Inici > Ecos de l'Odissea, Ecos de la Ilíada > Jaume Cabré i Homer. Jo confesso.

Jaume Cabré i Homer. Jo confesso.

.

.

Fa un temps, Jaume Cabré dissertava a la Universitat Oberta de Catalunya sobre literatura i cinema, sota el títol Una imatge val per mil paraules. La primera part de la seva exposició la va anomenar “Al voltant d’Homer”.

.

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d’abril de 1947)

[…] l’encàrrec que m’ha fet la universitat és de parlar de noves formes de creació literària. L’encàrrec és temerari perquè jo no en sé, no sóc profeta i no sé què passarà. Per tant, el que intentaré serà navegar, com pertoca en aquesta universitat, mirar de fer-ho amb elegància i procurar que entre tots no perdem el temps. Penseu que aquí, a la universitat més moderna de Catalunya, la UOC, m’agradaria deixar clar que parteixo de la base per parlar del futur que per a mi una obra moderna, actual i viva és l’obra d’Homer, la Ilíada i l’Odissea. Són obres, si les agafem en un sol sac, sobretot més l’Odissea que la Ilíada, que narren en tercera persona, que passen després a la primera persona, que fan flashbacks, que comencen al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tiren enrere i fan una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants. Però el lector ho va entenent tot perquè són obres que, al capdavall, estan plenes d’elements argumentats de gran imaginació. No he entrat, per raons de prudència, en qüestions estilístiques, perquè no conec tant el grec com per poder fer-ho. M’he hagut de basar per a la seva lectura en les traduccions de la Ilíada de Balasch i l’Odissea de Riba. Però considero que ens trobem amb aquestes obres davant d’una modernitat absoluta. I això ho dic una mica per provocar però ho dic sentint-ho. Penseu que la creació literària, perquè és d’això del que parlarem, en el fons és més vella que Homer. Sabeu quin va ser el primer poema de la humanitat? El primer poema de la humanitat segurament va néixer amb el llenguatge, i és un moment històric perquè ara el recitaré. Un home o una dona prehistòrica surt de la cova a la matinada, veu la sortida del sol i diu “Oh”; aquest és el primer poema. És l’expressió lingüística d’un estat d’ànim per una raó externa o interna.

[…]

.

Ve molt a tomb, aquests dies, revisar aquestes paraules de Jaume Cabré, amb motiu de la publicació del seu Jo confesso.

Doncs bé, les característiques que Cabré, en el text abans transcrit (i que nosaltres hem subratllat), atribueix a la Ilíada i l’Odissea, són també predicables del seu Jo confesso, obra que narra en tercera persona, que passa després a la primera persona, que fa flashbacks, que comença  al mig sense avisar i el lector es troba dins d’una història que se suposa que ja la sap i si no ja s’hi enganxarà, de cop tira enrere i fa una sèrie de virtuosismes i d’el·lipsis narratives impressionants.

.

A Jo confesso, Cabré fa aclucades d’ull a diverses obres literàries. I també hi podem trobar fins i tot l’ús de símils, a l’homèrica manera:

.

“Agafà la capseta amb les mans, amb molt de compte, com el nen que tragina el niu que ha furtat de l’arbre per poder ensenyar-ne a la mare els ous verdencs o els desemparats pollets que jo peixaré, mare, que no pateixis que els donaré moltes formigues.” (pàg. 42).

.

I, per no moure’ns de l’àmbit de les referències de Cabré, en el Jo confesso, a la cultura grega clàssica, podem esmentar que el protagonista o subjecte principal de la novel·la, l’Adrià Ardèvol, admira profundament la Griechische Geistesgeschichte, la Història de l’esperit grec, de Wilhelm Nestle, que fa un temps esmentàvem aquí:

.

“L’Adrià estava pensant que li agradaria ser capaç d’escriure una cosa semblant a la Griechische Geistesgeschichte. Aquell era un possible model de futur; pensar i escriure com Nestle.” (pàg. 344)

.

“Va voler rellegir Nestle però no podia. Encara que el viatge d’Eurípides desde la retòrica fins a la veritat l’havia emocionat en la primera lectura, ara no li deia res. Eurípides era la Sara. En una cosa l’encertava, Eurípides: la raó humana no pot vèncer les potències irracionals de l’emotivitat anímica. No puc estudiar, no puc reflexionar. He de plorar. Bernat, vine.” (pàg. 351)

.

—He decidit continuar la carrera a Tübingen.

—A Alemanya? Que no estàs bé, aquí?

—Vull rebre classes de Wilhelm Nestle-

…….Per ser precisos, jo no tenia ni idea de si Nestle encara impartia classes a Tübingen. En rigor no sabia ni si era viu. De fet, en el moment en que parlàvem feia una mica més de vuit anys que era mort. I sí: va impartir classes a Tübingen, i per això jo havia decidit que volia estudiar a Tübingen.” (pàg. 357)

.

.

Jaume Cabré

Jo confesso

A tot vent, 559

Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, setembre del 2011

ISBN: 9788475882536

.

.

  1. 23/09/2011 a les 5:53 PM

    Nestle va ser tota la sea vida professor d’Institut. Però, és clar, no com els d’ara: Nestle va conservar tota la seva vida la dignitat intacta i va poder treballar seriosament en temes de l’hel·lenisme que encara avui són lectures excel·lents.

    • 23/09/2011 a les 8:02 PM

      Tant de bo algú s’animés a traduir-lo/editar-lo en català!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: