Inici > Ecos de la Ilíada > La Troia (en somni) d’Antoni Ribera, en el «Llibre dels set somnis»

La Troia (en somni) d’Antoni Ribera, en el «Llibre dels set somnis»

.

.

.

TROIA

.

.

Antoni Ribera i Jordà (Barcelona 1920 - La Garriga, Vallès Oriental 2001)

El somni de la nit cinquena fou tan trasbalsador, tan meravellós, que l’hauria d’escriure en una vella forma, ennoblida pels segles. Vull dir la que empraven els aedes homèrides en el ressonant «mègaron» dels palaus aqueus, per cantar les gestes dels herois llegendaris… Aquesta torrentia rítmica, a molts segles de distància, fou transplantada al nostre català per una alta figura: Joan Maragall. Un altre poeta il·lustre, enamorat també d’Homer, Carles Riba, aprofità aquell exemple i aquella lliçó i girà l’Odissea en català. I ara, jo, humil deixeble de Riba i de Maragall, no pretenc altra cosa sinó conservar en la meva prosa un ressò d’aquell ritme majestuós. És a dir, que he intentat de fer una prosa amb ressò d’hexàmetres. Si he reeixit, ets tu, llegidor, qui ho has de dir, després de llegir en veu alta aquesta prosa.

.

…..I heus aquí que jo dormia a la riba, tot sol damunt de la sorra, quan de sobte vingué vora meu Hipnos, germà de la Mort, en la forma d’un jove molt bell, de galtes rosades i freaques. Restà somrient i dret i digué paraules alades:

…..—Ai, mortal que has vingut a la riba encantada del Somni! Ara dorms doblement; bé cal, però, que et preparis a viure en un somni tot sol, i aquest somni no serà altre que Troia.  A la riba de Troia has vingut, vora el fosc batent de les ones, prop del camp dels aqueus, que dormen per terra i reposen de la feina del jorn vora els focs apagats, amb les armes dessota del cap, esperant la vinguda d’Eos, l’aurora trenabonica, que duu un altre jorn de combat i carnatge davant les muralles. Au, ara alça’t i vés, que et dius Telamó i ja t’esperen prop de les naus els companys amb els quals venies de Grècia pel pèlag pregon i salat que no lleva collita, blavís, que s’estén fins al límit del món i és regit pel potent Posidó.

…..Així parlava Hipnos, i jo em despertava i m’asseia a la sorra, a la riba tan fosca que ni els blancs niells no albirava: només, vora meu, la brama seguida d’onades obscures, que queien amb sord retrunyir damunt el rompent invisible. I jo era tot sol i no es veia ja el jove del somni.

Antoni Ribera - Set somnis…..Alçant-me dempeus, vaig anar cap allà on lluien fogueres, al camp dels aqueus, tot ell envoltat d’esmolades estaques. Quan hi vaig arribar, l’aurora aclaria l’altura i formes grisenques i balbes anaven arran de la terra, com larves o esprectres dels homes ja morts en la lluita terrible. I una d’aquestes figures vingué vora meu i em cridà:

…..—Telamó! Suara et cercàvem per dintre les naus concavades, amb torxes i llums i neguit a dintre dels cors tan mesquins! Aquil·les mateix, l’heroi sense tara, et cercava inquiet i deia: «On és Telamó el del nom il·lustre del pare?» — ton nom li és molt car a Aquil·les diví, i a Aias també. Però ja t’hem trobat, i cal que preparis les armes contra aquests gossos troians que ens tenen Helena captiva.

…..Així parlà aquell guerrer i em donà les armes terribles: l’elm de roja cimera, l’escut i les fortes gamberes, la llança capçada de bronze, l’espasa esmolada i la maça. I ja sortien del camp els aqueus a la llum de l’alba, i veia grises munions i sentia els renills dels cavalls i la terra tota tremia dessota les rodes dels carros. Però ve’t aquí que se me’n para un al davant — em cordava jo l’elm, aleshores, i ajustava als costats les galteres — i qui menava els cavalls em parlà amb una veu formidable:

…..—Oh, tu, fill de Tíndar! Valent que et dius el mateix que el meu pare: seré ben joiós si a la lluita terrible que dóna renom o la mort als humans m’acompanyes, a dalt d’aquest carro lleuger.

…..I estenent-me una mà, em va hissar al seu costat en el carro de guerra. Ell duia les regnes, Aias poderós, estimat del fort Ares —son nom el sabia tot d’una, perquè els guerrers el cridaven — i jo anava dempeus, aferrant-me amb la mà per no caure. Llavors el sol ja ens tocava i pertot brillaven les armes, i els murs formidables de Troia sorgiren davant, a l’esquerra, massissos i rojos en ésser tocats pel sol de biaix.

…..Com corrua seguida d’onades que vénen del lluny i s’encalcen i mai no s’acaben, ans sempre es renoven i neixen del blau, així les fileres dels grecs s’estenien pel pla i avançaven duent la mort a l’extrem de les llances capçades de bronze. Però com nauxers arriscats, que no temen les ires del mar i avaren les naus quan el torb  furiós es desferma i bramula, sense témer la ira de Zeus, ni el llamp que fereix, ni l’oratge, així els fills il·lustres de Príam sortien de Troia a l’encontre dels grecs, comandats pels cabdills esforçats que els anaven al front com pastors de ramats de guerrers disposats a la mort i a la lluita.

…..El xoc fou terrible, talment com si l’Ossa esclafés el Pelíon. Escut contra escut retrunyia i els elms rodolaven per terra als cops ben donats de maces, espases i porres de guerra. El sol s’obscuria al darrera del núvol que feien les fletxes; els cavalls, amb unglots molls de sang, corrien com folls trencant les regnes, petjant els homes que jeien per terra morts o mig morts. El carro on anàvem semblava una nau sacsejada per l’ona i sempre temia que anés a bolcar. Però el telamoni amb l’esquerra tenia les regnes ben fortes i amb l’altra colpia i matava, obrint-se camí cap a Hèctor. De sobte, però, donà una estrebada a les regnes, tan forta, que els cavalls poderosos alçaren les potes enlaire i quasi caiguerem. I Aias llavors em digué, amb la faç pàl·lida (1):

…..—Mira prop d’Hèctor qui hi ha! És l’Al-lluny-feridor, és Apol·lo!

…..I aleshores vaig veure Febus Apol·lo, cobert amb un núvol, talment un mantell damunt de les seves amples espatlles, i duia l’ègida augusta que Hefest a Zeus va donar, per tal que pogués espantar tots els homes de cor temorenc.

…..I els aqueus, quan veieren al lluny la figura blanca del déu, sentiren basarda en llurs cors i ho donaren tot per perdut. I el priàmida Hèctor lluitava i occia amb el déu al costat. I enfonsava l’espasa en els pits i sortien les roges entranyes, i queien els braços tallats i els caps rodolaven per terra, encara amb els ulls ben oberts i l’espant d’haver vist Apol·lo a les cares contretes. I els grecs pertot ja fugien i queien per terra amb les llances clavades al mig de l’esquena, i la punta de bronze els sortia pels pits, sangonosa. I els cabdills dels troians  empaitaven i occien els dànaus i cada un en matà o en ferí un o dos: Hèctor occí Arcesilau i Estiqui, cabdill el primer dels beocis i amic del valent Menesteu, i el diví Agenor occí Cloni sens tara. Paris occí, llençant-li la ràpida llança, Deíoc — la punta sortia pel pit i ell caigué amb sord retruny de les armes. Eneas occí Medont i Jàson, fill el primer del diví Oileu i germà del fort Aias, i el segon un cabdill atenenc, fill d’Esfelus Bucòlida. I Hèctor cridava als troians:

…..—Anem ara a l’assalt de les naus i del camp i deixem les despulles! Jo, amb les mans occiré el qui trobi allunyat de les naus i a la pira jamai no anirà, sinó que serà per als gossos.

…..I els troians ja corrien darrera dels dànaus, mesquins, amb crits d’amenaça, i els carros venien amb fressa espantosa, talment una allau que baixés de muntanyes nevades i altes. I Febus Apol·lo, que anava al davant, donà un cop de peu i tombà l’estacada tan forta i la terra caigué dins el vall i així féu un pas esbarjós, d’amplada semblant al camí que corre una llança llençada per la mà d’un guerrer vigorós. Els troians hi passaren amb ordre i el déu, mentrestant, destruïa el mur dels aqueus, com si fos un infant que a la platja, amb el peu, esbarria les piles de sorra que ell mateix, jugant, ha aixecat.

…..Els aqueus eren ja prop de les naus i, ja allí, s’animaven amb crits i aixecaven els braços enlaire demanant l’ajuda dels déus. I Nèstor, escut dels aqueus, era el qui pregava més fort i alçava les mans cap al cel i deia paraules alades:

…..—Pare Zeus! Si a la rica Argos algú t’implorava, cremant per a tu grasses cuixes de bou o d’ovella, que un dia el deixessis tornar a la pàtria i tu hi accedies de grat, recorda-te’n ara, oh Zeus! Allunya el dolor dels argius i mai no permetis que els gossos troians capolin els grecs!

…..Aquest fou el prec i Zeus, provident, escoltà les paraules i tronà fortament. I en sentir el retruny d’aquell tro poderóa, els troians encara atacaren i occiren més fort els aqueus. I com les onades del mar espaiós enlairades pel vent, que salten la borda dels negres vaixells i els colguen d’escuma, els troians saltaren els murs i dugueren la lluita a les naus. I els aqueus, a bord, lluitaven amb els llargs bastons que els vaixells duen sempre a la lluita naval, i que tenen la punta de bronze. I Aias poderós havia perdut el seu carro en la lluita — una roda s’havia esberlat i un cavall caigué mort, ple de nafres —.  I tots dos travessàrem lluitant el fossat ple de morts i ferits, i arribàrem devora les naus encalçats per la mort i els troians. El combat prosseguia a l’entorn i no se’n veia encara l’eixida, car si ells tenien un déu, nosaltres l’Olímpic. I fou aleshores que vaig ésser colpit per la llança traïdora, que em ferí de cantó i em llevà al mateix temps l’esperit i la vida…

.

…..Amarat de suor, em vaig despertar en la fosca de la meva cambra. Al costat esquerre sentia una dolor aguda…

.

Antoni Ribera

.

_____________

Nota:

(1) A partir d’aquí, aproximadament, seguim amb una certa fidelitat uns fragments del Cant XV de la «Ilíada», fins al final.

.

.

.

[…] És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d’organitzar la seva vida segons els versos futurs — és útil, dic, d’anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d’un cop els seus mites. Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn. S’ha dit que l’amor és la mentida heroica de la solitud: sempre una forma del do de si. No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d’aquest recull teu; però s’acosta a l’amor, com si discretament l’imités. Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant: l’amor és salvador fins quan és vist per mirall. Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n’ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s’hi assaja. […]

.

Carles Riba

Febrer de 1953

(extret de la carta a l’autor, publicada com a prefaci)

.

.

.

.

 

Antoni Ribera - Set somnisAntoni Ribera

Llibre dels set somnis

Amb una carta-prefaci de Carles Riba

Portada de Francesc Cabré

Nova Col·lecció Lletres, nº 01. Segona edició

Albertí, editor. Barcelona, setembre de 1955

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: