Arxius
Penèlope, de Joan Duran i Ferrer
.
.
.
.
PENÈLOPE
.
.
Ets el fil que dibuixa i que s’escorre
en el tapís interminable, el reducte
del temps relligat a les sanefes,
l’ajorn de l’oblit i la corrupció.
.
L’agulla et navega la matèria,
la roba blanca del pubis
on les venes van trenant-te
un cos de nimfa a contrapèl.
.
I veneres la qui serà relíquia de tu,
l’amulet de la supervivència,
la nina d’ulls de peix que ja et juga
i va teixint-se a la capella dels cabells.
.
.
Joan Duran i Ferrer
.
.
.
Kore
Col·lecció Sinalefa, 5
Edicions Cossetània. Valls, 2001
ISBN: 9788489890985
.
.
.
Saludem l’aparició de «La nissaga catalana del món clàssic», a cura de Monserrat Tudela i Pere Izquierdo.
.
Des d’aquest modest espai, on posem la nostra atenció, preferentment, en els ressons en la nostra cultura catalana de certs aspectes del món clàssic, no podem més que mostrar el nostre entusiasme per l’aparició, fa poques setmanes, del llibre “La nissaga catalana del món clàssic”, publicat per la Revista Auriga, i, amb tota la modèstia d’aquest espai, en felicitem els autors i els curadors.
Creiem que la sola reproducció de l’índex dels diferents articles del llibre, és a dir, de les semblances dels personatges de la cultura catalana de tots els temps que han establert vincles entre l’anomenada cultura clàssica, o món clàssic, i les respectives èpoques en que van viure, il·lustra la magnitud de l’empresa que suposa el referit llibre:
.
.
.
SEMBLANCES:
.
Sunifred Llobet (950-?), per Anna Pell i Fonts
Abat Oliba (971-1046), per Manuel Mundó i Marcet
Ramon Llull (1232-?), per Lola Badia
Arnau de Vilanova (1240-1311), per Sebastià Giralt
Francesc Eiximenis (ca. 1327 – 1409), per Antoni Pladevall i Font
Bernat Metge (1340/1346-1413), per Gemma Pellisa Prades
Ramon Sibiuda (?-1436), per Genís Fernández Martínez
Joanot Martorell (1413/1414-1465/1468), per Miquel Sitjar i Serra
Joan Margarit i de Pau (1422-1484), per Lluís Lucero Comas
Pere Miquel Carbonell i de Soler (1434-1517), per Agustí Alcoberro Pericay
Curial e Güelfa (obra anònima, mitjan segle XV), per Jordi-Lluís Farré i Adrogué
Joan Roís de Corella (1435-1497), per Carles Garriga
Lluís Desplà i Oms (ca. 1444 – 1524), per Francesca Español Bertran
Jeroni Pau (1458-1497), per Mariàngela Vilallonga
Pere Antoni Beuter (1490/1495-1554), per Eulàlia Miralles
Joan Lluís Vives i Marc (1492-1549), per Josep Batalla
Cosme Damià Hortolà (1493-1568), per Joan Pedrola i Santamarta
Francesc Tarafa i Savall (ca. 1495 – 1556), per Eulàlia Miralles
Cristòfor Despuig i Savertés (1510-1574), per Enric Querol Coll
Joan Baptista de Cardona (1511-1589), per Enric Querol Coll
Antoni Agustín i Albanell (1517-1586), per Teresa Noël
Lluís Pons d’Icart (1518/1520-1578), per Francesc Tarrats Bou
Pere Joan Nunyes (1525-1602), per Josep Batalla
Hipòlita de Jesús Rocabertí (ca. 1551-1624), per Francesca Mestre Roca
Juliana Morell (1594-1653), per Francesca Mestre Roca
Francesc Marès (segle XVII), per Miquel Sitjar i Serra
Antoni Cortès i Gelabert (1690-1757), per Enric Querol Coll
Gregori Mayans i Siscar (1699-1781), per Ferran Arasa i Gil
Ramon Foguet i Foraster (1729-1794), per Jaume Massó Carballido
Cir Valls i Geli (1741 – ca. 1818), per Lluís Inclan
Joan Ramis i Ramis (1746-1819), per Xavier Patiño García
Pere Bes i Labet (1747-?), per Dolors Condom Gratacòs
Antoni Ramis i Ramis (1771-1840), per Xavier Patiño García
Francesc Jaume Jaubert de Paçà (1785-1856), per Marc Delclòs
Antoni Bergnes de las Casas (1801-1879), per Eulàlia Vintró i Castells
Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833), per Xavier Solà de Andrés
Bonaventura Hernández i Sanahuja (1810-1891), per Jaume Massó Carballido
Lluís de Bonnefoy (1816-1887), per Mariona Aragay Marín
Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901), per Montserrat Comas Güell
Ramon Manuel Garriga i Nogués (1835-1900), per Joan Alberich i Mariner
Fidel Fita i Colomer (1835-1918), per Hug Palou i Miquel
Manuel Sales i Ferré (1843-1910), per Salvador Giner
Josep Balari i Jovany (1844-1904), per Dolors Condom Gratacòs
Roc Chabàs i Llorens (1844-1912), per Lorenzo Abad Casal
Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), per Carme Julià i Pere Tresserras
Antoni Chabret i Fraga (1846-1907), per Carmen Aranegui Gascó
Frederic Pastor i Lluís (1846-1923), per Emigdi Subirats i Sebastià
Joan Roman i Calbet (1849-1910), per Jordi H. Fernández Gómez
Josep Pella i Forgas (1852-1918), per Joaquim Tremoleda Trilla i Pere Castanyer Masoliver
Miquel Costa i Llobera (1854-1922), per Carles Miralles i Solà
Eduard Toda i Güell (1855-1941), per Josep Padró i Parcerisa
Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), per Jordi Malé
Gabriel Llabrés i Quintana (1858-1928), per David Javaloyas Molina
Antonio Vives y Escudero (1859-1925), per Jordi H. Fernández Gómez
Joan Maragall i Gorina (1860-1911), per Carles Miralles i Solà
Artur Masriera i Colomer (1860-1929), per Joan Alberich i Mariner
Manuel Cazurro y Ruiz (1865-1935), per Jordi Cortadella
Emili Gandia i Ortega (1866-1939), per Pere Izquierdo i Tugas
Joaquim Garcia i Girona (1867-1928), per Emigdi Subirats i Sebastià
Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), per Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Artur Pérez-Cabrero i Tur (1870-1916), per Jordi H. Fernández Gómez
Pere Coromines i Montanya (1870-1939), per Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès
Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), per Marc Sureda i Jubany i Miquel dels Sants Gros i Pujol
Tomàs Bellpuig i Joy (1876-1936), per Emigdi Subirats i Sebastià
Isidre Ballester i Tormo (1876-1950), per M. Jesús de Pedro Michó
Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951), per Maria Rosa Llabrés Ripoll
Camil Visedo i Moltó (1876-1958), per Josep Maria Segura Martí
Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), per Damià Roure
Josep Pijoan i Soteras (1879-1963), per Pol Pijoan Rotgé i Pere Maragall Mira
Joan Serra Vilaró (1879-1969), per Josep Maria Macias
Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), per Carles Garriga
Llorenç Riber i Campins (1882-1958), per Maria Rosa Llabrés Ripoll
Joan Cabré i Aguiló (1882-1947), per Jordi Rovira i Port
Francesc Pujols i Morgades (1882-1962), per Carles Rius Santamaria
Josep Colominas Roca (1883-1958), per Àngels Casanovas i Romeu
Carles Cardó i Sanjoan (1884-1958), per Pilar Gómez Cardó
Joan Baptista Manyà i Alcoverro (1884-1976), per Emigdi Subirats i Sebastià
Carles Roman i Ferrer (1887-1939), per Jordi H. Fernández Gómez
Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), per Eulàlia Duran
Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), per Jordi Malé
Lluís Segalà i Estalella (1888-1938), per Josep Antoni Clua i Serena
Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961), per Victòria Alsina
Joaquim Balcells i Pinto (1890-1936), per Joan Pedrola i Santamarta
Pere Bosch Gimpera (1891-1974), per Pere Izquierdo i Tugas
Carles Riba i Bracons (1893-1959), per Jordi Malé
Josep Maria Casas i Homs (1894-1979), per Joan Alberich i Mariner
Pere Giró i Romeu (1894-1987), per Magí Miret Mestre
Joan Crexells i Vallhonrat (1896-1926), per Norbert Bilbeny
Joan Estelrich i Artigues (1896-1958), per Francesc Guardans i Cambó
Salvador Vilaseca i Anguera (1896-1975), per Jaume Massó Carballido
Lluís Pericot i Garcia (1899-1978), per Josep M. Fullola Pericot
Joan Mínguez Defís (1900-1960), per Mariona Aragay Marín
Marçal Olivar i Daydí (1900-1994), per Montserrat Tudela i Penya
Eduard Junyent i Subirà (1901-1978), per Ramon Járrega Domínguez
Josep de Calassanç Serra i Ràfols (1902-1971), per Eva Serra i Puig
Marià Ribas i Bertran (1902-1996), per Núria Costa Gallego
Marià Bassols de Climent (1903-1973), per Pere J. Quetglas
Josep Vergés i Fàbregas (1903-1984), per Jaume Pòrtulas
Joan Petit i Montserrat (1904-1964), per Dolors Condom Gratacòs
Josep Maria Cuyàs i Tolosa (1904-1992), per Josep M. Padrós
Adela Maria Trepat i Massó (1905-1964), per Esperança Borrell Vidal
Lluís Amorós i Amorós (1905-1972), per Joan Alberich i Mariner
Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997), per Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès
Anna Maria de Saavedra i Macià (1905-2001), per Mercè Otero-Vidal
Alejandro Ramos Folqués (1906-1984), per Lorenzo Abad Casal
Lluís Esteva i Cruañas (1906-1994), per Francesc Aicart Hereu
Ramon Roca-Puig (1906-2001), per Pius-Ramon Tragan
Jaume Olives i Canals (1907-1987), per Francesca Mestre Roca
Francesc Esteve i Gàlvez (1907-2001), per Margarida Genera i Monells
Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), per Jaume Pòrtulas
Joaquim Font i Cussó (1909-1988), per Pepita Padrós i Martí
Miquel Batllori i Munné (1909-2003), per Joan Pedrola i Santamarta
Josep Maria Pons i Guri (1909-2005), per Albert Martin Menéndez
Eduard Valentí Fiol (1910-1971), per Norbert Bilbeny
Rosa Leveroni i Valls (1910-1985), per Anna Pell i Fonts
Georges Claustres (1910-1997), per Cyr Descamps i Jordi Castellví
Maria Lluïsa Serra i Belabre (1911-1966), per Guillem Rosselló Bordoy
Martín Almagro Basch (1911-1984), per Francisco Gracia Alonso
Pere Pericay i Ferriol (1911-1984), per Javier Velaza
José María Mañá de Angulo (1912-1964), per Jordi H. Fernández Gómez
Miquel Dolç i Dolç (1912-1994), per Antoni Seva
Domingo Fletcher Valls (1912-1995), per Helena Bonet Rosado
Josep Estrada i Garriga (1912-2001), per Josep Muntal i Muns
Lluís Díez-Coronel Montull (1912-2009), per Joan-Ramon Gonzàlez
Salvador Espriu i Castelló (1913-1985), per Carles Miralles i Solà
Joan Maluquer de Motes i Nicolau (1915-1988), per Glòria Munilla Cabrillana
Jaume Berenguer Amenós (1916-1974), per Jaume Almirall
Vicent J. Pascual Pérez (1917-1976), per Josep Maria Segura Martí
Bartomeu Ensenyat i Estrany (1917-1998), per David Javaloyas Molina
Damià Cerdà i Juan (1917-2008), per Jaume Cardell i Perelló
José Sánchez Real (1918-2008), per Jordi López Vilar
Llogari Sala i Sala (1919-1980), per Anna Monleon i Esterlí
Joan Bastardas i Parera (1919-2009), per Josep Lluís Vidal
Miquel Tarradell i Mateu (1920-1995), per Joan Sanmartí
Federico Foerster Laurés (1921-1988), per Xavier Nieto
Joan Triadú i Font (1921-2010), per Teresa Triadú i Vila-Abadal
Miquel Oliva i Prat (1922-1974), per Aurora Martín
Enric Pla i Ballester (1922-1988), per Pere P. Ripollès
Josep O’Callaghan i Martínez (1922-2001), per Xavier M. Vicens
Virgilio Bejarano Sánchez (1922-2007), per Lambert Ferreres
Sebastià Mariner i Bigorra (1923-1988), per Isabel Rodà de Llanza
Josep Mascaró i Passarius (1923-1996), per Margarita Orfila Pons
Pere de Palol i Salellas (1923-2005), per Rosario Navarro
Eduard Ripoll i Perelló (1923-2006), per Albert Corbeto
Josep Barberà i Farràs (1925-2003), per Maria Àngels Petit i Mendizàbal
Cristòfol Veny Melià (1925-2007), per David Javaloyas Molina
Josep Alsina i Clota (1926-1993), per Montserrat Jufresa i Pau Gilabert
Antoni Arribas i Palau (1926-2002), per Margarita Orfila Pons
Ricard Pascual Guasch (1926-2004), per Albert López Mullor
Albert Balil Illana (1928-1989), per Isabel Rodà de Llanza
Manuel Balasch i Record (1928-2009), per Ramon Balasch
Manuel Riu i Riu (1929-2011), per Maria Àngels Petit i Mendizàbal
Maria Àngels Anglada i d’Abadal (1930-1999), per Montserrat Tudela i Penya
Antoni Piqué Engordans (1932-1989), per Carles Garriga
Llorenç Baqués Estapé (1935-1980), per Josep Padró i Parcerisa
Enric Artur Llobregat Conesa (1941-2003), per Núria Tarradell-Font
Joan Castellanos i Vila (1941-2009), per Concepció Piedrafita
Miquel Llongueras i Campañà (1942-1998), per Ramon Ten Carné
Joan Bellès i Sallent (1942-2006), per Ramon Torné Teixidó
Milagro Gil-Mascarell Boscà (1943-1995), per Carmen Aranegui Gascó
Alexis Eudald Solà i Farrés (1946-2001), per Ernest Marcos Hierro
Miquel Cura i Morera (1946-2002), per Jordi Principal i Rosó Vilardell
Rémy Marichal (1948-2007), per Guy Barruol
Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998), per Vicent Salvador i Faust Ripoll
Xavier Dupré i Raventós (1956-2006), per Núria Rafel Fontanals
.
.
La nissaga catalana del món clàssic
A cura de:
Montserrat Tudela i Penya
Pere Izquierdo i Tugas
Revista Auriga. Barcelona, maig de 2011
ISBN: 9788461509928
.
.
Ariadna o el senyor Q (i Penèlope, i les nimfes, i Saturn, i Wittgenstein …). Esther Albert
.
.
.
.
V
.
.
La ment. Penèlope. La calma.
El verd. Un bes. Les nimfes.
.
L’home. Saturn. Les mans.
Wittgenstein. Paraules. El pare.
.
Tot t’ho diré
.
.
Esther Albert
Retingut en una lluna de Júpiter
.
.
.
.
Ariadna o el senyor Q.
art&vers, I
Muntaner Editors. Barcelona, 2000
ISBN: 9788495648006
.
.
.
La invocació de l’Odissea i altres «íncipits» cèlebres, citats pel viatger Javier Reverte
.
.
.
Es probable que el comienzo de la Odisea, junto con otros cuantos como Don Quijote de la Mancha, El viejo y el mar, El extranjero, La metamorfosis, Pedro Páramo y Cien años de soledad, sea uno de los mejores principios de la literatura de todos los tiempos. “Cuéntame, oh musa”, canta Homero, “la historia de aquel varón de multiforme ingenio que, después de destruir la sagrada ciudad de Troya, anduvo errante largo tiempo, vio las ciudades y conoció las costumbres de muchos hombres, y padeció en su corazón gran número de penalidades durante su navegación por el mar, mientras se esforzaba por salvar su vida y la de sus compañeros para regresar a la patria. Pero no pudo librarlos de la muerte y todos perecieron a causa de sus locuras”. Con un principio semejante, nadie puede deternerse ya en la lectura del poema.
Yo lo leí cuando tenía diez años, en una edición resumida para niños, y creo que es el libro que me decidió a viajar y a intentar ser escritor. Luego, he vuelto a su versión íntegra en varias ocasiones: siempre se encuentra algo nuevo en sus páginas, siempre emociona. A los clásicos no terminas de leerlos nunca y en sus páginas hallas asuntos en el relato y aspectos del estilo y la estructura en los que antes no habías reparado. Los libros clásicos hablan más hondo en nuestra alma con cada lectura que reemprendes.
No resisto la tentación de recordar aquí los hermosos principios que he señalado antes: “En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme…” (Cervantes). “Era un viejo que pescaba solo en un bote en la corriente del Golfo y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez” (Hemingway). “Hoy ha muerto mamá. O quizás ayer. No lo sé” (Camus). “Al despertar Gregorio Samsa una mañana, tras un sueño intranquilo, se encontró en su casa convertido en un monstruoso insecto” (Kafka). “Vine a Comala porque me dijeron que aqui vivía mi padre, un tal Pedro Páramo” (Juan Rulfo). “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo” (García Márquez).
Palabra literaria.
.
Javier Reverte
.
.
Corazón de Ulises. Un viaje griego.
Prólogo de Carlos García Gual
Aguilar
Grupo Santillana de Ediciones. Madrid, 1999
ISBN: 9788403595415
.
.
Helena de Troia i Marilyn Monroe al «De lluny», de Gabriel Ferrater
.
.
.
DE LLUNY
.
De lluny, no tan real
com Helena Tindàrida, en qui s’emparren
els noms i les imatges.
…..Més difícil de creure
quan l’agost les té ajagudes
per l’era gran, muntets de mill
mig picotats, mentre que el sol ens encaparra.
…..Costava de creure en la nit
de pas difícil, la fosca en desferra
caient hores més tard
que la nostra nit entreoberta.
…..Costava de creure en el cos
final, lliurant-se clivellat com mai,
si és incert aquest ventre on la mà
usada s’oblida, com dins un clot de sorra.
…..I, tan poc que creiem
en nosaltres, qui venia a persuadir-nos
que un mal també s’aferra
a uns homes de lluny, com és ara
el marxant de paraules que jo no m’escolto?
…..Fins ara, que només: «Aquest és el suïcidi
que m’ha impressionat. No és
com Hemingway. Tan maca—».
O bé: que ce sera un dur métier
que d’être belle femme.
……………………………….Fins que així (la terra
torna a girar cap a una nit)
parla la noia en qui tinc fe.
.
Gabriel Ferrater
.
.
Les dones i els dies
Edició definitiva
Col. labutxaca
Edicions 62. Barcelona, 2010
ISBN>: 9788499301365
.
.
Si portem aquí aquest poema de Gabriel Ferrater no és per fer-ne una anàlisi o estudi aprofundits, ni per fer-ne difusió, ja que tot això té fòrums més apropiats, com el sistemàtic i ben documentat blog ferraterià “Un fres de móres negres”.
El motiu, com és fàcil suposar, és la referència que fa a una de les figures clau de la temàtica homèrica i troiana: Helena.
En primer lloc cal remarcar que Ferrater s’hi refereix com a Helena Tindàrida. Aquest gentilici, aplicat a Helena, no és pròpiament homèric. A la Ilíada i a l’Odissea Helena apareix com a filla de Zeus.
És posteriorment, a partir d’autors de l’època helenística i, sobretot, en l’Eneida de Virgili, on es posa ènfasi en una de les diverses genealogies d’Helena, aquella que la fa filla de Tíndar i, per tant, germana dels Dioscurs.
Helena se’ns evoca amb una imatge que ens pot fer associar-la a una estàtua, ja que en ella s’hi enfilen, “s’emparren”, noms i imatges. Helena com a estàtua, com a figura, ens apareix també en poetes com Poe (el seu primer “To Helen”) o H.D. , Helen Doolittle, en el seu “Helen”.
En el poema de Ferrater, el tema central rau en la mort, en el suicidi, més en concret, d’una dona jove i bella. I potser el tema, més que la citada dona o la circumstància tràgica de la seva mort, és el xoc que allò provoca, la dificultat de creure-ho, d’acceptar-ho (“Més difícil de creure…”; “Costava de creure…”).
Per la data en que sembla que Ferrater va escriure el poema (cap a 1962 o 1963), és comúnment acceptat pels estudiosos ferraterians que la dona de qui se’ns parla és Marilyn Monroe, que morí pressumptament per suicidi l’agost de 1962. (Així ho recull Núria Perpinyà en la seva tesi doctoral sobre Gabriel Ferrater, a la que fem referència al peu d’aquesta entrada). Hemingway s’havia suïcidat l’any abans, el 1961, i en el poema algú compara ambdues morts (“Aquest és el suïcidi que m’ha impressionat. No és com Hemingway. Tan maca.”).
Per tant, Ferrater ens compara, ens acara, dues icones, dos mites de la bellesa (Helena i Marilyn) i, no només això, sinó dues belleses problemàtiques, que comporten contratemps, i fins i tot desgràcia. I ho ressalta acudint al poema Confession que Baudelaire va dedicar a Madame Sabatier: “Que c’est un dur métier que d’être belle femme”.
I resulta que la persona real, Marilyn, de la que en rep les tràgiques noves “de lluny”, mitjançant un “marxant de paraules que jo no m’escolto”, se li apareix menys real que Helena, en una contraposició entre realitat i ficció o, com diu Núria Perpinyà, en un “desdibuixament dels límits de la realitat i ficció fins a arribar a llur commutació, això és, allò que és real és capit com a somni i allò que és irreal com a ver”. Si se’ns permet afegir, estem davant de dos mites, de dues icones, de dues imatges, belles i maleïdes alhora i, per tant, el personatge real forma part d’un món tan o més fictici o irreal que una figura mitològica antiga com Helena.
La mort, la destrucció (o autodestrucció) es fan més xocants, més difícils de creure, com “així parla la noia” en qui el poeta te fe, quan es contraposen amb la bellesa (“Tan maca.”). La bellesa en front d’imatges de desferra (“…la fosca en desferra…”), en front del “cos final, clivellat com mai”. Ben cert que “costava de creure”.
I la noia que parla al final del poema, aquella en qui el poeta té fe, podríem entendre o suposar (també per la data) que seria una altra Helena, Helena Valentí, la “noia gola-llarga” , amb la qual cosa, si el que diem fos cert, una Helena ens obre el poema i una altra ens el tanca.
En el “De lluny”, doncs, encara que sigui de forma molt lateral i circumstancial, hi trobem, també, un petit ressò en la nostra literatura d’un dels personatges centrals del món clàssic en general i de l’epopeia troiana en particular, Helena Tindàrida.
.
.
.
NOTES I APÈNDIX
.
1.- L’obra de Núria Perpinyà Fillella “Tradició i modernitat de la poesia de Gabriel Ferrater“, en la qual basem i de la extraiem alguna de les anteriors interpretacions (les restants, les més agosarades i temeràries són de la nostra exclussiva [ir]responsabilitat), constitueix la seva tesi doctoral i es pot consultar a “Tesis en xarxa”. La referència al poema “De lluny” és a les pàgines 713 i ss. (Enllaç al PDF)
.
2.- El poema “Confession” de Baudelaire:
.
Confession
Une fois, une seule, aimable et douce femme,
À mon bras votre bras poli
S’appuya (sur le fond ténébreux de mon âme
Ce souvenir n’est point pâli);II était tard; ainsi qu’une médaille neuve
La pleine lune s’étalait,
Et la solennité de la nuit, comme un fleuve,
Sur Paris dormant ruisselait.Et le long des maisons, sous les portes cochères,
Des chats passaient furtivement
L’oreille au guet, ou bien, comme des ombres chères,
Nous accompagnaient lentement.Tout à coup, au milieu de l’intimité libre
Eclose à la pâle clarté
De vous, riche et sonore instrument où ne vibre
Que la radieuse gaieté,De vous, claire et joyeuse ainsi qu’une fanfare
Dans le matin étincelant
Une note plaintive, une note bizarre
S’échappa, tout en chancelantComme une enfant chétive, horrible, sombre, immonde,
Dont sa famille rougirait,
Et qu’elle aurait longtemps, pour la cacher au monde,
Dans un caveau mise au secret.Pauvre ange, elle chantait, votre note criarde:
«Que rien ici-bas n’est certain,
Et que toujours, avec quelque soin qu’il se farde,
Se trahit l’égoïsme humain;Que c’est un dur métier que d’être belle femme,
Et que c’est le travail banal
De la danseuse folle et froide qui se pâme
Dans son sourire machinal;Que bâtir sur les coeurs est une chose sotte;
Que tout craque, amour et beauté,
Jusqu’à ce que l’Oubli les jette dans sa hotte
Pour les rendre à l’Eternité!»J’ai souvent évoqué cette lune enchantée,
Ce silence et cette langueur,
Et cette confidence horrible chuchotée
Au confessionnal du coeur..
Charles Baudelaire
.
En recomanem la traducció al català de Jordi Llovet, de la que ens transcrivim aquí només el fragment del que prové la cita de Ferrater:
.
Que és dur l’ofici de ser una dona bella!
………que estèrils els treballs
de la dansaire freda i boja que s’encanta
………en un somriure maquinal!;.
.
.
Les flors del mal
Edició bilingüe i completa
a cura de Jordi Llovet
Col. Poesia, 100
Edicions 62. Barcelona, 2007
ISBN: 9788429755947.
.
.
3.- L’Helena “noia gola-llarga” de Ferrater:
.
HELENA
Fas vint anys, Helena.
Véns d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo)..
Gabriel Ferrater
.
.
4.- Fotografia de Marilyn Monroe, d’Eve Arnold
.
Fotografia presa a Mount Sinai, Long Island, el 1959.
Inclosa a:
.
Marilyn Monroe
Abrams. New York, 2005
ISBN: 970810959330
.
.
.
.
.
Joan Perucho. Mar Egeu.
.
.
.
.
Mar Egeu
.
L’Aurora, amb dits de rosa, ens obre el dia i l’il·lumina.
.
.
Joan Perucho
.
.
.
La mirada d’Antinea
Col. Els Llibres de Óssa Menor, 189
Edicions Proa. Barcelona, 1998
ISBN: 9788482566368
.
.
Petrarca ens parla d’Homer a l’«Elogi de la vida solitària».
.
.
.
.
¿Què et diré d’Homer, pare dels poetes? Certament, d’aquells qui el precediren, a saber, d’Orfeu, de Linus, de Museu —els quals considerem o bé poetes o bé músics, o tal volta poetes i músics alhora, atesa la proximitat entre aquestes dues arts que tant agrada a uns quants—, amb prou feines ens n’han arribat simplement els noms. Homer, doncs, va descriure amb tanta exactitud no tan sols les terres solitàries de Grècia, sinó també les d’Itàlia, que «va aconseguir fer-nos veure», tal com diu Ciceró, «allò que ell mateix no podia veure» —diu la tradició que era cec—; així, el que veiem néixer del seu talent «no és poesia, ans autèntica pintura». ¿Hem de creure, doncs, que hauria pogut fer quelcom semblant si no hagués tingut l’ocasió d’observar atentament aquells indrets abans de quedar cec i conservar-los així dins la memòria?
.
Francesco Petrarca
.
.
Elogi de la vida solitària
Traducció de Núria Gómez Llauger
Edició i introducció de Jordi Llovet
Col·lecció El far, 19
Angle Editorial. Barcelona, 2011
ISBN: 9788415002253
.
.