A l’Ulisses de Kazantzakis, amb ànima de falcó, la seva illa li és estreta i salvatge. Un Ulisses anarquista i asceta.

.

.

Ulisses:

Estimada, per la dolçor del teu rostre

endevino la beutat del teu cor.

Compadeix-te de mi, vell com sóc, i mostra’m

en quina terra m’han llençat novament els déus!

Per què calles? Digue’m tota la veritat,

sense embuts! Molts sofriments ha endurat el meu cor lluitant contra cel i terra

i ara desitja saber la veritat.

.

Nikos Kazantzakis

Atenea:

Petges la terra dels teus avantpassats,

tot tu et vincles com un arc assassí,

i no te n’adones!

.

Ulisses:

Oh, com es commou el meu esperit!

Aquesta illa estreta i salvatge,

sense aigua i llum, m’afeixuga per tots costats

i m’ofego… Com cabrà en aquest niu

de pardal la meva ànima de falcó?

On és la meva alta muntanya, els arbres

d’espessa fronda, els profunds ports?

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Que pobre i miserable em sembla tot!

.

Nikos Kazantzakis

Odisseu

Traducció d’Eusebi Ayensa

Revista de Girona

nº 171. juliol/agost 1995

.

.

.

.

.

.[…] l’Odissea, acabada en 1937 després de treballar-hi constantment tretze anys, és alhora el resum i el punt culminant de tota l’obra de Kazandzakis. Heus aquí el que ell mateix en diu: «Jo havia provat diversos camins per trobar el de la meva alliberació: el de l’amor, el de la recerca filosòfica, el de la curiositat científica, i també el de la lluita social. A la fi vaig emprendre el camí ardu i solitari de la poesia». I així l’Ulisses d’aquesta Odissea és un Ulisses dels somnis impossibles i dels actes insensats, alhora un suscitador de problemes, un anarquista i un asceta. És el propi autor i el símbol de la inquietud de l’home modern, sempre a la recerca d’alguna cosa que no ateny mai. Ulisses apareix com el principi i la fi de tota cosa; ell crea al mateix temps que és creat i és absorbit; la seva existència es desenrotlla fora del temps i experimenta les transformacions de tota la humanitat, que són les seves pròpies. Pensa que, sense ell, no existirien ni el món ni Déu, que no són sinó reflexos de la seva ànima i del seu esperit. Ell és la música i el silenci, la guerra i la pau, l’amor i l’odi.

Kazandzakis mateix, en una carta al seu amic Pravelakis, ens acaba de perfilar la figura del seu Ulisses, que és ell mateix: «Tu saps, Pandelis —diu—, que el meu heroi no és ni Faust, ni Hamlet, ni Don Quixot, sinó Ulisses… Jo no tinc la set insadollable de la intel·ligència occidental, ni em balancejo entre el si i el no per venir a parar a la immobilitat, ni tinc tampoc l’impuls ridícul i sublim del noble lluitador dels molins de vent. Jo sóc un mariner d’Ulisses, de cor inflamat i d’esperit inexorable i lúcid; però no pas de l’Ulisses que torna a Ítaca i hi mor, sinó de l’altre, que torna, mata els seus enemics, però que un dia, perquè la pau i la quietud l’asfixien a la seva pàtria, es fa de nou a la vela». ¿I quins són els enemics que mata abans de fer-se a la mar? La por i l’esperança. Farà les seves singlades endut per una força misteriosa que ara és flama ardent, ara és llum, i que l’esperit anomena veritat, i el cor, amor. […]. 

.

Jaume Berenguer Amenós

Pròleg a “Alexis Zorbàs“

.

.

.

.

Nikos Kazandzakis

Alexis Zorbàs

Pròleg i traducció de Jaume Berenguer Amenós

Editorial Vergara

Barcelona, 1965

.

.

..