Inici > Ecos de l'Odissea, Ecos de la Ilíada > Lletra de Penèlope a Ulisses. Heroides d’Ovidi (I)

Lletra de Penèlope a Ulisses. Heroides d’Ovidi (I)


Aquesta lletra t’envia la teva Penèlope, Ulisses tardà. Però res no em responguis; vina tu mateix!

Ben cert, és caiguda Troia, odiada de les dones gregues; a penes valien tant Príam i Troia sencera. Oh, tant de bo aleshores, quan bogava cap a Lacedèmon en les seves naus, l’adúlter hagués estat cobert per unes aigües furioses!  Jo no hauria jagut, glaçada, en el llit abandonat; jaquida, no em planyeria dels dies lents a passar, i la tela penjada no em fatigaria les mans vídues, en voler enganyar la llargada de la nit.

¿Quan no he temut perills més greus que els veritables? L’amor és cosa plena d’anguniosa por. M’imaginava els troians que es llançarien furients contra tu. En sentir el nom d’Hèctor sempre em tornava pàl·lida. Si algú contava d’Antíloc vençut per l’enemic, Antíloc m’era causa de por; o bé si deia que el fill de Meneti havia caigut, revestit d’armes falses, plorava que l’engany pogués mancar de reeixida. Tlepòlem havia fet tèbia de la seva sang la llança lícia: amb la mort de Tlepòlem es renovà el meu neguit. En fi, qualsevol que caigués en el campament aqueu, el cor de la que t’estima n’era més fred que el glaç.

Però un déu just vetllà per l’amor pura. Troia és reduïda a cendres i el marit m’és salvat. Els cabdills argius han tornat; els altars fumegen. El botí estranger és presentat als déus pairals. Les joves mullers porten ofrenes plaents en acció de gràcies, pel retorn dels marits. Ells canten els destins de Troia vençuts pels llurs. Se n’espalmen els vells justiciers i les noies tímides. La muller és suspesa dels llavis del marit que parla. I algú, en la taula parada, mostra els combats ferotges, i amb una mica de vi pinta tot Pèrgam: «Per aquí passava el Simoent, aquesta és la terra sigea; aquí s’aixecava el palau magnífic del vell Príam; enllà acampava el fill d’Èac, enllà Ulisses; aquí el cos d’Hèctor mutilat esglaià els cavalls rabents.»

Tot això contà el vell Néstor al teu fill enviat a cercar-te, i ell a mi. També contà que Ressus i Doló caigueren pel ferro, i com l’un fou traït per la son, l’altre per l’engany. Gosares —oh massa i massa oblidadís dels téus!— arribar amb un pas nocturn al campament traci, i occir tants d’homes alhora, ajudat d’un de sol! El meu cor bategà de por fins que em digueren que, vencedor, havies travessat els rengles amics amb els cavalls ismaris.

Però ¿què em fa que Ílios hagi estat enderrocada pels vostres braços, i que allò que era muralla sigui ras, si resto com restava mentre Troia existí, i fins a la fi m’ha de mancar el marit absent? Per als altres és caiguda; només per a mi encara s’aixeca Pèrgam, que el vencedor que l’habita llaura amb el bou captiu. Allà on era Troia ja hi ha messes que tallarà la falç. La terra grassa treu ufana amb la sang frígia. Els ossos mig soterrats dels homes són remoguts per les arades corbes, l’herba amaga les cases enrunades. Vencedor, ets absent, i no m’és llegut de saber la causa de la teva trigança, i en quin lloc del món, inflexible, ets escondit.

Aquell que porta cap a aquestes platges una nau estrangera, se’n va assetjat de les meves preguntes i li és lliurada una lletra, per fer-te-la a mans si mai et veia, escrita amb els meus dits. Hem demanat a Pilos, terra nelea del vell Néstor; noves incertes han vingut de Pilos. Hem demanat a Esparta; Esparta també ignora la veritat.  ¿Quines terres habites i on, absent de nosaltres, et retardes?

Millor fóra que s’aixequessin encara les muralles de Febus! Lleugera, m’enfelloneixo contra els vots que he fet jo mateixa. Sabria on lluites i només temeria la guerra, i el meu plany s’aplegaria amb el de molts d’altres.

Quina cosa temo, no ho sé; però ho temo tot, insensata, i ample s’obre el camp per als meus neguits: tots els perills que té la mar, tots els de la terra em penso que són causes d’una tan llarga trigança. Mentre ingènuament tot això em fa por —tal és el vostre caprici!— pots ésser captiu d’una amor estrangera. Potser diràs que tens una muller pagesa, bona només per a impedir que les llanes siguin aspres. Que jo m’erri i aquesta acusació s’esvaeixi en els aires lleugers, i no pas que, lliure de tornar, vulguis ésser absent!

El meu pare Icari em força d’abandonar el llit de vídua, i sempre em retreu les meves dilacions inacabables. Que m’ho retregui tant com li plagui! Sóc teva, cal que sigui dita teva; sempre seré Penèlope, la muller d’Ulisses. El dobleguen això no obstant la meva pietat i els meus precs humils, i atempera la seva autoritat. Els de Duliqui i Same i els que ens dugué l’alta Zacintos, m’assetgen, pretendents, en munió insolent i manen en el teu palau sense que ningú se’ls oposi. Malmeten el meu cor i els teus béns. Que et diré de Pisandre, i de Pòlibus i el cruel Medont, de les àvides mans d’Eurímac i Antínous, i dels altres, tots aquells que, vergonyosament absent, tu mantens amb coses pagades al preu de la teva sang!  Irus el captaire i Melanti que mena el bestiar destinat a la mort, arriben, darrera infàmia afegida als téus mals.

Som en nombre de tres, indefensos: la muller sense forces, el vell Laertes i Telèmac, infant; amb paranys gairebé m’ha estat arrabassat fa poc temps, mentre es prepara per anar a Pilos, contra la voluntat de tots. Prego que els déus disposin que, en l’ordre natural dels fets, ell clogui els meus ulls i clogui els teus.

Malden per a això el guardià de bous, la vella dida, i el tercer, fidel en la cura de les aixolls immundes. Però Laertes, que ja és inútil en les armes, no pot tenir el reialme enmig de tants enemics. Només que visqui, per a Telèmac vindrà una edat de més vigoria. Però ara caldria, per a protegir-lo, l’auxili del pare. I jo no tinc forces per a treure els enemics del meu sostre. Vina de pressa, port i altar dels teus!  Tens un fill —i prego que encara el tinguis— que en els seus tendres anys havia d’aprendre les arts del seu pare. Pensa en Laertes!  Ell atura el darrer dia del seu destí, perquè puguis cloure-li els ulls. I jo, que era noia llavors que te n’anaves, per aviat que tornis, ja semblaré una vella.


Publi Ovidi Nasó.

Heroides. I. Penèlope a Ulisses.

La primera de les Heroides d’Ovidi, que hem transcrit, és una d’aquestes perles literàries que la literatura llatina ens ofereix. Es tracta, bàsicament, d’un recull de textos consistents en cartes enviades per heroines als seus companys absents: de Penèlope a Ulisses, de Fil·lis a Demofoont, de Briseis a Aquil·les, de Fedra a Hipòlit, d’Aradna a Teseu, de Medea a Jàson, etc.

La traducció al català que presentem és la que en van fer Anna Mª de Saavedra i Adela Mª Trepat, publicada a la Col·lecció Bernat Metge el 1927.

No obstant, aquesta no és la primera traducció de l’obra a la nostra llengua. Guillem Nicolau, capellà de la cort de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) i Joan I el Caçador (1387-1396) de Catalunya i Aragó és l’autor de la primera versió en català. La seva traducció consta al manuscrit 543 de la Bibliotheque Nationale de París. A més del text de les Heroides, hi ha una glossa de l’autor de cada una d’elles.

Josep-David Garrido i Valls n’ha fet l’estudi i, el 2002, va publicar a la revista Faventia l’article La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi, on, a part d’un estudi del citat còdex, presenta els textos de les glosses i la seva edició de la primera Heroida, la carta de Penèlope a Ulisses.

Presentem a continuació la Glossa de Guillem Nicolau a l’esmentada Heroida i el principi del seu text, remetent a l’interessat a l’article de Josep-David Garrido, ja que allí la trobarà enriquida per les seves notes i comentaris

Glossa:

[De Penòlope a Ulixes]

Penòlope, filla de Itari, tramès a Ulixes, marit seu, aquesta letra. Aquest Ulixes anà ab los altres grechs a la batalla de Troya e aquí stech .V. anys e més, que tornàs per altres .V. anys, car per ço com ell anà contra los temples dels déus quant Troya fo presa, fo condempnat per los déus que .X. anys anàs vagarós per la mar ans que tornàs a sa terra. Penòlope, muller sua, requesta per molts cortejadors, amonestà Ulixes que degua tornar e al·leguà moltes rahons.


Text:

Ulixes, jo Penòlope, muller tua, tramet a ta tardant aquesta letra; prech-te que no·m rescrives res, mas que vingues personalment tu, qui seràs letra consolatòria a mi.

Certes, Troya, odiosa a les dones gregues, és desguastada; e a penes Príam, rey de Troya, no és stat de tan gran proesa ne tota Troya volguera que quant aquell adúlter Paris anà en Grèçia ab lo seu navili fos offeguat en les aygües tempestuoses. Car si ho fos no aguera jagut en lo lit freda, desert; ne desemparada de tu me complanyet dels dies qui se’n van lonchs, ne la tela penjable lassara les mans vídues a mi volent enganar, amich de la nit longua.

Jamés no fo que no agués paor que los perills que jo imaginave que tu soferisses fossen pus greus que aquells que tu vertaderament soferies? Car certes, amor és cosa qui complex la persona de anceosa pahor. Jo imaginave que los cruels troyans irien contra tu, e tota ora que’m recordave del nom de Hèctor era temorosa. O quant algun recomptave que Antílocus, fill de Nèstor, era stat mort per Èctor, Antílocus era causa de la nostra pahor. O quant algú recomptava que Patroclus, nét de Meneu, era stat mort sots les falses armes, jo plorava pensant que, axí com la falsia de Patroclus no havia aguda victòria, los grechs qui van a engan porian freturar de aquella. O quant algun recomptava que Tricòlomus, fill de Èrcules 0 havia scalfada ab la sua pròpria sanch la lança de Sarpèndon, rey de Líçia, la mia ànçia era renovellada per la mort de Tricòlomus. A la fi, quisqui fo mort en les tendes dels grechs, los pits de mi, amant, eren pus frets que lo glaç.

Mas lo déu just ha bé provehït a la mia casta amor, car Troya és cremada lo meu marit stant sa e sàuul. Los grechs prínceps se’n són tornats, los altars fumen per los sacrificis e la presa de Troya és posada denant los déus de la nostra terre. Les dones porten graciosos dons per los seus marits sàuuls e aquells recompten com los fats dels troyans són stats vençuts per los fats dels grechs. Meravellen-se los vells justs e les donzelles temoroses; la muller scolta diligentment lo marit recomptant les batalles; e alscuns dels grechs, en la taula posada, mostrava les feres batalles e·n pintaven ab un poch de vi tota la ciutat de Troya, e pintaven com decorre per una part un flum qui ha nom Sinois e de la altra part era la terra Sigea, en la qual era l’alt palau del rey Príam, e com de la una part Exil·les tenia les sues tendes e Ulixes de la altra, e Hèctor alegra spaordí los cavalls de Axiles aquí tremesos per abeurar.

Nèstor vell havia recomptades totes aquestes coses a ton fill Thelèmaco, tramès [per] mi per a serquar tu, e Thelèmaco o recomptà a mi. Encare recomptà a mi com Resus e Dolon eren stats per armes morts, e com la un fo enganat per dormir e l’altre per frau tua o sua. Ulixes, qui ultra manera as oblidats los teus o en altra manera oblida-us los teus as gosat, as de nits trenchades les tendes dels troyans ab engan e as gosat ouçiure tants hòmens ensepms, ajudant a tu tan solament Diomedes.  Abans solies ésser discret e membrant de mi! Contínuament tremolar en los meus pits tro que tu stant vençador dien que est anat entre la companya anuga de Resus ab cavalls de gerra.

Mas a mi que m’aprofite si Troya és enderrochada per los vostres braços e que m’aprofite si allò és ara sol de terra, qui fo palau del rey Príam e mur primerament, si stich tal qual stava durant Troya e a mon marit és absent de mi, remoguda tota fi de retornar? Los murs de Troya enderrocats són en profit dels altres e dampnatge de mi, sola stant, los quals lo vençador, qui aquí habita ab bous catius, ja ha meses lla on Troya fo, sequadores ab falç, e la terra graça per la sanch dels troyans no del tot soterrats; són ferits ab aradons corbes e la erba cobre les cases rohïnoses. Tu, vençador, est absent, no puch saber qual és la causa de la tua trigua, que no véns, o en qual partida del món tu stàs, dur axí com a ferre.

Quisqui sia aquell que la sua nau stranya gir en aquests ribatges se’n va preguat per mi de tu de moltes coses. Letra scrita de la mia mà és liurada a aquest, la qual do a tu si·t veu en algun loch. Nós havem tramès a la çiutat de Pílon, qui són terres de l’antich Nèstor, les quals foren de Neleu, pare seu; e de Pílon no havem hoïda de tu fama serta, havem tramès a la ciutat de Sperten, la qual no sab veritat de tu. En quals terres habites o en qual loch tu, pererós, stàs luny de mi? Pus profitosament starian encare a mi los murs de Troya fets per Ffebus —yo, mesquina e leugera de seny, me’n fellonesch per ço de què havia abans desig—, sabria on batallaries e hauria pahor solament de batalles, e la mia querela seria ajustada a moltes altres quereles. Ara no sé de què haja pahor, però jo,  folla, he paor de totes coses e lo setgle ampla és en les mies ànçies. Yo penç que tots quants perills ha la mar e tots quants perills ha la terra sien causa de la tua trigua tan longua. Dementre que jo penç folament aquestes coses he penç quanta és la luxúria tua, e penç que pots ésser retengut per amor de alguna dona stranya; e per ventura recomptes a aquella que tu ames quant és rústica ta muller, qui no sab alre fer sinó obrar de lana. Yo sia enganada que no vingue ço que jo pens e aquest meu criminós pensament se’n vage en lo vent prim, e tu qui as libertat de retornar no vulles ésser absent de mi.

Ytarus, pare meu, ha manat a mi que·m partescha del lit viduu e maldiu contínuament. Les maldigue e les repte, cové que jo sia tua! Yo, Penòlope, seré muller de tu, Ulixes. Aquell, però, mogut per pietat mia e per les preguàries de mi casta és assueujat e tempra los seus manaments. Los hòmens de Diluxio e de Samii, o d’altre isla de Jaciatos, cortejadors qui són companya luxuriosa, corren a mi, que·m volrian per muller, e ells, no trobant qui·ls ho vet, regnen en lo teu palau, e les tues riqueses qui són nostres corades són discipades per ells. E què·t diré de Pisandre e de Pòlipo, e del cruel Medunça, e de les mans enuejoses de Oríniaco? E què·t diré dels altres, los quals, tu absent, nodries e provehïes legament ab riqueses gonyades ab la tua sanch? Hirus, pobre, e Menelan, dispensador e carniçer del bestiar menjador, a gran vergonya se acosten al teu dampnatge.

Tres som per comte flachs e sens força: la muller tua; Laertes, vell pare teu; e Talàmaco, infant. Aquell Telàmaco cuydà a mi ésser tolt d’aquests dies per aguayts, dementre que ell contra voluntat de tots volgué anar a la ciutat de Pílon. Jo prech que los déus vullen que, los morts anants per l’orde, aquell cahich tancha los meus uulls e los teus. Açò matex preguà lo pastor qui guarda los bous e la mia nodriça vella, e lo terç, qui és leyal, cura de la sutza picha dels porchs. Laertes, axí com aquell inútil per los anys, no pot tenir lo regne en mig dels enamichs. A Telèmacho vendrà ara fortedat vivent ell, mas entretant devia ésser defesa per ajudes de son pare. No he jo forçes ab les quals puxe jo gitar del palau los enamichs. Tu vingues tost, refugi e ajuda als teus! Un fill as; prech que sies tost, que en la sua joventut era instruïdor en les arts de son pare. Guarda Laertes, que ja vuymés tanqués los seus uulls, e sosté ja lo derrer dia de la sua vida. Certes, quant tu partist de mi jo era jova, encare que tu vingues fort tost semblaré a tu vella.


Heroides. I.

Ovidi. Traducció de Guillem Nicolau.

Edició de Josep-David Garrido i Valls.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: