Inici > Estudis de l'Odissea, Estudis de la Ilíada > Joan Teixidor, sobre la Ilíada i l’Odissea

Joan Teixidor, sobre la Ilíada i l’Odissea

 

Joan Teixidor

Joan Teixidor i Comes (Olot, Garrotxa, 8 d'abril de 1913 — Barcelona, 10 de gener de 1992)

El primer monument que ens roman d’aquest poble [Grècia] és la Ilíada, un poema de guerra, full of sound and fury. És un poema inquiet que la gent no  llegeix, no pas perquè sigui de lectura difícil, ans perquè intueixen amb raó que no els deixarà en pau. “El vertader subjecte, el centre de la Ilíada, és la força”, escriu Simone Weil. Durant anys hom ha escamotejat aquest element decisiu com si fos escandalós de destacar-lo, d’oferir-lo als comentaris de la gent. Una Grècia més a la Fénelon se satisfeia aburgesant les aventures d’Ulisses dins l’Odissea, insistint sobre la bona educació de Telèmac. La Ilíada, però, era com un caos desfermat, irresistible al bon gust. “Avui dia és impossible de comprendre els sentiments dels herois d’Homer”, va escriure Paul Valéry. Com molt justament nota Gabriel Germain, potser pertocava de tornar a descobrir aquesta lliçó de força que és el secret de la Ilíada a una generació que s’ha trobat davant les necessitats elementals, la fam, la set, el desig en brut, davant la pròpia nit interior i la mort violenta, la presó i el camp de concentració. Simone Weil és un d’aquests personatges a què Gabriel Germain al·ludeix. Perseguida, acaçada, morta al ple de la joventut, probablement va trobar conhort a les pàgines de la Ilíada, on la fatalitat pren un sentit sagrat definitiu.

Dins la Ilíada, la guerra és vista sense sentimentalisme, nua, com un fenòmen de la Natura. Homer no acluca els ulls per evitar de contemplar l’espectacle dels herois caiguts davant les muralles de Troia. Hom ha notat que, a la Ilíada, no hi ha cap ferida anatòmicament impossible. Tan exacte és el narrador. Podríeu molt ben imaginar, i a vegades ha estat dit, que això implica una certa crueltat en la visió, però Homer no insisteix pas en els detalls innecessaris. Homer anota, simplement, i les seves morts tenen sempre una noblesa neta. El seu esguard sempre és molt per damunt, la qual cosa, si no exclou uns ulls quasi tècnics, no implica, d’altra banda, una complaença morbosa. A més, aquest mateix esguard que se situa impàvid davant la mort, és el mateix que ens descriu l’esplendor de les armadures, la ira dels homes i la fúria dels cels tempestuosos. Tot viu i mor amb una simplicitat impressionant. Patrocle diu a Aquil·les: “Tu vares néixer de la Mirotejant, de la mar i dels turons inaccessibles. Per això la teva ànima és inexorable”. Aquil·les és un fill de deessa “al qual va mancar la llet humana”. El poema ha d’ésser comprès en aquesta implicació decisiva entre l’humà i el diví, en aquesta cruïlla en quê els déus de l’Olimp intervenen a les querelles dels homes i els homes esdevenen com déus per una empenta que els porta a la categoria d’herois, per llur areté, mot que entre els grecs té un sentit més sagrat que les nostres traduccions actuals no li poden donar. Heracles és l’heroi per antonomàsia. Els personatges de la Ilíada fan llur gargot tràgic per imitar-lo. “Els déus que són immortals i els homes que trepitgen la terra mai no seran d’una mateixa raça”, ens diu el poeta, però en la seva exaltació mateixa, en la seva malenconia, es pot entreveure aquesta confluència enigmàtica entre homes i déus, que dóna tot el sentit al poema.

Homer, amb aquestes pàgines de pura violència, amb aquest poema de la ira, va presidir l’educació grega durant segles. Quan Grècia ja no existia com a nació, a l’època de Roma i de l’Imperi d’Orient, els nois d’Alexandria i Antioquia encara eren nodrits amb aquesta llet aspra. Per aquestes ciutats que esmento, va caldre que l’Islam hi fes irrupció per a interrompre aquella venerable pedagogia. S’ho val d’insistir en aquest fet perquè ens pot donar la clau de molts aspectes de la Grècia clàssica. Encara que Homer ja fos llegit com a “antic”, tot i així la llengua era la mateixa, la vigorosa trepidació dels hexàmetres es mantenia i els déus i els herois no eren tan morts com perquè no fossin contemplats amb emoció palesa. Homer és a l’orígen del gran esforç per aregar els seus monstres i la seva por. Ell mateix ja pogué tenir consciència d’aquesta valor d’exorcisme continguda en els versos del poema. La mateixa fatalitat que s’aplica per a la descripció dels fets, li serveix per a reduir-los a llur determinació exacta. “Digues, per què plores i et planys en el fons de l’ànima escoltant la dissort dels argians i l’infortuni d’Ilió. Els déus el formaren amb llurs mans. Ells filaren la pèrdua d’aquests homes i, així, que el cant romangui per als homes que vindran.”

Si la Ilíada ens situa davant el primer treball dels homes per esdevenir ells mateixos, per fer prevaler allò que s’afiguren que és llur dret, l’Odissea, allunyant els déus de la contesa, ens mena en una situació humana completament distinta. L’Odissea és l’aventura, l’enginy humà aplicat a la transformació i a la coneixença. L’home ja és més responsable dels propis actes i els déus juguen un paper més a part. Hom ha notat que a la Ilíada apareixen les grans divinitats i que a l’Odissea, són més aviat les divinitats inferiors les que intervenen i juguen. Fet i fet, és innegable que, a l’Odissea, ja s’endevina el theos anaitos, “el déu no és responsable”, de Plató. Els déus comprenen els homes i en prenen pietat. Zeus, el déu de la destrucció, sense compassió envers els homes, que els ha creats per enfonsar-los dins la dissort, és substituït per la idea que ja s’anuncia en els primer versos de l’Odissea: “Com pot ésser que aquesta gent acusi els déus de la seva mort! Si els havíem de creure, dels déus vénen tots llurs mals; són ells, però, ells mateixos, els qui, descaminats per l’orgull, acreixen llur sofriment enllà de la mesura de llur destí”.

D’altra banda, l’Odissea és el poema del retorn a casa, de la tornada feliç, malgrat l’hecatombe final dels pretendents i de la vida difícil a la mar, al mig de les tempestes. Encara més difícil per les temptacions, pel cant de les sirenes, per Calipso, per les illes florides que sorgeixen pel camí. Difícil també a causa d’aquesta inquietud humana que ens mena a interrogar-nos, a davallar a l’Hades per veure la faç de la mort i salvar-nos amb aquesta visió. Tot incideix sobre unes preocupacions molt diferents de les que fan la grandesa bàrbara i elemental de la Ilíada. És lògic que s’hagi plantejat la qüestió de si aquests dos poemes pertanyen a la mateixa mà. Evidentment, un home pot escriure obres de caient diferent, sobretat amb l’interval dels quaranta anys que se situa entre la redacció definitiva de la Ilíada i l’Odissea. Fet i fet, l’erudició més recent es decanta per atribuir-los a mans diferents. Per a això cerca més suport en una anàlisi de l’actitud mateixa del poeta que no en circumstàncies estilístiques, que en aquest cas no resolen res. Hom ha notat, per exemple, que l’autor de la Iliada té sempre una visió panoràmica del paisatge. Ens parla, sobretot, dels alts cims, del cel lluminós, d’una mar hostil. És una visió d’home avesat a les muntanyes, que troba les seves imatges en la violència de les tempestes, en l’ample camí dels núvols i en l’errar incessant dels ramats. Mai no l’interessen els treballs dels homes, llur indústria, llur feina diària. Contràriament, l’autor de l’Odissea ens mena sempre per un paisatge molt menys agrest. Són valls, petits boscatges, fonts rialleres —els fons paisatgístics de les seves aventures són més amables. Insisteix molt en el que els homes fan, en llurs camins, oficis i cases. La mar, dins de les seves estrofes, ja és plenament navegable, malgrat els seus riscs i la seva aventura inacabable, a vegades simbòlica d’una aventura interior a la qual l’home es troba forçat per la pròpia inquietud. Totes aquestes diferències suggereixen sensibilitats distintes que, per a qualsevol que estigui avesat a llegir poesia, tenen una importància decisiva, i que expliquen que la idea dels dos poetes s’imposi com més va més.

Amb tot, el problema no està resolt i, si hi fem al·lusió, és més aviat per allò que hi ha d’evolució de l’ànima grega entre els dos poemes que no pas per embrancar-nos en una discussió inacabable que ja va tenir precedents en una alra discussió: la que feia negar l’existència mateixa d’Homer, bé que em penso que aquesta no mereix massa atenció, puix que la teoria d’una poesia popular sense autors no té gaires partidaris, en els nostres dies. El romanticisme, emportat pel seu deler de miracle, pogué somiar aquest poeta col·lectiu. Nosaltres, però, sabem que totes les formes populars recobreixen una forma culta degenerada per l’usatge o per la inèrcia. Els poemes homèrics, que foren redactats definitivament el segle VIII abans de la nostra era, aprofitaren, sens dubte, un fons poètic anterior. Per a adonar-se’n basta tenir en compte que es refereixen a fets històrics que daten de cinc segles abans, de l’època micènica. Però la coherència dels dos poemes, llur unitat de visió, llur totalitat expressiva, el món elemental que traeixen, demanen que una mà poderosa hagi conjugat els elements esparsos d’una tradició poètica que, tot i ésser summament important, mai no podria explicar el fet concret de les estrofes que ara llegim, no podria comprendre la unitat clamorosa que avui dia tenim en les mans, fins i tot fent compte de les interpolacions que poden haver desfigurat el text primitiu. Homer, o els dos Homers, cas que n’hi hagi dos, existiren realment, tot i que no ens hagi pervingut res de la peripècia concreta de la seva vida. És la por, l’escàndol de la creació, allò que a vegades ens fa imaginar, com a solucions més fàcils, el que només són fugides massa còmodes davant els fets.

 

Joan Teixidor.

Viatge a Orient (pàgs. 45 a 51).

 

 

Joan Teixidor.

Viatge a Orient.

Editorial Tàber. Barcelona, 1969.

 

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: