Inici > Homer > Homer als Camps Elisis de Lluís Valeri

Homer als Camps Elisis de Lluís Valeri

.

.

.

HOMER

.
.

Fremeix el son profund del gran silenci
a la prada que es perd a l’infinit;
abans que el joc de l’alba no comenci
s’entelen els brillants de l’alta nit.

De lluny ve una ombra lívida embolcada
amb les glasses espesses de la Mort;
la llum la va aprimant com una albada
que les proes perfila dins un port.

Pels dèdals irisats de mareperla,
cerca els estanys blavencs al mig del cel;
el firmament a l’horitzó s’esberla
i una rosada boira esquinça el vel.

Hi ha un tremolor de rou damunt la gespa
que desensonya unes tendrals verdors;
ve de la mar com un brunzit de vespa
en ondes que debanen les clarors.

I de sobte la prada treu florida,
recamant de ponzelles sa amplitud:
un alè gloriós dóna embranzida
a un orb d’aureolada senectut.

Lluís Valeri Sahís (Barcelona, 1891 - Barcelona, 1971)

Homer: la majestat de ta presència
féu estremir la pau dels prats eterns;
les aures transmetien la cadència
d’uns himnes que alenaven els Inferns.

Dalt de poltres alats, nascuts a l’Ida
de les egües muntades a l’Olimp,
la teva egrègia imatge és enaltida
pel vent que Eol desferma a cops de vim.

Més que no el torb que brum dins el temperi,
un bleix arrombollà els fèrvids alens
dels teus herois, que al tenebrós imperi
per tu congrien nuvolats d’encens.

Fins a la vora de l’elísia prada
oneja el ritme ardent que fa la sang,
dins les venes profundes enfonyada,
dels guerrers que blegaren el seu flanc.

Pul·lulen per l’entranya de la terra
amb el deler que en ells mai no morí;
voldrien averanys de nova guerra
per ser cridats de nou pel teu clarí.

Encara bromereja al fons de l’Hades
aquella ira que ta veu cantà;
per l’urc d’Aquil·les salten les cascades
roges de sang del seu rancor insà.

Canta amb to funeral la negra Parca
la gesta d’Hèctor que Patrocle occí,
víctima pura que en la fonda barca
és l’heroi més magnànim del Destí.

Si fou venjat pel magne Peleíada,
cap túmul podrà fer-li just honor;
Homer diví! dels ritmes de ta Ilíada
aquest et bressa dins el ventre sonor.

I d’Andròmaca els plors i l’esclavatge,
la virtut de Penèlope, lleial,
i de Nausica pura, l’albergatge
que al nàufrag nu donà en el seu casal.

I dels teus càntics tota la tendresa
i totes les virtuts: l’honor guerrer,
els filials amors, la fortalesa,
el bàlsam del conhort i el goig del bé;

les magnànimes paus; els ritus sacres
pels morts que honoren fins els enemics,
i els nobles parlaments que amb termes acres
blasmaven les rancors i els fets inics.

I les teves jocoses burleries
dels déus malignes i dels déus clements;
la nafra d’Afrodita, i les follies
dels celestes dardant-se a juraments.

Tots aquests ritmes dins els Camps Elisis
són la joia inefable dels beats,
mentre per veus del món, i pels desficis
que cremen els inferns, són corejats.

Homer feliç! Si con el diví Orfeu
poguessis davallar al regne del foc,
domant Parsafonea, el fill d’Atreu
vindria a tu rabent com el xaloc;

i recordant el crim que el llançà a l’Hades,
clamaria venjança amb l’arma als dits,
per tots els adulteris que a les prades
del món corrupte fan sagnar les nits.

Si al fúlgid firmament es perpetua
el nom dels déus en astres rutilants,
els teus herois en triomfal corrua
dins el vent eternitzen els teus cants.

.

Lluís Valeri

.

.

.

.

.

A CARLES RIBA

.

Aquest treball que efusivament et dedico, amic entranyable, altíssim poeta i hel·lenista il·lustre, no és altra cosa que un simple i pacient exercici. Si l’arpegiar agilita els dits que sovint s’enterquen, el versificar es perfecciona en l’exercici de la sava mecànica, complicada i difícil.

Reconec que el «tema» que ha servit de base a les meves «variacions», és arriscat i esllavissadís. Audaciós, m’he llençat a l’aventura, no sense témer que siguin ofesos aquells que, nimbats de la resplendor dels segles, presents, sempre, per llur immortalitat, han absorbit el meu pensament, gràcies a tu que, magistralment, els has fet nostres. Malgrat el meu esforç estic segur que, com al virtuós que se li glacen els dits, m’haurà fallat més d’una nota.

En aquest parèntesi d’una modesta obra poètica, la teva amical indulgència sabrà perdonar-me en constatar la meva obstinada aplicació a una disciplina de la qual tu ets mestre insigne.

.

LLUÍS VALERI

.

.

.

(…) Ha arribat l’hora d’entrar de ple en el local que des que vaig abandonar el col·legi es convertí en el meu segon domicili. Em refereixo a l’“Ateneu Barcelonès”. Vaig ingressar-hi com a soci al mateix temps que Carles Riba; Lluís Valeri ja feia un any que n’era; ell ens en cantava les excel·lències i ell i Joaquim Borralleres signaren la meva sol·licitud d’entrada, el mes d’octubre de l’any 1910.

Josep Maria de Sagarra. Memòries

.

.

.

11 de març de 1919

Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és la coneguda també per la penya del doctor Borralleres. Baixem l’escala del primer pis, travessem la sala de premsa estrangera i entrem al local, tan baix de sostre, de la cèlebre tertúlia.

Plana em presenta al doctor Borralleres, que seu al fons del local. M’acull amb una cordialitat que em demostra que Plana m’ha fet el llit. Després, Borralleres em presenta als presents. Recordo el doctor Dalí, Enric Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona, Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà, Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan Creixells, Josep Barbey…

Josep Pla. El quadern gris

,

.

Lluís Valeri

Camps Elisis

Ritmes

Impremta Altés.

Barcelona, 1954

.

INDEX

I.- Preludi
II.- A Orfeu
III.- L’Elisi
IV.- Homer
V.- Hesíode
VI.- Pericles
VII.- Heràclit
VIII.- Pitàgoras
IX.- Parmènides
X.- Zenó d’Elea
XI.- Píndar
XII.- Sòcrates
XIII.- Pltó
XIV.- Aristòtil
XV.- Èsquil
XVI.- Sófocles
XVII.- Eurípides
XVIII.- Teòcrit
XIX.- Demòstenes
XX.- Escoli

.

.

.

  1. Stefano Sanfilippo
    01/10/2011 a les 7:17 AM

    “Més que no el torb que brum dins el temperi…”. Quin domini de la la llengua!

    • 02/10/2011 a les 7:14 AM

      I tant! Quan vas en “metro” no s’acostuma a sentir, això!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: