Inici > Ecos de l'Odissea > Carles Riba escriu als seus amics des d’Ítaca (i ens parla també del ‘charleston’ i de l’embruix de la música)

Carles Riba escriu als seus amics des d’Ítaca (i ens parla també del ‘charleston’ i de l’embruix de la música)

.
.
Carles Riba

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 1893 – 1959)

 
.
.
Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!
             Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
Closa i subtil com l’hora d’un sol pensament, per a entrar-hi
            Calen un front humil sota la llinda i un salt.

.

Elegia VII. Elegies de Bierville. Carles Riba.

.

.

.

.

A Josep M. de Sagarra

Josep M Sagarra

Josep Mª de Sagarra (Barcelona, 1894 – 1961)

.

.

Vathy, 19 de setembre de 1927

.

Sóc a Ítaca, estimat Sagarra! Sembla absurd, però hi sóc, i he begut el vinet (quin vinet!) que feia anar de tort els pretendents. Penso en els amics amb els quals penso que l’Odissea és el llibre més bonic del món; i per això t’envio els meus millors records.

Teu

.

C. RIBA

.

.

.

.

A Josep Obiols

.

Patras, 19 de setembre de 1927

.

Josep Obiols

Josep Obiols i Palau (Sarrià, Barcelona, 1894 – Barcelona, 1967)

Això ja està llest. Dintre de poques hores ens embarquem cap a Brindisi; fa poques hores que hem desembarcat tornant d’Ítaca. Sí senyor, d’Ítaca. Deixeu-me passejar encara el nom per la boca: d’Ítaca. Una vegada més he comprovat que davant les coses i els llocs que un havia voltat d’il·lusió durant anys i anys, s’és idiota i fred. Quan estic d’aquest humor, creuria, amb en L[ópez] P[icó], que decididament els noms valen més que les coses. M’horroritza, voldria esbrinar si és l’humor o la vocació literària que m’ho fan creure així; però, sigui com sigui, torno a dir Ítaca i gairebé em sembla que és nou i que no hi he estat i que qui sap quan hi podré anar. Veurem què hi farà el record. Ítaca és realment una bella i deliciosa cosa: aspra per fora, altiva amb recons dolcíssims per dins; penseu, sense voler, que potser el millor d’allò que en diem clàssic és així. Sense anar més lluny, el mateix Ulisses: aquest home estimava el seu paisatge fins al punt precís en què encara no havia de ser sentimental; no recordo que mai parli dels oliverars i dels vinyets i dels xiprers, o de les roques familiars de la seva illa: enyora el fumerol de casa seva. Això és extraordinari. […] M’ha plagut, doncs, també d’Ítaca la gent: és alegre com enlloc; tothom parla anglès o italià, tothom ha corregut més que Ulisses i té aquell despreniment del que està sempre amb un peu en l’aire. El mar es fica dins un golf de reconades profundes i escanya l’illa pel mig: sembla us hi vingui a cercar, blau i suau; tombeu l’entrada del golf, i el corrent que ve del canal entre Zante i el Peloponès ja us fa tanyar amb una alegria magnífica, ja us dóna la il·lusió d’un gran mar. Qui resta, doncs, a Ítaca, que hi hagi nascut! Però qui no torna, també, a la seva illa! […]

Tornem a Ítaca. No m’hi he passejat pas massa. Una de les excursions obligades, al lloc de la pleta d’Eumeu, va fallar a mig camí d’una manera no gaire elegant: era el pic del migdia, feia una calor horrible (28º dins les cases) i calia pujar una hora a peu, a ple sol. Vam renunciar-hi: i avui hem saludat des del mar el replanell on el diví porquerol rumiava la seva fidelitat. L’altra excursió, al lloc on potser era la capital d’Ulisses, no ha estat empresa per manca de temps. Hem fet la més deliciosa, la de la terra on Ulisses desà els presents dels feacis, quan fou deixat, adormit, a la platja del port de Forcis, on ara hi ha Vathy, la capital de l’illa. El poema diu que Atena l’ajudà; si no, us asseguro que ell sol no hi hauria pas pujat, amb la càrrega a l’esquena. És una cova d’entrada estretíssima, com arrupida en el pendís d’un turó on entre el pedregam creixen oliveres i xiprerets. Dins, hi ha els seients i els telers de les nimfes, és a dir, els dibuixos de roca que l’aigua ha anat fent; uns anglesos van serrar les més belles d’aquestes columnes sagrades, i se les van emportar; és més delicat, realment, el gest d’uns col·legialets grecs, que sobre la roca han traçat, amb mangra, el perfil de la nau d’Ulisses . Tot plegat, no és res de l’altre món, comparat, jo penso, amb les nostres coves d’Artà; però tornem-hi, és allò dels noms, el nom d’Ulisses que hi flota; i també dos trossos d’ara trencada que evoquen uns quants milenars de religió directa i senzilla. No és que ara jo vagi per aquest camí, estimat Obiols, no em malentengueu: em sento més d’avui que mai. A Santorini vaig deixar parat un gran escriptor grec amb el qual vaig fer coneixença, un home coquet i tirànic, ja d’edat […]. Doncs, bé, jo parlava de no recordo què, com de la cosa més horrible del món. «Hi ha una cosa encara més horrible», va dir, solemnement. Expectació. «Què?» — «El charlestón». –Jo vaig botar: «Però no, sant cristià, si dins del charleston hi ha tota la nostra època, amb la seva concepció còmica de l’home, etc.». No ens vam acabar d’entendre. Però us faré una confessió, Obiols. Dues vegades, en aquest viatge, he hagut de fer un esforç violent per no plorar com una criatura … o com un heroi antic. L’una, a l’embarcament de Marsella, quan pressentia la meva Grècia a través d’una boira rosada i lila; l’altra a l’embarcament de Patras, quan per fi anava a conèixer l’Ítaca de l’Odissea, del llibre més bell del món. Doncs no era per aquest daler, encara gairebé abstracte, l’enterniment; l’emoció no s’hauria distès, la molla no hauria saltat, sense una musiqueta d’aquestes desllorigades que només en Millàs [Raurell] sap classificar. Al moll de Marsella, entremig del batibull indescriptible dels camàlics i els venedors –grecs i marsellesos barrejats—una parella feia música: joves i enamorats (canviaven unes mirades tendríssimes); ell, amb una mà metàl·lica, rascava un violinet; ella tocava un banjo i cantava. Prima, petita, vestida de negre, amb uns cabells grocs i estirats que de sota el barretet li feien una punxa sobre les galtes melangiosament rosades; una figureta que, vista des de dalt del pont, semblava encara corbar-se més en l’esforç de treure la seva veu aspra i decidida, cantant el darrer ball de moda i, per acomiadar-nos, encara la Madelon! No oblidaré mai la línia, perillosíssima de tan fràgil, que feia el cosset d’aquella dona: us vaig envejar com mai a vosaltres, els dibuixants. Dues criatures, endreçades i sanes, recollien les almoines; després dels diners, vaig tirar-los un cigarret per a ell: vaig signar a ella si també en volia, i va renunciar amb una mirada amorosa al marit i un enrojolament de pudor, tot tan primari i d’una qualitat tan delicada, que em va somoure. L’aventura quotidiana d’aquells dos, tan forta i duta amb tanta delicadesa, feia ben minsa la meva aventura cap a Grècia, ben peixat passatger de primera que jo era! Però estic segur que sense aquella musiqueta jo no hauria sentit això. La segona vegada, sobre el pont del vaixell que anava a córrer les escales de les illes Jòniques, un home simple del poble, emigrant tornat de qui sap on, treia la música de dins d’un gramòfon de viatge. Llavors vaig comprendre tota la perfídia d’aquesta música en si, com ens va a fer pessigolles a un munt de coses primàries, simples i essencials que els crítics musicals i els periodistes i els pares de família no volen que siguin dites, però que jeuen dins la nostra subconsciència i mouen tota la nostra maquinària sentimental. Vaig tenir la revelació que el nostre Homer, i els nostres grecs de debò, sí que ho sabien, sí que ho entenien, encara que ho dissimulessin sota cinquanta capes d’artifici i d’estil i de preocupació religiosa, i política, i de classe, i què sé jo més. Si som tan complicats és perquè volem. Un dia provaré d’explicar-me a mi mateix ben bé aquesta rara connexió que súbitament se’m va establir i que em va fer gairebé plorar; potser em resultarà una ximpleria; potser m’apareixerà com una cosa justa i llavors també provaré d’explicar-la als altres.

Adéu-siau.[…]

Bons records del vostre afm.

C. RIBA

.

.

.

NOTES de Carles Riba a les Elegies de Bierville

ELEGIA VII […] «Conec la cova profunda…» Efectivament, el setembre de 1927, durant el meu viatge a Grècia, vaig visitar la cova anomenada avui Marmarospilià, on, segons la tradició, Ulisses, en despertar-se a la seva pàtria i en la imminència de noves lluites, desà els seus tresors, ajudat per Atena. L’entrada n’és baixa, un sis pams; i l’interior estalactític amb un altar antic, respon força exactament a la descripció que en fa l’Odissea (XII, versos 102 i següents):

            ………………..Al capdamunt del port un oliu son fullatge desplega,
            ………………..i, prop d’ell, a tocar, hi ha una cova amable i obscura
            ………………..consagrada a les Nimfes que Nàiades hom anomena.
             ………………..Dintre hi ha llurs crateres i així mateix les grans gerres
            ………………..de pedra, i es allí que van a brescar les abelles.
             ………………..I hi ha uns telers de pedra molt llargs, en les Nimfes teixeixen
            ...……………..robes de color de propra de mar, que enamoren de veure,
             ……………….i aigües que ragen tostemps, etc.
 

.

C. Riba

.

.

Carles Riba

De casa a casa. Tria de cartes.

A cura de Carles Jordi Guardiola

Nova Biblioteca Selecta, 8

Edicions 62. Barcelona, 2007.

ISBN: 9788429757422

.

Carles Riba

Elegies de Bierville 

Óssa Menor

Barcelona, 1951

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: