Penèlope, de Joan Duran i Ferrer

.

.

.

.

PENÈLOPE

.

Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978)

.

Ets el fil que dibuixa i que s’escorre

en el tapís interminable, el reducte

del temps relligat a les sanefes,

l’ajorn de l’oblit i la corrupció.

.

L’agulla et navega la matèria,

la roba blanca del pubis

on les venes van trenant-te

un cos de nimfa a contrapèl.

.

I veneres la qui serà relíquia de tu,

l’amulet de la supervivència,

la nina d’ulls de peix que ja et juga

i va teixint-se a la capella dels cabells.

.

.

Joan Duran i Ferrer

.

.

.

Joan Duran i Ferrer

Kore

Col·lecció Sinalefa, 5

Edicions Cossetània. Valls, 2001

ISBN: 9788489890985

.

.

.

Saludem l’aparició de «La nissaga catalana del món clàssic», a cura de Monserrat Tudela i Pere Izquierdo.

.

.

Des d’aquest modest espai, on posem la nostra atenció, preferentment, en els ressons en la nostra cultura catalana de certs aspectes del món clàssic, no podem més que mostrar el nostre entusiasme per l’aparició, fa poques setmanes, del llibre “La nissaga catalana del món clàssic”, publicat per la Revista Auriga, i, amb tota la modèstia d’aquest espai, en felicitem els autors i els curadors.

Creiem que la sola reproducció de l’índex dels diferents articles del llibre, és a dir, de les semblances dels personatges de la cultura catalana de tots els temps que han establert vincles entre l’anomenada cultura clàssica, o món clàssic, i les respectives èpoques en que van viure, il·lustra la magnitud de l’empresa que suposa el referit llibre:

.

.

.

SEMBLANCES:

.

Sunifred Llobet (950-?), per Anna Pell i Fonts 

Abat Oliba (971-1046), per Manuel Mundó i Marcet 

Ramon Llull (1232-?), per Lola Badia 

Arnau de Vilanova (1240-1311), per Sebastià Giralt 

Francesc Eiximenis (ca. 1327 – 1409), per Antoni Pladevall i Font 

Bernat Metge (1340/1346-1413), per Gemma Pellisa Prades 

Ramon Sibiuda (?-1436), per Genís Fernández Martínez 

Joanot Martorell (1413/1414-1465/1468), per Miquel Sitjar i Serra 

Joan Margarit i de Pau (1422-1484), per Lluís Lucero Comas 

Pere Miquel Carbonell i de Soler (1434-1517), per Agustí Alcoberro Pericay 

Curial e Güelfa (obra anònima, mitjan segle XV), per Jordi-Lluís Farré i Adrogué 

Joan Roís de Corella (1435-1497), per Carles Garriga 

Lluís Desplà i Oms (ca. 1444 – 1524), per Francesca Español Bertran 

Jeroni Pau (1458-1497), per Mariàngela Vilallonga 

Pere Antoni Beuter (1490/1495-1554), per Eulàlia Miralles 

Joan Lluís Vives i Marc (1492-1549), per Josep Batalla 

Cosme Damià Hortolà (1493-1568), per Joan Pedrola i Santamarta 

Francesc Tarafa i Savall (ca. 1495 – 1556), per Eulàlia Miralles 

Cristòfor Despuig i Savertés (1510-1574), per Enric Querol Coll 

Joan Baptista de Cardona (1511-1589), per Enric Querol Coll 

Antoni Agustín i Albanell (1517-1586), per Teresa Noël 

Lluís Pons d’Icart (1518/1520-1578), per Francesc Tarrats Bou 

Pere Joan Nunyes (1525-1602), per Josep Batalla 

Hipòlita de Jesús Rocabertí (ca. 1551-1624), per Francesca Mestre Roca 

Juliana Morell (1594-1653), per Francesca Mestre Roca 

Francesc Marès (segle XVII), per Miquel Sitjar i Serra 

Antoni Cortès i Gelabert (1690-1757), per Enric Querol Coll 

Gregori Mayans i Siscar (1699-1781), per Ferran Arasa i Gil 

Ramon Foguet i Foraster (1729-1794), per Jaume Massó Carballido 

Cir Valls i Geli (1741 – ca. 1818), per Lluís Inclan 

Joan Ramis i Ramis (1746-1819), per Xavier Patiño García 

Pere Bes i Labet (1747-?), per Dolors Condom Gratacòs 

Antoni Ramis i Ramis (1771-1840), per Xavier Patiño García 

Francesc Jaume Jaubert de Paçà (1785-1856), per Marc Delclòs 

Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879), per Eulàlia Vintró i Castells 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833), per Xavier Solà de Andrés 

Bonaventura Hernández i Sanahuja (1810-1891), per Jaume Massó Carballido 

Lluís de Bonnefoy (1816-1887), per Mariona Aragay Marín 

Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901), per Montserrat Comas Güell 

Ramon Manuel Garriga i Nogués (1835-1900), per Joan Alberich i Mariner 

Fidel Fita i Colomer (1835-1918), per Hug Palou i Miquel 

Manuel Sales i Ferré (1843-1910), per Salvador Giner 

Josep Balari i Jovany (1844-1904), per Dolors Condom Gratacòs 

Roc Chabàs i Llorens (1844-1912), per Lorenzo Abad Casal 

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), per Carme Julià i Pere Tresserras 

Antoni Chabret i Fraga (1846-1907), per Carmen Aranegui Gascó 

Frederic Pastor i Lluís (1846-1923), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Joan Roman i Calbet (1849-1910), per Jordi H. Fernández Gómez 

Josep Pella i Forgas (1852-1918), per Joaquim Tremoleda Trilla i Pere Castanyer Masoliver 

Miquel Costa i Llobera (1854-1922), per Carles Miralles i Solà 

Eduard Toda i Güell (1855-1941), per Josep Padró i Parcerisa 

Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), per Jordi Malé 

Gabriel Llabrés i Quintana (1858-1928), per David Javaloyas Molina 

Antonio Vives y Escudero (1859-1925), per Jordi H. Fernández Gómez 

Joan Maragall i Gorina (1860-1911), per Carles Miralles i Solà 

Artur Masriera i Colomer (1860-1929), per Joan Alberich i Mariner 

Manuel Cazurro y Ruiz (1865-1935), per Jordi Cortadella 

Emili Gandia i Ortega (1866-1939), per Pere Izquierdo i Tugas 

Joaquim Garcia i Girona (1867-1928), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), per Francesc Xavier Hernàndez Cardona 

Artur Pérez-Cabrero i Tur (1870-1916), per Jordi H. Fernández Gómez 

Pere Coromines i Montanya (1870-1939), per Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès 

Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), per Marc Sureda i Jubany i Miquel dels Sants Gros i Pujol 

Tomàs Bellpuig i Joy (1876-1936), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Isidre Ballester i Tormo (1876-1950), per M. Jesús de Pedro Michó 

Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951), per Maria Rosa Llabrés Ripoll 

Camil Visedo i Moltó (1876-1958), per Josep Maria Segura Martí 

Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), per Damià Roure 

Josep Pijoan i Soteras (1879-1963), per Pol Pijoan Rotgé i Pere Maragall Mira 

Joan Serra Vilaró (1879-1969), per Josep Maria Macias 

Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), per Carles Garriga 

Llorenç Riber i Campins (1882-1958), per Maria Rosa Llabrés Ripoll 

Joan Cabré i Aguiló (1882-1947), per Jordi Rovira i Port 

Francesc Pujols i Morgades (1882-1962), per Carles Rius Santamaria 

Josep Colominas Roca (1883-1958), per Àngels Casanovas i Romeu 

Carles Cardó i Sanjoan (1884-1958), per Pilar Gómez Cardó 

Joan Baptista Manyà i Alcoverro (1884-1976), per Emigdi Subirats i Sebastià 

Carles Roman i Ferrer (1887-1939), per Jordi H. Fernández Gómez 

Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), per Eulàlia Duran 

Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), per Jordi Malé 

Lluís Segalà i Estalella (1888-1938), per Josep Antoni Clua i Serena 

Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), per Victòria Alsina 

Joaquim Balcells i Pinto (1890-1936), per Joan Pedrola i Santamarta 

Pere Bosch Gimpera (1891-1974), per Pere Izquierdo i Tugas 

Carles Riba i Bracons (1893-1959), per Jordi Malé 

Josep Maria Casas i Homs (1894-1979), per Joan Alberich i Mariner 

Pere Giró i Romeu (1894-1987), per Magí Miret Mestre 

Joan Crexells i Vallhonrat (1896-1926), per Norbert Bilbeny 

Joan Estelrich i Artigues (1896-1958), per Francesc Guardans i Cambó 

Salvador Vilaseca i Anguera (1896-1975), per Jaume Massó Carballido 

Lluís Pericot i Garcia (1899-1978), per Josep M. Fullola Pericot 

Joan Mínguez Defís (1900-1960), per Mariona Aragay Marín 

Marçal Olivar i Daydí (1900-1994), per Montserrat Tudela i Penya 

Eduard Junyent i Subirà (1901-1978), per Ramon Járrega Domínguez 

Josep de Calassanç Serra i Ràfols (1902-1971), per Eva Serra i Puig 

Marià Ribas i Bertran (1902-1996), per Núria Costa Gallego 

Marià Bassols de Climent (1903-1973), per Pere J. Quetglas 

Josep Vergés i Fàbregas (1903-1984), per Jaume Pòrtulas 

Joan Petit i Montserrat (1904-1964), per Dolors Condom Gratacòs 

Josep Maria Cuyàs i Tolosa (1904-1992), per Josep M. Padrós 

Adela Maria Trepat i Massó (1905-1964), per Esperança Borrell Vidal 

Lluís Amorós i Amorós (1905-1972), per Joan Alberich i Mariner 

Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997), per Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès 

Anna Maria de Saavedra i Macià (1905-2001), per Mercè Otero-Vidal 

Alejandro Ramos Folqués (1906-1984), per Lorenzo Abad Casal 

Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994), per Francesc Aicart Hereu 

Ramon Roca-Puig (1906-2001), per Pius-Ramon Tragan 

Jaume Olives i Canals (1907-1987), per Francesca Mestre Roca 

Francesc Esteve i Gàlvez (1907-2001), per Margarida Genera i Monells 

Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), per Jaume Pòrtulas 

Joaquim Font i Cussó (1909-1988), per Pepita Padrós i Martí 

Miquel Batllori i Munné (1909-2003), per Joan Pedrola i Santamarta 

Josep Maria Pons i Guri (1909-2005), per Albert Martin Menéndez 

Eduard Valentí Fiol (1910-1971), per Norbert Bilbeny 

Rosa Leveroni i Valls (1910-1985), per Anna Pell i Fonts 

Georges Claustres (1910-1997), per Cyr Descamps i Jordi Castellví 

Maria Lluïsa Serra i Belabre (1911-1966), per Guillem Rosselló Bordoy 

Martín Almagro Basch (1911-1984), per Francisco Gracia Alonso 

Pere Pericay i Ferriol (1911-1984), per Javier Velaza 

José María Mañá de Angulo (1912-1964), per Jordi H. Fernández Gómez 

Miquel Dolç i Dolç (1912-1994), per Antoni Seva 

Domingo Fletcher Valls (1912-1995), per Helena Bonet Rosado 

Josep Estrada i Garriga (1912-2001), per Josep Muntal i Muns 

Lluís Díez-Coronel Montull (1912-2009), per Joan-Ramon Gonzàlez 

Salvador Espriu i Castelló (1913-1985), per Carles Miralles i Solà 

Joan Maluquer de Motes i Nicolau (1915-1988), per Glòria Munilla Cabrillana 

Jaume Berenguer Amenós (1916-1974), per Jaume Almirall 

Vicent J. Pascual Pérez (1917-1976), per Josep Maria Segura Martí 

Bartomeu Ensenyat i Estrany (1917-1998), per David Javaloyas Molina 

Damià Cerdà i Juan (1917-2008), per Jaume Cardell i Perelló 

José Sánchez Real (1918-2008), per Jordi López Vilar 

Llogari Sala i Sala (1919-1980), per Anna Monleon i Esterlí 

Joan Bastardas i Parera (1919-2009), per Josep Lluís Vidal 

Miquel Tarradell i Mateu (1920-1995), per Joan Sanmartí 

Federico Foerster Laurés (1921-1988), per Xavier Nieto 

Joan Triadú i Font (1921-2010), per Teresa Triadú i Vila-Abadal 

Miquel Oliva i Prat (1922-1974), per Aurora Martín 

Enric Pla i Ballester (1922-1988), per Pere P. Ripollès 

Josep O’Callaghan i Martínez (1922-2001), per Xavier M. Vicens 

Virgilio Bejarano Sánchez (1922-2007), per Lambert Ferreres 

Sebastià Mariner i Bigorra (1923-1988), per Isabel Rodà de Llanza 

Josep Mascaró i Passarius (1923-1996), per Margarita Orfila Pons 

Pere de Palol i Salellas (1923-2005), per Rosario Navarro 

Eduard Ripoll i Perelló (1923-2006), per Albert Corbeto 

Josep Barberà i Farràs (1925-2003), per Maria Àngels Petit i Mendizàbal 

Cristòfol Veny Melià (1925-2007), per David Javaloyas Molina 

Josep Alsina i Clota (1926-1993), per Montserrat Jufresa i Pau Gilabert 

Antoni Arribas i Palau (1926-2002), per Margarita Orfila Pons 

Ricard Pascual Guasch (1926-2004), per Albert López Mullor 

Albert Balil Illana (1928-1989), per Isabel Rodà de Llanza 

Manuel Balasch i Record (1928-2009), per Ramon Balasch 

Manuel Riu i Riu (1929-2011), per Maria Àngels Petit i Mendizàbal 

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (1930-1999), per Montserrat Tudela i Penya 

Antoni Piqué Engordans (1932-1989), per Carles Garriga 

Llorenç Baqués Estapé (1935-1980), per Josep Padró i Parcerisa 

Enric Artur Llobregat Conesa (1941-2003), per Núria Tarradell-Font 

Joan Castellanos i Vila (1941-2009), per Concepció Piedrafita 

Miquel Llongueras i Campañà (1942-1998), per Ramon Ten Carné 

Joan Bellès i Sallent (1942-2006), per Ramon Torné Teixidó 

Milagro Gil-Mascarell Boscà (1943-1995), per Carmen Aranegui Gascó 

Alexis Eudald Solà i Farrés (1946-2001), per Ernest Marcos Hierro 

Miquel Cura i Morera (1946-2002), per Jordi Principal i Rosó Vilardell 

Rémy Marichal (1948-2007), per Guy Barruol 

Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998), per Vicent Salvador i Faust Ripoll 

Xavier Dupré i Raventós (1956-2006), per Núria Rafel Fontanals

.

.

La nissaga catalana del món clàssic

A cura de:

Montserrat Tudela i Penya

Pere Izquierdo i Tugas

Revista Auriga. Barcelona, maig de 2011

ISBN: 9788461509928

.

.

Ariadna o el senyor Q (i Penèlope, i les nimfes, i Saturn, i Wittgenstein …). Esther Albert

.

.

.

.

V

.

.

Disseny de la portada: Enric Jardí

La ment. Penèlope. La calma.

El verd. Un bes. Les nimfes.

.

L’home. Saturn. Les mans.

Wittgenstein. Paraules. El pare.

.

Tot t’ho diré

.

.

Esther Albert

Retingut en una lluna de Júpiter

.

.

.

.

Esther Albert

Ariadna o el senyor Q.

art&vers, I

Muntaner Editors. Barcelona, 2000

ISBN: 9788495648006

.

.

.

La invocació de l’Odissea i altres «íncipits» cèlebres, citats pel viatger Javier Reverte

.

.

.

Javier Martínez Reverte (Madrid, 1944)

Es probable que el comienzo de la Odisea, junto con otros cuantos como Don Quijote de la Mancha, El viejo y el mar, El extranjero, La metamorfosis, Pedro Páramo y Cien años de soledad, sea uno de los mejores principios de la literatura de todos los tiempos. “Cuéntame, oh musa”, canta Homero, “la historia de aquel varón de multiforme ingenio que, después de destruir la sagrada ciudad de Troya, anduvo errante largo tiempo, vio las ciudades y conoció las costumbres de muchos hombres, y padeció en su corazón gran número de penalidades durante su navegación por el mar, mientras se esforzaba por salvar su vida y la de sus compañeros para regresar a la patria. Pero no pudo librarlos de la muerte y todos perecieron a causa de sus locuras”. Con un principio semejante, nadie puede deternerse ya en la lectura del poema.

Yo lo leí cuando tenía diez años, en una edición resumida para niños, y creo que es el libro que me decidió a viajar y a intentar ser escritor. Luego, he vuelto a su versión íntegra en varias ocasiones: siempre se encuentra algo nuevo en sus páginas, siempre emociona. A los clásicos no terminas de leerlos nunca y en sus páginas hallas asuntos en el relato y aspectos del estilo y la estructura en los que antes no habías reparado. Los libros clásicos hablan más hondo en nuestra alma con cada lectura que reemprendes.

No resisto la tentación de recordar aquí los hermosos principios que he señalado antes: “En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme…” (Cervantes). “Era un viejo que pescaba solo en un bote en la corriente del Golfo y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez” (Hemingway). “Hoy ha muerto mamá. O quizás ayer. No lo sé” (Camus). “Al despertar Gregorio Samsa una mañana, tras un sueño intranquilo, se encontró en su casa convertido en un monstruoso insecto” (Kafka). “Vine a Comala porque me dijeron que aqui vivía mi padre, un tal Pedro Páramo” (Juan Rulfo). “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (García Márquez).

Palabra literaria.

.

Javier Reverte

.

.

Javier Reverte

Corazón de Ulises. Un viaje griego.

Prólogo de Carlos García Gual

Aguilar

Grupo Santillana de Ediciones. Madrid, 1999

ISBN: 9788403595415

.

.

Helena de Troia i Marilyn Monroe al «De lluny», de Gabriel Ferrater

.

.

.

DE LLUNY

.

Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972)

De lluny, no tan real

com Helena Tindàrida, en qui s’emparren

els noms i les imatges.

…..Més difícil de creure

quan l’agost les té ajagudes

per l’era gran, muntets de mill

mig picotats, mentre que el sol ens encaparra.

…..Costava de creure en la nit

de pas difícil, la fosca en desferra

caient hores més tard

que la nostra nit entreoberta.

…..Costava de creure en el cos

final, lliurant-se clivellat com mai,

si és incert aquest ventre on la mà

usada s’oblida, com dins un clot de sorra.

…..I, tan poc que creiem

en nosaltres, qui venia a persuadir-nos

que un mal també s’aferra

a uns homes de lluny, com és ara

el marxant de paraules que jo no m’escolto?

…..Fins ara, que només: «Aquest és el suïcidi

que m’ha impressionat. No és

com Hemingway. Tan maca—».

O bé: que ce sera un dur métier

que d’être belle femme.

……………………………….Fins que així (la terra

torna a girar cap a una nit)

parla la noia en qui tinc fe.

.

Gabriel Ferrater

.

.

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Edició definitiva

Col. labutxaca

Edicions 62. Barcelona, 2010

ISBN>: 9788499301365 

.

.

Si portem aquí aquest poema de Gabriel Ferrater no és per fer-ne una anàlisi o estudi aprofundits, ni per fer-ne difusió, ja que tot això té fòrums més apropiats, com el sistemàtic i ben documentat blog ferraterià “Un fres de móres negres”.

Helena, d’Antonio Canova

El motiu, com és fàcil suposar, és la referència que fa a una de les figures clau de la temàtica homèrica i troiana: Helena.

En primer lloc cal remarcar que Ferrater s’hi refereix com a Helena Tindàrida. Aquest gentilici, aplicat a Helena, no és pròpiament homèric. A la Ilíada i a l’Odissea Helena apareix com a filla de Zeus.

És posteriorment, a partir d’autors de l’època helenística i, sobretot, en l’Eneida de Virgili, on es posa ènfasi en una de les diverses genealogies d’Helena, aquella que la fa filla de Tíndar i, per tant, germana dels Dioscurs.

Helena se’ns evoca amb una imatge que ens pot fer associar-la a una estàtua, ja que en ella s’hi enfilen, “s’emparren”, noms i imatges. Helena com a estàtua, com a figura, ens apareix també en poetes com Poe (el seu primer “To Helen”) o H.D. , Helen Doolittle, en el seu “Helen”.

En el poema de Ferrater, el tema central rau en la mort, en el suicidi, més en concret, d’una dona jove i bella. I potser el tema, més que la citada dona o la circumstància tràgica de la seva mort, és el xoc que allò provoca, la dificultat de creure-ho, d’acceptar-ho (“Més difícil de creure…”; “Costava de creure…”).

Per la data en que sembla que Ferrater va escriure el poema (cap a 1962 o 1963), és comúnment acceptat pels estudiosos ferraterians que la dona de qui se’ns parla és Marilyn Monroe, que morí pressumptament per suicidi l’agost de 1962. (Així ho recull Núria Perpinyà en la seva tesi doctoral sobre Gabriel Ferrater, a la que fem referència al peu d’aquesta entrada). Hemingway s’havia suïcidat l’any abans, el 1961, i en el poema algú compara ambdues morts (“Aquest és el suïcidi que m’ha impressionat. No és com Hemingway. Tan maca.”).

Marilyn Monroe (llegint l’Ulysses de Joyce). Fotografia d’Eve Arnold.

Per tant, Ferrater ens compara, ens acara, dues icones, dos mites de la bellesa (Helena i Marilyn) i, no només això, sinó dues belleses problemàtiques, que comporten contratemps, i fins i tot desgràcia. I ho ressalta acudint al poema Confession que Baudelaire va dedicar a Madame Sabatier: “Que c’est un dur métier que d’être belle femme”.

I resulta que la persona real, Marilyn, de la que en rep les tràgiques noves “de lluny”, mitjançant un “marxant de paraules que jo no m’escolto”, se li apareix menys real que Helena, en una contraposició entre realitat i ficció o, com diu Núria Perpinyà, en un “desdibuixament dels límits de la realitat i ficció fins a arribar a llur commutació, això és, allò que és real és capit com a somni i allò que és irreal com a ver”. Si se’ns permet afegir, estem davant de dos mites, de dues icones, de dues imatges, belles i maleïdes alhora i, per tant, el personatge real forma part d’un món tan o més fictici o irreal que una figura mitològica antiga com Helena.

La mort, la destrucció (o autodestrucció) es fan més xocants, més difícils de creure, com “així parla la noia” en qui el poeta te fe, quan es contraposen amb la bellesa (“Tan maca.”). La bellesa en front d’imatges de desferra (“…la fosca en desferra…”), en front del “cos final, clivellat com mai”.  Ben cert que “costava de creure”.

I la noia que parla al final del poema, aquella en qui el poeta té fe, podríem entendre o suposar (també per la data) que seria una altra Helena, Helena Valentí, la “noia gola-llarga” , amb la qual cosa, si el que diem fos cert,  una Helena ens obre el poema i una altra ens el tanca.

En el “De lluny”, doncs, encara que sigui de forma molt lateral i circumstancial, hi trobem, també, un petit ressò en la nostra literatura d’un dels personatges centrals del món clàssic en general i de l’epopeia troiana en particular, Helena Tindàrida.

.

.

.

NOTES I APÈNDIX

.

1.- L’obra de Núria Perpinyà Fillella “Tradició i modernitat de la poesia de Gabriel Ferrater“, en la qual basem i de la extraiem alguna de les anteriors interpretacions (les restants, les més agosarades i temeràries  són de la nostra exclussiva [ir]responsabilitat), constitueix la seva tesi doctoral i es pot consultar a “Tesis en xarxa”. La referència al poema “De lluny” és a les pàgines 713 i ss. (Enllaç al PDF)

.

2.- El poema “Confession” de Baudelaire:

.

Charles-Pierre Baudelaire (París, 1821 – París, 1867)

Confession

Une fois, une seule, aimable et douce femme,
À mon bras votre bras poli
S’appuya (sur le fond ténébreux de mon âme
Ce souvenir n’est point pâli);

II était tard; ainsi qu’une médaille neuve
La pleine lune s’étalait,
Et la solennité de la nuit, comme un fleuve,
Sur Paris dormant ruisselait.

Et le long des maisons, sous les portes cochères,
Des chats passaient furtivement
L’oreille au guet, ou bien, comme des ombres chères,
Nous accompagnaient lentement.

Tout à coup, au milieu de l’intimité libre
Eclose à la pâle clarté
De vous, riche et sonore instrument où ne vibre
Que la radieuse gaieté,

De vous, claire et joyeuse ainsi qu’une fanfare
Dans le matin étincelant
Une note plaintive, une note bizarre
S’échappa, tout en chancelant

Comme une enfant chétive, horrible, sombre, immonde,
Dont sa famille rougirait,
Et qu’elle aurait longtemps, pour la cacher au monde,
Dans un caveau mise au secret.

Pauvre ange, elle chantait, votre note criarde:
«Que rien ici-bas n’est certain,
Et que toujours, avec quelque soin qu’il se farde,
Se trahit l’égoïsme humain;

Que c’est un dur métier que d’être belle femme,
Et que c’est le travail banal
De la danseuse folle et froide qui se pâme
Dans son sourire machinal;

Que bâtir sur les coeurs est une chose sotte;
Que tout craque, amour et beauté,
Jusqu’à ce que l’Oubli les jette dans sa hotte
Pour les rendre à l’Eternité!»

J’ai souvent évoqué cette lune enchantée,
Ce silence et cette langueur,
Et cette confidence horrible chuchotée
Au confessionnal du coeur.

.

Charles Baudelaire

.

En recomanem la traducció al català de Jordi Llovet, de la que ens transcrivim aquí només el fragment del que prové la cita de Ferrater:

.

Que és dur l’ofici de ser una dona bella!
………que estèrils els treballs
de la dansaire freda i boja que s’encanta
………en un somriure maquinal!;.

.

.

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Edició bilingüe i completa

a cura de Jordi Llovet

Col. Poesia, 100

Edicions 62. Barcelona, 2007

ISBN: 9788429755947.

.

.

3.- L’Helena “noia gola-llarga” de Ferrater:

.

HELENA

.

Fas vint anys, Helena.
Véns d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo).

.

Gabriel Ferrater

.

.

4.- Fotografia de Marilyn Monroe, d’Eve Arnold

.

Eve Arnold (Filadèlfia, Pensilvània, USA, 21 de abril 1912)

Fotografia presa a Mount Sinai, Long Island, el 1959.

Inclosa a:

.

Eve Arnold

Marilyn Monroe

Abrams. New York, 2005

ISBN: 970810959330

.

.

.

.

.

Joan Perucho. Mar Egeu.

.

.

.

.

Joan Perucho

 

Mar Egeu

.

 

L’Aurora, amb dits de rosa, ens obre el dia i l’il·lumina.

.

.

Joan Perucho

.

.

.

Joan Perucho

La mirada d’Antinea

Col. Els Llibres de Óssa Menor, 189

Edicions Proa. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482566368

.

.

Petrarca ens parla d’Homer a l’«Elogi de la vida solitària».

.

.

.

Francesco Petrarca (Arezzo, 20 de juliol de 1304 - Arquà Petrarca, Pàdua, 19 de juliol de 1374)

.

¿Què et diré d’Homer, pare dels poetes? Certament, d’aquells qui el precediren, a saber, d’Orfeu, de Linus, de Museu —els quals considerem o bé poetes o bé músics, o tal volta poetes i músics alhora, atesa la proximitat entre aquestes dues arts que tant agrada a uns quants—, amb prou feines ens n’han arribat simplement els noms. Homer, doncs, va descriure amb tanta exactitud no tan sols les terres solitàries de Grècia, sinó també les d’Itàlia, que «va aconseguir fer-nos veure», tal com diu Ciceró, «allò que ell mateix no podia veure» —diu la tradició que era cec—; així, el que veiem néixer del seu talent «no és poesia, ans autèntica pintura». ¿Hem de creure, doncs, que hauria pogut fer quelcom semblant si no hagués tingut l’ocasió d’observar atentament aquells indrets abans de quedar cec i conservar-los així dins la memòria?

.

Francesco Petrarca

.

.

Francesco Petrarca

Elogi de la vida solitària

Traducció de Núria Gómez Llauger

Edició i introducció de Jordi Llovet

Col·lecció El far, 19

Angle Editorial. Barcelona, 2011

ISBN: 9788415002253

.

.