Arxius

Archive for Octubre de 2011

Kantu, diino, koleron de la Peleido Ahilo… Invocació de la Ilíada en esperanto.

.

Als amics esperantistes Q.G. i M.F.

.

.

.

Abram Kofman (1865 - 1940?)

.

Kantu, diino, koleron de la Peleido Ahilo,

Gin, kiu al la Ahajoj kauzis mizerojn sennombrajn

Kaj en Aidon dejetis multegajn animojn kuragajn

De herouloj kaj faris korpojn iliajn akiro

Al rabobirdoj kaj hundoj — farigis la volo de Zeuso —

De tiu tago, de kiu disigis sin ekdisputinte

La ordonanto al viroj, Atrido, de l’ dia Ahilo.

.

Ilíada, I, 1-7

.

.

.

.

Traducció d’A. Kofman

.

.

.

Iliado

Poemo de Homero

Tradukis A. Kofman

Biblioteko de la Lingua Internacia Esperanto, Nr. 76

Presejo de W. Tümmel. Nurnbergo, 1895

..

Còpia disponible en línia a la Österreichische Nationalbibliothek.

.

.


Agustí Bartra ens parla de mitologia i d’Homer

. .

.

.

.

L’any 1982, l’editorial Grijalbo publicava un “Diccionario de Mitología” del que n’és autor Agustí Bartra. Obra segurament d’encàrrec, per a obtenir els necessaris recursos econòmics, no per això ha de ser negligida, i en algun moment caldria fer l’anàlisi de com, en les diferents entrades del diccionari, hi ha el rastre de les lectures de Bartra sobre aquesta temàtica. Si en parlar de la Ilíada ens indica que “… más que el tema de la cólera de Aquiles es el poema de la fuerza.”, no podem més que constatar la lectura de Simone Weil per part del nostre poeta. A part d’això, Bartra encapçala el seu Diccionario amb un pròleg o introducció, en el que ens parla de la mitologia i, bastant, d’Homer, acabant amb una preciosa cita de Péguy sobre la formade llegir les obres homèriques. A continuació traduïm al català el referit pròleg: .

.

.

.

Els déus eren a dalt, els homes a baix, i entre els déus i els homes existien els mites. Tanmateix, tot i que això era veritat, no era tota la veritat, perquè hi havia un constant anar i venir entre el cel i la terra: tal déu descendia a la terra, tal home pujava al pla heroic i celeste. Els mateixos mites eren canviants, s’entrellaçaven, es metamorfosaven, morien, ressuscitaven, anaven carregats de llunyanies i de símbols, palpitaven en ells historicitats confuses, somnis balbucejants i corrents en els que allò sagrat i religiós es barrejava amb els instints i el somni. En certa manera, s’esdevenia amb els mites el que Laozi conta de les gerres: «De terra són fetes les gerres. Però allò que no existeix dins de la gerra és el que li dóna la qualitat de gerra». Paradoxalment, podria dir-se que es tracta d’un buit ple, del no-res d’on neix l’areté hel·lènica, la qual seria, en el seu sentit original, una praxis de la noblesa ètica o bé un valor objectiu de força que tendia a la seva perfecció. Així, cada mite posseïa la seva areté pròpia, i Orfeu seria el cantor o poeta per excel·lència, Orfeu, el nom del qual provenia de la paraula fenícia composta d’aur (llum) i de rofae (curació). Orfeu era, doncs, aquell qui curava per la llum.

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)

Plató, que anava en contra dels mites, contribuí, en veritat, a crear una mitologia de la raó que penetra tota la civilització occidental; es burlava i condemnava «les invencions immorals d’Homer», però creiem que difícilment hauria pogut oposar-se a Orfeu, encara més perquè en l’orfisme s’efectua la separació entre els homes i els déus. Tanmateix, la tendència profunda de l’orfisme s’oposava a que l’home fos un simple testimoni llunyà dels déus: amb un ardent fervor rebia la divinitat, es fonia amb ella d’una manera en la que els factors sexuals i orgiàstics representaven un paper important. Cal no oblidar que el culte del fal·lus es relacionava amb Dionís. El desig místic d’estar «ple del déu» tenia el seu origen en l’èxtasi de l’eros. Els adeptes a l’orfisme es reunien en grups per a celebrar els misteris i adorar els déus de la nit, de les profunditats i de l’amor: Hècate, Persèfone, Dionís, Afrodita.

Orfeu, ell mateix un dels mites decisius de la cultura hel·lènica, no va crear mites. Homer, sí, o més ben dit: fou un enfeixador dels records meravellosos de l’ànima i de l’esperit de les generacions humanes que havien format la unitat cultural grega. Perquè la faula era un do de tots per a tots. La pròpia imaginació dels grecs impedí que els mites fossin univalents. Ve a tomb recordar el que Picard observa en el  baix relleu d’Arquelau que hi ha al Museu Britànic, el tema del qual és l’Apoteosi d’Homer. En la part inferior d’aquest baix relleu, Homer està entre les representacions al·legòriques de les seves dues epopeies. Drets darrere del seient del poeta, Cronos i la Terra consagren teatralment la glòria del cantor immortal. Davant del grup, a certa distància, prop de l’altar, s’ofereix un sacrifici religiós: un jove prepara una libació, mentre una dona escampa encens sobre el foc. Es llegeixen els seus dos noms: el jove ajudant és el Mite i la sacerdotessa personifica la Història.

Alguns cops se m’ha acudit pensar que en els homes i en els pobles arriba sempre un moment en què la qualitat de l’esperança forja ella mateixa una nova realitat que sap marxar d’acord amb el ritme veritable del temps. Pulsió del temps i dels orígens, en el mite; realitat tràgica dels fets dels homes, en la història. En ambdues figures del baix relleu del segle II de la nostra era, potser per primer cop, el Mite i la Història han pres forma humana, apartant-se de la tendència general de l’art grec de divinitzar les formes.

Els mites hel·lènics bé podrien ser definits com una vasta biografia simbòlica de múltiples connotacions que van de la innocència a la brutalitat, d’allò material a allò espiritual, del somni a la necessitat, de la devoció al riure, d’allò grandiós a allò grotesc: una explicació del món que es resol en poemes i estàtues. En tot mite batega una dinàmica auroral del passat, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen, però els mites són immutables fins i tot en les seves metamorfosis, en els seus canvis per a ser la mateixa cosa; quan la seva vigència s’ha evaporat, queden com a exponents essencials d’allò imaginari fundat sobre la història i la religió.

S’ha dit que la mitologia hel·lènica és el resultat de l’acció d’influències molt diverses en les quals el paper representat per elements indoeuropeus sembla bastant limitat. En tot cas fou recobert per aportacions decisives arribades del món semita i, més vagament, d’aquelles civilitzacions mediterrànies els estrats successius de les quals comencem a entreveure en aquest gresol que fou sempre la Mediterrània oriental. Es formen llegendes, evolucionen, es converteixen en matèria literària, religiosa o «històrica», canvien de caràcter a mesura que els centres d’irradiació es desplacen d’una illa a l’altra, d’un continent a l’altre, anant de Síria a Creta, de Rodes a Micenes, de Milet a Atenes. Com és ben sabut, els mites grecs, tot i que en ells apareguin déus, no són necessàriament religiosos. Tots tendien a dessacralitzar-se. Tanmateix, tot el cicle de Demèter, penetrat en la mística de la germinació, creixement i maduració del blat, un dels més grans mites del pensament grec, és profundament religiós: l’eix dels misteris d’Eleusis.

El mite, per la seva naturalesa, rebutja allò accidental per sumir-se en l’essència, on, després d’una llarga evolució, s’instal·la amb una intensitat unívoca. Per això resulta fàcil comprendre que Prometeu sigui un mite i Sísif, posem el cas, no ho sigui. La imaginació dels grecs podia convertir un bandit en un déu i una deessa en una meuca, perquè a vegades admirava amb ironia incrèdula i crítica. Ja Pausànies va dir que ni els propis grecs estaven d’acord sobre un relat mític. El naixement del racionalisme jònic coincideix amb una crítica cada cop més aguda i lúcida de la mitologia grega «clàssica», tal com es trobava expressada en les obres d’Homer i d’Hesíode. Mircea Eliade diu encertadament: «Només a Grècia el mite va inspirar i guiar tan la poesia èpica, la tragèdia i la comèdia com les arts plàstiques; però igualment és la cultura grega la única en què es sotmeté al mite a una llarga i penetrant anàlisi, de la qual en sortí radicalment desmitificat…» Si en totes les llengües indoeuropees  el vocable «mite» denota una «ficció», és perquè els grecs ho proclamaren així fa ja vint-i-cinc segles.

Entre totes les mitologies que han creat els pobles, la grega és potser la que d’una manera més profunda, bella i simbòlica passa al verb, a la imatge i a la forma, i en les seves epifanies pot reemplaçar l’angoixa per la seguretat, des de la qual l’home realitza l’esperança de subsistir en el món. És molt possible, com explica Paul Diel, que l’origen de les antigues fabulacions mítiques sorgís de la necessitat de trobar una significació de l’ordre còsmic, meteorològic o agrari, de tal manera que els mites o fabulacions servissin per a parlar del moviment dels astres i de la seva influència sobre les condicions de la vida humana: estacions de l’any, pluja, tempestes, inundacions, etc. «El manteniment de la vida depenia cada cop més de la regularitat dels fenòmens còsmics i meteorològics, i la imaginació afectiva, funció predominant de la psique primitiva, incitava als homes (tot just sortits de l’era premítica) a veure forces intencionals, benèfiques o hostils. Tals forces es trobaven personificades per divinitats del dia i de la nit, solars i lunars… A l’època de l’expansió de les cultures agràries, la psique humana va evolucionar cap a una complexitat bastant allunyada del primitivisme i animisme, i fins i tot de l’al·legorisme còsmic. La imaginació ja no és tan sols afectiva i divagant, sinó també expressiva i simbolitzant. És capaç, ara, de crear símbols, és a dir, imatges de significació precisa que tenen per finalitat el destí de l’home.»  Els mites, doncs, no valien com a veritables, sinó com a significants, i es metamorfosaven d’acord amb les mutacions que dictava el temps. Una figura borrosa de la mitologia grega ens dóna idea del mecanisme de mutació exercit per la imaginació de l’home arrelada en el seu instint de fabulació. Es tracta d’Anaxèrete. Primer es va trobar la misteriosa estàtua que representava una noia, a la que s’anomenà Venus Prospiciens, la Venus que mira cap endavant.  Aquesta estàtua fou trobada en un temple de Salamina de Xipre, i ningú sabia què significava en la seva estranya posició inclinada. Però la faula anà creixent sola, per juxtaposicions que pretenien treure una realitat viva d’un misteri. Així, la noia de l’estàtua es convertí en la filla d’una família noble de Xipre, de la qual estava desesperadament enamorat Ifis. Com que ella el negligia, Ifis es penjà a la porta de la casa de la donzella, però aquesta, sense commoure’s pel suïcidi del noi, va voler presenciar per simple curiositat el pas de l’enterrament, quan el nombrós seguici passà per sota la seva finestra. Però Afrodita, irritada per la crueltat d’Anaxèrete, la transformà en estàtua de pedra, fixant-la en la mateixa posició que tenia en inclinar-se des de la finestra de casa seva. Aquí podem veure la llavor d’un mite. Podríem dir, amb Nietzsche: «Tenim l’art per a no morir a causa de la veritat».

Charles Péguy (1873 - 1914)

Si buidéssim la mitologia grega de l’aportament torrencial d’Homer, quedaria com una casa buida. Els mites hel·lènics trobaren en ell una genial expressió literària, mai igualada. No esgotà tots els mites que circulaven en el seu temps. No fou un mitòleg, com Hesíode, ni un codificador religiós. No va tocar amb mans fredes les arrels d’allò ctònic, nocturn, eròtic, no registrà allò interrogant existencial: a penes parla de Dionís, però no acaba mai amb Apol·lo. Es diria que només li interessava allò arquetípic atemporal i que estava fascinat per la realitat dels sentiments i les coses i els objectes. Formà espiritualment un món que encara ens enlluerna. Subscrivim el consell inefable de Charles Péguy: «No us digueu: és gran. No, no us ho digueu. No digueu res. Preneu el text. No us digueu: és Homer. És el més gran. És el més vell. És l’amo. És el pare. És el mestre de tots… Preneu el text. I que no hi hagi res entre vosaltres i el text. Sobre tot que no hi hagi memòria. Llegiu-lo sense cap interferència, sense cap preparació, sense cap cerimònia, sense cap intercalació… Com si fos la darrera novetat…»

.

Agustí Bartra..

.

.

.

Agustí Bartra

Diccionario de Mitología

grijalbo/referencia

Edicions Grijalbo. Barcelona, 1982

ISBN: 8425314313

.

.

.

Les paraules d’Alcínous a Ulisses, a les quatre Odissees en català.

.

.

El primer número de la revista ARIEL va aparèixer el maig de 1946, en plena postguerra.    ARIEL, Revista de les arts, fou promoguda per Josep Palau i Fabre, juntament amb Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié.

.

.

En el referit número inicial, recordem, de 1946, hi trobem en primícia un breu fragment de l’Odissea d’Homer, en la segona traducció de Carles Riba (que no es va publicar fins el 1948).   És el passatge on Alcínous, el rei dels feacis, es dirigeix a Ulisses, que plora al sentir Demòdoc cantar les gestes del dànaus, dels argius i del propi Ulisses a Troia.

.

.

.

.

..

Vegem el referit fragment a les quatre Odissees en català:

.

.

I digues també per què plores, per què dins ton cor et lamentes 

quan sents parlar de l’atzar dels Argius Danaus i d’Ilion.

Els déus ho faisonaren, ells han fusat la ruïna

dels homes, perquè hi hagués també un cant per als homes a néixer.

.

Carles Riba, 1919

.

.

.

Digues també per què plores i dins el teu cor et lamentes

quan sents parlar de la sort dels dànaus argius i de Troia:

l’han obrada els eterns, i són ells que a tants la ruïna 

han filat; perquè hi hagi cançons per als homes a néixer.

.

Carles Riba, 1948

.

.

.

Digues per què plores i et lamentes en l’interior del teu ànim quan sents parlar del destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion. Això ho han fet els déus i ells són els qui han filat la desfeta per a aquells homes, perquè servís de tema de cant per a les generacions futures.

.

Joan Alberich, 1998

.

.

.

Digues què et feia plorar i per què el teu cor gemegava 

en escoltar el destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion:

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes

la destrucció perquè en el futur se’n cantaren poemes.

.

Joan F. Mira, 2011

.

.

.

ARIEL. Revista de les arts

1946 – 1951

Edició facsímil dels vint-i-tres números que aparegueren

Edicions Proa. Barcelona, 1978

ISBN: 8420974617

.

.

.

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges… Invocació de l’Odissea de J.F. Mira

.

.

.

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges

quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.

Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,

però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,

sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Ell s’hi esforçà, i tanmateix li va ser impossible salvar-los:

tots es van perdre per massa insensats, ells mateixos, els bojos,

perquè es menjaren les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,

que pel seu crim els privà de tornar algun dia a la pàtria.

Filla de Zeus, deessa, comença d’on vulgues, i parla’ns.

.

Odissea, I, 1-10

.

.

Traducció de Joan F. Mira

Joan Francesc Mira (València, 1939)

.

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562

Raval Edicions S.L.U., Proa. Barcelona, octubre del 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

La Pénélope de Brassens

.

.

.

Pénélope

.
Toi l’épouse modèle
Le grillon du foyer
Toi qui n’a point d’accrocs
Dans ta robe de mariée
Toi l’intraitable Pénélope
En suivant ton petit
Bonhomme de bonheur
Ne berces-tu jamais
En tout bien tout honneur
De jolies pensées interlopes
De jolies pensées interlopes…
.
Derrière tes rideaux
Dans ton juste milieu
En attendant l’retour
D’un Ulysse de banlieue
Penchée sur tes travaux de toile
Les soirs de vague à l’âme
Et de mélancolie
N’as tu jamais en rêve
Au ciel d’un autre lit
Compté de nouvelles étoiles
Compté de nouvelles étoiles…
.
N’as-tu jamais encore
Appelé de tes vœux
L’amourette qui passe
Qui vous prend aux cheveux
Qui vous compte des bagatelles
Qui met la marguerite
Au jardin potager
La pomme défendue
Aux branches du verger
Et le désordre à vos dentelles…
Et le désordre à vos dentelles…
.
N’as-tu jamais souhaité
De revoir en chemin
Cet ange, ce démon
Qui son arc à la main
Décoche des flèches malignes
Qui rend leur chair de femme
Aux plus froides statues
Les bascul’ de leur socle
Bouscule leur vertu
Arrache leur feuille de vigne
Arrache leur feuille de vigne…
.
N’aie crainte que le ciel
Ne t’en tienne rigueur
Il n’y a vraiment pas là
De quoi fouetter un cœur
Qui bat la campagne et galope
C’est la faute commune
Et le péché véniel
C’est la face cachée
De la lune de miel
Et la rançon de Pénélope
Et la rançon de Pénélope…

.
.
.
.
.
.
.

Les paraules alades, de Narcís Comadira

.

.

..

i,  fent sentir la veu,  li digué paraules alades

HOMER.

.

.

.

De Grècies n’hi ha moltes. Cada època i cada país tenen la seva perquè tothom fa servir la civilització grega, les seves arts i el seu pensament tal com els entén i tal com li convé per a les seves necessitats. Catalunya, això que en termes vagues en diem la cultura catalana, és a dir la cultura que es fa i gravita a l’entorn de la llengua catalana, també ha passat, en la seva modernitat, des de la Renaixença fins a les escorrialles del neonoucentisme i encara més endavant, aquesta sembla que irrenunciable febre grega. Des d’Aribau fins a Riba, Grècia ressona en la literatura catalana, amb més o menys intensitat. Des de Damià Campeny a Enric Casanovas, la deixa del geni grec batega carnalment a cor del marbre, des de Francesc Cerdà a Joaquim Torres García, els motius grecs prenen formes diferents. Grècia sempre és viva. A vegades s’amaga, però sempre torna.

Oh tu, Grècia, Grècia, oh Grècia!,
el gran turment de la humanal espècie,

vaig escriure jo mateix en un poema en la meva llunyana joventut, en una època en què precisament, més que no pas Grècia, estava de moda la lluita contra la guerra del Vietnam, amb totes les inflorescències més o menys hippies. […]

[…]

.

Narcís Comadira.
La deixa del geni grec. L’ideal clàssic a la Catalunya dels segles XIX i XX. Unes notes
Dins: Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra

.

.

.

Narcís Comadira

Les paraules alades

Papers sobre el sentit de la lletra

Biblioteca Universal Empúries, 246

Editorial Empúries. Barcelona, octubre de 2011

ISBN: 9788497877299

.

.

TAULA

.

Nota prèvia

A MANERA DE PRÒLEG
L’Any litúrgic com a obra d’art total

1

Aprendre de lletra
Llengua i creació artística
Traduir per llegir
Traduir i ser traduit

2

Il foco che ci affina. Comentari sobre el cant XXVI del «Purgatori» de Dante
Per què Verdaguer?
Les correccions del desig a Verdaguer
Els «Misteris», de Charles Péguy
La deixa del geni grec
Et in arcadia ego. «Els fruits saborosos» de Josep Carner
«Els raïms immortals»
Un poema y una poética
Dos poemes de Carner i un de Hölderlin

A MANERA D’EPÍLEG

Qui té por de la literatura?

.

.

.

.

.

La Ilíada en irlandès, per Seán Mac Héil (An t’Íliad: air chogadh no Tróighe ro chan Homear, air-dríghthe o Ghreag-Bhearla go ran Gaoidhilge)

.

.

Entre el 1844 i el 1871, Seán Mac Héil (John MacHale), arquebisbe catòlic de Tuam (Irlanda) i lluitador per la cultura i les llibertats d’Irlanda, publicà una traducció parcial de la Ilíada en la seva llengua materna, el gaèlic irlandès (Llibre I: 1844; Llibre  II: 1851; Llibre III: 1851; Llibre IV: 1857; Llibre V i VI:  1860; Llibre VII: 1869; i Llibre VIII: 1871)

És la primera traducció a l’irlandès de l’obra d’Homer, segons indica el referit traductor.

.

.

.

.

.

.

A continuació presentem el pròleg del traductor, escrit en anglès, amb interessants (i a voltes curioses) reflexions sobre la llengua irlandesa:

.

.

.

TO THE READER

.

A FAITHFUL translation of the Iliad into any vernacular language, in metre corresponding with the original, could not fail of being interesting to the people, whose intellectual stock was improved by so valuable an acquisition to their literature. To become an adequate vehicle for conveying the thoughts of Homer, a language must be far advanced in strenght and copiousness. From such a service, however, if duly performed, it receives a reciprocal return in reflecting much of the richness and majesty of the great original. During the last few years I have been snatching some leisure intervals from weighty duties, for the purpose of connecting the Father of classic poetry  with the native language and literature of Ireland. Following the same plan which I adopted with regard to the “Irish Melodies”, I purpose to publish, if not the entire, at least a large portion of the Iliad in successive books; with this difference, however, that the Greek text and Irish translation will appear in alternate and corresponding pages.

The reader, who reflects that “Moore’s Melodies” have been rendered not only in the same number of lines, but also in the same precise number of poetic feet, may imagine, from the unequal number of lines in the Greek and Irish, that the sense in the original is more compressed than in the translation.  On considering, however, the marked difference as to measure between modern and ancient poetry, he will be inclined to pause before he draws such a conclusion.  The apparent difference resulting from the unequal number of lines is one to which a translation into any of the vernacular languages of Europe is liable.  The reason is obvious.  The heroic lines of the ancients in hexameter verse consisted of the average number of fifteen; those of the moderns of ten syllables; whence it follows, that the measure and meaning of two of the original might sometimes occupy three lines of the translation without paraphrase or unnecessary prolixity.  If, however, to arrive at a nearer approximation in point of measure between the original and version, we were to adopt such lines as those of Chapman, one of the English translators of Homer, running into fifteen rambling feet, the spirit of the original would be entirely lost, and the tedious length would be intolerable to every ear regulated by any of the correct scales of modern poetry.

Should it excite surprise that the task of rendering the Iliad in our native tongue was not undertaken at a time when it was almost universally spoken, let it be remembered that it was a proscribed dialect, and visited with the same penalties that were directed against the liberties and the religion of the people.   The necessaries of life must be provided for before the introduction of foreign luxuries.  Such a literary composition, requiring not only comparative leisure, but likewise those facilities which can be only be found in more propitious  times and in tranquil retirement, could have been scarcely expected in the past disastrous periods of the history of our country. Notwithstanding its discouragement, the knowledge of the Irish language among the native was general, and among some it was profound. Many of our countrymen, especially the ecclesiastics, were likewise deeply versed in classical learning. But the preservation of their religion had juster and stronger claims on their zeal than the charms of literature, and the little time that remained on their hands, after the discharge of their religious duties, was profitably expended in preserving the annals of Ireland, which its enemies were incessantly labouring to destroy.

Without insisting on the pre-eminence of the Celtic language beyond all others ancient and modern, or defending the learned paradox of Parsons, one of our enthusiastic antiquarians, that it was in Irish the Iliad was originally written, in which case it should be confessed that the Greek was an excellent translation; I may venture, in all seriousness, to assert, that there is no European tongue better adapted than ours to a full and perfect version of Homer.  It is true, that in radical structure the Irish bears a stronger resemblance to the Hebrew than to the Greek language. But in the happy flexibility of the latter to the most varied and harmonious combinations, there is such an analogy between it and the Irish language, as to render one the fittest medium for the translation of the other.  Of this easy pliancy of our language to those kindred forms of compound adjectives, in which the Greek, especially that of Homer, abounds, the remains of our ancient poetry furnish copious illustrations.

Is a language, almost a wreck, long abandoned without improvement to the humbler classes of society, be distinguished by such rare excellence, we may judge of its power when it was the exclusive instrument of communication throughout the entire kingdom : nor is difficult to fancy its capability if enriched with all the treasures with which genius and industry, stimulated by the rewards of learned professions, could not fail to improve any language.  Its orthography is flippantly arraigned by some who are but slightly acquainted with its principles.  Beyond a legitimate variety arising from somme commutable letters, it exhibits no defects.  If this be a fault, it is one that is found also in the most improved of the ancient as well as modern languages, nor has the orthography of the English language, notwithstanding its elaborate cultivation and vast dissuasion, yet acquired a fixity, which the taste or caprice of its writers cannot disturb.

Even in its present condition, the Irish language is one of the most effective instruments of oratorical persuasion, by which the feelings of a religious and sensitive people could be roused and regulated to any pitch.  Were there no other monument to attest the early and superior civilization of our nation, it is indelibly impressed on its truly philosophical language.   For if, as is universally confessed, language be one of the most unequivocal standards by which you can ascertain the degree of refinement reached by any people, the sententious and expressive aphorisms that give such a complexion to ours, prove that those, to whom it is familiar even only as a spoken dialect, must necessarily be a highly intellectual people.  Of what it is capable in literary composition may be inferred from this simple fact, that in the hands of an artist of no consummate skill, it has become the medium of translating fully and faithfully the choicest productions of Moore, the most refined of the modern, and of Homer, the most sublime of the ancient people.

.

.

.

La tipografia, tant la grega com la de la versió gaèlica, en l’antiga grafia irlandesa, és especialment bella i remarcable:

.

.

.

.

.

.

Més informació sobre Seán Mac Héil: ricorso.net   i  wikipedia.

.

.

An t’Íliad: air chogadh no Tróighe ro chan Homear,

air-dríghthe o Ghreag-Bhearla go ran Gaoidhilge le Seághan,

Árd-easbog Thúama 

An chéad leabhar, [Llibres I-VIII]

Dublin, John Cumming, 1844 – [1871]

.

.