Josep Pla abomina la Grècia de color de rosa

.

.

.

LA GRÈCIA DE COLOR DE ROSA

.

.

Arribeu a Grècia amb idees preconcebudes. És natural que sigui així. Heu llegit els llibres universitaris sobre el classicisme, els pròlegs i les notes a peu de página de les traduccions dels autors grecs, les especulacions generalment obscures a què han donat origen l’art i la política dels antics, les notes dels viatgers. Els viatgers de Grècia han estat importantíssims. I encara, potser, els qui no hi anaren mai són els més importants, per exemple Shelley.  Aquest immens embalum de paper —el que per anomenar-ho d’alguna manera se’n diu l’humanisme— ha creat dues coses irreals que han aspirat i aspiren a commoure la gent. D’un cantó s’ha format una interpretació obscura, cabalística i inextricable de la Grècia antiga a la qual la Universitat pedant ha estat molt inclinada, però que ha tingut pocs efectes. Els de l’altre cantó han contribuït decisivament a crear una Grècia de color de rosa, empernada en la sublim majestat de la raó —de la Raó— en tots els aspectes de la vida, de la religió, de l’art, de la política. Quan proposo el viatge a Grècia és per contribuir que la gent en tingui alguna idea concreta i plausible. De la Grècia antiga, en queden dues coses importants, que són la terra i el mar i unes ruïnes i, naturalment, uns llibres. Una de les coses més bèsties que s’han pogut fer és crear una Grècia color de rosa. En la constatació d’aquest fet, acostar-se a Grècia és sempre positiu.

.

Josep Pla i Casadevall (1897 - 1981)

Helena, la dona més bella que ha existit en la terra —almenys fins a l’època de Goethe—, tingué una germana anomenada Clitemnestra. Aquesta senyora era casada amb un rei, més ben dit, amb un home que tenia fama de ser el rei dels reis: Agamèmnon. Aquest monarca era molt donat a la política, a anar d’una banda a l’altra, a viure fora de casa, és a dir, a resoldre el que, per abreujar, s’anomenen problemes. Clitemnestra enganyà el seu marit, fou copiosament adúltera. Els escoliastes, sempre tan enraonats, atribueixen a les absències d’Agamèmnon les lleugereses de la seva esposa. És gairebé segur que ténen raó, perquè el fet sovinteja. El que ja és més difícil de comprendre és que Clitemnestra matés el seu marit enganyat a pesar del sacrifici infligit pel pare a la filla d’ambdós, la simpàtica, suau, inoblidable Ifigènia. La raó d’aquest sacrifici sembla que fou la raó d’Estat, que és una raó que ha existit sempre. El món cristià ha posat sobre Ifigènia un vel de candor i de noblesa, i aquesta classe de vels estan bé. Després, Clitemnestra fou morta pel seu fill, Orestes, per venjar el seu pare; però, des d’aquest fet, no tingué un dia de pau, perquè les fúries el perseguiren, implacables, fins que morí.

.

Aquesta fou la família dels Atrides, descrita pobrament i ràpidament sobre textos d’Homer. ¿Es pot dir que fou una bona família? ¿Es pot proposar com a exemple i com a model? Fou certament una gran família, que tingué la sort de tenir un cronista important: Homer. Avui, una família tan encimbellada, com aquella, en el poder polític, encara que no tothom hi trenqués, seria molt discutida. Si la família fos corrent, la gent se’n separaria. Prendre-la com a model a pesar de la hipèrbole del gran poeta és impossible. Aquil·les formà part d’una altra família de la mateixa època. En alguns moments demostrà tenir una guspira de pietat, però en la guerra fou d’una duresa inexorable, terrible. Travessà Hèctor amb una llança i el féu arrossegar, tres vegades seguides, al voltant de Troia. Homer diu, prudent: «Aquil·les hauria estat una bona persona, i el seu més gran desig hauria estat viure al costat del seu pare, i compartir-hi la pau dels seus regnes: els déus, però, disposaren una altra cosa».  Ja!  Els déus!  Obscur problema… ! De vegades, Homer afirma que els déus, i Júpiter concretament, tenen compassió dels homes. Altres vegades afirma que els déus, sempre ben disposats respecte als homes, no poden res si els homes tenen el fat en contra.  I què és el fat?  És l’esperit del mal?  És el dimoni?  Segons els escoliastes, els déus sempre juguen a la de guanyar, i això a la llarga fatiga. Què és el mal? Sobre aquest important afer tenim poques notícies, i les últimes que en tenim provenen de Sant Agustí —home moreno i nerviós— que digué «que cal que el mal existeixi, perquè sigui sentit el desig del bé». Consolació mediocre!  Miserables problemes!

.

Els grecs antics fabulejaren copiosament sobre aquestes famílies mítiques tan poc recomanables i escriviren tragèdies sobre els seus problemes. Aquestes baluernes es representaven en amfiteatres assolellats, davant el mar, entre oliveres, davant grans multituds. Els esdeveniments més monstruosos, les situacions més terribles, passaren per davant dels seus ulls impressionats mentre anaven menjant fiques seques, unes olives, crostons de pa i una ceba. Aristòtil es cregué obligat a formular en la «Poètica» (encara que molt vagament) la teoria de les catarsis —la teoria del millorament de l’home per l’espectacle del mal, la vivacitat de la compassió pels efectes del terror. Aquesta teoria ha fet gemegar molt les premses, ha produït, almenys, tretze o catorze grans interpretacions. És possible de creure-hi? ¿És alguna cosá més que una especulació de l’humanisme més o menys acadèmic? A la llum dels esdeveniments de la nostra època —que és com totes les èpoques— ho sembla. 

Jacob Burckhardt

.

Divago per la ciutat d’Atenes. Alterno les meves passejades sense objecte amb la lectura de llibres i papers. Confesso la meva fascinació pels vells volums de la «Història de la cultura grega» de Jacob Burckhardt. Després de la seva lectura és impossible de creure en una Grècia de color de rosa. «El poble grec —diu Burckhardt— és el que s’ha fet més mal a ell mateix.» Impressionant judici!

[…]

.

.

Josep Pla

Les escales de llevant

.

.

Josep Pla

Obres completes. Volum 13[…]

Edicions Destino. Barcelona, 1982

ISBN: 8423305457

.

.

.

.

.