Inici > Ecos de l'Odissea > Salvador Espriu com a Ulisses ja vell i que encara la mort

Salvador Espriu com a Ulisses ja vell i que encara la mort

.

.

.

HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL

..

 

.

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985)

Camino l’últim solc, després vindrà el desert.

Sota claríssims cels, escolto com el vent

em diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»

Seran temps de repòs, i em decanto a mirar

per darrera vegada la llum d’un llarg ponent.

Ara, sense cap por, tot sol, m’allunyaré,

nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

 

.

Salvador Espriu

Les hores

.

.

Referents a l’Odissea:

.

.

Ulisses li diu a Polifem:

“Cíclop, ¿em preguntes el meu nom gloriós? Jo te’l diré. […] Ningú és el meu nom i Ningú m’anomenen la mare i el pare i tots els altres companys”.

Odissea, IX, 364-365. Traducció de Joan Alberich i Mariné

.

.

Tirèsias, en el regne dels morts, diu a Ulisses:

“…Tu […] tornaràs a casa malament i tard en una nau aliena, després d’haver perdut tots els companys. A casa teva, també hi trobaràs desgràcies: uns homes insolents, que devoren els teus béns i pretenen la teva esposa divinal oferint-li obsequis de noces. No obstant això, quan tornaràs, et venjaràs dels seus actes violents. Després d’haver llevat la vida als pretendents dins el teu palau, mitjançant un engany o obertament amb el bronze punxegut, aleshores agafa un rem ben manejable i vés-te’n fins que arribis a pobles que no coneixen la mar ni tasten el menjar assaonat amb sal. Tampoc aquests pobles tenen notícia de les naus de proes rogenques ni dels rems manejables, que són les ales de les embarcacions. Et donaré un senyal ben clar, que no has d’oblidar mai. Quan un altre caminant, en topar-se amb tu, et digui que portes una ventadora [1] a l’espatlla gloriosa, llavors clava a terra el rem manejable i fes sacrificis esplèndids al sobirà Posidó, un moltó, un brau i un garrí que ja munti les truges, retorna cap a casa i ofereix hecatombes sagrades als déus immortals, que posseeixen el cel espaiós, a cadascun d’ells en el lloc que li pertoqui. A tu, lluny de la mar, t’arribarà una mort molt suau, la qual et llevarà la vida quan estiguis gaudint d’una vellesa plaent, i, al teu voltant, la gent serà feliç. Tot el que et dic és veritat”.

[1]: Eina agrícola en forma de pala, emprada per a ventar el gra.

Odissea, XI, 113-137. Traducció de Joan Alberich i Mariné.

..

Comentari, a càrrec d’Enric Sòria:

.

.

Enric Sòria

Enric Sòria (Oliva, la Safor, 1958)

El poema consta de vuit alexandrins de ritme iàmbic aparellats per la puntuació i el sentit, que al seu torn formen dos blocs de quatre versos. Cada vers, tret d’un, té una cesura ben marcada en la sisena síl·laba, i tots acaben en vers agut, amb notable predomini de la vocal e tancada. Se n’exceptuen el primer vers de cada bloc de quatre, que acaba en ar, i el últim del primer bloc, que és el vers central del poema, ja que en ell se’ns diu qui és l’home que ens parla: aquell que va guanyar el nom de Ningú.

Es tracta, docs, d’un poema breu, de factura clàssica, extraordinàriament articulat i travat. A pesar de l’agilitat dels iambes, les pauses de la puntuació i la sòlida estructuració del conjunt, sumades a la cadència reflexiva de la veu, donen una impressió de serenitat lapidària, només trencada, o qüestionada, per la nota inquietant de l’últim vers. Aquest, amb les repeticions intensificadores i l’aliteració final, és un vers de veres poderós. D’altra banda, amb l’equivalència final entre nitDéu, ens revela finalment de què (o fins on) ens estava parlant aquest poema i quina mena de desert és el que Ningú ha de travessar. El final, més que concloure, obri el poema, amplia el seu sentit i ens deixa una sensació inconcreta de vastedat i de perill (amb la incertesa dels tractes amb la mort o amb el profund déu de l’interior de l’home) i alhora de resolució. Abans d’arribar-hi, la qualitat marmòria dels versos anteriors, tan evident en el to adolorit, però serè, o distanciat, de l’inici (“Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar”) és la que marca el to i impregna la lectura. El temps de repòs final es preludia en aquesta guanyada serenitat de la veu que es disposa a seguir, sense por, el camí.

Per a entendre millor el poema, convé recordar que, com passa sovint en la poesia d’Espriu, forma parella amb un altre, l’immediat anterior, que n’amplia i, en certa manera, n’aclareix les implicacions. Transcric, doncs, els versos pertinents: “Oblido dolçament les ones i les hores, / i la por de morir m’esdevé una tranqui·la / mirada de caminant molt cansat a la porta / de l’hostal silenciós i càlid de la nit. / Enllà quedava la remor de les amples aigües, / em criden al repòs del profund desert, / el meu maligne nombre se salva en la unitat.”

Com veiem, la situació i les expectatives d’aquest Ulisses no són exactament les de l’heroi de l’Odissea, ni cal que ho siguen, ja que només es tracta d’una contrafigura de l’autor. De l’heroi homèric importen el seu nom, Ningú, i el seu llarg viatge lluny del mar; un viatge que, en ser l’acompliment d’un destí conegut, és també un itinerari conscient cap a la mort. L’Ulisses d’Homer ha d’arribar a un lloc on no coneixen el mar. El Ningú del poema ha arribat a un punt en què ja no el recorda. El viatge és interior, com el seu Déu. Allí on acaben els solcs dels sembrats, l’ombra dels homes, comença el regne inhòspit del desert (a Egipte, el desert d’Occident és “la terra que estima el silenci”, el país de la mort). En el seu viatge, Ulisses ha guanyat el seu nom, ja és Ningú, i ha guanyat també el coratge per iniciar l’última travessia, després d’acomiadar-se de la darrera llum. Les aspres sibil·lants de l’últime vers ens avisen que el repòs que el profund desert promet ha se ser conquerit a través “de la sorra i de la set”. Només així el “maligne nombre” quedarà salvat (alhora anihilat i resolt) en la unitat última. Allà on les paraules U Tot, com ÉsserNo-res, són intercanviables.

 

.

Enric Sòria

Vora el desert nocturn. “Ho voldria dir amb uns llavis de vell”. 2003.

Inclòs a “En el curs del temps”.


.

Salvador Espriu

Cementiri de Sinera. Les Hores. Mrs. Death.

Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 2003-

ISBN: 9788429753950

.

Homer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de Joan Alberich i Mariné.

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

Enric Sòria - En el curs del tempsEnric Sòria

En el curs del temps

Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana

Editorial Moll, Palma (Mallorca) 2010

ISBN: 9788427311176

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: