Inici > Borges > Penèlope posa a prova Ulisses. “Un escolio”, de Jorge Luis Borges

Penèlope posa a prova Ulisses. “Un escolio”, de Jorge Luis Borges

.

.

I al seu torn li digué la molt discreta Penèlope:

—Home estrany, no és pas que em faci valer ni et desdenyi

ni que massa m’admiri: prou bé recordo com eres 

quan d’Ítaca vas partí’ en un vaixell de llarga remada.

Doncs obeeix i prepara-li un llit massís, Euriclea,

dins la sòlida cambra: vull di’ el que en persona va fer-se;

tot ben parat, amb pells i abrigalls i tapissos brillosos.

Deia ella, provant el su marit; però Ulisses,

genegant sota el feix, digué a l’esposa fiada:

—Dona, el que has dit certament és una paraula aflictiva.

¿I qui m’ha tret de lloc el meu llit? Seria difícil,

àdhuc pel més expert, si un déu mateix no venia,

que fàcilment, volent-ho, podrà canviar-lo d’estatge.

Ara, mortal, no en viu cap, ni que estigui ple de jovença,

que en un no re el sollevés, car hi ha una marca secreta

en el treball d’aquest llit: vaig maldar-hi jo, sense ajuda.

Dins el recinte creixia un oliu de fulla estirada,

alt i esponerós, cepat com una columna.

Doncs a l’entorn hi vaig fer la cambra, fins a enllestir-la,

tota amb cantals espessos i ben sostrada per sobre

i vaig posar-hi uns batents reforçats, que cloïen ben justos.

Fou llavors que vaig tondre l’oliu de la fulla estirada

i, ja tallat, vaig polir d’arrel la soca amb el bronze,

bé i amb un gran art, i vaig adreçar-la a llinyola,

convertint-la en un petge, i vaig tot clavillar-ho a barrina.

I, començant per aquest, vaig muntar-hi el llit i, en tenir-lo

llest, vaig anar -lo incrustant de plata i d’or i de vori.

I vaig estendre-hi cingles d’un cuiro vermell que fulgia.

Veus que t’he palesat el nostre senyal; però ignoro,

dona, si el nostre llit continua ferm o si algú ja

l’ha canviat de lloc, tallant l’olivera per sota.

Tal digué; i a ella genolls i cor li falliren,

reconeixent els senyals que donava, tan sòlids, Ulisses;

i esclafint de plorar, corregué cap a ell i, tirant-li 

tots dos braços al coll, va besar-li el cap …

.

Odissea, XXIII.

Traducció de Carles Riba

.

.

.

UN ESCOLIO

.

.

Al cabo de veinte años de trabajos y de estraña aventura, Ulises hijo de Laertes vuelve a su Itaca. Con la espada de hierro y con el arco ejecuta la debida venganza. Atónita hasta el miedo, Penélope no se atreve a reconocerlo y alude, para probarlo, a un secreto que comparten los dos, y sólo los dos: el de su tálamo común, que ninguno de los mortales puede mover, porque el olivo con que fue labrado lo ata a la tierra. Tal es la historia que se lee en el libro vigésimo tercero de la Odisea.

Homero no ignoraba que las cosas deben decirse de manera indirecta. Tampoco lo ignoraban sus griegos, cuyo lenguaje natural era el mito. La fábula del tálamo que es un árbol es una suerte de metáfora. La reina supo que el desconocido era el rey cuando se vio en sus ojos, cuando sintió en su amor que la encontraba el amor de Ulises.

.

Jorge Luis Borges

Historia de la noche (1977)

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: