Inici > Traduccions de l'Odissea > Palau i Fabre: El triomf de «L’Odissea»

Palau i Fabre: El triomf de «L’Odissea»

.

.

.

.

El triomf de «L’Odissea»

.

.

.

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d'abril de 1917 - Barcelona, 23 de febrer de 2008)

Estrany destí el de L’Odissea a Catalunya! Ens fa pensar en el que ha tingut el mateix llibre a Anglaterra. Lawrence d’Aràbia traduïa el gran poema durant les seves peregrinacions a través del desert, a llom de camell, per acompanyar-se en el seu destí, com si les dunes fossin «l’ampla esquena del mar» petrificada. Joyce, a força de recórrer interiorment el poema, aquest se li converteix en obra de creació personal, i ens dóna un dels monuments de la novel·la moderna; Ulisses.

.

Carles Riba tradueix a vint anys, amb un impuls generós  i un encert desconcertants per l’època, el gran poema homèric. Però aquell impuls i aquell encert són prefiguracions d’un impuls i d’un encert superiors: el poema l’acompanya durant més de vint anys i, com si no hagués deixat mai de gronxar-se en el seu interior —a través de la seva experiència de poeta, de traductor i de professor de grec— sorgeix de nou com per primera vegada, en una segona versió. Com per primera vegada, o sia, més jove.  És a dir, que nosaltres hi llegim avui el que crèiem haver llegit ahir en la primera versió, el que hi estava prefigurat, de la nostra llengua i del nostre destí col·lectiu inclòs en ella, que és tant!  El paral·lel que hem esbossat amb Anglaterra es completa si pensem en Odisseu, d’Agustí Bartra, obra de creació personal, sorgida d’una llarga freqüentació del poema homèric.

.

Des que Maragall intuïa —i traduïa amb Bosch Gimpera— els Himnes homèrics, quant de camí fressat! Talment com si les xarxes més fines del nostre destí col·lectiu calgués anar-les llegint en els profunds meandres homèrics. Talment com si una llum ens hagués de venir de la nostra fidelitat al vell poema. O com si el camí a seguir…  No: aquí sento que la meva interpretació val per a mi sol o per aquells a qui se’ls faci igualment present des de l’interior mateix del poena:

.

Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil…

.

Tot poble té el seu llenguatge col·lectiu. Un llenguatge col·lectiu fet, en gran part, de sobreentesos, de reaccions impensades, d’imponderables. El camí que Maragall iniciava i que avui arriba a fruit madur em sembla un dels intents més eficaços per retrobar, en profunditat, aquest llenguatge col·lectiu  que la nostra descomposició política ens havia fet perdre. No en va, fent un salt impensable, s’uneixen, en aquesta segona versió de L’Odissea de Carles Riba, el poeta, l’hel·lenista, el lingüista, per donar-nos una obra on semblen cristal·litzar, en el seu punt més alt, els esforços de cent anys de Renaixença. Que Carles Riba hagi pogut parlar, ara, referint-se a la seva primera versió, que la veia vella «només de pensar a quines proves d’afinament i d’enriquiment ha estat sotmès l’idioma en el temps que ha vingut després; i, en l’ordre pràctic, de quins instruments disposa avui un escriptor a casa nostra per al seu treball, que el 1919 no existien», i que pugui dir això després del 1939, és ja un motiu d’orgull justificat i un triomf adquirit que ens en fa esperar d’altres.  És el primer triomf de L’Odissea. Però el veritable triomf de L’Odissea, des del punt de vista de la llengua, no rau tant en les formes verbals, la riquesa del lèxic o la ductilitat de les expressions, que són immenses, sinó, sobretot, en el to. La llengua d’un poble en estat d’expansió i la llengua d’un poble en decadència es diferencien, fonamentalment, en això: que l’una és emprada amb seguretat —seguretat que pot arribar a l’arrogància i a l’altaneria en els pobles conquistadors—, i l’altra és emprada amb reticència, que pot arribar al to vergonyant i al complex d’inferioritat en els pobles sotmesos. Aquest fet psicològic o sociològic és fonamental i no necessita exemples. És un fenomen a bastament conegut que certes llengües, per haver arribat a un estadi de domini o d’imposició, han estat considerades pels pobles veïns com superiors a la llur. Una llengua abandonada (per causes polítiques, socials o literàries), és sempre considerada inferior. Es manté per la llei del mínim esforç i perquè té un valor utilitari. Se la maltracta, se la trepitja. Se n’ha perdut el plaer, que és el màxim ingredient d’una llengua en plenitud. Alguna cosa d’això, si no molt, li ha passat al català i riscàvem que es repetís o s’accentués actualment. Era necessari i urgent posar-hi remei. Carles Riba, gràcies a L’Odissea, poema jove i exultant, ens torna el plaer de la llengua, el plaer del català, instrument sensual i mental. L’estat de salut de la llengua emprada en la segona versió de L’Odissea , arriba a encomanar una mena d’eufòria física i verbal. El poema ens comunica el plaer del cant. Els mots s’aturen el temps físic que cal i són senyors de l’espai natural que els pertoca. La concordança del que es vol dir i la manera de dir-ho, sembla deguda a una perfecta valoració dels materials emprats, que són els mots. I la valoració que aquí reclamen és la de la plasticitat que els és inherent. Les paraules tornen a ser éssers vivents: fruits que esclaten a flor de llavi, mossec en una polpa rica i aromada, vol d’ocells que voldríem aturar, explosió de llum…

.

Aquesta Odissea de Carles Riba du espontàniament a llegir-la en veu alta, i a llegir-la de cara al mar. S’ha acostat tant a les fonts creadores, que els elements que les acompanyaven s’han fet presents i necessaris en el poema. És el miracle de la recreació.

.

Josep Palau i Fabre

París, 1956

.

.

.

Josep Palau i Fabre

Quaderns de l’Alquimista

Edicions Proa. Barcelona, 1997

9788482563848

.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: