Arxius

Archive for Juliol de 2011

Els inconvenients i l’aventura difícil d’ésser humans: De «Les compagnons d’Ulysse», de La Fontaine, als companyons d’«Ulisses a l’illa de Circe», de Rodoreda


.

.

.

I

.

LES COMPAGNONS D’ULYSSE

.

Jean de La Fontaine (1621 – 1695)

A MONSEIGNEUR LE DUC DE BOURGOGNE

.
Prince, l’unique objet du soin des Immortels, 
Souffrez que mon encens parfume vos Autels. 
Je vous offre un peu tard ces Présents de ma Muse ; 
Les ans et les travaux me serviront d’excuse : 
Mon esprit diminue, au lieu qu’à chaque instant 
On aperçoit le vôtre aller en augmentant. 
Il ne va pas, il court, il semble avoir des ailes. 
Le Héros dont il tient des qualités si belles 
Dans le métier de Mars brûle d’en faire autant : 
Il ne tient pas à lui que, forçant la victoire, 
……..Il ne marche à pas de géant 
……..Dans la carrière de la Gloire. 
Quelque Dieu le retient : c’est notre Souverain, 
Lui qu’un mois a rendu maître et vainqueur du Rhin ; 
Cette rapidité fut alors nécessaire : 
Peut-être elle serait aujourd’hui téméraire. 
Je m’en tais ; aussi bien les Ris et les Amours 
Ne sont pas soupçonnés d’aimer les longs discours. 
De ces sortes de Dieux votre Cour se compose. 
Ils ne vous quittent point. Ce n’est pas qu’après tout 
D’autres Divinités n’y tiennent le haut bout : 
Le sens et la raison y règlent toute chose. 
Consultez ces derniers sur un fait où les Grecs, 
……..Imprudents et peu circonspects, 
……..S’abandonnèrent à des charmes 
Qui métamorphosaient en bêtes les humains. 
Les Compagnons d’Ulysse, après dix ans d’alarmes, 
Erraient au gré du vent, de leur sort incertains. 
……..Ils abordèrent un rivage 
……..Où la fille du dieu du jour, 
……..Circé, tenait alors sa Cour. 
……..Elle leur fit prendre un breuvage 
Délicieux, mais plein d’un funeste poison. 
……..D’abord ils perdent la raison ; 
Quelques moments après, leur corps et leur visage 
Prennent l’air et les traits d’animaux différents. 
Les voilà devenus Ours, Lions, Eléphants ; 
……..Les uns sous une masse énorme, 
……..Les autres sous une autre forme ; 
Il s’en vit de petits, exemplum, ut talpa. 
……..Le seul Ulysse en échappa. 
Il sut se défier de la liqueur traîtresse. 
……..Comme il joignait à la sagesse 
La mine d’un Héros et le doux entretien, 
……..Il fit tant que l’Enchanteresse 
Prit un autre poison peu différent du sien. 
Une Déesse dit tout ce qu’elle a dans l’âme : 
……..Celle-ci déclara sa flamme. 
Ulysse était trop fin pour ne pas profiter 
……..D’une pareille conjoncture. 
Il obtint qu’on rendrait à ces Grecs leur figure. 
«Mais la voudront-ils bien, dit la Nymphe, accepter ? 
Allez le proposer de ce pas à la troupe.»
Ulysse y court, et dit : «L’empoisonneuse coupe 
A son remède encore ; et je viens vous l’offrir : 
Chers amis, voulez-vous hommes redevenir ? 
……..On vous rend déjà la parole.»
……..Le Lion dit, pensant rugir : 
……..«Je n’ai pas la tête si folle ; 
Moi renoncer aux dons que je viens d’acquérir ? 
J’ai griffe et dent, et mets en pièces qui m’attaque. 
Je suis Roi : deviendrai-je un Citadin d’Ithaque ? 
Tu me rendras peut-être encor simple Soldat : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Ulysse du Lion court à l’Ours : «Eh ! mon frère, 
Comme te voilà fait ! je t’ai vu si joli ! 
……..— Ah ! vraiment nous y voici, 
……..Reprit l’Ours à sa manière. 
Comme me voilà fait ? comme doit être un ours. 
Qui t’a dit qu’une forme est plus belle qu’une autre ? 
Est-ce à la tienne à juger de la nôtre ? 
Je me rapporte aux yeux d’une Ourse mes amours. 
Te déplais-je ? va-t’en, suis ta route et me laisse : 
Je vis libre, content, sans nul soin qui me presse ; 
……..Et te dis tout net et tout plat : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Le prince grec au Loup va proposer l’affaire ; 
Il lui dit, au hasard d’un semblable refus : 
……..«Camarade, je suis confus 
……..Qu’une jeune et belle Bergère 
….Conte aux échos les appétits gloutons 
……..Qui t’ont fait manger ses moutons. 
Autrefois on t’eût vu sauver sa bergerie : 
……..Tu menais une honnête vie. 
……..Quitte ces bois, et redevien, 
……..Au lieu de loup, homme de bien. 
— En est-il ? dit le Loup. Pour moi, je n’en vois guère. 
Tu t’en viens me traiter de bête carnassière : 
Toi qui parles, qu’es-tu ? N’auriez-vous pas sans moi 
Mangé ces animaux que plaint tout le Village ? 
……..Si j’étais Homme, par ta foi, 
……..Aimerais-je moins le carnage ? 
Pour un mot quelquefois vous vous étranglez tous : 
Ne vous êtes-vous pas l’un à l’autre des Loups ? 
Tout bien considéré, je te soutiens en somme 
……..Que scélérat pour scélérat, 
……..Il vaut mieux être un Loup qu’un Homme : 
……..Je ne veux point changer d’état.»
Ulysse fit à tous une même semonce, 
……..Chacun d’eux fit même réponce, 
……..Autant le grand que le petit. 
La liberté, les bois, suivre leur appétit, 
……..C’était leurs délices suprêmes : 
Tous renonçaient au lôs des belles actions. 
Ils croyaient s’affranchir suivants leurs passions, 
……..Ils étaient esclaves d’eux-mêmes. 
Prince, j’aurais voulu vous choisir un sujet 
Où je pusse mêler le plaisant à l’utile : 
……..C’était sans doute un beau projet 
……..Si ce choix eût été facile. 
Les compagnons d’Ulysse enfin se sont offerts. 
Ils ont force pareils en ce bas Univers : 
……..Gens à qui j’impose pour peine 
……..Votre censure et votre haine.

.

.

La Fontaine

Fables. Livre Douzième.

.

.

.

Ulisses en l’Illa de Circe

.

En la barreja d’un folcat d’oprobi
ara ja sou sota rasposa pell
amb boques afuades en musell,
grinyoladissos al voltant de l’obi.

Haurà bastat, oh companyons, la quera
incessant de la fam, tota cabdell
pel laberint feréstec del budell,
la malvestat d’una deessa artera!

Que us valguin totes les viltats rebudes
quan sereu verticals sobre els peus rudes,
braços capçats per les forcades mans!

En cims d’honor o en conca de servatge,
recomenceu amb pacient coratge
l’aventura difícil d’ésser humans.
.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

.

Els companyons d’Ulisses

.

(versió de Xavier Benguerel)

.

Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990)

Príncep, únic objecte que el cel empiri atén,
sofriu que el meu encens us faci acatament.
Ni que fes tard us brindo uns Presents de les Muses;
que anys i treballs em valguin de lícites excuses.
Minva el meu esperit, en canvi a cada instant
veiem que dia a dia el vostre va augmentant.
No al pas, sinó corrent, com ocell d’ala estesa.
L’Heroi, del qual hereta qualitats i destresa,
Però no depèn d’ell que, forçant la victòria,
……..a passos gegants arribi tard
……..en la carrera de la Glòria.
Algún Déu el reté: el nostre Sobirà,
……..que en un mes vencé el Rin i el subjugà.
Un galop que llavors es va fer necessari
qui sap si pecaria avui de temerari.
……..No en parlo. Ja és sabut, a Amors i Ris
……..un llarg discurs no els ha mai fet feliç.
Vostra Cort té prou Déus que abusen de tal prosa.
No us abandonen mai. Després de tot no és pas
que d’altres Déus semblants no se’n faci gaire cas:
……..seny i raó hi regulen tota cosa.
Consulteu-los aquests sobre uns fets en què els grecs,
……..imprudents, circumspectes o pecs
……..varen cedir als encants i a les fal·làcies
que metamorfosaren en bèsties una gent.
Els Companyons d’Ulisses, amb deu anys de desgràcies,
erraren insegurs a la mercè del vent.
……..Abordaren en una platja
……..on l’astuta filla del Sol,
……..Circe, tenia una Cort al seu volt.
……..Els va fer prendre un ric beuratge
……..deliciós i amb prou verí
……..perquè perdéssin el juí:
poc després el seu cos va anar cobrant la imatge,
……..l’aire i els trets d’animals dissemblants.
Veieu-los convertits en Lleons, Elefants;
……..els uns sota una massa enorme,
……..els altres sota una altra forma;
se’n veien de petits, exemplum, ut talpa.
……..Tan sols Ulisses escapà,
malfiant-se d’aquella beguda traïdora.
……..Com que unia al talent la seductora
semblança d’un Heroi i el verb d’un semidéu,
……..tant s’hi esmerçà que l’àuria Encantadora
prengué un altre licor poc diferent del seu.
Tot el que porta a l’ànima una Dea ho declama:
……..Circe va declarar la seva flama.
Era Ulisses prou fi per no deixar escapar
……..aquella insòlita aventura.
Obté que als seus Companys els tornés la figura.
«I creieu, diu la Nimfa, que ho voldran acceptar?
Proposeu aquest canvi als de la vostra tropa.»
Hi corre, els diu: «D’antídot pel verí de la copa
……..disposo d’un, i us el vinc a oferir:
voleu tornar a ser homes tal com ho éreu ahir?
……..Se us autoritza a contestar-me encara.»
……..Diu el Lleó pensant rugir:
…….«No m’he begut el seny per ara.
Vols que declini els drets que acabo d’adquirir?
…….Tinc urpa i dent, destrosso a qui m’atempta.
Sóc Rei; ser Ciutadà d’Ítaca ja no em tempta;
i què: vols que segueixi sent un simple Soldat?
…….Doncs bé, no accepto canviar d’estat.»
…….Del lleó passa a l’Ós: «Ei! Camarada,
quina fila que fas! Jo et recordo tan fi!
……..—Ah, ah! Ja hi som: et veig venir,
…….reprèn l’Ós amb veu engolada.
Quina fila que faig? La que pertoca a un Ós.
Qui t’ha dit que una forma és menys bella que d’altres?
O és que des de la teva ens vols jutjar a nosaltres?
És amb els ulls d’una Óssa que em veig tot jo amorós.
No t’agrado? Doncs ves-te’n, segueix la teva via:
Visc feliç i sóc lliure, no res em desficia;
…………….et dic, net i pelat,
……..que no desitjo canviar d’estat.»
……..El príncep grec també amb el Llop s’explica;
li diu aventurant-se a un similar refús:
……………«Amic, em té confús
…….que una Pastora fadrina i bonica
vagi contant als ecos els goluts apetits
……..que a cruspir-te t’ha dut bens i cabrits.
Altre temps vares ser defensor de la pleta,
……..menaves una vida honesta, neta.
……..Deixa aquest bosc i torna a ser
……..en lloc de llop home de bé.
—N’hi ha cap?, diu el Llop. Ara no hi és, ni hi era.
Véns i goses tractar-me de bèstia carnissera:
tu que ara parles, què ets? No hauries sense mi
devorat aquell folc que plora el veïnatge?
¿O és que creus, si fos Home, que em podria sentir
……..no tan inclinat al carnatge?
Per un mot a vegades no es mata a tot estrop?
I l’home, prou sovint, no és l’un de l’altre, el Llop?
Comptat i debatut, sostinc amb gallardia
…………….que malvat per malvat,
……..entre Home i Llop ja he fet la tria:
……..he decidit no canviar d’estat.»
Ulisses va fer a tots la mateixa proposta
……..i tant dels grans com dels petits,
de cada u obtingué la mateixa resposta.
La llibertat, els boscos, satisfer els apetits,
…….els seus suprems plaers eren aqueixos:
……..declinant pels seus actes ser lloats.
Seguint els seus desigs creien ser alliberats
……..i eren esclaus de si mateixos.
Hauria volgut, Príncep, triar un altre argument
……..on poder barrejar l’útil i el gràcil:
……..un bell projecte realment
……..si l’opció hagués estat fàcil.
Els Companyons d’Ulisses se m’han ofert en fi.
Tenen semblants a dojo en aquest mon roí:
……..gent a qui imposo com a càstig
……..vostra censura i vostre fàstic.

.

La Fontaine

.

.

.

La Fontaine

Fables / Faules
Tots dotze llibres

Versió de Xavier Benguerel
Dibuixos de Josep M. Subirachs
Edició Bilingüe

Llibres del mall, 80
Edicions del mall. Barcelona, 1984
ISBN: 8474562082

.

.

.

.

Vine, Odisseu!, de Llorenç Moyà

.

.

Vine, Odisseu!

.

.

.

.

.

.

.

L’Ítaca en pes t’espera, Palissandre

Harmoniós, fa massa temps, fa massa

que esperam el vaixell, el crit més àgil

del teu proer. No has menester crisòbuls,

car tots portem bizancis a l’entranya…

Vine amb el peu descalç: tenim prou bronze

per fer-te ens alts coturns…  Però no els vulguis!

Sols t’escauen els plecs, la clenxa intacta

i llorejada, el pas segur…

Prepara

una toga, Odisseu, per a cada home!

.

1958

.

.

.


Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916-Palma de Mallorca, 1981)

Llorenç Moyà Gilabert
Una toga per a cada home

.

.

.

 

.

.

.

.

.

Llorenç Moyà Gilabert

Panegírics blancs

Una toga per a cada home

Balenguera, 132

Editorial Moll. Palma (Mallorca), 2006

ISBN: 9788427351325

.

.

Traducció al català de «La Ilíada o el poema de la força», de Simone Weil, disponible a la xarxa

.»«

.

Simone Weil

Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 – Ashford (Anglaterra), 24 d'agost del 1943)

.

Els recursos de qualitat disponibles a la xarxa en català, malgrat tot, van augmentant, i en aquest sentit volem saludar la iniciativa de presentar, traduïts al català, una selecció de textos d’aquesta figura central de la cultura europea que fou, que és, Simone Weil.

.

A la pàgina traduccionssimoneweil.cat el seu autor, en Jordi, hi ha anat publicant les raduccions que, al llarg dels anys, segons ens comenta, ha anat fent-ne pacientment, i que desitgem que es vagin ampliant.

.

En el seu moment ja vem fer referència a l’obra La Ilíada o el poema de la força, disponible en català dins del llibre Escrits sobre la guerra, publicat per edicions Bromera el 1997, amb traduccions al català d’Anna Berenguer i Isabel Ortega, del que en vem fer una transcripció parcial.

.

Ara volem incitar-vos a llegir-ne el text íntegre, al qual podeu accedir, mercès al web traduccionssimoneweil.cat, que el publica en PDF: Enllaç

.

No us el perdeu

.

.

Max Estrella, cec com Homer i Belisari

.

.

.

.

.

Victor Hugo (Besançon, 26 de febrer de 1802 — París, 22 de maig de 1885)

Aveugle comme Homère et comme Bélisaire,

N’ayant plus qu’un enfant pour guide et pour appui,

La main qui donnera du pain à sa misère,

Il ne la verra pas, mais Dieu la voit pour lui.

.

Victor Hugo

..

.

.

.

.

.

.

.

.

EL MINISTRO.- ¿Qué escándalo es éste, Dieguito?

DIEGUITO.- Señor Ministro, no he podido evitarlo.

EL MINISTRO.- ¿Y este hombre quién es?

MAX.- ¡Un amigo de los tiempos heroicos!  ¡No me reconoces, Paco!  ¡Tanto me ha cambiado la vida!  ¡No me reconoces!  ¡Soy Máximo Estrella!

EL MINISTRO.- ¡Claro!  ¡Claro!  ¡Claro!  ¿Pero estás ciego?

MAX.- Como Homero y como Belisario.

Ramón María del Valle-Inclán  (Vilanova de Arousa, 28 de octubre de 1866 — Santiago de Compostel.la, 5 de gener de 1936).

.

Ramón del Valle-Inclán

Luces de bohemia

.

.

.

.

Ramón María del Valle-Inclán

(Vilanova de Arousa, 1866 — Santiago de Compostel·la, 1936)
.

.

.

.

.

Homer, com a cec il·lustre i paradigmàtic, ha compartit fama, en tal condició, amb altres orbs legendaris. Un d’ell és Belisari, general dels exèrcits de l’imperi bizantí que, sota el mandat de Justinià, va annexionar al citat domini de Bizanci molts dels territoris de l’antic imperi romà d’occident; i que, segons una llegenda molt estesa a l’edat mitjana, fou condemnat per Justinià a que li arrenquessin els ulls i a esdevenir un pidolaire al costat de la Porta Pinciana, de Roma. Després de la novel·la Bélisaire, de Jean-François Marmontel (1767), tal imatge del Belisari com a cec i mendicant passà a ser un motiu molt recurrent en la pintura del segle XVIII.

A través de Víctor Hugo, l’evocació conjunta d’Homer i de Belisari arriba, per la ploma de Valle-Inclán, a Max Estrella, un heroi clàssic reflectit en un dels miralls còncaus del “callejón del Gato”, un Ulisses esperpèntic que a Luces de Bohemia fa el seu viatge, el seu periple nocturn, per un Madrid dantesc, per un cercle infernal. La visió lúcida, la veritat, ens apareix, ens és donada, a partir de la deformació. La llum, la clarividència, el relat, el record, ens el facilita un cec, ja es digui Max Estrella, Tirèsias, Demòdoc o Homer. 

.

.

.

Ramón del Valle-Inclán

Luces de bohemia

Esperpento

Colección Austral, 1.307

Espasa-Calpe, S.A.. Madrid, 1978 (9ª ed.)

ISBN:8423913074

.

.

.

Haikus odisseics de Luis Alberto de Cuenca

.

.

.

.

ULISES

.

.

Atado al mástil.

Las garras afiladas

de las Sirenas

.

.

.

.

.

EN LA CORTE DE ALCÍNOO

.

.

La noche es larga

en la corte de Alcínoo.

Cuéntanos, huésped.

.

.

.

.

Luis Alberto de Cuenca

Resina fósil y otros haikús

.

.

.

Luis Alberto de Cuenca (Madrid, 1950)

.

.

.

Luis Alberto de Cuenca

La vida en llamas

Colección Visor de Poesía, 543

Visor Libros. Madrid, 2007 (2ª ed.)

ISBN: 9788475227696

.

.

.

.

Palau i Fabre: El triomf de «L’Odissea»

.

.

.

.

El triomf de «L’Odissea»

.

.

.

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d'abril de 1917 - Barcelona, 23 de febrer de 2008)

Estrany destí el de L’Odissea a Catalunya! Ens fa pensar en el que ha tingut el mateix llibre a Anglaterra. Lawrence d’Aràbia traduïa el gran poema durant les seves peregrinacions a través del desert, a llom de camell, per acompanyar-se en el seu destí, com si les dunes fossin «l’ampla esquena del mar» petrificada. Joyce, a força de recórrer interiorment el poema, aquest se li converteix en obra de creació personal, i ens dóna un dels monuments de la novel·la moderna; Ulisses.

.

Carles Riba tradueix a vint anys, amb un impuls generós  i un encert desconcertants per l’època, el gran poema homèric. Però aquell impuls i aquell encert són prefiguracions d’un impuls i d’un encert superiors: el poema l’acompanya durant més de vint anys i, com si no hagués deixat mai de gronxar-se en el seu interior —a través de la seva experiència de poeta, de traductor i de professor de grec— sorgeix de nou com per primera vegada, en una segona versió. Com per primera vegada, o sia, més jove.  És a dir, que nosaltres hi llegim avui el que crèiem haver llegit ahir en la primera versió, el que hi estava prefigurat, de la nostra llengua i del nostre destí col·lectiu inclòs en ella, que és tant!  El paral·lel que hem esbossat amb Anglaterra es completa si pensem en Odisseu, d’Agustí Bartra, obra de creació personal, sorgida d’una llarga freqüentació del poema homèric.

.

Des que Maragall intuïa —i traduïa amb Bosch Gimpera— els Himnes homèrics, quant de camí fressat! Talment com si les xarxes més fines del nostre destí col·lectiu calgués anar-les llegint en els profunds meandres homèrics. Talment com si una llum ens hagués de venir de la nostra fidelitat al vell poema. O com si el camí a seguir…  No: aquí sento que la meva interpretació val per a mi sol o per aquells a qui se’ls faci igualment present des de l’interior mateix del poena:

.

Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil…

.

Tot poble té el seu llenguatge col·lectiu. Un llenguatge col·lectiu fet, en gran part, de sobreentesos, de reaccions impensades, d’imponderables. El camí que Maragall iniciava i que avui arriba a fruit madur em sembla un dels intents més eficaços per retrobar, en profunditat, aquest llenguatge col·lectiu  que la nostra descomposició política ens havia fet perdre. No en va, fent un salt impensable, s’uneixen, en aquesta segona versió de L’Odissea de Carles Riba, el poeta, l’hel·lenista, el lingüista, per donar-nos una obra on semblen cristal·litzar, en el seu punt més alt, els esforços de cent anys de Renaixença. Que Carles Riba hagi pogut parlar, ara, referint-se a la seva primera versió, que la veia vella «només de pensar a quines proves d’afinament i d’enriquiment ha estat sotmès l’idioma en el temps que ha vingut després; i, en l’ordre pràctic, de quins instruments disposa avui un escriptor a casa nostra per al seu treball, que el 1919 no existien», i que pugui dir això després del 1939, és ja un motiu d’orgull justificat i un triomf adquirit que ens en fa esperar d’altres.  És el primer triomf de L’Odissea. Però el veritable triomf de L’Odissea, des del punt de vista de la llengua, no rau tant en les formes verbals, la riquesa del lèxic o la ductilitat de les expressions, que són immenses, sinó, sobretot, en el to. La llengua d’un poble en estat d’expansió i la llengua d’un poble en decadència es diferencien, fonamentalment, en això: que l’una és emprada amb seguretat —seguretat que pot arribar a l’arrogància i a l’altaneria en els pobles conquistadors—, i l’altra és emprada amb reticència, que pot arribar al to vergonyant i al complex d’inferioritat en els pobles sotmesos. Aquest fet psicològic o sociològic és fonamental i no necessita exemples. És un fenomen a bastament conegut que certes llengües, per haver arribat a un estadi de domini o d’imposició, han estat considerades pels pobles veïns com superiors a la llur. Una llengua abandonada (per causes polítiques, socials o literàries), és sempre considerada inferior. Es manté per la llei del mínim esforç i perquè té un valor utilitari. Se la maltracta, se la trepitja. Se n’ha perdut el plaer, que és el màxim ingredient d’una llengua en plenitud. Alguna cosa d’això, si no molt, li ha passat al català i riscàvem que es repetís o s’accentués actualment. Era necessari i urgent posar-hi remei. Carles Riba, gràcies a L’Odissea, poema jove i exultant, ens torna el plaer de la llengua, el plaer del català, instrument sensual i mental. L’estat de salut de la llengua emprada en la segona versió de L’Odissea , arriba a encomanar una mena d’eufòria física i verbal. El poema ens comunica el plaer del cant. Els mots s’aturen el temps físic que cal i són senyors de l’espai natural que els pertoca. La concordança del que es vol dir i la manera de dir-ho, sembla deguda a una perfecta valoració dels materials emprats, que són els mots. I la valoració que aquí reclamen és la de la plasticitat que els és inherent. Les paraules tornen a ser éssers vivents: fruits que esclaten a flor de llavi, mossec en una polpa rica i aromada, vol d’ocells que voldríem aturar, explosió de llum…

.

Aquesta Odissea de Carles Riba du espontàniament a llegir-la en veu alta, i a llegir-la de cara al mar. S’ha acostat tant a les fonts creadores, que els elements que les acompanyaven s’han fet presents i necessaris en el poema. És el miracle de la recreació.

.

Josep Palau i Fabre

París, 1956

.

.

.

Josep Palau i Fabre

Quaderns de l’Alquimista

Edicions Proa. Barcelona, 1997

9788482563848

.

.

.

.

La Troia (en somni) d’Antoni Ribera, en el «Llibre dels set somnis»

.

.

.

TROIA

.

.

Antoni Ribera i Jordà (Barcelona 1920 - La Garriga, Vallès Oriental 2001)

El somni de la nit cinquena fou tan trasbalsador, tan meravellós, que l’hauria d’escriure en una vella forma, ennoblida pels segles. Vull dir la que empraven els aedes homèrides en el ressonant «mègaron» dels palaus aqueus, per cantar les gestes dels herois llegendaris… Aquesta torrentia rítmica, a molts segles de distància, fou transplantada al nostre català per una alta figura: Joan Maragall. Un altre poeta il·lustre, enamorat també d’Homer, Carles Riba, aprofità aquell exemple i aquella lliçó i girà l’Odissea en català. I ara, jo, humil deixeble de Riba i de Maragall, no pretenc altra cosa sinó conservar en la meva prosa un ressò d’aquell ritme majestuós. És a dir, que he intentat de fer una prosa amb ressò d’hexàmetres. Si he reeixit, ets tu, llegidor, qui ho has de dir, després de llegir en veu alta aquesta prosa.

.

…..I heus aquí que jo dormia a la riba, tot sol damunt de la sorra, quan de sobte vingué vora meu Hipnos, germà de la Mort, en la forma d’un jove molt bell, de galtes rosades i freaques. Restà somrient i dret i digué paraules alades:

…..—Ai, mortal que has vingut a la riba encantada del Somni! Ara dorms doblement; bé cal, però, que et preparis a viure en un somni tot sol, i aquest somni no serà altre que Troia.  A la riba de Troia has vingut, vora el fosc batent de les ones, prop del camp dels aqueus, que dormen per terra i reposen de la feina del jorn vora els focs apagats, amb les armes dessota del cap, esperant la vinguda d’Eos, l’aurora trenabonica, que duu un altre jorn de combat i carnatge davant les muralles. Au, ara alça’t i vés, que et dius Telamó i ja t’esperen prop de les naus els companys amb els quals venies de Grècia pel pèlag pregon i salat que no lleva collita, blavís, que s’estén fins al límit del món i és regit pel potent Posidó.

…..Així parlava Hipnos, i jo em despertava i m’asseia a la sorra, a la riba tan fosca que ni els blancs niells no albirava: només, vora meu, la brama seguida d’onades obscures, que queien amb sord retrunyir damunt el rompent invisible. I jo era tot sol i no es veia ja el jove del somni.

Antoni Ribera - Set somnis…..Alçant-me dempeus, vaig anar cap allà on lluien fogueres, al camp dels aqueus, tot ell envoltat d’esmolades estaques. Quan hi vaig arribar, l’aurora aclaria l’altura i formes grisenques i balbes anaven arran de la terra, com larves o esprectres dels homes ja morts en la lluita terrible. I una d’aquestes figures vingué vora meu i em cridà:

…..—Telamó! Suara et cercàvem per dintre les naus concavades, amb torxes i llums i neguit a dintre dels cors tan mesquins! Aquil·les mateix, l’heroi sense tara, et cercava inquiet i deia: «On és Telamó el del nom il·lustre del pare?» — ton nom li és molt car a Aquil·les diví, i a Aias també. Però ja t’hem trobat, i cal que preparis les armes contra aquests gossos troians que ens tenen Helena captiva.

…..Així parlà aquell guerrer i em donà les armes terribles: l’elm de roja cimera, l’escut i les fortes gamberes, la llança capçada de bronze, l’espasa esmolada i la maça. I ja sortien del camp els aqueus a la llum de l’alba, i veia grises munions i sentia els renills dels cavalls i la terra tota tremia dessota les rodes dels carros. Però ve’t aquí que se me’n para un al davant — em cordava jo l’elm, aleshores, i ajustava als costats les galteres — i qui menava els cavalls em parlà amb una veu formidable:

…..—Oh, tu, fill de Tíndar! Valent que et dius el mateix que el meu pare: seré ben joiós si a la lluita terrible que dóna renom o la mort als humans m’acompanyes, a dalt d’aquest carro lleuger.

…..I estenent-me una mà, em va hissar al seu costat en el carro de guerra. Ell duia les regnes, Aias poderós, estimat del fort Ares —son nom el sabia tot d’una, perquè els guerrers el cridaven — i jo anava dempeus, aferrant-me amb la mà per no caure. Llavors el sol ja ens tocava i pertot brillaven les armes, i els murs formidables de Troia sorgiren davant, a l’esquerra, massissos i rojos en ésser tocats pel sol de biaix.

…..Com corrua seguida d’onades que vénen del lluny i s’encalcen i mai no s’acaben, ans sempre es renoven i neixen del blau, així les fileres dels grecs s’estenien pel pla i avançaven duent la mort a l’extrem de les llances capçades de bronze. Però com nauxers arriscats, que no temen les ires del mar i avaren les naus quan el torb  furiós es desferma i bramula, sense témer la ira de Zeus, ni el llamp que fereix, ni l’oratge, així els fills il·lustres de Príam sortien de Troia a l’encontre dels grecs, comandats pels cabdills esforçats que els anaven al front com pastors de ramats de guerrers disposats a la mort i a la lluita.

…..El xoc fou terrible, talment com si l’Ossa esclafés el Pelíon. Escut contra escut retrunyia i els elms rodolaven per terra als cops ben donats de maces, espases i porres de guerra. El sol s’obscuria al darrera del núvol que feien les fletxes; els cavalls, amb unglots molls de sang, corrien com folls trencant les regnes, petjant els homes que jeien per terra morts o mig morts. El carro on anàvem semblava una nau sacsejada per l’ona i sempre temia que anés a bolcar. Però el telamoni amb l’esquerra tenia les regnes ben fortes i amb l’altra colpia i matava, obrint-se camí cap a Hèctor. De sobte, però, donà una estrebada a les regnes, tan forta, que els cavalls poderosos alçaren les potes enlaire i quasi caiguerem. I Aias llavors em digué, amb la faç pàl·lida (1):

…..—Mira prop d’Hèctor qui hi ha! És l’Al-lluny-feridor, és Apol·lo!

…..I aleshores vaig veure Febus Apol·lo, cobert amb un núvol, talment un mantell damunt de les seves amples espatlles, i duia l’ègida augusta que Hefest a Zeus va donar, per tal que pogués espantar tots els homes de cor temorenc.

…..I els aqueus, quan veieren al lluny la figura blanca del déu, sentiren basarda en llurs cors i ho donaren tot per perdut. I el priàmida Hèctor lluitava i occia amb el déu al costat. I enfonsava l’espasa en els pits i sortien les roges entranyes, i queien els braços tallats i els caps rodolaven per terra, encara amb els ulls ben oberts i l’espant d’haver vist Apol·lo a les cares contretes. I els grecs pertot ja fugien i queien per terra amb les llances clavades al mig de l’esquena, i la punta de bronze els sortia pels pits, sangonosa. I els cabdills dels troians  empaitaven i occien els dànaus i cada un en matà o en ferí un o dos: Hèctor occí Arcesilau i Estiqui, cabdill el primer dels beocis i amic del valent Menesteu, i el diví Agenor occí Cloni sens tara. Paris occí, llençant-li la ràpida llança, Deíoc — la punta sortia pel pit i ell caigué amb sord retruny de les armes. Eneas occí Medont i Jàson, fill el primer del diví Oileu i germà del fort Aias, i el segon un cabdill atenenc, fill d’Esfelus Bucòlida. I Hèctor cridava als troians:

…..—Anem ara a l’assalt de les naus i del camp i deixem les despulles! Jo, amb les mans occiré el qui trobi allunyat de les naus i a la pira jamai no anirà, sinó que serà per als gossos.

…..I els troians ja corrien darrera dels dànaus, mesquins, amb crits d’amenaça, i els carros venien amb fressa espantosa, talment una allau que baixés de muntanyes nevades i altes. I Febus Apol·lo, que anava al davant, donà un cop de peu i tombà l’estacada tan forta i la terra caigué dins el vall i així féu un pas esbarjós, d’amplada semblant al camí que corre una llança llençada per la mà d’un guerrer vigorós. Els troians hi passaren amb ordre i el déu, mentrestant, destruïa el mur dels aqueus, com si fos un infant que a la platja, amb el peu, esbarria les piles de sorra que ell mateix, jugant, ha aixecat.

…..Els aqueus eren ja prop de les naus i, ja allí, s’animaven amb crits i aixecaven els braços enlaire demanant l’ajuda dels déus. I Nèstor, escut dels aqueus, era el qui pregava més fort i alçava les mans cap al cel i deia paraules alades:

…..—Pare Zeus! Si a la rica Argos algú t’implorava, cremant per a tu grasses cuixes de bou o d’ovella, que un dia el deixessis tornar a la pàtria i tu hi accedies de grat, recorda-te’n ara, oh Zeus! Allunya el dolor dels argius i mai no permetis que els gossos troians capolin els grecs!

…..Aquest fou el prec i Zeus, provident, escoltà les paraules i tronà fortament. I en sentir el retruny d’aquell tro poderóa, els troians encara atacaren i occiren més fort els aqueus. I com les onades del mar espaiós enlairades pel vent, que salten la borda dels negres vaixells i els colguen d’escuma, els troians saltaren els murs i dugueren la lluita a les naus. I els aqueus, a bord, lluitaven amb els llargs bastons que els vaixells duen sempre a la lluita naval, i que tenen la punta de bronze. I Aias poderós havia perdut el seu carro en la lluita — una roda s’havia esberlat i un cavall caigué mort, ple de nafres —.  I tots dos travessàrem lluitant el fossat ple de morts i ferits, i arribàrem devora les naus encalçats per la mort i els troians. El combat prosseguia a l’entorn i no se’n veia encara l’eixida, car si ells tenien un déu, nosaltres l’Olímpic. I fou aleshores que vaig ésser colpit per la llança traïdora, que em ferí de cantó i em llevà al mateix temps l’esperit i la vida…

.

…..Amarat de suor, em vaig despertar en la fosca de la meva cambra. Al costat esquerre sentia una dolor aguda…

.

Antoni Ribera

.

_____________

Nota:

(1) A partir d’aquí, aproximadament, seguim amb una certa fidelitat uns fragments del Cant XV de la «Ilíada», fins al final.

.

.

.

[…] És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d’organitzar la seva vida segons els versos futurs — és útil, dic, d’anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d’un cop els seus mites. Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn. S’ha dit que l’amor és la mentida heroica de la solitud: sempre una forma del do de si. No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d’aquest recull teu; però s’acosta a l’amor, com si discretament l’imités. Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant: l’amor és salvador fins quan és vist per mirall. Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n’ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s’hi assaja. […]

.

Carles Riba

Febrer de 1953

(extret de la carta a l’autor, publicada com a prefaci)

.

.

.

.

 

Antoni Ribera - Set somnisAntoni Ribera

Llibre dels set somnis

Amb una carta-prefaci de Carles Riba

Portada de Francesc Cabré

Nova Col·lecció Lletres, nº 01. Segona edició

Albertí, editor. Barcelona, setembre de 1955

.

.

.

L’aveugle, d’André Chénier

.

.

.

.

L’AVEUGLE

.

.

André Marie Chénier (Gàlata, avui Istambul, 30 d'octubre de 1762 - París, 25 de juliol de 1794)

« Dieu dont l’arc est d’argent, dieu de Claros, écoute ;
O Sminthée-Apollon, je périrai sans doute,
Si tu ne sers de guide à cet aveugle errant. »
C’est ainsi qu’achevait l’aveugle en soupirant,
Et près des bois marchait, faible, et sur une pierre
S’asseyait. Trois pasteurs, enfants de cette terre,
Le suivaient, accourus aux abois turbulents
Des molosses, gardiens de leurs troupeaux bêlants.
Ils avaient, retenant leur fureur indiscrète,
Protégé du vieillard la faiblesse inquiète ;
Ils l’écoutaient de loin, et s’approchant de lui :
« Quel est ce vieillard blanc, aveugle et sans appui ?
Serait-ce un habitant de l’empire céleste ?
Ses traits sont grands et fiers ; de sa ceinture agreste
Pend une lyre informe ; et les sons de sa voix
Émeuvent l’air et l’onde, et le ciel et les bois. »

Mais il entend leurs pas, prête l’oreille, espère,
Se trouble, et tend déjà les mains à la prière.
« Ne crains point, disent-ils, malheureux étranger,
Si plutôt, sous un corps terrestre et passager,
Tu n’es point quelque dieu protecteur de la Grèce,
Tant une grâce auguste ennoblit ta vieillesse !
Si tu n’es qu’un mortel, vieillard infortuné,
Les humains près de qui les flots t’ont amené
Aux mortels malheureux n’apportent point d’injures.
Les destins n’ont jamais de faveurs qui soient pures.
Ta voix noble et touchante est un bienfait des dieux ;
Mais aux clartés du jour ils ont fermé tes yeux.

— Enfants, car votre voix est enfantine et tendre,
Vos discours sont prudents plus qu’on n’eût dû l’attendre ;
Mais, toujours soupçonneux, l’indigent étranger
Croit qu’on rit de ses maux et qu’on veut l’outrager.
Ne me comparez point à la troupe immortelle :
Ces rides, ces cheveux, cette nuit éternelle,
Voyez, est-ce le front d’un habitant des cieux ?
Je ne suis qu’un mortel, un des plus malheureux !
Si vous en savez un, pauvre, errant, misérable,
C’est à celui-là seul que je suis comparable ;
Et pourtant je n’ai point, comme fit Thamyris,
Des chansons à Phoebus voulu ravir le prix ;
Ni, livré comme Œdipe à la noire Euménide,
Je n’ai puni sur moi l’inceste parricide ;
Mais les dieux tout-puissants gardaient à mon déclin
Les ténèbres, l’exil, l’indigence et la faim.

— Prends, et puisse bientôt changer ta destinée !
Disent-ils. » Et tirant ce que, pour leur journée,
Tient la peau d’une chèvre aux crins noirs et luisants,
Ils versent à l’envi, sur ses genoux pesants,
Le pain de pur froment, les olives huileuses,
Le fromage et l’amande et les figues mielleuses ;
Et du pain à son chien entre ses pieds gisant,
Tout hors d’haleine encore, humide et languissant,
Qui, malgré les rameurs, se lançant à la nage,
L’avait loin du vaisseau rejoint sur le rivage.

« Le sort, dit le vieillard, n’est pas toujours de fer ;
Je vous salue, enfants venus de Jupiter ;
Heureux sont les parents qui tels vous firent naître !
Mais venez, que mes mains cherchent à vous connaître ;
Je crois avoir des yeux. Vous êtes beaux tous trois.
Vos visages sont doux, car douce est votre voix.
Qu’aimable est la vertu que la grâce environne !
Croissez, comme j’ai vu ce palmier de Latone,
Alors qu’ayant des yeux je traversai les flots ;
Car jadis, abordant à la sainte Délos,
Je vis près d’Apollon, à son autel de pierre,
Un palmier, don du ciel, merveille de la terre.
Vous croîtrez, comme lui, grands, féconds, révérés,
Puisque les malheureux sont par vous honorés.
Le plus âgé de vous aura vu treize années :
A peine, mes enfants, vos mères étaient nées,
Que j’étais presque vieux. Assieds-toi près de moi,
Toi, le plus grand de tous ; je me confie à toi.
Prends soin du vieil aveugle. — O sage magnanime !
Comment, et d’où viens-tu ? car l’onde maritime
Mugit de toutes parts sur nos bords orageux.

— Des marchands de Cymé m’avaient pris avec eux.
J’allais voir, m’éloignant des rives de Carie,
Si la Grèce pour moi n’aurait point de patrie,
Et des dieux moins jaloux, et de moins tristes jours ;
Car jusques à la mort nous espérons toujours.
Mais pauvre et n’ayant rien pour payer mon passage,
Ils m’ont, je ne sais où, jeté sur le rivage.

— Harmonieux vieillard, tu n’as donc point chanté ?
Quelques sons de ta voix auraient tout acheté.

— Enfants ! du rossignol la voix pure et légère
N’a jamais apaisé le vautour sanguinaire ;
Et les riches, grossiers, avares, insolents,
N’ont pas une âme ouverte à sentir les talents.
Guidé par ce bâton, sur l’arène glissante,
Seul, en silence, au bord de l’onde mugissante,
J’allais, et j’écoutais le bêlement lointain
De troupeaux agitant leurs sonnettes d’airain.
Puis j’ai pris cette lyre, et les cordes mobiles
Ont encor résonné sous mes vieux doigts débiles
Je voulais des grands dieux implorer la bonté,
Et surtout Jupiter, dieu d’hospitalité,
Lorsque d’énormes chiens à la voix formidable
Sont venus m’assaillir ; et j’étais misérable,
Si vous (car c’était vous), avant qu’ils m’eussent pris,
N’eussiez armé pour moi les pierres et les cris.

— Mon père, il est donc vrai : tout est devenu pire,
Car jadis, aux accents d’une éloquente lyre,
Les tigres et les loups, vaincus, humiliés,
D’un chanteur comme toi vinrent baiser les pieds.

— Les barbares ! J’étais assis près de la poupe.
« Aveugle vagabond, dit l’insolente troupe,
Chante, si ton esprit n’est point comme tes yeux,
Amuse notre ennui ; tu rendras grâce aux dieux. »
J’ai fait taire mon coeur qui voulait les confondre :
Ma bouche ne s’est point ouverte à leur répondre ;
Ils n’ont pas entendu ma voix, et sous ma main
J’ai retenu le dieu courroucé dans mon sein.
Cymé, puisque tes fils dédaignent Mnémosyne,
Puisqu’ils ont fait outrage à la muse divine,
Que leur vie et leur mort s’éteignent dans l’oubli,
Que ton nom dans la nuit demeure enseveli !

— Viens, suis-nous à la ville ; elle est toute voisine,
Et chérit les amis de la muse divine.
Un siège aux clous d’argent te place à nos festins ;
Et là les mets choisis, le miel et les bons vins,
Sous la colonne où pend une lyre d’ivoire,
Te feront de tes maux oublier la mémoire.
Et si, dans le chemin, rapsode ingénieux,
Ta veux nous accorder tes chants dignes des cieux,
Nous dirons qu’Apollon, pour charmer les oreilles,
T’a lui-même dicté de si douces merveilles.

— Oui, je le veux ; marchons. Mais où m’entraînez-vous ?
Enfants du vieil aveugle, en quel lieu sommes-nous ?
— Syros est l’île heureuse où nous vivons, mon père.
— Salut, belle Syros, deux fois hospitalière !
Car sur ses bords heureux je suis déjà venu :
Amis, je la connais. Vos pères m’ont connu.
Ils croissaient comme vous ; mes yeux s’ouvraient encore
Au soleil, au printemps, aux roses de l’aurore ;
J’étais jeune et vaillant. Aux danses des guerriers,
A la course, aux combats, j’ai paru des premiers.
J’ai vu Corinthe, Argos, et Crète et les cent villes,
Et du fleuve Egyptus les rivages fertiles ;
Mais la terre et la mer, et l’âge et les malheurs,
Ont épuisé ce corps fatigué de douleurs.
La voix me reste. Ainsi la cigale innocente,
Sur un arbuste assise, et se console et chante.
Commençons par les dieux : “Souverain Jupiter,
Soleil qui vois, entends, connais tout, et toi, mer,
Fleuves, terre, et noirs dieux des vengeances trop lentes,
Salut ! Venez à moi, de l’Olympe habitantes,
Muses ! vous savez tout, vous, déesses, et nous,
Mortels, ne savons rien qui ne vienne de vous. »

Il poursuit ; et déjà les antiques ombrages
Mollement en cadence inclinaient leurs feuillages ;
Et pâtres oubliant leur troupeau délaissé,
Et voyageurs quittant leur chemin commencé,
Couraient. Il les entend près de son jeune guide,
L’un sur l’autre pressés, tendre une oreille avide ;
Et nymphes et sylvains sortaient pour l’admirer,
Et l’écoutaient en foule, et n’osaient respirer,
Car en de longs détours de chansons vagabondes
Il enchaînait de tout les semences fécondes,
Les principes du feu, les eaux, la terre et l’air,
Les fleuves descendus du sein de Jupiter,
Les oracles, les arts, les cités fraternelles,
Et depuis le chaos les amours immortelles ;
D’abord le roi divin, et l’Olympe, et les cieux,
Et le monde ébranlé d’un signe de ses yeux,
Et les dieux partagés en une immense guerre,
Et le sang plus qu’humain venant rougir la terre,
Et les rois assemblés, et sous les pieds guerriers
Une nuit de poussière, et les chars meurtriers,
Et les héros armés, brillant dans les campagnes
Comme un vaste incendie aux cimes des montagnes,
Les coursiers hérissant leur crinière à longs flots,
Et d’une voix humaine excitant les héros ;
De là, portant ses pas dans les paisibles villes,
Les lois, les orateurs, les récoltes fertiles ;
Mais bientôt de soldats les remparts entourés,
Les victimes tombant dans les parvis sacrés,
Et les assauts mortels aux épouses plaintives,
Et les mères en deuil, et les filles captives ;
Puis aussi les moissons joyeuses, les troupeaux
Bêlants ou mugissants, les rustiques pipeaux,
Les chansons, les festins, les vendanges bruyantes,
Et la flûte et la lyre, et les noces dansantes.
Puis, déchaînant les vents à soulever les mers,
Il perdait les rochers sur les gouffres amers ;
De là, dans le sein frais d’une roche azurée,
En foule il appelait les filles de Nérée,
Qui, bientôt à ses cris s’élevant sur les eaux,
Aux rivages troyens parcouraient les vaisseaux.
Puis il ouvrait du Styx la rive criminelle,
Et puis les demi-dieux et les champs d’asphodèle,
Et la foule des morts : vieillards seuls et souffrants,
Jeunes gens emportés aux yeux de leurs parents,
Enfants dont au berceau la vie est terminée,
Vierges dont le trépas suspendit l’hyménée.
Mais, ô bois, ô ruisseaux, ô monts, ô durs cailloux !
Quels doux frémissements vous agitèrent tous,
Quand bientôt à Lemnos, sur l’enclume divine,
Il forgeait cette trame irrésistible et fine
Autant que d’Arachné les pièges inconnus,
Et dans ce fer mobile emprisonnait Vénus,
Et quand il revêtait d’une pierre soudaine
La fière Niobé, cette mère thébaine ;
Et quand il répétait en accents de douleur
De la triste Aédon l’imprudence et les pleurs,
Qui d’un fils méconnu marâtre involontaire,
Vola, doux rossignol, sous le bois solitaire !
Ensuite, avec le vin, il versait aux héros
Le puissant népenthès, oubli de tous les maux ;
Il cueillait le moly, fleur qui rend l’homme sage ;
Du paisible lotos il mêlait le breuvage :
Les mortels oubliaient, à ce philtre charmés,
Et la douce patrie et les parents aimés.
Enfin l’Ossa, l’Olympe et les bois du Pénée
Voyaient ensanglanter les banquets d’hyménée,
Quand Thésée, au milieu de la joie et du vin,
La nuit où son ami reçut à son festin
Le peuple monstrueux des enfants de la nue,
Fut contraint d’arracher l’épouse demi-nue
Au bras ivre et nerveux du sauvage Eurytus.
Soudain, le glaive en main, l’ardent Pirithoüs :
« Attends ; il faut ici que mon affront s’expie,
Traître ! » Mais avant lui, sur le centaure impie
Dryas a fait tomber, avec tous ses rameaux,
Un long arbre de fer hérissé de flambeaux.
L’insolent quadrupède en vain s’écrie ; il tombe,
Et son pied bat le sol qui doit être sa tombe.
Sous l’effort de Nessus, la table du repas
Roule, écrase Cymèle, Évagre, Périphas.
Pirithoüs égorge Antimaque et Pétrée,
Et Cyllare aux pieds blancs, et le noir Macarée,
Qui de trois fiers lions, dépouillés par sa main,
Couvrait ses quatre flancs, armait son double sein.
Courbé, levant un roc choisi pour leur vengeance,
Tout à coup, sous l’airain d’un vase antique, immense,
L’imprudent Bianor, par Hercule surpris,
Sent de sa tête énorme éclater les débris.
Hercule et la massue entassent en trophée
Clanis, Démoléon, Lycotas, et Riphée
Qui portait sur ses crins, de taches colorés,
L’héréditaire éclat des nuages dorés.
Mais d’un double combat Eurynome est avide,
Car ses pieds, agités en un cercle rapide,
Battent à coups pressés l’armure de Nestor ;
Le quadrupède Hélops fuit ; l’agile Crantor,
Le bras levé, l’atteint ; Eurynome l’arrête ;
D’un érable noueux il va fendre sa tête,
Lorsque le fils d’Égée, invincible, sanglant,
L’aperçoit, à l’autel prend un chêne brûlant,
Sur sa croupe indomptée, avec un cri terrible,
S’élance, va saisir sa chevelure horrible,
L’entraîne, et, quand sa bouche, ouverte avec effort,
Crie, il y plonge ensemble et la flamme et la mort.
L’autel est dépouillé. Tous vont s’armer de flamme,
Et le bois porte au loin des hurlements de femme,
L’ongle frappant la terre, et les guerriers meurtris,
Et les vases brisés, et l’injure, et les cris.

Ainsi le grand vieillard, en images hardies,
Déployait le tissu des saintes mélodies.
Les trois enfants émus, à son auguste aspect,
Admiraient, d’un regard de joie et de respect,
De sa bouche abonder les paroles divines,
Comme en hiver la neige aux sommets des collines.
Et, partout accourus, dansant sur son chemin,
Hommes, femmes, enfants, les rameaux à la main,
Et vierges et guerriers, jeunes fleurs de la ville,
Chantaient : « Viens dans nos murs, viens habiter notre île ;
Viens, prophète éloquent, aveugle harmonieux,
Convive du nectar, disciple aimé des dieux ;
Des jeux, tous les cinq ans, rendront saint et prospère
Le jour où nous avons reçu le grand HOMÈRE. »

.

André Chénier

.

.

.

Categories:Homer Etiquetes: , , ,

L’Odissea de Vicent Andrés Estellés

.

.

.

.

L’ODISSEA II

.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993)

 

.

[…]

.

2

.

.

.

.

amor de mans i revoltats cabells.

tan sols per ells, pel llarg devessall d’or.

torna la por i me n’hauré d’anar.

m’atreu la mar més que no un afany clos!

oh i aquest cos. el deixe a mitjanit,

estès, al llit, com un vers mai no escrit.

.

.

[…]

.

.

.

9

.

.

.

.

dies, rocams. encara he de seguir.

vaig, sense ahir, vers un confús demà.

on em durà? també, qui em guiarà?

.

.

[…]

.

.

Vicent Andrés Estellés

.

.

.

.

Vicent Andrés Estellés

Mare de terra

Els llibres de l’Escorpí. Poesia, 146

Edicions 62. Barcelona, 1992

ISBN 9788429734394

.

.

La mitologia i l’edat del bronze d’Adrià Targa

.

.

.

Adrià Targa (Tarragona, 1987)

[…]

Però si tu ets feliç, no serà Circe

qui et faci anar cap a la puta illeta

plena de cabres i de rocs i dones

abandonades que van fent ganxet

d’on vas sortir. Tu també tens un ull

i jo ja el vaig ferir moltes vegades 

abans que cremés Troia. Si ets feliç,

tens l’ull tapat. Perquè jo em dic Ningú,

i Ningú diu el que ningú diria

per deixar-ne constància. […]

.

Adrià Targa

Mitologia del zel

.

.

.

EDAT DEL BRONZE

.

A Jordi Vinyals

.

El poema ve a interrompre

els moments dignes de ser

cant etern. Eterna és l’ombra

d’aquesta volta que ens té

a tu i a mi, encluses sota

el bronze del nostre temps!

Els únics martells que ens forgen

deixen anar estels d’argent.

Com un acer de nou dies

hem caigut en grosses pires

a mig camí de la farga,

i hem descrit un escut ample

per afaiçonar les vides

que no vivim i ens abranden.

.

.

Adrià Targa

.

.

.

Adrià Targa

Boques en calma

Novè premi de poesia Sant Cugat

a la memòria de Gabriel Ferrater

Poesia, 140.

Edicions 62. Barcelona, 2010

ISBN: 9788429767155

.

.

.