Arxius
Susanna Rafart. Ítaca a «Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge»
.
.
Susanna Rafart (Ripoll, 1962)
.
.
.
.
Ítaca. Més coses concretes
.
…..Ens hi hem perdut buscant-la. Potser no dormíem, però el dia no era clar i repetíem un vers de Joseph Brodsky: «In the new life, a cloud is better than the bright sun». Avui el sol no brilla a Ítaca perquè la pàtria que busquem és dispersa i informe. Ja Sòfocles, en referir-se a Ulisses al seu Filoctet, parla d’ell com a «cefaloni» i en la Ilíada aquest adjectiu correspon als habitants de tres illes, Cefalònia, Zakintos i Ítaca.
…..Ítaca és el nom únic, el primer topònim que obre el gènere de les cartes, cartes a Penèlope, cartes a Telèmac, des dels antics fins a Brodsky. Ítaca és el fus des del qual segueixen les paraules de l’absència i del retorn. Vathi i Kioni són menudes viles clarissimes sobre l’aigua, al peu d’unes muntanyes que cauen al mar. I no hi ha cavalls, perquè el fill d’Ulisses no els acceptà de Menelaos, en no tenir la seva terra prades. Ítaca és cabrera, diu Telèmac. Tampoc nosaltres no podem voler cap present d’Ítaca, ni les sandàlies s’han d’endur les seves sorres, perquè els nostres rellotges no poden contenir tantes estones de conversa, ni el rodolar dels cràters que s’han perdut sota les ones. Més val un núvol sobre el mar com una ofrena efímera.
…..Pensem, tanmateix, en trepitjar-la, trobar-hi gent del nostre temps. Hi arribem i ningú no ens reconeix.
.
.
Susanna Rafart
.
.
Susanna Rafart
Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge
Angle editorial.
Barcelona, 2006.
ISBN: 9788496521230
.
.
«Ulisses», de Josep Alsina i Clota
.
.
.
Prèvia:
.
El paper de Josep Alsina i Clota en la Universitat de Barcelona de la postguerra:
.
Acabada la Guerra Civil, el brillant planter d’intel·lectuals de la Universitat republicana fou implacablement anorreat i dispersat. En el terreny del grec, el buit fou cobert per un clergue addicte al Règim, Sebastián Cirac Estopañán, que havia fet estudis a Múnic durant els anys trenta. Els seus manuals de gramàtica (inspirats, i sovint copiats literalment, dels grans textos alemanys i francesos) no deixaren de fer servei; i tenia certs coneixements de bizantinística. Humanistes de més entitat, com Jaume Berenguer i Amenós, Eduard Valentí i Fiol, Santiago Olives i Canals, Pere Pericay, etcètera, trobaren refugi en els Instituts d’Ensenyament Mitjà, aleshores d’un nivell molt apreciable. Però fou el doctor Josep Alsina i Clota (1926-1993) qui, des de la desolació de la postguerra, va fer ressuscitar el grec a la Universitat de Barcelona — amb l’ajut d’alguns d’aquells professors (Berenguer, Valentí i Pericay; també el pare J. Vives, jesuïta), que hi pogueren fer algunes classes a partir dels anys 60. Altra vegada, com en temps de Bergnes de les Cases, per bé que d’una manera diferent, calia començar pràcticament de zero. Josep Alsina, nascut a Ripoll, autodidacta, personalitat vehement i contradictòria (les seves memòries, no exemptes d’inexactituds, tenen malgrat tot un gran valor per a comprendre el clima de l’època), dissenyà, i tracta de realitzar, almenys en part, un programa molt ambiciós de modernització dels estudis de Grec a la Universitat. La seva Literatura griega: Contenidos, Problemas y Métodos (Barcelona, Ariel, 1967; amb la col·laboració de C. Miralles) ha ensenyat a llegir una sèrie d’autors grecs a moltíssimes generacions d’estudiants de la Península i d’Amèrica Llatina. Alsina deixà una obra científica copiosa, per bé que dispersa i eclèctica; tanmateix, el seu impacte fonamental radicà en l’àmbit de la docència. No és cap exageració afirmar que tots els qui actualment ensenyen grec a les Universitats catalanes han estat deixebles directes seus, o bé deixebles de deixebles; les excepcions es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Ombres i llum d’una personalitat que l’ancoratge radical en el seu temps convertí en irrepetible.
.
Extret de: Breu història dels estudis de filologia grega a la Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Grega. Universitat de Barcelona.
.
.
.
ULISSES
.
.
Amunt i avall camines per la platja
d’Ítaca, noble Ulisses, amb la vista
fixada en l’infinit, on cel i terra
es confonen. Ja ets vell. Ja no ets el
jove explorador de terres misterioses
que amb els seus ginys aconseguia sempre
vèncer tots els obstacles que et posaven
monstres i déus. La teva vida és ara
sols un munt de records i de recança.
.
Te’n recordes de Circe? ¿I les anyades
passades amb Calipso en aquella illa
on et creies un déu i quasi ho eres?
.
“Oh, sí, que me’n recordo. Com un somni
ha estat la meva vida. Prô em recordo
sobretot de la dolça princeseta
que va inspirar-me aquell amor tan tendre
i tan pregon que encara el pit m’emplena.
Com he pensat en tu, dolça Nausica,
des d’aquell jorn en què vam separar-nos!
Tu ho eres tot per mi. Per tu jo hauria
abandonat la ruta que em portava
devers la meva llar on fill i esposa
m’esperaven un any darrere l’altre…
No ho puc pas amagar: t’estimo encara,
t’he d’estimar mentre el meu cor bategui,
com sempre t’he estimat… I fa tants anys!
Te’n recordes? Si jo era un noi, a penes,
i el teu amor em va regar, i, tot d’una
vaig créixer, em vaig fer gran, vaig fer-me un home.
.
De tu vaig aprendre què és la vida,
i què és el sofriment, i què és la joia,
per què canten les aus en primavera
i per què és trist l’hivern, i perquè ploren
els infants a la nit lluny de la mare…
I he plorat tant perquè tu no venies,
i he estat feliç perquè eres vora meu,
i he desitjat la mort perquè no et veia,
i he volgut viure sols per l’amor teu!
I fa tants anys, i encara dintre crema
la flama d’un amor que no es marceix.
Amor fet de records i de puresa
que no s’apagarà ja mai més…
No ho puc pas amagar, no hi puc fer res”.
.
I Ulisses, aleshores, amb la vista
fixada en l’horitzó, va imaginant-se,
pobre foll, una vida al costat d’ella.
.
Josep Alsina
,
,
In memoriam Carles Riba (1959-1969)
Institut d’Estudis Hel·lènics
Departament de Filologia Catalana
Editorial Ariel.
Barcelona, 1973
.
.
Canta, Diosa, la cólera de Aquiles el Pelida … (Luis Alberto de Cuenca)
.
.
.
CANTA, DIOSA, la cólera de Aquiles el Pelida, la que, funesta, trajo dolor innumerable a los aqueos y sepultó en el Hades tantas fieras almas de héroes, a quienes hizo presa de perros y de todas la aves —la voluntad de Zeus se cumplía— a partir del instante en que por vez primera se enemistaron disputando el Atrida, rey de hombres, y Aquiles el divino.
.
Ilíada, I, 1-7
.
.
Traducción de Luis Alberto de Cuenca
.
Luis Alberto de Cuenca (Madrid, 1950)
.
Homero
Ilíada. Canto I.
Traducción y nota previa de Luis Alberto de Cuenca.
.
Inclòs a:
.
Poesía.
Revista ilustrada de información poética.
Nº 25.
Ministerio de Cultura.
Madrid, 1985-1986
.
.
Invocació a «Senyores i senyoretes; coral grega», de Beatrice Masini
.
.
Senyores i senyoretes
coral grega
Sàvies, enginyoses, ferides, fortes, les dones del món grec tenen el coratge dels herois i la bellesa ferotge de les dees. Són les protagonistes de la tragèdia, de la comèdia, d’Ho- mer: Medea i Nausica, Circe i Cassandra, Lisístrata i Ifi- gènia… Són preses en préstec i parlen en llibertat perquè sempre tenen una nova his- tòria que contar, a més de les que ja coneixem.(De la solapa anterior del llibre)
.
.
.
El llibre s’inicia, de forma escaient, amb una invocació a la Dea:
.
.
COR
.
Deessa, t’ho prego, no cantis
el centelleig de la guerra
deixa estar l’ira
que fa dir bestieses
de veres, fins i tot
al moment de l’enginy no m’importa:
admeto que siguin temes interessants
per als poemes d’herois
però no vull parlar d’herois
i no vull escriure poemes.
Potser no sóc capaç
potser que simplement no va amb mi
potser són altres veus que escolto
les veus secretes
que ningún no sent
les veus de les dones
les paraules que no es llegeixen als poemes
les paraules que no volen els poetes
les que no coneixen.
Que somiàvem de petites
com eren de noietes
què volíem arribar a ser
jo deessa, jo comerciant, jo oradora a la plaça d’Atenes
jo escultora, jo navegant
tots els impossibles.
Dona’m ara les paraules del silenci
les paraules que viatgen del cap al cor
i tornen
aquelles que no ens confessem ni a nosaltres mateixes
o només es diuen a l’amiga més amiga
o a la pròpia imatge emmirallada al riu
les paraules dels secrets
dels pensaments pensats
desemmascarats
sincers fins a fer mal
vertaderes
aquestes són les paraules que vull
dóna-me-les, deessa
les modelaré si puc
si tu m’ajudes
en històries que ningú no ha explicat
històries noves
perquè aquelles dones que són de tots
de tots els que les escolten
les senten parlar paraules secretes sinceres vertaderes
paraules d’elles
i alhora meves
i també teves, deessa
i del qui llegeix
i en llegir les allibera
finalment
de la presó de la tinta i del paper
les que hi arriben
les veus, deessa? les que avancen totes juntes
belles cansades joves velles pensoses
lliures per fer-nos mal
de fer-nos bé al cor
lliures d’existir
als nostres ulls
al cap
a les orelles que escolten
les seves paraules.
.
.
Beatrice Masini
Traducció d’Hilari de Cara
.
.
Portada de l'original en italià
Donne e fanciulle, nobili e barbare, succubi e trionfanti, eroine, tradite e traditrici, figlie, spose, sorelle, amanti, in formazione di “corale greca”. Dalla quale escono, a una a una, abbandonando i luoghi noti del mito, del poema omerico, della tragedia e della commedia della Grecia antica.
Si chiamano Antigone e Cassandra, Nausica e Lisistrata, Elettra, Arianna, Clitemnestra, ma anche Circe,Ecuba, Ifigenia…
A tutte, Beatrice Masini, scrittrice, editor, traduttrice, offre la possibilità della parola. Di pronunciarsi da capo. Di dirsi, non dette. Protagoniste, ancora una volta, seppure con il favore della fantasia.
Si ripropongono in modo consono queste “Signore e signorine” a ribadire la loro “grecità”.
Non abbandonano cultura, costumi e tradizioni dell’epoca che le ha viste al centro della loro vita, eppure sbocciano attuali, vicine al sentimento femminile d’oggi. Per merito dell’estro dell’autrice, e non solo.
(De la promoció editorial de l’original en italià)
Beatrice Masini
Beatrice Masini, va néixer a Milà, ciutat on viu i treballa. Té dos fills, Emma i Tomasso. Escriptora per a infants i joves, traductora, editora, periodista, té dues grans passions: llegir i escriure. Ha escrit uns vint llibres per a un públic molt divers, des dels més petits fins als adolescents.
(De la solapa posterior del llibre)
.
.
Beatrice Masini
Senyores i senyoretes
coral grega
Traducció d’Hilari de Cara
Col. La Gallineta, 4
El gall editor. Pollença, 2007.
ISBN 9788496608504
.
.
Helena de Troia, als Carmina Burana (Ave formosissima)
.
.
.
En el darrer dels cants goliards de la recopilació Carmina Burana, hi trobem una paròdia d’un Ave Maria, on l’estimada és exaltada com si fos la Mare de Déu, i se la parangona a l’heroïna Blancaflor (la de l’àmpliament difós a l’edat mitjana Floris i Blancaflor), a Helena d’Esparta (Helena de Troia) i a la mateixa Afrodita.
En transcribim l’original en llatí i la traducció al català de Joan Petit:
.
.
AVE FORMOSISSIMA
.
Ave formosissima,
gemma pretiosa,
ave decus virginum,
virgo gloriosa;
ave mundi luminar,
ave mundi rosa,
Blanziflor et Helena,
Venus generosa !
.
.
SALUT, BELLÍSSIMA
.
Salut, bellíssima,
gemma preciosa;
salut, honor de les donzelles,
verge gloriosa;
salut, llum del món;
Blancaflor i Helena,
Venus nobilíssima !
.
.
.
Carmina Burana
Versió de Joan Petit
Poesia dels Quaderns crema,21
Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1989.
ISBN: 9788477270393
.
.
Homer en la «Mediterrània» de Baltasar Porcel
.
.
.
Baltasar Porcel i Pujol (Andratx, Mallorca, 14 de març de 1937 - Barcelona, 1 de juliol de 2009)
…..En la Ilíada, l’honor, els déus, la lluita són cantats en versos rígids i expressivament tràgics. La contesa, com he dit, hauria tingut lloc tres segles abans d’Homer. El mite, doncs, domina el relat: personatges i fets han estat magnificats i estilitzats per la tradició oral i convertits en essència d’unes creences, unes passions, unes gestes. En el mite, l’home encarna també el Destí i la Veritat, la Història deixa d’esdevenir-se per quedar immobilitzada marmòriament. Escoltem la veu d’aquella turbulència immortal:
.
…..«[…] com l’àliga de vol elevat es llança sobre la plana, travessant els núvols opacs, per arrabassar l’anyell o la tímida llebre, de la mateixa manera arremeté Hèctor, brandant l’aguda espasa. Aquil·les, al seu torn, l’envestí, amb el cor enfebrit per la ferotge còlera […]. Hèctor caigué damunt la pols, i el diví Aquil·les es vanaglorià del seu triomf.»
.
…..Sí, noblesa i salvatgisme…
…..L’Odissea és per complet diferent, començant pels versos, més fluids, o pels déus que la poblen, tan dolços i encolerits, parescuts als homes. Si Homer era de Quios, és en canvi Ítaca, la petita i escabrosa illa de la mar Jònica, que el poeta convertí en símbol de l’etern retorn, del paradís íntim i familiar. Recordem el poema de Kavafis. «Al final del port —diu Ulisses, nostàlgic— hi ha una olivera de fulles llargues i, molt a prop, una gruta agradable, obaga, consagrada a les nimfes, anomenades nàiades. Hi havia allí cràters i àmfores de pedra on les abelles fabriquen les bresques.»
…..Ulisses encarna el secular mariner mediterrani, astut i alegre, fer i sensual, que creu només en el seu vaixell i la seva terra, en ell mateix. L’Odissea és plena d’admirables indrets i illes captivadores, on viuen sirenes, bruixes, gegants, els quals seran vençuts per l’audàcia d’Ulisses. Els morts espanten fins al vòmit, les cuixes de Circe captiven, esplèndides… És també l’Odissea una paràbola per incitar l’home a descobrir-se ell mateix i assolir així la plenitud? És possible.
…..El que resulta indiscutible són els seus impressionants meandres poètics i la humanitat que traspua en cada vers, com aquests que descriuen l’arribada de l’embarcació negra de l’heroi —color que segurament obeeix a la brea amb què calafatejaven el casc dels vaixells— a l’illa del Sol, i que realment escullo a l’atzar:
.
…..«Vam aturar la ben construida nau en el port fondo, a l’empara d’una font d’aigua dolça, i els companys desembarcaren i aparellaren el menjar amb habilitat. I satisfet el desig de menjar i de beure, es van recordar dels amics que havien estimat i que va devorar Escil·la (la mort) arrabassant-los de la nau còncava, i mentre ploraven els sobrevingué un somni agradable.»
.
Malgrat la tragèdia, hi regnen les sagrades, les estimades fibres de la vida.
.
.
Baltasar Porcel
.
.
Baltasar Porcel
Mediterrània. Onatges tumultuosos.
Col. A tot vent, 349.
Edicions Proa. Barcelona, 1996.
ISBN: 9788482562704
.
.
«Petja d’Ulisses», de Jaume Medina
.
.
.
PETJA D’ULISSES
.
.
.Jaume Medina Casanovas (Vic, 1949)
Des que partires,
a l’íntim del reialme
l’Amor espera:
d’ell aguaitat tothora
recorres l’aventura.
.
Ni per l’exili
de tu mateix no fuges:
és aleshores
quan, vençuda la basarda,
reneixes al nou home.
.
Viva deferra
del mar, a l’arenosa
riba jagueres,
rebuig d’ona enfurida
mirall endins del somni.
.
T’obre les portes
de l’alt palau del pare,
tot acollença,
la verge salvadora
sola de l’illa extrema.
.
Ella somia:
les endurades sendes
són la mesura
d’un cor en pau profunda
i en ardorosa espera.
.
A la memòria
de tu mateixa tornaves
menat per ella,
rebrot d’un nom insigne
pascut de mar solcada.
.
La vespertina
brisa del port abrusa:
tothom remembra
les gestes acomplertes
vora la nau varada.
.
¿Sola per sempre
o ja també salvada?
Tu l’encamines
cap al bes pur quan contes
l’amor amb que l’amaves.
.
Foscos, transporten
en ràpida travessa
l’hoste admirable,
servents de velam màgic
en plana de tenebra.
.
T’abandonaves
al son en l’alta popa:
dolça, t’abraça
des del pregon del somni
la pàtria futura.
.
.
Jaume Medina
.
.
Jaume Medina
Dura llavor secreta
Els llibres de l’Óssa menor, 156
Edicions Proa. Barcelona, 1990.
ISBN: 847739105X
.
.
…los hombres, a lo largo del tiempo, han repetido siempre dos historias … J.L. Borges
.
.
.
…los hombres, a lo largo del tiempo, han repetido siempre dos historias: la de un bajel perdido que busca por los mares mediterráneos una isla querida, y la de un dios que se hace crucificar en el Gólgota. …
.
Jorge Luis Borges
El Evangelio según Marcos
El informe de Brodie (1970)
.
.
.
Teresa Costa-Gramunt invoca la Musa
.
..
INVOCACIÓ
.
.
Teresa Costa-Gramunt
(Barcelona, 1951)Parla’ns, Musa, d’aquell intrèpid
que sojornà llargament per aquestes aigües,
que foragità la por amb murrieria,
que gastà la vida tan humanament!
.
Els anys no li passaren en va.
Veié pobles i n’aprengué l’esperit
que mou la gent d’un costat a l’altre del món
fent treballar els camps
i obrint noves singladures.
Aquells que no aprengueren la lliçó, sucumbiren.
Ell no.
Ulisses tornà per besar la terra,
per saludar els ossos dels avantpassats,
per reverenciar els déus que mai no havia abandonat.
Penèlope l’havia esperat,
li havia donat la mà
amb el far de la seva intel·ligència.
Pacient,
li renovà un amor a prova de caducitats.
.
.
Teresa Costa-Gramunt
.
.
Teresa Costa-Gramunt
Santuari grec
Col. Balenguera, 124
Editorial Moll. Palma, 2004.
ISBN: 9788427351240
.
.
.
La «Teicoscòpia» d’Homer… i la de Luis Alberto de Cuenca, i la d’Astèrix.
.
.
…..Per «Teicoscòpia» o «visió des de la muralla», «revista des de la muralla», es coneix el fragment dels versos 161 a 264 del Cant Tercer de la Ilíada, en el qual Príam, de forma una mica sorprenent, pregunta a Hèlena pels noms dels cabdills aqueus. A partir d’aquí, la teicoscòpia ha passant a denominar el recurs literari o dramàtic pel qual la realitat que està passant en un moment determinat és contada o referida al lector o espectador no de forma directa, sinó per part d’un personatge que la va relatant de forma simultània al seu desenvolupament.
.
…..Vegem el text de la Teicoscòpia iliàdica, en la magnífica versió del canonge Llovera, i després una recreació irònica i sarcàstica per part de Luis Alberto de Cuenca, acabant per una referència a la bande dessinée.
.
.
.
Ilíada (cant III)
.
[…] I a Hèlena Príam cridava en veu alta:
.
“Vina, filla meva, i, ací davant meu asseguda,
el marit primer, i els parents, i els amics, podràs veure;
—no et faig pas cap retret; els déus han estat, que la guerra
han volgut excitar contra mi dels aqueus, lamentable—
i em diràs el nom d’aquell home, imposant per l’aspecte,
qui és aquell home aqueu, tan gallard i de bella estatura?
D’altres n’hi ha, certament, que de tota la testa li passen,
però, tan ben plantat, els meus ulls no n’han vist pas cap altre,
ni com ell respectable: de rei té ben bé l’aparença! “
.I així va respondre-li Hèlena, diva entre dones:
.“Quina vergonya i temor em fa d’ésse’t davant, amat sogre!
Tant de bo que hagués jo preferit mort acerba, aquell dia
que, seguint el teu fill, el meu tàlem deixí i parentela,
i la tendra filleta, i la colla d’amigues d’infància!
Ai! no fou pas així! Per això de plorâ estic consumpta!
Ara et diré, però, ço que tu vols saber i em demanes:
Aquell, doncs, és l’Atreida, el molt poderós Agamèmnon,
dues coses ensems, rei potent i expert branda-llances;
també m’era cunyat … descarada de mi … sembla un somni!”
.Tal parlà. I, admirant-lo restava el vellard, i així deia:
.“Oh Atreida sortós, benastruc i dilecte dels númens:
si que són en nombre els donzells dels aqueus que comandes!
Car aní una vegada a la Frígia, rica de vinyes,
i dels Frigis vaig veure els estols, amb llurs poltres brillosos,
totes les tropes d’Otreus, i de Mígdon, als déus comparable,
que acampades s’estaven, llavors, del Sangari a les ribes;
car també, essent llur aliat, amb ells m’hi trobava
aquell dia que hi van arribar les virils amazones.
Ni ells, però, dels aqueus ull-lluents no igualaven el nombre! “
.I, veient Ulisses, de nou l’ancià preguntava:
.“Digues, filla meva, també, qui és aquell altre
que, de tota la testa, és més baix que l’Atreida Agamèmnon,
però, en canvi, apareix molt més ample de pit i de muscles?
Té les armes deixades dessobre la terra fecunda,
i ell, semblant a un moltó, va passant de les tropes revista;
car a fe! jo el comparo al moltó de llanes tofudes,
quan pel gros ramat va passant de les blanques ovelles”.
.I així va respondre-li Hèlena, filla del Croni:
.“Aquell és el fill de Laert, l’astutíssim Ulisses,
que fou d’Ítaca en l’illa nodrit, per bé que rocosa,
i coneix tota mena d’enganys i pensades agudes”.
.I el prudent Antènor parlava, llavors, i li deia:
.“Certament, oh dona, paraula dius ara molt vera.
Car vingué ja aquí, temps enrera, l’ínclit Ulisses
per demanar-te a tu, missatgê amb Menelau, amat d’Ares.
Jo llur hoste fui, i al casal com amics vaig tractar-los,
i dels dos coneguí la natura i pensades agudes.
Doncs, quan els dos es trobaven en mig dels troians d’adunança,
drets, dels amples muscles amunt Menelau el guanyava;
però, ambdós asseguts, era Ulisses de més aparença.
Quan, llavors, davant tots llur parê amb llurs paraules teixien,
feia Menelau el seu parlament de carrera,
breu, si bé molt clar, car no era de gaires paraules,
ni s’errava mai; i això que era de tots el més jove.
Quan, en canvi, s’alçava a parlar el sagacíssim Ulisses,
romania immòbil, ulls baixos, guaitant fit en terra,
ni movia per res endavant i endarrera el seu ceptre,
sostenint-lo ferm, el mateix que si fos home inculte:
us hauríeu pensat que era un home rebec, o un estúpid.
Quan, però, al capdavall, del pit la gran veu engegava,
i aquells flocs de paraules, com volves de neu hivernenques,
poc hauria cap altre mortal contendit amb Ulisses,
ni ens semblava, llavors, tan estrany ja d’Ulisses l’aspecte”.
.
Tercerament, altre cop, veient Aias, el vell preguntava:
.
“I aqueix altre home aqueu, gallard i de bella estatura,
que els argius sobrepassa en la testa i les amples espatlles? “
.
I Hèlena deia, llavors, la del pèplum talar, dona excelsa:
.
“Aias gegantí és aqueix, baluard dels aquivis.
I amb els cretencs, allà a l’altre cantó, ldomeneu deissímil
s’ha posat; i els cabdills dels cretencs, aplegats, el rodegen.
L’albergà força cops Menelau, del déu Ares dilecte,
en la nostra casa, quan ell hi venia de Creta.
Després tots els altres aqueus ull-lluents també albiro,
els coneguts meus, i podria, un per un, nomenar-los.
Veure, però, no sé pas aquells dos guiadors de gentades,
Càstor, domta-corsers, i el destre púgil Poliderques,
els dos meus germans, que nasqueren amb mi d’una mare.
De Lacedàimon, l’amable, tal volta l’estol no seguiren?
O és que, vinguts ací, amb les naus que la mar atravessen,
es defugen ara d’entrâ en la lluita dels homes,
del gran oprobi i afront que jo passo, potser, temorosos?”
.
Tal ella deia. Però ja els colgava la terra fecunda
allà, a Lacedàimon, la terra dilecta dels pares.
.
.Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)
Ilíada, III, 161-264.
Traducció de Josep Mª Llovera
.
.
.
.
.
.
.
.
.
..
.
..
.
.
.
.
.
.
.
.
TEICHOSCOPIA
..
A Carlos García Gual.Luis Alberto de Cuenca (Madrid, 1950)
Tras nueve años de guerra, el rey de Troya
no sabe quiénes son sus enemigos.
Se lo pregunta a Helena, allá en lo alto
de la muralla: «Dime, Helena, hija,
¿quién es ese que saca la cabeza
a los demás y que parece un rey
por su modo de andar y por su porte
señorial?» «Mi cuñado, Agamenón,
un hombre insoportable que no cesa
de gruñir, el peor de los esposos
y un mal padre.» «¿Y el rubio que está al lado?»
«Es mi marido, Menelao, un idiota
que no supo apreciar como es debido
lo que tenía en casa y no comprende
a las mujeres.» Príamo registra
la información de Helena en su vetusto
cerebro, y continúa preguntando:
«Y ese otro de ahí, de firme pecho
y anchos hombros, que va y viene nervioso
por el campo, las manos a la espalda,
como quien trama algo, ¿quién es ese?»
«Odiseo de Ítaca, un fullero
de quien nadie se fía, un sinvergüenza.»
«¡Caramba con los griegos!», piensa Príamo,
y le dice a la novia de su hijo:
«Otros veo, muy altos y muy fuertes,
que destacan del resto. Por ejemplo,
esa masa magnífica de músculos
que está sentada al fondo, a la derecha…»
«Es Ayante, una bestia lujuriosa
y prepotente, un grandullón con menos
inteligencia que una lagartija.»
«¡Qué bien hice estos años —piensa Príamo—
sin saber quiénes eran estos tipos!
Basta que gente así reclame a Helena
para no devolverla.» Y en voz alta
dice a la chica: «¿Dónde estará Paris?»
«Imagino que en la peluquería,
haciéndose las uñas y afeitándose.»
«Ayúdame a bajar de la muralla
y vamos en su busca, que os invito
a los dos a una copa en el palacio.»..Luis Alberto de Cuenca.Animales domésticos
Els quatre vells “teicoscòpics” d’Astèrix a Còrsega
Finalment, recordar un exemple més contemporani i popular de teicoscòpia. A “Astèrix a Còrsega” quan es produeix la batalla entre els romans i els corsos a Alèsia, el desenvolupament de la batalla ens és presentat, en part, no a través de la seva visualització directa en les vinyetes, sinó mitjançant els comentaris que en van fent quatre vells, asseguts en un tronc.
.
.
.
.
.
