Inici > Ecos de la Ilíada > Helena de Troia i Marilyn Monroe al «De lluny», de Gabriel Ferrater

Helena de Troia i Marilyn Monroe al «De lluny», de Gabriel Ferrater

.

.

.

DE LLUNY

.

Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972)

De lluny, no tan real

com Helena Tindàrida, en qui s’emparren

els noms i les imatges.

…..Més difícil de creure

quan l’agost les té ajagudes

per l’era gran, muntets de mill

mig picotats, mentre que el sol ens encaparra.

…..Costava de creure en la nit

de pas difícil, la fosca en desferra

caient hores més tard

que la nostra nit entreoberta.

…..Costava de creure en el cos

final, lliurant-se clivellat com mai,

si és incert aquest ventre on la mà

usada s’oblida, com dins un clot de sorra.

…..I, tan poc que creiem

en nosaltres, qui venia a persuadir-nos

que un mal també s’aferra

a uns homes de lluny, com és ara

el marxant de paraules que jo no m’escolto?

…..Fins ara, que només: «Aquest és el suïcidi

que m’ha impressionat. No és

com Hemingway. Tan maca—».

O bé: que ce sera un dur métier

que d’être belle femme.

……………………………….Fins que així (la terra

torna a girar cap a una nit)

parla la noia en qui tinc fe.

.

Gabriel Ferrater

.

.

Gabriel Ferrater

Les dones i els dies

Edició definitiva

Col. labutxaca

Edicions 62. Barcelona, 2010

ISBN>: 9788499301365 

.

.

Si portem aquí aquest poema de Gabriel Ferrater no és per fer-ne una anàlisi o estudi aprofundits, ni per fer-ne difusió, ja que tot això té fòrums més apropiats, com el sistemàtic i ben documentat blog ferraterià “Un fres de móres negres”.

Helena, d’Antonio Canova

El motiu, com és fàcil suposar, és la referència que fa a una de les figures clau de la temàtica homèrica i troiana: Helena.

En primer lloc cal remarcar que Ferrater s’hi refereix com a Helena Tindàrida. Aquest gentilici, aplicat a Helena, no és pròpiament homèric. A la Ilíada i a l’Odissea Helena apareix com a filla de Zeus.

És posteriorment, a partir d’autors de l’època helenística i, sobretot, en l’Eneida de Virgili, on es posa ènfasi en una de les diverses genealogies d’Helena, aquella que la fa filla de Tíndar i, per tant, germana dels Dioscurs.

Helena se’ns evoca amb una imatge que ens pot fer associar-la a una estàtua, ja que en ella s’hi enfilen, “s’emparren”, noms i imatges. Helena com a estàtua, com a figura, ens apareix també en poetes com Poe (el seu primer “To Helen”) o H.D. , Helen Doolittle, en el seu “Helen”.

En el poema de Ferrater, el tema central rau en la mort, en el suicidi, més en concret, d’una dona jove i bella. I potser el tema, més que la citada dona o la circumstància tràgica de la seva mort, és el xoc que allò provoca, la dificultat de creure-ho, d’acceptar-ho (“Més difícil de creure…”; “Costava de creure…”).

Per la data en que sembla que Ferrater va escriure el poema (cap a 1962 o 1963), és comúnment acceptat pels estudiosos ferraterians que la dona de qui se’ns parla és Marilyn Monroe, que morí pressumptament per suicidi l’agost de 1962. (Així ho recull Núria Perpinyà en la seva tesi doctoral sobre Gabriel Ferrater, a la que fem referència al peu d’aquesta entrada). Hemingway s’havia suïcidat l’any abans, el 1961, i en el poema algú compara ambdues morts (“Aquest és el suïcidi que m’ha impressionat. No és com Hemingway. Tan maca.”).

Marilyn Monroe (llegint l’Ulysses de Joyce). Fotografia d’Eve Arnold.

Per tant, Ferrater ens compara, ens acara, dues icones, dos mites de la bellesa (Helena i Marilyn) i, no només això, sinó dues belleses problemàtiques, que comporten contratemps, i fins i tot desgràcia. I ho ressalta acudint al poema Confession que Baudelaire va dedicar a Madame Sabatier: “Que c’est un dur métier que d’être belle femme”.

I resulta que la persona real, Marilyn, de la que en rep les tràgiques noves “de lluny”, mitjançant un “marxant de paraules que jo no m’escolto”, se li apareix menys real que Helena, en una contraposició entre realitat i ficció o, com diu Núria Perpinyà, en un “desdibuixament dels límits de la realitat i ficció fins a arribar a llur commutació, això és, allò que és real és capit com a somni i allò que és irreal com a ver”. Si se’ns permet afegir, estem davant de dos mites, de dues icones, de dues imatges, belles i maleïdes alhora i, per tant, el personatge real forma part d’un món tan o més fictici o irreal que una figura mitològica antiga com Helena.

La mort, la destrucció (o autodestrucció) es fan més xocants, més difícils de creure, com “així parla la noia” en qui el poeta te fe, quan es contraposen amb la bellesa (“Tan maca.”). La bellesa en front d’imatges de desferra (“…la fosca en desferra…”), en front del “cos final, clivellat com mai”.  Ben cert que “costava de creure”.

I la noia que parla al final del poema, aquella en qui el poeta té fe, podríem entendre o suposar (també per la data) que seria una altra Helena, Helena Valentí, la “noia gola-llarga” , amb la qual cosa, si el que diem fos cert,  una Helena ens obre el poema i una altra ens el tanca.

En el “De lluny”, doncs, encara que sigui de forma molt lateral i circumstancial, hi trobem, també, un petit ressò en la nostra literatura d’un dels personatges centrals del món clàssic en general i de l’epopeia troiana en particular, Helena Tindàrida.

.

.

.

NOTES I APÈNDIX

.

1.- L’obra de Núria Perpinyà Fillella “Tradició i modernitat de la poesia de Gabriel Ferrater, en la qual basem i de la extraiem alguna de les anteriors interpretacions (les restants, les més agosarades i temeràries  són de la nostra exclussiva [ir]responsabilitat), constitueix la seva tesi doctoral i es pot consultar a “Tesis en xarxa”. La referència al poema “De lluny” és a les pàgines 713 i ss. (Enllaç al PDF)

.

2.- El poema “Confession” de Baudelaire:

.

Charles-Pierre Baudelaire (París, 1821 – París, 1867)

Confession

Une fois, une seule, aimable et douce femme,
À mon bras votre bras poli
S’appuya (sur le fond ténébreux de mon âme
Ce souvenir n’est point pâli);

II était tard; ainsi qu’une médaille neuve
La pleine lune s’étalait,
Et la solennité de la nuit, comme un fleuve,
Sur Paris dormant ruisselait.

Et le long des maisons, sous les portes cochères,
Des chats passaient furtivement
L’oreille au guet, ou bien, comme des ombres chères,
Nous accompagnaient lentement.

Tout à coup, au milieu de l’intimité libre
Eclose à la pâle clarté
De vous, riche et sonore instrument où ne vibre
Que la radieuse gaieté,

De vous, claire et joyeuse ainsi qu’une fanfare
Dans le matin étincelant
Une note plaintive, une note bizarre
S’échappa, tout en chancelant

Comme une enfant chétive, horrible, sombre, immonde,
Dont sa famille rougirait,
Et qu’elle aurait longtemps, pour la cacher au monde,
Dans un caveau mise au secret.

Pauvre ange, elle chantait, votre note criarde:
«Que rien ici-bas n’est certain,
Et que toujours, avec quelque soin qu’il se farde,
Se trahit l’égoïsme humain;

Que c’est un dur métier que d’être belle femme,
Et que c’est le travail banal
De la danseuse folle et froide qui se pâme
Dans son sourire machinal;

Que bâtir sur les coeurs est une chose sotte;
Que tout craque, amour et beauté,
Jusqu’à ce que l’Oubli les jette dans sa hotte
Pour les rendre à l’Eternité!»

J’ai souvent évoqué cette lune enchantée,
Ce silence et cette langueur,
Et cette confidence horrible chuchotée
Au confessionnal du coeur.

.

Charles Baudelaire

.

En recomanem la traducció al català de Jordi Llovet, de la que ens transcrivim aquí només el fragment del que prové la cita de Ferrater:

.

Que és dur l’ofici de ser una dona bella!
………que estèrils els treballs
de la dansaire freda i boja que s’encanta
………en un somriure maquinal!;.

.

.

Charles Baudelaire

Les flors del mal

Edició bilingüe i completa

a cura de Jordi Llovet

Col. Poesia, 100

Edicions 62. Barcelona, 2007

ISBN: 9788429755947.

.

.

3.- L’Helena “noia gola-llarga” de Ferrater:

.

HELENA

.

Fas vint anys, Helena.
Véns d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo).

.

Gabriel Ferrater

.

.

4.- Fotografia de Marilyn Monroe, d’Eve Arnold

.

Eve Arnold (Filadèlfia, Pensilvània, USA, 21 de abril 1912)

Fotografia presa a Mount Sinai, Long Island, el 1959.

Inclosa a:

.

Eve Arnold

Marilyn Monroe

Abrams. New York, 2005

ISBN: 970810959330

.

.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: