Inici > Estudis de l'Odissea > Carles Riba. Pròleg a la seva primera traducció de l’Odissea (“Designi del traductor”)

Carles Riba. Pròleg a la seva primera traducció de l’Odissea (“Designi del traductor”)

DESIGNI DEL TRADUCTOR


 

 

I


S’ha fet l’observació, plena de bon seny crític, que el mètode per traduir Homer és una qüestió purament relativa. Cada època ha preferit un Homer, d’acord amb el gust i els hàbits poètics en boga: ufanós de conceptes, o artificiosament polit, o oratori, o primitiu, o àdhuc sumisament escolar.

S’ha aplicat, en vertir una obra poètica, un aforisme esdevingut corrent en aules i en elogis: traduir és fer parlar a tal autor com ell mateix hauria parlat en la nostra època i en la nostra llengua.

Però afermades les teories idealistes de l’estil, potser caldria invertir la fórmula. Només que no totes les llengües ni tots els traductors poden gosar-ho. I dir: si traduir no pot ser sinó recrear, substituim-nos, doncs, a tal autor, creant en la nostra llengua, però talment en el seu temps.

Donem a Pope el que és de Pope, ha dit Xènius. Sí, però abans cal haver donat a Homer tot allò que és d’Homer. I és inútil per ventura de fer-se una fantasma de l’arqueologia, allí on no hi ha sinó una mera i pura qüestió d’estil.

I més a Catalunya, on la nostra llengua, vetusta i ritual alhora que indefinidament plasmable encara, apta per a tots els artificis ensems que per a totes les ingenuitats, popular i palaciana; i la nostra poesia, tradicional i encara novella, tendint a alliberar-se de barroques ornamentacions, i de vaguetats romàntiques, i de deliqüescències simbolistes, per tornar a l’expressió directa, simple, precisa i noble, imposen com enlloc més al traductor d’Homer un deure de màxima fidelitat a Homer, amb una garantia suplementària de màxima fidelitat a la nostra llengua i, si no ben bé a la nostra època, almenys a l’època a la qual aspirem.

 

II


Essent per al traductor aquesta fidelitat a Homer una prèvia comanda ineludible, la qüestió de la forma mètrica a donar a la seva versió es resolia sola. Tot vers que no reunís caràcters paral·lels als de l’hexàmetre homèric constituïa un desviament estilístic; àdhuc el bell hendecasíl·lab blanc, que si una tradició èpica podia invocar, no era pas entre nosaltres, sinó dins la germanor de les llengües neo-llatines. L’hexàmetre assajat pel mateix traductor en una versió de les deu èglogues de Virgili, augurava, ben segur que simplement a la seva inexperiència, dificultats força més riscoses d’eludir o resoldre en Homer que no pas en el seu alexandrinitzat imitador llatí.

En un moment de descoratjament, es decidí, doncs, per la pura prosa, que almenys salvava la contarella si s’havia de perdre fos com fos el cant.

Però a penes fressats els inicis, sempre accessòriament enutjosos en una versió; a mesura que el traduir anava esdevenint per al traductor allò que després fou plenament i apassionadament, ja que massa sovint no del tot feliçment, una gran festa d’estil —i poc cosa més alta ambicionaria que fos per al seu lector la lectura— sota la ploma se li anaven congriant, amb independència d’ell mateix, petites entitats rítmiques cada vegada més poderoses, més freqüents i diria que més tentaculars.

Davant la temible perspectiva d’una prosa rítmica, aleshores el traductor es decidí a una provatura mètrica; sostingut per la convicció, que guarda, que provatura reeixiria al cap i a la fi la versió total, com sempre ha estat tota versió d’Homer, i més en mans de qui tan lluny està de posseir les necessàries condicions.

D’un estudi més atent de les versions maragallianes dels Himnes homèrics, nasqueren aleshores algunes experimentacions, precioses per al traductor, i provades de resumir en uns certs articles del seu íntim Jordi March.

 

III


 

Segons una concepció profunda dels grecs —s’hi deia— el ritme és l’element mascle de la música, com qui diu de tota obra viva del món. Tal com l’actuació paterna no acaba en la generació, sinó que es continua en l’autoritat, el ritme és en l’obra l’ordre mateix.

L’autoritat paterna es funda en la consciència de la paternitat: el ritme en la consciència de l’obra. Alguna cosa d’inefable, per tant, com tot el que és espiritual; però de la qual també la presència viva, o l’absència, se’n senten intuïtivament i de bell antuvi.

Perxò no hi ha vers en sí vivent ni mort, encarcarat ni flexible, ni tan sols tradicional ni novell.

Des d’aquest punt de vista, doncs, s’ha pogut proclamar (Vossler) que tot vers, que tota unitat de versos és un individu. És a dir, un ritme. És a dir, alguna cosa en darrer cas irreductible a síl·labes, accents i cesures.

Ara, el ritme no és la mesura, com tot sovint hom confon. Com senyor i esclau, el ritme es fa sempre servir per la mesura, però adés van junts, adés ne prescindeix si vol.

Aquesta servitud de la mesura envers el ritme, consisteix a fer-li de fonament físic. Gosaríem dir: la mesura és la fesomia del ritme. Vet aquí com, i per què, i solament com i per què un vers pot ser comptable.

Físicament, per tant, l’esperit, per crear un ritme, no pot demanar a un llenguatge més del que aquest llenguatge li podrà oferir. L’oïda grega copsava una diferència de quantitat entre unes síl·labes i altres: una síl·laba dita llarga, sonava doble estona que una síl·laba dita breu. A base d’aquesta percepció, els grecs pogueren mesurar llurs versos per peus, que no eren sinó la repartició dels valors dintre el compàs.

L’oïda catalana, per la seva banda, copsa síl·labes tònicament accentuades, i síl·labes que no ho són. L’accent tònic, més enèrgic en les nostres llengües que en les llengües antigues, marca, doncs, l’altre dels dos factors indispensables de la mesura, o sigui la percussió dels temps forts.

No hi ha, així, inferioritat rítmica del català enfront del grec: es tracta simplement de dos serveis diversos, que caldria que anessin junts. Per això el músic grec completava l’obra del poeta afegint-hi una accentuació; al músic català li resta, inversament, la tasca de repartir els temps.

Per cercar la correspondència de metres, pot concloure’s una llei fonamental: a cada temps fort dels peus grecs, el català farà correspondre una síl·laba tònicament accentuada; altres tantes síl·labes àtones ocuparan el lloc dels temps febles.

Ara, partint de l’axioma que, un hexàmetre, o sigui sis mesures, voldrà primordialment dir en català un vers de sis accents —dues lleis, en apariència contradictòries, de l’accent català es presentaven.

Segons l’una, tan poderosament cau el to sobre una síl·laba, que les circumdants resten com a la penombra; així les síl·labes àtones no poden tenir cap valor rítmic positiu.

Segons l’altra, no tolerant-se, d’instint, més de dos elements àtons seguits, s’introdueixen accents secundaris, amb tendència a fer tònica una síl·laba sí i una síl·laba no.

L’autor de la versió dels Himnes homèrics aspirà, no sense oscil·lacions, a harmonitzar en el seu vers tots dos principis, harmonia que té un fonament obvi: tot vers, com a carcassa que és d’una música absent, vol ser dit amb èmfasi, batent la mesura, cantant-lo, per dir-ho d’un cop i noblement. Llavors l’accent tònic català sona amb tota la seva magnífica robustesa, i àdhuc en els llocs on és secundari manté el seu dret com a sobirà de la nostra rítmica.

 

IV

 

Més pregonament intuí encara el gran Maragall. En Homer, l’hexàmetre constitueix una mesura, però no precisament un ritme, com ve a ser en Virgili. Pensi’s també en l’alexandrí clàssic francès: cada vers és per sí un ordre, com ho és, en un grau anterior, l’hemistiqui, com ho és, en un grau posterior, l’estrofa; alguna cosa, doncs, com una arquitectura.

En Homer, en canvi, tot flueix: és una llarga correntia rítmica que, com una deu viva, per dir-ho així va rajant a bell doll de sí mateixa. No és, no, la juxtaposició bàrbara, sinó la inlassable successió, lenta i segura. El vers, aquí, sembla no tenir-hi altra cosa a fer que senyalar la petja igual de l’instant per damunt.

I no obstant, els traductors massa oblidaven, traduint, això que llegint no podien sinó sentir. Qui en vers, qui en prosa, tots se n’anaven a arquitecturar, a col·locar immòbil dins l’arrodonit període lògic (diuen) allò que no és sinó escoladís.

No així en Maragall.

I per això —restringint-nos de bell nou al metre— més que hexàmetres el nostre poeta traduí una música d’hexàmetre. No es necessitava més per salvar l’essencial: és a dir, perquè l’ample vers de sis mesures comandés i guiés directament la mateixa evolució del pensament, i la sentència en què cerca d’expressar-se.

I tal com Homer, pel mateix que dèiem del seu ritme, no fa en últim cas sinó una pomposa, inacabable teoria dactílica, que comporta, com ni adonant-se’n, el recurs de l’encavallament, així el seu traductor pot recórrer a un encavallament mètric, i donar hexàmetres aguts, compensant la síl·laba que manca amb les síl·labes àtones inicials del vers següent, o bé amb la força mateixa de l’accent final (cosa de la qual trobaríem un paral·lel en el mateix hexàmetre homèric, on el temps doble final pot reduir-se a temps breu, compensant-se potser amb una pausa que la veu fes en acabar el vers).

 

V

 

L’autor d’aquesta versió de l’Odissea creia necessàries algunes indicacions sobre la mètrica seguida —baldament només fos com a guia per a la lectura. Però no gosaria parlar del to i l’arranjament mateixos de l’estil. En això s’abandona a la bona voluntat de la crítica, prou apta ja entre nosaltres per no ser ni massa precipitada ni massa primotera.

Només dirà, que, en fer la seva versió, no ha pensat en els arqueòlegs, per als quals tota versió seria esgarriadora, ni en els hel·lenistes, per als quals seria un mal negoci; no ha somiat tampoc en una divulgació, cosa que quan s’ha fet ha exigit adaptacions i àdhuc mutilacions o refundicions que contradirien el seu designi essencial de fidelitat.

Ans ha fantasiat que el llibre esdevingués per uns dies el company d’aqueixa part del públic català, anònima però selecta, i cada dia més nombrosa, capaç de passar per sobre accidentals dificultats d’al·lusions a fetes i objectes de tres mil anys enllà, per tal d’oferir a la seva imaginació un espectacle opulent amb les aventures d’Ulisses.

Com, més íntimament, ha vist compensades de manera inefable les llargues fatigues de la tasca, si mai el poema per ell nostrat obrés com a estímul sobre la imaginació dels que cada dia amb major glòria honoren Catalunya en la seva parla. Fent vots perquè d’entre ells surti aviat qui escometi l’empresa tan fàcilment assolible de superar aquesta versió amb una nova versió.

 

Carles Riba

Odissea (Pròleg)

 

 

Paradoxalment, qui va escometre l’empresa tan fàcilment assolible de superar aquesta versió amb una nova versió” fou el propi Riba, anys després.

 

 

Homer

Odissea

Traducció de Carles Riba

Editorial Catalana

Barcelona, 1919

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: