Inici > Ecos de l'Odissea, Ecos de la Ilíada > Homer en la «Mediterrània» de Baltasar Porcel

Homer en la «Mediterrània» de Baltasar Porcel

.

.

.

Baltasar Porcel i Pujol (Andratx, Mallorca, 14 de març de 1937 - Barcelona, 1 de juliol de 2009)

…..En la Ilíada, l’honor, els déus, la lluita són cantats en versos rígids i expressivament tràgics. La contesa, com he dit, hauria tingut lloc tres segles abans d’Homer. El mite, doncs, domina el relat: personatges i fets han estat magnificats i estilitzats per la tradició oral i convertits en essència d’unes creences, unes passions, unes gestes. En el mite, l’home encarna també el Destí i la Veritat, la Història deixa d’esdevenir-se per quedar immobilitzada marmòriament. Escoltem la veu d’aquella turbulència immortal:

.

…..«[…] com l’àliga de vol elevat es llança sobre la plana, travessant els núvols opacs, per arrabassar l’anyell o la tímida llebre, de la mateixa manera arremeté Hèctor, brandant l’aguda espasa. Aquil·les, al seu torn, l’envestí, amb el cor enfebrit per la ferotge còlera […]. Hèctor caigué damunt la pols, i el diví Aquil·les es vanaglorià del seu triomf.»

.

…..Sí, noblesa i salvatgisme…

…..L’Odissea és per complet diferent, començant pels versos, més fluids, o pels déus que la poblen, tan dolços i encolerits, parescuts als homes. Si Homer era de Quios, és en canvi Ítaca, la petita i escabrosa illa de la mar Jònica, que el poeta convertí en símbol de l’etern retorn, del paradís íntim i familiar. Recordem el poema de Kavafis. «Al final del port —diu Ulisses, nostàlgic— hi ha una olivera de fulles llargues i, molt a prop, una gruta agradable, obaga, consagrada a les nimfes, anomenades nàiades. Hi havia allí cràters i àmfores de pedra on les abelles fabriquen les bresques.»

…..Ulisses encarna el secular mariner mediterrani, astut i alegre, fer i sensual, que creu només en el seu vaixell i la seva terra, en ell mateix. L’Odissea és plena d’admirables indrets i illes captivadores, on viuen sirenes, bruixes, gegants, els quals seran vençuts per l’audàcia d’Ulisses. Els morts espanten fins al vòmit, les cuixes de Circe captiven, esplèndides… És també l’Odissea una paràbola per incitar l’home a descobrir-se ell mateix i assolir així la plenitud? És possible.

…..El que resulta indiscutible són els seus impressionants meandres poètics i la humanitat que traspua en cada vers, com aquests que descriuen l’arribada de l’embarcació negra de l’heroi —color que segurament obeeix a la brea amb què calafatejaven el casc dels vaixells— a l’illa del Sol, i que realment escullo a l’atzar:

.

…..«Vam aturar la ben construida nau en el port fondo, a l’empara d’una font d’aigua dolça, i els companys desembarcaren i aparellaren el menjar amb habilitat. I satisfet el desig de menjar i de beure, es van recordar dels amics que havien estimat i que va devorar Escil·la (la mort) arrabassant-los de la nau còncava, i mentre ploraven els sobrevingué un somni agradable.»

.

Malgrat la tragèdia, hi regnen les sagrades, les estimades fibres de la vida.

.

.

Baltasar Porcel

.

.

Baltasar Porcel

Mediterrània. Onatges tumultuosos.

Col. A tot vent, 349.

Edicions Proa. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788482562704

.

.


  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: