de versos és un individu. És a dir, un ritme. És a dir, alguna cosa en darrer cas irreductible a síl·labes, accents i cesures.

Ara, el ritme no és la mesura, com tot sovint hom confon. Com senyor i esclau, el ritme es fa sempre servir per la mesura, però adés van junts, adés ne prescindeix si vol.

Aquesta servitud de la mesura envers el ritme, consisteix a fer-li de fonament físic. Gosaríem dir: la mesura és la fesomia del ritme. Vet aquí com, i per què, i solament com i per què un vers pot ser comptable.

Físicament, per tant, l’esperit, per crear un ritme, no pot demanar a un llenguatge més del que aquest llenguatge li podrà oferir. L’oïda grega copsava una diferència de quantitat entre unes síl·labes i altres: una síl·laba dita llarga, sonava doble estona que una síl·laba dita breu. A base d’aquesta percepció, els grecs pogueren mesurar llurs versos per peus, que no eren sinó la repartició dels valors dintre el compàs.

L’oïda catalana, per la seva banda, copsa síl·labes tònicament accentuades, i síl·labes que no ho són. L’accent tònic, més enèrgic en les nostres llengües que en les llengües antigues, marca, doncs, l’altre dels dos factors indispensables de la mesura, o sigui la percussió dels temps forts.

No hi ha, així, inferioritat rítmica del català enfront del grec: es tracta simplement de dos serveis diversos, que caldria que anessin junts. Per això el músic grec completava l’obra del poeta afegint-hi una accentuació; al músic català li resta, inversament, la tasca de repartir els temps.

Per cercar la correspondència de metres, pot concloure’s una llei fonamental: a cada temps fort dels peus grecs, el català farà correspondre una síl·laba tònicament accentuada; altres tantes síl·labes àtones ocuparan el lloc dels temps febles.

Ara, partint de l’axioma que, un hexàmetre, o sigui sis mesures, voldrà primordialment dir en català un vers de sis accents —dues lleis, en apariència contradictòries, de l’accent català es presentaven.

Segons l’una, tan poderosament cau el to sobre una síl·laba, que les circumdants resten com a la penombra; així les síl·labes àtones no poden tenir cap valor rítmic positiu.

Segons l’altra, no tolerant-se, d’instint, més de dos elements àtons seguits, s’introdueixen accents secundaris, amb tendència a fer tònica una síl·laba sí i una síl·laba no.

L’autor de la versió dels Himnes homèrics aspirà, no sense oscil·lacions, a harmonitzar en el seu vers tots dos principis, harmonia que té un fonament obvi: tot vers, com a carcassa que és d’una música absent, vol ser dit amb èmfasi, batent la mesura, cantant-lo, per dir-ho d’un cop i noblement. Llavors l’accent tònic català sona amb tota la seva magnífica robustesa, i àdhuc en els llocs on és secundari manté el seu dret com a sobirà de la nostra rítmica.

 

IV

 

Més pregonament intuí encara el gran Maragall. En Homer, l’hexàmetre constitueix una mesura, però no precisament un ritme, com ve a ser en Virgili. Pensi’s també en l’alexandrí clàssic francès: cada vers és per sí un ordre, com ho és, en un grau anterior, l’hemistiqui, com ho és, en un grau posterior, l’estrofa; alguna cosa, doncs, com una arquitectura.

En Homer, en canvi, tot flueix: és una llarga correntia rítmica que, com una deu viva, per dir-ho així va rajant a bell doll de sí mateixa. No és, no, la juxtaposició bàrbara, sinó la inlassable successió, lenta i segura. El vers, aquí, sembla no tenir-hi altra cosa a fer que senyalar la petja igual de l’instant per damunt.

I no obstant, els traductors massa oblidaven, traduint, això que llegint no podien sinó sentir. Qui en vers, qui en prosa, tots se n’anaven a arquitecturar, a col·locar immòbil dins l’arrodonit període lògic (diuen) allò que no és sinó escoladís.

No així en Maragall.

I per això —restringint-nos de bell nou al metre— més que hexàmetres el nostre poeta traduí una música d’hexàmetre. No es necessitava més per salvar l’essencial: és a dir, perquè l’ample vers de sis mesures comandés i guiés directament la mateixa evolució del pensament, i la sentència en què cerca d’expressar-se.

I tal com Homer, pel mateix que dèiem del seu ritme, no fa en últim cas sinó una pomposa, inacabable teoria dactílica, que comporta, com ni adonant-se’n, el recurs de l’encavallament, així el seu traductor pot recórrer a un encavallament mètric, i donar hexàmetres aguts, compensant la síl·laba que manca amb les síl·labes àtones inicials del vers següent, o bé amb la força mateixa de l’accent final (cosa de la qual trobaríem un paral·lel en el mateix hexàmetre homèric, on el temps doble final pot reduir-se a temps breu, compensant-se potser amb una pausa que la veu fes en acabar el vers).

 

V

 

L’autor d’aquesta versió de l’Odissea creia necessàries algunes indicacions sobre la mètrica seguida —baldament només fos com a guia per a la lectura. Però no gosaria parlar del to i l’arranjament mateixos de l’estil. En això s’abandona a la bona voluntat de la crítica, prou apta ja entre nosaltres per no ser ni massa precipitada ni massa primotera.

Només dirà, que, en fer la seva versió, no ha pensat en els arqueòlegs, per als quals tota versió seria esgarriadora, ni en els hel·lenistes, per als quals seria un mal negoci; no ha somiat tampoc en una divulgació, cosa que quan s’ha fet ha exigit adaptacions i àdhuc mutilacions o refundicions que contradirien el seu designi essencial de fidelitat.

Ans ha fantasiat que el llibre esdevingués per uns dies el company d’aqueixa part del públic català, anònima però selecta, i cada dia més nombrosa, capaç de passar per sobre accidentals dificultats d’al·lusions a fetes i objectes de tres mil anys enllà, per tal d’oferir a la seva imaginació un espectacle opulent amb les aventures d’Ulisses.

Com, més íntimament, ha vist compensades de manera inefable les llargues fatigues de la tasca, si mai el poema per ell nostrat obrés com a estímul sobre la imaginació dels que cada dia amb major glòria honoren Catalunya en la seva parla. Fent vots perquè d’entre ells surti aviat qui escometi l’empresa tan fàcilment assolible de superar aquesta versió amb una nova versió.

 

Carles Riba

Odissea (Pròleg)

 

 

Paradoxalment, qui va escometre l’empresa tan fàcilment assolible de superar aquesta versió amb una nova versió” fou el propi Riba, anys després.

 

 

Homer

Odissea

Traducció de Carles Riba

Editorial Catalana

Barcelona, 1919

En el primero de sus largos miles de hexámetros de bronce invoca el griego a la ardua musa … Borges (El Otro)

.
.
.
.

Canta, deessa la ira funesta d’Aquil·les Pelida

Ilíada, I, 1. (Trad. Miquel Peix)


.
.
.
.

EL OTRO

.

En el primero de sus largos miles

de hexámetros de bronce invoca el griego

a la ardua musa o a un arcano fuego

para cantar la cólera de Aquiles.

Sabía que otro —un Dios— es el que hiere

de brusca luz nuestra labor oscura;

siglos después diría la Escritura

que el Espíritu sopla donde quiere.

La cabal herramienta a su elegido

da el despiadado dios que no se nombra:

a Milton las paredes de la sombra,

el destierro a Cervantes y el olvido.

Suyo es lo que perdura en la memoria

del tiempo secular. Nuestra la escoria.

 .

J.L. Borges

El Otro, El Mismo (1964)

.

.

.

.

Jorge Luis Borges

Poesía completa.

Ediciones Destino. Barcelona 2009.

ISBN: 9788423341580

.

.

.

.

.

Lletra de Penèlope a Ulisses. Heroides d’Ovidi (I)


Aquesta lletra t’envia la teva Penèlope, Ulisses tardà. Però res no em responguis; vina tu mateix!

Ben cert, és caiguda Troia, odiada de les dones gregues; a penes valien tant Príam i Troia sencera. Oh, tant de bo aleshores, quan bogava cap a Lacedèmon en les seves naus, l’adúlter hagués estat cobert per unes aigües furioses!  Jo no hauria jagut, glaçada, en el llit abandonat; jaquida, no em planyeria dels dies lents a passar, i la tela penjada no em fatigaria les mans vídues, en voler enganyar la llargada de la nit.

¿Quan no he temut perills més greus que els veritables? L’amor és cosa plena d’anguniosa por. M’imaginava els troians que es llançarien furients contra tu. En sentir el nom d’Hèctor sempre em tornava pàl·lida. Si algú contava d’Antíloc vençut per l’enemic, Antíloc m’era causa de por; o bé si deia que el fill de Meneti havia caigut, revestit d’armes falses, plorava que l’engany pogués mancar de reeixida. Tlepòlem havia fet tèbia de la seva sang la llança lícia: amb la mort de Tlepòlem es renovà el meu neguit. En fi, qualsevol que caigués en el campament aqueu, el cor de la que t’estima n’era més fred que el glaç.

Però un déu just vetllà per l’amor pura. Troia és reduïda a cendres i el marit m’és salvat. Els cabdills argius han tornat; els altars fumegen. El botí estranger és presentat als déus pairals. Les joves mullers porten ofrenes plaents en acció de gràcies, pel retorn dels marits. Ells canten els destins de Troia vençuts pels llurs. Se n’espalmen els vells justiciers i les noies tímides. La muller és suspesa dels llavis del marit que parla. I algú, en la taula parada, mostra els combats ferotges, i amb una mica de vi pinta tot Pèrgam: «Per aquí passava el Simoent, aquesta és la terra sigea; aquí s’aixecava el palau magnífic del vell Príam; enllà acampava el fill d’Èac, enllà Ulisses; aquí el cos d’Hèctor mutilat esglaià els cavalls rabents.»

Tot això contà el vell Néstor al teu fill enviat a cercar-te, i ell a mi. També contà que Ressus i Doló caigueren pel ferro, i com l’un fou traït per la son, l’altre per l’engany. Gosares —oh massa i massa oblidadís dels téus!— arribar amb un pas nocturn al campament traci, i occir tants d’homes alhora, ajudat d’un de sol! El meu cor bategà de por fins que em digueren que, vencedor, havies travessat els rengles amics amb els cavalls ismaris.

Però ¿què em fa que Ílios hagi estat enderrocada pels vostres braços, i que allò que era muralla sigui ras, si resto com restava mentre Troia existí, i fins a la fi m’ha de mancar el marit absent? Per als altres és caiguda; només per a mi encara s’aixeca Pèrgam, que el vencedor que l’habita llaura amb el bou captiu. Allà on era Troia ja hi ha messes que tallarà la falç. La terra grassa treu ufana amb la sang frígia. Els ossos mig soterrats dels homes són remoguts per les arades corbes, l’herba amaga les cases enrunades. Vencedor, ets absent, i no m’és llegut de saber la causa de la teva trigança, i en quin lloc del món, inflexible, ets escondit.

Aquell que porta cap a aquestes platges una nau estrangera, se’n va assetjat de les meves preguntes i li és lliurada una lletra, per fer-te-la a mans si mai et veia, escrita amb els meus dits. Hem demanat a Pilos, terra nelea del vell Néstor; noves incertes han vingut de Pilos. Hem demanat a Esparta; Esparta també ignora la veritat.  ¿Quines terres habites i on, absent de nosaltres, et retardes?

Millor fóra que s’aixequessin encara les muralles de Febus! Lleugera, m’enfelloneixo contra els vots que he fet jo mateixa. Sabria on lluites i només temeria la guerra, i el meu plany s’aplegaria amb el de molts d’altres.

Quina cosa temo, no ho sé; però ho temo tot, insensata, i ample s’obre el camp per als meus neguits: tots els perills que té la mar, tots els de la terra em penso que són causes d’una tan llarga trigança. Mentre ingènuament tot això em fa por —tal és el vostre caprici!— pots ésser captiu d’una amor estrangera. Potser diràs que tens una muller pagesa, bona només per a impedir que les llanes siguin aspres. Que jo m’erri i aquesta acusació s’esvaeixi en els aires lleugers, i no pas que, lliure de tornar, vulguis ésser absent!

El meu pare Icari em força d’abandonar el llit de vídua, i sempre em retreu les meves dilacions inacabables. Que m’ho retregui tant com li plagui! Sóc teva, cal que sigui dita teva; sempre seré Penèlope, la muller d’Ulisses. El dobleguen això no obstant la meva pietat i els meus precs humils, i atempera la seva autoritat. Els de Duliqui i Same i els que ens dugué l’alta Zacintos, m’assetgen, pretendents, en munió insolent i manen en el teu palau sense que ningú se’ls oposi. Malmeten el meu cor i els teus béns. Que et diré de Pisandre, i de Pòlibus i el cruel Medont, de les àvides mans d’Eurímac i Antínous, i dels altres, tots aquells que, vergonyosament absent, tu mantens amb coses pagades al preu de la teva sang!  Irus el captaire i Melanti que mena el bestiar destinat a la mort, arriben, darrera infàmia afegida als téus mals.

Som en nombre de tres, indefensos: la muller sense forces, el vell Laertes i Telèmac, infant; amb paranys gairebé m’ha estat arrabassat fa poc temps, mentre es prepara per anar a Pilos, contra la voluntat de tots. Prego que els déus disposin que, en l’ordre natural dels fets, ell clogui els meus ulls i clogui els teus.

Malden per a això el guardià de bous, la vella dida, i el tercer, fidel en la cura de les aixolls immundes. Però Laertes, que ja és inútil en les armes, no pot tenir el reialme enmig de tants enemics. Només que visqui, per a Telèmac vindrà una edat de més vigoria. Però ara caldria, per a protegir-lo, l’auxili del pare. I jo no tinc forces per a treure els enemics del meu sostre. Vina de pressa, port i altar dels teus!  Tens un fill —i prego que encara el tinguis— que en els seus tendres anys havia d’aprendre les arts del seu pare. Pensa en Laertes!  Ell atura el darrer dia del seu destí, perquè puguis cloure-li els ulls. I jo, que era noia llavors que te n’anaves, per aviat que tornis, ja semblaré una vella.


Publi Ovidi Nasó.

Heroides. I. Penèlope a Ulisses.

La primera de les Heroides d’Ovidi, que hem transcrit, és una d’aquestes perles literàries que la literatura llatina ens ofereix. Es tracta, bàsicament, d’un recull de textos consistents en cartes enviades per heroines als seus companys absents: de Penèlope a Ulisses, de Fil·lis a Demofoont, de Briseis a Aquil·les, de Fedra a Hipòlit, d’Aradna a Teseu, de Medea a Jàson, etc.

La traducció al català que presentem és la que en van fer Anna Mª de Saavedra i Adela Mª Trepat, publicada a la Col·lecció Bernat Metge el 1927.

No obstant, aquesta no és la primera traducció de l’obra a la nostra llengua. Guillem Nicolau, capellà de la cort de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) i Joan I el Caçador (1387-1396) de Catalunya i Aragó és l’autor de la primera versió en català. La seva traducció consta al manuscrit 543 de la Bibliotheque Nationale de París. A més del text de les Heroides, hi ha una glossa de l’autor de cada una d’elles.

Josep-David Garrido i Valls n’ha fet l’estudi i, el 2002, va publicar a la revista Faventia l’article La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi, on, a part d’un estudi del citat còdex, presenta els textos de les glosses i la seva edició de la primera Heroida, la carta de Penèlope a Ulisses.

Presentem a continuació la Glossa de Guillem Nicolau a l’esmentada Heroida i el principi del seu text, remetent a l’interessat a l’article de Josep-David Garrido, ja que allí la trobarà enriquida per les seves notes i comentaris

Glossa:

[De Penòlope a Ulixes]

Penòlope, filla de Itari, tramès a Ulixes, marit seu, aquesta letra. Aquest Ulixes anà ab los altres grechs a la batalla de Troya e aquí stech .V. anys e més, que tornàs per altres .V. anys, car per ço com ell anà contra los temples dels déus quant Troya fo presa, fo condempnat per los déus que .X. anys anàs vagarós per la mar ans que tornàs a sa terra. Penòlope, muller sua, requesta per molts cortejadors, amonestà Ulixes que degua tornar e al·leguà moltes rahons.


Text:

Ulixes, jo Penòlope, muller tua, tramet a ta tardant aquesta letra; prech-te que no·m rescrives res, mas que vingues personalment tu, qui seràs letra consolatòria a mi.

Certes, Troya, odiosa a les dones gregues, és desguastada; e a penes Príam, rey de Troya, no és stat de tan gran proesa ne tota Troya volguera que quant aquell adúlter Paris anà en Grèçia ab lo seu navili fos offeguat en les aygües tempestuoses. Car si ho fos no aguera jagut en lo lit freda, desert; ne desemparada de tu me complanyet dels dies qui se’n van lonchs, ne la tela penjable lassara les mans vídues a mi volent enganar, amich de la nit longua.

Jamés no fo que no agués paor que los perills que jo imaginave que tu soferisses fossen pus greus que aquells que tu vertaderament soferies? Car certes, amor és cosa qui complex la persona de anceosa pahor. Jo imaginave que los cruels troyans irien contra tu, e tota ora que’m recordave del nom de Hèctor era temorosa. O quant algun recomptave que Antílocus, fill de Nèstor, era stat mort per Èctor, Antílocus era causa de la nostra pahor. O quant algú recomptava que Patroclus, nét de Meneu, era stat mort sots les falses armes, jo plorava pensant que, axí com la falsia de Patroclus no havia aguda victòria, los grechs qui van a engan porian freturar de aquella. O quant algun recomptava que Tricòlomus, fill de Èrcules 0 havia scalfada ab la sua pròpria sanch la lança de Sarpèndon, rey de Líçia, la mia ànçia era renovellada per la mort de Tricòlomus. A la fi, quisqui fo mort en les tendes dels grechs, los pits de mi, amant, eren pus frets que lo glaç.

Mas lo déu just ha bé provehït a la mia casta amor, car Troya és cremada lo meu marit stant sa e sàuul. Los grechs prínceps se’n són tornats, los altars fumen per los sacrificis e la presa de Troya és posada denant los déus de la nostra terre. Les dones porten graciosos dons per los seus marits sàuuls e aquells recompten com los fats dels troyans són stats vençuts per los fats dels grechs. Meravellen-se los vells justs e les donzelles temoroses; la muller scolta diligentment lo marit recomptant les batalles; e alscuns dels grechs, en la taula posada, mostrava les feres batalles e·n pintaven ab un poch de vi tota la ciutat de Troya, e pintaven com decorre per una part un flum qui ha nom Sinois e de la altra part era la terra Sigea, en la qual era l’alt palau del rey Príam, e com de la una part Exil·les tenia les sues tendes e Ulixes de la altra, e Hèctor alegra spaordí los cavalls de Axiles aquí tremesos per abeurar.

Nèstor vell havia recomptades totes aquestes coses a ton fill Thelèmaco, tramès [per] mi per a serquar tu, e Thelèmaco o recomptà a mi. Encare recomptà a mi com Resus e Dolon eren stats per armes morts, e com la un fo enganat per dormir e l’altre per frau tua o sua. Ulixes, qui ultra manera as oblidats los teus o en altra manera oblida-us los teus as gosat, as de nits trenchades les tendes dels troyans ab engan e as gosat ouçiure tants hòmens ensepms, ajudant a tu tan solament Diomedes.  Abans solies ésser discret e membrant de mi! Contínuament tremolar en los meus pits tro que tu stant vençador dien que est anat entre la companya anuga de Resus ab cavalls de gerra.

Mas a mi que m’aprofite si Troya és enderrochada per los vostres braços e que m’aprofite si allò és ara sol de terra, qui fo palau del rey Príam e mur primerament, si stich tal qual stava durant Troya e a mon marit és absent de mi, remoguda tota fi de retornar? Los murs de Troya enderrocats són en profit dels altres e dampnatge de mi, sola stant, los quals lo vençador, qui aquí habita ab bous catius, ja ha meses lla on Troya fo, sequadores ab falç, e la terra graça per la sanch dels troyans no del tot soterrats; són ferits ab aradons corbes e la erba cobre les cases rohïnoses. Tu, vençador, est absent, no puch saber qual és la causa de la tua trigua, que no véns, o en qual partida del món tu stàs, dur axí com a ferre.

Quisqui sia aquell que la sua nau stranya gir en aquests ribatges se’n va preguat per mi de tu de moltes coses. Letra scrita de la mia mà és liurada a aquest, la qual do a tu si·t veu en algun loch. Nós havem tramès a la çiutat de Pílon, qui són terres de l’antich Nèstor, les quals foren de Neleu, pare seu; e de Pílon no havem hoïda de tu fama serta, havem tramès a la ciutat de Sperten, la qual no sab veritat de tu. En quals terres habites o en qual loch tu, pererós, stàs luny de mi? Pus profitosament starian encare a mi los murs de Troya fets per Ffebus —yo, mesquina e leugera de seny, me’n fellonesch per ço de què havia abans desig—, sabria on batallaries e hauria pahor solament de batalles, e la mia querela seria ajustada a moltes altres quereles. Ara no sé de què haja pahor, però jo,  folla, he paor de totes coses e lo setgle ampla és en les mies ànçies. Yo penç que tots quants perills ha la mar e tots quants perills ha la terra sien causa de la tua trigua tan longua. Dementre que jo penç folament aquestes coses he penç quanta és la luxúria tua, e penç que pots ésser retengut per amor de alguna dona stranya; e per ventura recomptes a aquella que tu ames quant és rústica ta muller, qui no sab alre fer sinó obrar de lana. Yo sia enganada que no vingue ço que jo pens e aquest meu criminós pensament se’n vage en lo vent prim, e tu qui as libertat de retornar no vulles ésser absent de mi.

Ytarus, pare meu, ha manat a mi que·m partescha del lit viduu e maldiu contínuament. Les maldigue e les repte, cové que jo sia tua! Yo, Penòlope, seré muller de tu, Ulixes. Aquell, però, mogut per pietat mia e per les preguàries de mi casta és assueujat e tempra los seus manaments. Los hòmens de Diluxio e de Samii, o d’altre isla de Jaciatos, cortejadors qui són companya luxuriosa, corren a mi, que·m volrian per muller, e ells, no trobant qui·ls ho vet, regnen en lo teu palau, e les tues riqueses qui són nostres corades són discipades per ells. E què·t diré de Pisandre e de Pòlipo, e del cruel Medunça, e de les mans enuejoses de Oríniaco? E què·t diré dels altres, los quals, tu absent, nodries e provehïes legament ab riqueses gonyades ab la tua sanch? Hirus, pobre, e Menelan, dispensador e carniçer del bestiar menjador, a gran vergonya se acosten al teu dampnatge.

Tres som per comte flachs e sens força: la muller tua; Laertes, vell pare teu; e Talàmaco, infant. Aquell Telàmaco cuydà a mi ésser tolt d’aquests dies per aguayts, dementre que ell contra voluntat de tots volgué anar a la ciutat de Pílon. Jo prech que los déus vullen que, los morts anants per l’orde, aquell cahich tancha los meus uulls e los teus. Açò matex preguà lo pastor qui guarda los bous e la mia nodriça vella, e lo terç, qui és leyal, cura de la sutza picha dels porchs. Laertes, axí com aquell inútil per los anys, no pot tenir lo regne en mig dels enamichs. A Telèmacho vendrà ara fortedat vivent ell, mas entretant devia ésser defesa per ajudes de son pare. No he jo forçes ab les quals puxe jo gitar del palau los enamichs. Tu vingues tost, refugi e ajuda als teus! Un fill as; prech que sies tost, que en la sua joventut era instruïdor en les arts de son pare. Guarda Laertes, que ja vuymés tanqués los seus uulls, e sosté ja lo derrer dia de la sua vida. Certes, quant tu partist de mi jo era jova, encare que tu vingues fort tost semblaré a tu vella.


Heroides. I.

Ovidi. Traducció de Guillem Nicolau.

Edició de Josep-David Garrido i Valls.

Gabriel Ferrater i la identificació de Riba amb Ulisses

.

.

.

… un tema molt antic en Riba […] és la identificació amb Ulisses i, sobretot, amb aquell darrer episodi de l’Odissea […] de l’illa dels feacis a Ítaca, ell és portat per uns mariners feacis, i s’adorm. S’adorm, i arriba a Ítaca adormit.  [Riba] en el moment de l’exili […] podia identificar-se amb l’Ulisses adormit, amb l’Ulisses abandonat, sense cap mena de protecció ni de solidesa.

Gabriel Ferrater

La poesia de Carles Riba

Edicions 62. Barcelona, 1979

.

.

.

Vegeu:

El darrer trajecte d’Ulisses. El darrer freu, de Carles Riba

He navegat com Ulisses … Elegia VII. Elegies de Bierville. Carles Riba.

Carles Riba a “Mag Poesia”

.

.

 

.

Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater

Carles Riba

Carles Riba