Carles Riba sobre la “qüestió homèrica”

La qüestió homèrica ha fet córrer rius i més rius de tinta. En algun moment ens hi referirem, encara que sigui puntualment.

Volem ara, només, aportar una breu reflexió de Carles Riba entorn d’aquest assumpte.

 

 

LA RESURRECCIÓ D’HOMER

 

 

La crítica romàntica, amb tota la seva fúria d’alliberació, no ha sabut ser mai ben lliure; amb tot el seu fervor idealístic, no ha pogut emprar armes sinó dins de mesquins racons de la immensa realitat. El nou-cents no hauria canviat gaire cosa, tanmateix, si no hagués retrobat allò que és la llibertat única de pensament: l’adhesió sincera a la descoberta nova, però sense renunciar a l’agilitat de fer un pas avant —o dos passos enrera— quan s’esdevindrà la descoberta novíssima. Per dir-ho amb un terme de filosofia catalana: la ironia.

Vegeu, si no, la qüestió d’Homer. A base de tres, quatre famoses troballes, idealitzant hom arribà a erigir la producció èpica com una màquina de moviments constants, determinats; grans mots amb majúscula n’eren les rodes impalpables: Poble, Raça, Consciència nacional i així més; una divina abstracció, la Natura, en movia els ressorts —esclava ella de la màquina, tanmateix.

Les epopeies homèriques hagueren també d’entrar en el sistema; hom torçà, hom tallà per això el que calgués. L’«orb de Quios rocosa», no era ja doncs sinó una bella fantasma.

Què hi feu que aviat es descobrís que, per exemple, l’Ossian no era sinó una mistificació? El mal ja era fet. La reparació no era possible sinó dins el mateix ordre del pecat: per camins d’arqueologia, per cruïlles de filologia, altra vegada rigorosament.

M. Victor Bérard acaba d’exposar entre nosaltres les seves constatacions en un camp de recerca ben real: l’itinerari d’Ulisses. Arbres, roques, aigües, tot perdura ací i allà del Mediterrani etern com en els dies del sofert navegador d’Ítaca. Uns ulls individuals havien així vist i detallat. Si la imaginació donà vida humana al detall de la geografia, no en perdè però el sentit precís.

No el símbol vague, doncs, l’home fonent la seva vida amb la de les coses, sinó vestint les coses de forma i vida humanes. Un pur arbitrarisme, que és com dir una màxima llibertat absolutament concreta per no emanar sinó de concrets individus: el més alt —Homer.

Ell ressuscita en el nou-cents, després d’un segle de mort. Qui ara tot just ens repetia el bon anunci, M. Bérard, passava per alt, somrient, tota prova que no fos positiva. Cloïa la seva recerca geogràfica, però enllà, irònicament, s’obria una altra mar infinita a aquests Ulisses de l’erudició: les fonts homèriques.

No hi vol dir res. L’expiació s’és acomplida. Homer ha ressorgit amb un valor pujat: ara el sabem ordenant els seus poemes amb plena consciència d’artista, «assegut a la seva taula de treball, amb la seva biblioteca a l’esquena». Ara estem segurs que aquella sàvia disposició de l’Odissea, preparant l’escena en què Ulisses comencia cantar ell mateix les seves aventures, no és pas —i així s’havia gosat dir— que un traçut compilador hagués fet passar tots els verbs de la terça persona a la primera persona.

Ara Homer, per exemple, ens explica millor Goethe —qui sense gairebé adonar-se’n no es resignava tanmateix a renunciar a un Homer de carn i ossos; i així mateix, Goethe ens explica millor Homer.

Carles Riba

 

Carles Riba

Obres completes. II. Assaigs crítics.

Introducció de Giuseppe E. Sansone

Edició a cura de J.Ll. Marfany.

clàssics catalans del segle xx

edicions 62, barcelona, 1967