Archive

Archive for Setembre de 2011

Homer als Camps Elisis de Lluís Valeri

.

.

.

HOMER

.
.

Fremeix el son profund del gran silenci
a la prada que es perd a l’infinit;
abans que el joc de l’alba no comenci
s’entelen els brillants de l’alta nit.

De lluny ve una ombra lívida embolcada
amb les glasses espesses de la Mort;
la llum la va aprimant com una albada
que les proes perfila dins un port.

Pels dèdals irisats de mareperla,
cerca els estanys blavencs al mig del cel;
el firmament a l’horitzó s’esberla
i una rosada boira esquinça el vel.

Hi ha un tremolor de rou damunt la gespa
que desensonya unes tendrals verdors;
ve de la mar com un brunzit de vespa
en ondes que debanen les clarors.

I de sobte la prada treu florida,
recamant de ponzelles sa amplitud:
un alè gloriós dóna embranzida
a un orb d’aureolada senectut.

Lluís Valeri Sahís (Barcelona, 1891 - Barcelona, 1971)

Homer: la majestat de ta presència
féu estremir la pau dels prats eterns;
les aures transmetien la cadència
d’uns himnes que alenaven els Inferns.

Dalt de poltres alats, nascuts a l’Ida
de les egües muntades a l’Olimp,
la teva egrègia imatge és enaltida
pel vent que Eol desferma a cops de vim.

Més que no el torb que brum dins el temperi,
un bleix arrombollà els fèrvids alens
dels teus herois, que al tenebrós imperi
per tu congrien nuvolats d’encens.

Fins a la vora de l’elísia prada
oneja el ritme ardent que fa la sang,
dins les venes profundes enfonyada,
dels guerrers que blegaren el seu flanc.

Pul·lulen per l’entranya de la terra
amb el deler que en ells mai no morí;
voldrien averanys de nova guerra
per ser cridats de nou pel teu clarí.

Encara bromereja al fons de l’Hades
aquella ira que ta veu cantà;
per l’urc d’Aquil·les salten les cascades
roges de sang del seu rancor insà.

Canta amb to funeral la negra Parca
la gesta d’Hèctor que Patrocle occí,
víctima pura que en la fonda barca
és l’heroi més magnànim del Destí.

Si fou venjat pel magne Peleíada,
cap túmul podrà fer-li just honor;
Homer diví! dels ritmes de ta Ilíada
aquest et bressa dins el ventre sonor.

I d’Andròmaca els plors i l’esclavatge,
la virtut de Penèlope, lleial,
i de Nausica pura, l’albergatge
que al nàufrag nu donà en el seu casal.

I dels teus càntics tota la tendresa
i totes les virtuts: l’honor guerrer,
els filials amors, la fortalesa,
el bàlsam del conhort i el goig del bé;

les magnànimes paus; els ritus sacres
pels morts que honoren fins els enemics,
i els nobles parlaments que amb termes acres
blasmaven les rancors i els fets inics.

I les teves jocoses burleries
dels déus malignes i dels déus clements;
la nafra d’Afrodita, i les follies
dels celestes dardant-se a juraments.

Tots aquests ritmes dins els Camps Elisis
són la joia inefable dels beats,
mentre per veus del món, i pels desficis
que cremen els inferns, són corejats.

Homer feliç! Si con el diví Orfeu
poguessis davallar al regne del foc,
domant Parsafonea, el fill d’Atreu
vindria a tu rabent com el xaloc;

i recordant el crim que el llançà a l’Hades,
clamaria venjança amb l’arma als dits,
per tots els adulteris que a les prades
del món corrupte fan sagnar les nits.

Si al fúlgid firmament es perpetua
el nom dels déus en astres rutilants,
els teus herois en triomfal corrua
dins el vent eternitzen els teus cants.

.

Lluís Valeri

.

.

.

.

.

A CARLES RIBA

.

Aquest treball que efusivament et dedico, amic entranyable, altíssim poeta i hel·lenista il·lustre, no és altra cosa que un simple i pacient exercici. Si l’arpegiar agilita els dits que sovint s’enterquen, el versificar es perfecciona en l’exercici de la sava mecànica, complicada i difícil.

Reconec que el «tema» que ha servit de base a les meves «variacions», és arriscat i esllavissadís. Audaciós, m’he llençat a l’aventura, no sense témer que siguin ofesos aquells que, nimbats de la resplendor dels segles, presents, sempre, per llur immortalitat, han absorbit el meu pensament, gràcies a tu que, magistralment, els has fet nostres. Malgrat el meu esforç estic segur que, com al virtuós que se li glacen els dits, m’haurà fallat més d’una nota.

En aquest parèntesi d’una modesta obra poètica, la teva amical indulgència sabrà perdonar-me en constatar la meva obstinada aplicació a una disciplina de la qual tu ets mestre insigne.

.

LLUÍS VALERI

.

.

.

(…) Ha arribat l’hora d’entrar de ple en el local que des que vaig abandonar el col·legi es convertí en el meu segon domicili. Em refereixo a l’“Ateneu Barcelonès”. Vaig ingressar-hi com a soci al mateix temps que Carles Riba; Lluís Valeri ja feia un any que n’era; ell ens en cantava les excel·lències i ell i Joaquim Borralleres signaren la meva sol·licitud d’entrada, el mes d’octubre de l’any 1910.

Josep Maria de Sagarra. Memòries

.

.

.

11 de març de 1919

Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és la coneguda també per la penya del doctor Borralleres. Baixem l’escala del primer pis, travessem la sala de premsa estrangera i entrem al local, tan baix de sostre, de la cèlebre tertúlia.

Plana em presenta al doctor Borralleres, que seu al fons del local. M’acull amb una cordialitat que em demostra que Plana m’ha fet el llit. Després, Borralleres em presenta als presents. Recordo el doctor Dalí, Enric Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona, Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà, Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan Creixells, Josep Barbey…

Josep Pla. El quadern gris

,

.

Lluís Valeri

Camps Elisis

Ritmes

Impremta Altés.

Barcelona, 1954

.

INDEX

I.- Preludi
II.- A Orfeu
III.- L’Elisi
IV.- Homer
V.- Hesíode
VI.- Pericles
VII.- Heràclit
VIII.- Pitàgoras
IX.- Parmènides
X.- Zenó d’Elea
XI.- Píndar
XII.- Sòcrates
XIII.- Pltó
XIV.- Aristòtil
XV.- Èsquil
XVI.- Sófocles
XVII.- Eurípides
XVIII.- Teòcrit
XIX.- Demòstenes
XX.- Escoli

.

.

.

L’Odissea de Kazantzakis. El Pròleg.

.

.

.

Prologue

.

Soleil, mon grand Levant, bonnet d’or de ma penséé, que j’aime à porter de travers, l’envie me prend de jouer, tant que tu vis et que je vis aussi, pour réjouir nos coeurs.

Cette terre est bonne et nous convient; comme la grappe bouclée elle s’accroche à l’air bleu et se balance dans la tempête, mordillée par les esprits et les oiseaux du vent.

Mordillons-la nous aussi, pour rafraîchir notre pensée.

Nikos Kazantzakis

Dans la grande cuve entre mes tempes,  je foule le raisin craquant; le moût violent bouillonne; la tête entière rit et fume dans le jour inflexible.

La terre a-t-elle ouvert ses voiles, ou mon cerveau s’est-il ébranlé.

La nécéssité aux yeux noirs est-elle ivre et le chant commencé!

Au-dessus de moi, le ciel brûlant; au dessous, mon ventre, mouette sur la mer qui se baigne dans l’ecúme; mes narines sont pleines de sel; contre mon dos battent les vagues, vite, vite, et s’en vont; et je m’en vais moi aussi avec elles.

Soleil, triple soleil qui passes là-haut et scrutes tout en bas, je vois un bonnet marin, celui du Destructeur de cités.

Donnons-lui un coup de pied pour jouer, pour voir jusqu’où il s’en ira.

Le temps, vois-tu, a des retours, le sort a des roues, c’est l’esprit humain, là-haut, qui ls fait tournoyer.

Viens, donnons un coup de pied à la terre pour qu’elle cabriole.

Soleil, mon regard rapide et joueur, mon limier ardent, déniche la proie que j’aime, prends-la en chasse.

Ce que tu vois sur terre, rapporte-le, ce que tu entends, confie-le-moi, je ferai tout entrer dans l’atelier decret de mes entrailles, et lentement, avec le rire et le jeu, avec la caresse lente, pierre, eau, flamme, terre deviendront esprit.

Alors l’âme lourde aux ailes boueuses se détachera doucement du corps, et montera comme une flamme tranquille se perdre dans le soleil.

Vous vous êtes bien repus, les amis, sur le rivage en fête.

Rire, danse, petits baisers et lent bavardage.

La fête en vous s’est accomplie et s’est perdue dans la chair; mais en moi le vin fermente, la chair s’anime, un air marin bondit qui va me renverser.

J’ai envie d’entonner un chant. Faites-moi place, frères!

Ah! la fête est grande et le lieu étroit.

Écartez-vous, il me faut de la place pour m’allonger, de l’air pour ne pas étouffer.

Que je lance les jambes, que j’étende le bras, que je ne blesse pas dans mon exaltation vos femmes et vos enfants.

Car elles me sauteront à la gorge, je crois, quand je laisserai mes paroles s’en aller de rive en rive faire la chasse à l’homme.

Et quand mon gosier sera sec et ma peine obsédante, je me lèverai et réclamerai de l’espace pour danser sur le rivage.

Ôte-moi la prudence, mon Dieu, que s’ouvrent les tempes, que s’ouvrent les trappes de l’esprit, que le monde respire!

Holà! paysans-fournis, charrieurs de blé, je vais semer le coquelicot rouge pour incendier les champs.

Filles à la colombe sauvage posée sur votre poitrine frêche, gaillards au couteau noir serré à la ceinture, la terre est un arbre mort, même si vous vous battez.

Moi, de mon chant, je vais la faire fleurir!

Artisans, laissez vos outils, rangez vos tabliers, sortez du joug de la nécessité, la liberté pousse un cri.

La liberté, frères, ce n’est pas le vin, ni la femme douce, ni le bien dans les celliers, ni le fils dans le berceau, c’est un chant solitaire et dédaigneux qui se perd dans le vent.

Buvez l’onde âpre du Refus, pour purifier votre pensée, oubliez vos drogues et l’intérêt avilissant, que vos coeurs deviennent des coeurs d’enfant, vierges, insouciants et fragiles, fleurissez, cervelles, et que le rossignol vienne chanter!

Et vous, vieillards, criez pour que vos dents repoussent et vos cheveux noir de corbeau, pour que l’esprit délié rebondisse!

Sur notre maître le Soleil, sur notre dame Lune, je jure que la vieillesse est un rêve et la mort une illusion.

Tout est artifices de l’âme et jeux de l’esprit, yout est vent qui souffle et ouvre les tempes.

Un rêve léger et ce monde est né.

Partons à la conquête du monde, amis, avec le chant!

Holà! compagnons du voyage, prenez les rames, le capitaine avance.

Mères, donnez le sein à vos nourrissons, qu’ils cessent de pleurer!

En avant! plus de soucis médiocres, dressez l’oreille, je vais raconter les aventures et tourments du célèbre Ulysse.

.

Nikos Kazantzakis

Odissea (Pròleg)

Traducció de Jaqueline Moatti.

.

.

.

Nikos Kazantzaki

L’Odyssée

Traduction de Jacqueline Moatti

Éditions Richelieu. E. Kazantzaki et Librairie Plon.

Paris, 1971

.

.

.

.

.

Helena, de Joan Margarit

.

.

HELENA

.

L’ahir és el teu infern. És cada instant
on, sense tu saber-ho, t’has perdut
i també cada instant on t’has salvat.
Quan el jove que fóres ja és molt lluny,
l’amor és la venjança del passat.
Ve d’una guerra on has estat vençut,
d’armes i campaments abandonats
en la Troia que dus a dins de tu.
Els aqueus en la nit et buscaran
i tancaran el setge. Tornaràs,
per una dona, a perdre la ciutat.
Helena és tots els somnis que la vida
s’ha anat quedant. Defensa-la amb coratge
per última vegada, desarmat.

.

Joan Margarit

Edat roja

.

.

.

.

Pareu ja….. (Kostas Uranis). Versió d’Eusebi Ayensa

.

.

.

Pareu ja…

.

Pareu ja d’enviar el senyal de perill,
atureu els brams de la sirena histèrica
i deixeu el timó en mans de la tempesta:
salvar-nos seria el naufragi més terrible!

Doncs què? Hem de tornar novament a l’avorrida Ítaca,
a les miserables preocupacions, a les mesquines joies?,
hem de tornar a la fidel companya, que com una tela d’aranya
teixia el seu amor al voltant de la nostra vida?

Hem de saber per endavant què serà el demà?,
no hem de sentir aparèixer cap desig?
Com el fruits que es fan malbé a recer del sol
i cauen podrits a terra han de semblar els nostres somnis?

Ja que ens ha faltat la gosadia (i ens faltarà sempre!)
de sortir, tots sols, del nostre estret jaç
i agafar, lliures, com a homes de l’albada del món,
els grans i desconeguts camins,

amb pas lleuger, com l’ocell a terra,
i amb un calfred a l’ànima, com el fullam a la brisa,
no perdem almenys ara l’ocasió
de ser joguina de les enfurides ones.

I que ens portin on vulguin! Com rulls poden
arrossegar-nos fins a les obagues fondalades de la mar,
però també poden, en la seva dèria, alçar-nos tan
amunt que amb el front toquem els estels!

Kostas Uranis (Constantinoble, 1890 - Atenes, 1953)

.

.

Kostas Uranis

(traducció d’Eusebi Ayensa)

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Eusebi Ayensa

Segona Odissea.

Ítaca en la literatura grega moderna.

Revista de Girona, núm. 171

juliol-agost 1995

.

.

.

.

.

Jaume Cabré i Homer. Jo confesso.

.

.

Fa un temps, Jaume Cabré dissertava a la Universitat Oberta de Catalunya sobre literatura i cinema, sota el títol Una imatge val per mil paraules. La primera part de la seva exposició la va anomenar “Al voltant d’Homer”.

.

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d’abril de 1947)

[…] l’encàrrec que m’ha fet la universitat és de parlar de noves formes de creació literària. L’encàrrec és temerari perquè jo no en sé, no sóc profeta i no sé què passarà. Per tant, el que intentaré serà navegar, com pertoca en aquesta universitat, mirar de fer-ho amb elegància i procurar que entre tots no perdem el temps. Penseu que aquí, a la universitat més moderna de Catalunya, la UOC, m’agradaria deixar clar que parteixo de la base per parlar del futur que per a mi una obra moderna, actual i viva és l’obra d’Homer, la Ilíada i l’Odissea. Són obres, si les agafem en un sol sac, sobretot més l’Odissea que la Ilíada, que narren en tercera persona, que passen després a la primera persona, que fan flashbacks, que comencen al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tiren enrere i fan una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants. Però el lector ho va entenent tot perquè són obres que, al capdavall, estan plenes d’elements argumentats de gran imaginació. No he entrat, per raons de prudència, en qüestions estilístiques, perquè no conec tant el grec com per poder fer-ho. M’he hagut de basar per a la seva lectura en les traduccions de la Ilíada de Balasch i l’Odissea de Riba. Però considero que ens trobem amb aquestes obres davant d’una modernitat absoluta. I això ho dic una mica per provocar però ho dic sentint-ho. Penseu que la creació literària, perquè és d’això del que parlarem, en el fons és més vella que Homer. Sabeu quin va ser el primer poema de la humanitat? El primer poema de la humanitat segurament va néixer amb el llenguatge, i és un moment històric perquè ara el recitaré. Un home o una dona prehistòrica surt de la cova a la matinada, veu la sortida del sol i diu “Oh”; aquest és el primer poema. És l’expressió lingüística d’un estat d’ànim per una raó externa o interna.

[…]

.

Ve molt a tomb, aquests dies, revisar aquestes paraules de Jaume Cabré, amb motiu de la publicació del seu Jo confesso.

Doncs bé, les característiques que Cabré, en el text abans transcrit (i que nosaltres hem subratllat), atribueix a la Ilíada i l’Odissea, són també predicables del seu Jo confesso, obra que narra en tercera persona, que passa després a la primera persona, que fa flashbacks, que comença  al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tira enrere i fa una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants.

.

A Jo confesso, Cabré fa aclucades d’ull a diverses obres literàries. I també hi podem trobar fins i tot l’ús de símils, a l’homèrica manera:

.

“Agafà la capseta amb les mans, amb molt de compte, com el nen que tragina el niu que ha furtat de l’arbre per poder ensenyar-ne a la mare els ous verdencs o els desemparats pollets que jo peixaré, mare, que no pateixis que els donaré moltes formigues.” (pàg. 42).

.

I, per no moure’ns de l’àmbit de les referències de Cabré, en el Jo confesso, a la cultura grega clàssica, podem esmentar que el protagonista o subjecte principal de la novel·la, l’Adrià Ardèvol, admira profundament la Griechische Geistesgeschichte, la Història de l’esperit grec, de Wilhelm Nestle, que fa un temps esmentàvem aquí:

.

“L’Adrià estava pensant que li agradaria ser capaç d’escriure una cosa semblant a la Griechische Geistesgeschichte. Aquell era un possible model de futur; pensar i escriure com Nestle.” (pàg. 344)

.

“Va voler rellegir Nestle però no podia. Encara que el viatge d’Eurípides desde la retòrica fins a la veritat l’havia emocionat en la primera lectura, ara no li deia res. Eurípides era la Sara. En una cosa l’encertava, Eurípides: la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l’emotivitat anímica. No puc estudiar, no puc reflexionar. He de plorar. Bernat, vine.” (pàg. 351)

.

—He decidit continuar la carrera a Tübingen.

—A Alemanya? Que no estàs bé, aquí?

—Vull rebre classes de Wilhelm Nestle-

…….Per ser precisos, jo no tenia ni idea de si Nestle encara impartia classes a Tübingen. En rigor no sabia ni si era viu. De fet, en el moment en que parlàvem feia una mica més de vuit anys que era mort. I sí: va impartir classes a Tübingen, i per això jo havia decidit que volia estudiar a Tübingen.” (pàg. 357)

.

.

Jaume Cabré

Jo confesso

A tot vent, 559

Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, setembre del 2011

ISBN: 9788475882536

.

.

Josep Pla abomina la Grècia de color de rosa

.

.

.

LA GRÈCIA DE COLOR DE ROSA

.

.

Arribeu a Grècia amb idees preconcebudes. És natural que sigui així. Heu llegit els llibres universitaris sobre el classicisme, els pròlegs i les notes a peu de página de les traduccions dels autors grecs, les especulacions generalment obscures a què han donat origen l’art i la política dels antics, les notes dels viatgers. Els viatgers de Grècia han estat importantíssims. I encara, potser, els qui no hi anaren mai són els més importants, per exemple Shelley.  Aquest immens embalum de paper —el que per anomenar-ho d’alguna manera se’n diu l’humanisme— ha creat dues coses irreals que han aspirat i aspiren a commoure la gent. D’un cantó s’ha format una interpretació obscura, cabalística i inextricable de la Grècia antiga a la qual la Universitat pedant ha estat molt inclinada, però que ha tingut pocs efectes. Els de l’altre cantó han contribuït decisivament a crear una Grècia de color de rosa, empernada en la sublim majestat de la raó —de la Raó— en tots els aspectes de la vida, de la religió, de l’art, de la política. Quan proposo el viatge a Grècia és per contribuir que la gent en tingui alguna idea concreta i plausible. De la Grècia antiga, en queden dues coses importants, que són la terra i el mar i unes ruïnes i, naturalment, uns llibres. Una de les coses més bèsties que s’han pogut fer és crear una Grècia color de rosa. En la constatació d’aquest fet, acostar-se a Grècia és sempre positiu.

.

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Helena, la dona més bella que ha existit en la terra —almenys fins a l’època de Goethe—, tingué una germana anomenada Clitemnestra. Aquesta senyora era casada amb un rei, més ben dit, amb un home que tenia fama de ser el rei dels reis: Agamèmnon. Aquest monarca era molt donat a la política, a anar d’una banda a l’altra, a viure fora de casa, és a dir, a resoldre el que, per abreujar, s’anomenen problemes. Clitemnestra enganyà el seu marit, fou copiosament adúltera. Els escoliastes, sempre tan enraonats, atribueixen a les absències d’Agamèmnon les lleugereses de la seva esposa. És gairebé segur que ténen raó, perquè el fet sovinteja. El que ja és més difícil de comprendre és que Clitemnestra matés el seu marit enganyat a pesar del sacrifici infligit pel pare a la filla d’ambdós, la simpàtica, suau, inoblidable Ifigènia. La raó d’aquest sacrifici sembla que fou la raó d’Estat, que és una raó que ha existit sempre. El món cristià ha posat sobre Ifigènia un vel de candor i de noblesa, i aquesta classe de vels estan bé. Després, Clitemnestra fou morta pel seu fill, Orestes, per venjar el seu pare; però, des d’aquest fet, no tingué un dia de pau, perquè les fúries el perseguiren, implacables, fins que morí.

.

Aquesta fou la família dels Atrides, descrita pobrament i ràpidament sobre textos d’Homer. ¿Es pot dir que fou una bona família? ¿Es pot proposar com a exemple i com a model? Fou certament una gran família, que tingué la sort de tenir un cronista important: Homer. Avui, una família tan encimbellada, com aquella, en el poder polític, encara que no tothom hi trenqués, seria molt discutida. Si la família fos corrent, la gent se’n separaria. Prendre-la com a model a pesar de la hipèrbole del gran poeta és impossible. Aquil·les formà part d’una altra família de la mateixa època. En alguns moments demostrà tenir una guspira de pietat, però en la guerra fou d’una duresa inexorable, terrible. Travessà Hèctor amb una llança i el féu arrossegar, tres vegades seguides, al voltant de Troia. Homer diu, prudent: «Aquil·les hauria estat una bona persona, i el seu més gran desig hauria estat viure al costat del seu pare, i compartir-hi la pau dels seus regnes: els déus, però, disposaren una altra cosa».  Ja!  Els déus!  Obscur problema… ! De vegades, Homer afirma que els déus, i Júpiter concretament, tenen compassió dels homes. Altres vegades afirma que els déus, sempre ben disposats respecte als homes, no poden res si els homes tenen el fat en contra.  I què és el fat?  És l’esperit del mal?  És el dimoni?  Segons els escoliastes, els déus sempre juguen a la de guanyar, i això a la llarga fatiga. Què és el mal? Sobre aquest important afer tenim poques notícies, i les últimes que en tenim provenen de Sant Agustí —home moreno i nerviós— que digué «que cal que el mal existeixi, perquè sigui sentit el desig del bé». Consolació mediocre!  Miserables problemes!

.

Els grecs antics fabulejaren copiosament sobre aquestes famílies mítiques tan poc recomanables i escriviren tragèdies sobre els seus problemes. Aquestes baluernes es representaven en amfiteatres assolellats, davant el mar, entre oliveres, davant grans multituds. Els esdeveniments més monstruosos, les situacions més terribles, passaren per davant dels seus ulls impressionats mentre anaven menjant fiques seques, unes olives, crostons de pa i una ceba. Aristòtil es cregué obligat a formular en la «Poètica» (encara que molt vagament) la teoria de les catarsis —la teoria del millorament de l’home per l’espectacle del mal, la vivacitat de la compassió pels efectes del terror. Aquesta teoria ha fet gemegar molt les premses, ha produït, almenys, tretze o catorze grans interpretacions. És possible de creure-hi? ¿És alguna cosá més que una especulació de l’humanisme més o menys acadèmic? A la llum dels esdeveniments de la nostra època —que és com totes les èpoques— ho sembla. 

Jacob Burckhardt

.

Divago per la ciutat d’Atenes. Alterno les meves passejades sense objecte amb la lectura de llibres i papers. Confesso la meva fascinació pels vells volums de la «Història de la cultura grega» de Jacob Burckhardt. Després de la seva lectura és impossible de creure en una Grècia de color de rosa. «El poble grec —diu Burckhardt— és el que s’ha fet més mal a ell mateix.» Impressionant judici!

[…]

.

.

Josep Pla

Les escales de llevant

.

.

Josep Pla

Obres completes. Volum 13[…]

Edicions Destino. Barcelona, 1982

ISBN: 8423305457

.

.

.

.

.

Som al “moment” «The wire», ens diu Xavier Antich

.

.

Ja fa un temps, ens referiem en aquest blog a «The wire»:

.

The Wire, la tragèdia grega i la Ilíada del segle XXI

.

.

També ens permetiem donar un “consell d’amic”: vegeu les cinc temporades de «The wire».

Avui, en Xavier Antich, en un article a La Vanguardia, en fa una glossa i resitua aquesta gran obra en el moment que estem vivint, ressaltant-ne, un cop més, el seu caràcter de “tragèdia grega per al segle XXI”, on “el paper dels déus olímpics l’exerceixen les institucions postmodernes: la policia, les estructures polítiques, el sistema educatiu i les forces macroeconòmiques que no passen per les urnes.” I insisteix:

.

Si encara no ho han fet, és el moment de veure The wire. Mai no se’n penediran. Som, ja de ple, al “moment” The wire.

.

.

.

.

.

Versió en castellà a La Vanguardia on line.

.

.