Arxius

Archive for Octubre de 2011

Cantemos Muza com sonora Lira do filho de Peleo a horrivel sanha…

.

.

.

Cantemos Muza com sonora Lira

Do Filho de Peleo a horrivel sanha,

Esta sanha, nociva e formidavel,

Qu’os Gregos mutivou tantas desgraças,

E que la de Plutão no escuro alvergue

Dos Heroes sepelio infindas almas

Seos corpos entregando aos cãens em preza,

E as carniceiras aves de rapina.

Depois do fatal dia qu’a Discordia

Levantou o aspecto tenebrozo

Entre o filho de Atreo, e o forte Achilles.

.

Ilíada, Cant I, 1-7

.

.

Traducció al portuguès atribuida a Jerónimo Osório (Lisboa, 1506 – Tavira, 20 d’agost de 1580)

.

.

Illíada do Divino Homero

Passada em Lingoagem Portuguez, por D. Hyeronimo Ossorio

Bispo de Silves

Copia antiga e fiel, de hum MSS. que existia no Cartorio 

da mesma Cidade, no Algarve

Anno

de

1527

.

.

.

Joaquim Mendes de Castro

D. Jerónimo Osório. Tradutor da Ilíada?

Instituto Nacional de Investigação Científica

Biblioteca Euphrosyne, 11

Centro de Estudos Clássicos da Universidade de Lisboa

Lisboa, 1991.

.

.

.

On not knowing greek, de Virginia Woolf

.

.

.

On Not Knowing Greek (excerpts)

.

Virginia Woolf (Londres 1882 - Lewes, Sussex, 1941)

.

For it is vain and foolish to talk of knowing Greek, since in our ignorance we should be at the bottom of any class of schoolboys, since we do not know how the words sounded, or where precisely we ought to laugh, or how the actors acted, and between this foreign people and ourselves there is not only difference of race and tongue but a tremendous breach of tradition. All the more strange, then, is it that we should wish to know Greek, try to know Greek, feel for ever drawn back to Greek, and be for ever making up some notion of the meaning of Greek, though from what incongruous odds and ends, with what slight resemblance to the real meaning of Greek, who shall say?

[…]

Yet it is not because we can analyse them into feelings that they impress us. In six pages of Proust we can find more complicated and varied emotions than in the whole of the Electra. But in the Electra or in the Antigone we are impressed by something different, by something perhaps more impressive — by heroism itself, by fidelity itself. In spite of the labour and the difficulty it is this that draws us back and back to the Greeks; the stable, the permanent, the original human being is to be found there. Violent emotions are needed to rouse him into action, but when thus stirred by death, by betrayal, by some other primitive calamity, Antigone and Ajax and Electra behave in the way in which we should behave thus struck down; the way in which everybody has always behaved; and thus we understand them more easily and more directly than we understand the characters in the Canterbury Tales. These are the originals, Chaucer’s the varieties of the human species.

It is true, of course, that these types of the original man or woman, these heroic Kings, these faithful daughters, these tragic Queens who stalk through the ages always planting their feet in the same places, twitching their robes with the same gestures, from habit not from impulse, are among the greatest bores and the most demoralising companions in the world. The plays of Addison, Voltaire, and a host of others are there to prove it. But encounter them in Greek. Even in Sophocles, whose reputation for restraint and mastery has filtered down to us from the scholars, they are decided, ruthless, direct. A fragment of their speech broken off would, we feel, colour oceans and oceans of the respectable drama. Here we meet them before their emotions have been worn into uniformity. Here we listen to the nightingale whose song echoes through English literature singing in her own Greek tongue. For the first time Orpheus with his lute makes men and beasts follow him. Their voices ring out clear and sharp; we see the hairy, tawny bodies at play in the sunlight among the olive trees, not posed gracefully on granite plinths in the pale corridors of the British Museum. And then suddenly, in the midst of all this sharpness and compression, Electra, as if she swept her veil over her face and forbade us to think of her any more, speaks of that very nightingale: “that bird distraught with grief, the messenger of Zeus. Ah, queen of sorrow, Niobe, thee I deem divine — thee; who evermore weepest in thy rocky tomb.”

And as she silences her own complaint, she perplexes us again with the insoluble question of poetry and its nature, and why, as she speaks thus, her words put on the assurance of immortality. For they are Greek; we cannot tell how they sounded; they ignore the obvious sources of excitement; they owe nothing of their effect to any extravagance of expression, and certainly they throw no light upon the speaker’s character or the writer’s. But they remain, something that has been stated and must eternally endure.

[…]

Further, in reckoning the doubts and difficulties there is this important problem — Where are we to laugh in reading Greek? There is a passage in the Odyssey where laughter begins to steal upon us, but if Homer were looking we should probably think it better to control our merriment. To laugh instantly it is almost necessary (though Aristophanes may supply us with an exception) to laugh in English. Humour, after all, is closely bound up with a sense of the body. When we laugh at the humour of Wycherley, we are laughing with the body of that burly rustic who was our common ancestor on the village green. The French, the Italians, the Americans, who derive physically from so different a stock, pause, as we pause in reading Homer, to make sure that they are laughing in the right place, and the pause is fatal. Thus humour is the first of the gifts to perish in a foreign tongue, and when we turn from Greek to English literature it seems, after a long silence, as if our great age were ushered in by a burst of laughter.

These are all difficulties, sources of misunderstanding, of distorted and romantic, of servile and snobbish passion. Yet even for the unlearned some certainties remain. Greek is the impersonal literature; it is also the literature of masterpieces. There are no schools; no forerunners; no heirs. We cannot trace a gradual process working in many men imperfectly until it expresses itself adequately at last in one. Again, there is always about Greek literature that air of vigour which permeates an “age”, whether it is the age of Aeschylus, or Racine, or Shakespeare. One generation at least in that fortunate time is blown on to be writers to the extreme; to attain that unconsciousness which means that the consciousness is stimulated to the highest extent; to surpass the limits of small triumphs and tentative experiments. Thus we have Sappho with her constellations of adjectives; Plato daring extravagant flights of poetry in the midst of prose; Thucydides, constricted and contracted; Sophocles gliding like a shoal of trout smoothly and quietly, apparently motionless, and then, with a flicker of fins, off and away; while in the Odyssey we have what remains the triumph of narrative, the clearest and at the same time the most romantic story of the fortunes of men and women.

The Odyssey is merely a story of adventure, the instinctive story-telling of a sea-faring race. So we may begin it, reading quickly in the spirit of children wanting amusement to find out what happens next. But here is nothing immature; here are full-grown people, crafty, subtle, and passionate. Nor is the world itself a small one, since the sea which separates island from island has to be crossed by little hand-made boats and is measured by the flight of the sea-gulls. It is true that the islands are not thickly populated, and the people, though everything is made by hands, are not closely kept at work. They have had time to develop a very dignified, a very stately society, with an ancient tradition of manners behind it, which makes every relation at once orderly, natural, and full of reserve. Penelope crosses the room; Telemachus goes to bed; Nausicaa washes her linen; and their actions seem laden with beauty because they do not know that they are beautiful, have been born to their possessions, are no more self-conscious than children, and yet, all those thousands of years ago, in their little islands, know all that is to be known. With the sound of the sea in their ears, vines, meadows, rivulets about them, they are even more aware than we are of a ruthless fate. There is a sadness at the back of life which they do not attempt to mitigate. Entirely aware of their own standing in the shadow, and yet alive to every tremor and gleam of existence, there they endure, and it is to the Greeks that we turn when we are sick of the vagueness, of the confusion, of the Christianity and its consolations, of our own age.

.

Virgina Woolf

On not knowing Greek

The common reader

.

.

.

Virginia Woolf

on not knowing greek

Introduced by Elena Gualtery

et remotissima prope

Hesperus Press Limited. London, 2008

ISBN: 9781843916055

.

.

Homer al «Diccionari de la traducció catalana»

.

.

.

.

 Volem deixar constància de la bona notícia consistent en l’aparició  del Diccionari de la traducció catalana que, sota la batuta de Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, és obra d’un bon pleret de col·laboradors, amb el suport de diverses universitats de les terres de parla catalana.

.

Es tracta d’una eina potent i acurada. Com diu Joaquim Mallafré en el seu pròleg, “Degusteu aquest Diccionari de la traducció catalana, llegiu-lo. La història de la literatura catalana l’haurà de tenir en compte.”

.

El Diccionari que comentem es complementa, al final, amb un índex de traductors, un índex d’autor traduïts i un índex d’obres traduïdes.

.

Si fem la recerca, quant a autors traduïts, per Homer, l’índex ens remet als següents traductors:

.

Joan Alberich i Mariné, per les seves traduccions de l’Odissea i de La Ilíada.

Miquel Victorià Amer i Omar, per la seva traducció del fragment del diàleg entre Hèctor i Andròmaca, de cant sisè de la Ilíada.

Manuel Balasch i Recort, per la seva primera i segona traduccions de la Ilíada i dels Himnes homèrics.

Albert Jané i Riera, per la seva adaptació de l’Odissea per a un públic juvenil. 

Miquel Peix i Crespí, per la seva traducció de la Ilíada.

Carles Riba i Bracons, per la seva primera i segona traducció de l’Odissea

Montserrat Ros i Ribas, per la seva traducció, en curs, de la Ilíada.

Conrad Roure, per la seva traducció indirecta de la Ilíada.

Lluís Segalà i Estalella, per la seva traducció del Cant I de la Ilíada.

.

A més dels citats, i tot i que no apareixen en l’índex final si cerquem per “Homer”, trobem referències a traduccions de la Ilíada en les respectives entrades del Diccionari corresponents a:

.

Antoni Bulbena i Tusell, per la seva traduccio íntegra de la Ilíada, inèdita, de la que se’n conserva el manuscrit a la Biblioteca de Catalunya.

Josep Maria Llovera i Tomàs, per la seva traducció de les quinze primeres rapsòdies de la Ilíada.

Artur Masriera i Torrents, per la seva traducció (perduda), de la Ilíada, de la que se’n va publicar algun fragment.

Joan Montserrat i Archs, per la seva traducció (perduda) de la Ilíada d’Homer, de la que se’n publicà algun fragment.

.

.

L’abast del Diccionari, quant als traductors inclosos, queda limitat a aquells nascuts fins el 1950.

.

Les directores de l’obra, citant Riba, afirmen que no tenen pas la pretensió d’haver reeixit en l’impossible. En qualsevol cas, elles i tots els nombrosos col·laboradors, ens ofereixen una gran obra, d’aquelles que deixen pòsit. Moltes gràcies.

.

.

.

El testament de Carles Riba

.

.

.

Complement a les meves disposicions testamentàries.  Plec a obrir després de la mort, el dia que Déu voldrà.

Signat: C. RIBA

.

.


……….A vint de gener de mil nou-cents cinquanta-tres, jo, Carles Riba i Bracons, entenc deixar ben establerts alguns punts en relació amb la meva mort, que serà, en data pròxima o encara remota, quan i com Déu disposarà…

……….Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega:  ´η ὰγάπη ούδὲποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats…

……….Preciso i disposo que tot allò que s’estimi útil per a mantenir la meva memòria a profit i bé de la meva pàtria catalana, en primer lloc tot allò referent a la publicació o no publicació de les meves obres literàries ja abans editades o encara inèdites, o de qualsevol paper que em concerneixi o que de mi provingui, es faci sota la direcció i a coneguda de la meva muller Clementina, assistida pels nostres fills, gendre i nores, i per aquells dels nostres amics sobrevivents que ella designarà, sabent, com ningú millor no pot saber, que han estat els més pròxims al meu cor i els que jo hauré jutjat més idonis per a la pia tasca.  Si la meva muller Clementina em premor, o morim tots dos plegats, els nostres fills, gendre i nores decidiran qui ha de formar aquest consell i qui l’ha de presidir, sempre en bon acord i en l’esperit que indico; i llavors per a la memòria i per a les obres de tots dos.

……….En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, així vull, deitjo i prego que es faci fins on humanament serà possible. I des d’aquest moment a tothom que hi cooperi avanço el noble mot inequívoc que en tota avinentesa, dient-lo o sentint-me’l dir, m’ha salvat i m’ha engrandit: que és el mot Gràcies!

Signat: C. Riba. —1953

.

.

Vida

Homenatge a Carles Riba 1893 – 1959

L’home. Les elegies. La seva mort.

15 taules fora de text. Textos inèdits. Apèndix

Cercle de Cultura Torras i Bages

Igualada. Número especial. 1964

.

.

.

.

Cant I de l’Odissea de J.F. Mira

.

.

.

.

Com ja comentàvem fa uns dies, el proper dia 20 d’octubre de 2011 tindrem al nostre abast una nova traducció al català de l’Odissea d’Homer, a càrrec de Joan Francesc Mira, en hexàmetres catalans.

.

 

.

Finismundo, d’ Haroldo de Campos. Ulisses traspassa el límit.

.

..

.

finismundo: a última viagem

.

.

…per voler veder trapassò il segno

.

I.

.

Último

Odisseu multi-

ardiloso             —no extremo

Avernotenso límite               —re-

propõe a viagem.

                                                                                Onde de Hércules

as vigilantes colunas à onda

escarmentam:            vedando mais um

passo            —onde passar avante quer 

dizer trans-

gredir a medida            as si-

gilosas siglas do Não.

                                                                                  Onde

a desmesura         húbris-propensa                       ad-

verte:          não 

ao nauta               —Odisseu  (

branca erigindo a capitânea

cabeça ao alvo endereçada)                      pre-

medita:        trans-

passar o passo:            o impasse-

-a-ser:           enigma

resolto          ( se afinal ) em

finas carenas

de ensafirado desdém         —ousar.

Ousar o mais:

o além-retorno          o após: im-

previsto filame na teia de Penélope.

                                                                                                               Ousar

desmemoriado de Ítaca                                  — o

além-memória         —  o

revés:           Ítaca ao avesso:

a não pacificada

vigília do guerreiro                            — no lugar

da ventura o aventuroso

deslugar          il folle volo.

Tentar o não tentado                         —

expatriado esconjuro aos deuses-lares

                                                                                                   Re-

incidir na partida.           Ousar           —

húbris-propulso              — o mar

atrás do mar.               O ínvio-obscuro

caos pelaginoso

até onde se esconde a proibida

geografia do Éden — Paradiso

terreno:         o umbráculo interdito:

a lucarna:        por ali

istmo            extremo ínsula

se tem acceso ao céu

terrestre           ao transfinito.

                                                                                          Odisseus senescendo

rechaça a pervasiva           — capitoso

regaço de Penélope             —

consolação  da paz.             Quilha nas ondas

sulca mais uma vez             (qual nunca antes)

o irado

espelho de Poséidon:          o cor-de-vinho

coraçao do maroceano.

                                                                     Destino:                       o desatino

o não mapeado.

Finismundo:            alí

onde comença a infranqueada

fronteira do extracéu.

.

                                                         Assim:

partir o lacre ao proibido:                                  des-

virginar o véu.                  Lance

los lances.               Irremissa

missão voraginosa.

                                                         Ele foi            —

Odisseu.

                                                    Não conta a lenda antiga

do Polúmetis o fado demasiado.

                                                                                Ou se conta

desvaira variando:           infinda o fim.

Odisseu foi.             Perdeu os companheiros.

À beira-vista

da ínsula ansiada            — vendo já

o alcançável Éden ao quase

toque da mão:           os deuses conspiraram.

O céu suscita os escarcéus do arcano.

A nave repelida

abisma-se             soprada de destino.

                                                                          Odisseu não aporta.

Efêmeros sinais no torbelinho

acusam-lhe o naufrágio            —

instam          mas declinam

sossobrados no instante.

                                                                      Água só.              Rasuras.

E o fado esfaimando.           Última

                                                                                     thánatos eks halós

                                                             morte que provém do mar salino

húbris.

                                   Odisseu senescente

da glória recusou a pompa fúnebre.

Só um sulco

cicatriza no peito de Poséidon.

Clausurou-se o ponto.             O redondo

oceano ressona taciturno.

Serena agora o canto convulsivo

o doceamargo pranto das sereias

( ultrassom incaptado a ouvido humano ).

.

.

.

                                                                                           … ma l’un di voi dica

                                                              dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2.

.

Urbano Ulisses

sobrevivido ao mito

( eu e Você          meu hipo-

côndrico crítico

leitor )             — civil

factótum        (polúmetis? )

do acaso computadorizado.                   Teu

epitáfio?           Margem de erro:                   traço

mínimo digitado

e à pressa cancelado

no líquido cristal verdefluente.

                                                                                                     Périplo?

Não há.            Viguiam-te os semáforos.

Teu fogo prometéico se resume

à cabeça de um fósforo                                   — Lúcifer

portátil          e/ou

ninharia flamífera.

                                                           Capitula

( cabeça fria )

tua húbris.                                   Nem sinal

de sereias.

Penúltima                                     — é o máximo a que aspira

tua penúria de última

Tule.                 Um postal do Edén

com isso te contentas.

.

Açuladas sirenes

cortam teu coração cotidiano.

.

.

Haroldo de Campos

.

.

.

.

.

.

Versió en anglès (fragment)

.

Finismundo: The Last Voyage

…per voler veder traspasó il segno.

…because he wished to see, he trespassed the sign

.

.

I

.

.

Ultimate

Odysseus multi-

artful                          —in the extreme

Avernotense limit                 —re-

proposes a voyage.

                                                        Where, from Hercules

vigilant columns the wave

castigate:                                   veering off one more

step                             —where to go a-

head                           means to trans-

gress the mesure                                                       the si-

lent sigils of Fate.

.

                                                                          Where

the unbound            hubris-prone                      ad-

vises:      Not!

to the Naut               —Odysseus (

pale erecting the captaining

head to the goal addressed )                              pre-

meditates              trans-

pass the pass-

age:                           the impasse-

to-be:                       enigma

solved                     (if at last) in

thin hulls of

(in)sapphire(d) airs                           —defy.

Defy most:

the beyond-return                                 the post          : un-

foreseen thread in Penelope’s web.

..

                                                                                                             Defy

(un)memory(able) man of Ithaca           —that

beyond-memory                          —the re-

verse:                         Ithaca reversed:

nonpacified

vigil of the warrior                           in place of

the venture the adventurous

(dis)place             il folle volo.

Try the untried

you expatriate                   —damned to the gods-lares.

                                                                                                         To re-

iterate in leaving.                            Defy         —

hubris-propelled                            —sea

after sea.                The impervious-obscure

Pelasgian chaos

up to where is hidden the forbidden

geography of Eden— Paradiso

on Earth:                 the interdicted portal:

the lucerne                                over there

isthmus                    extreme isle

open access to terrestrial

heaven:                     to transfinite.

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (fragment)

Traducció d’Antonio Sergio Bessa

..

.

..

.

Versió en castellà (fragment, continuació de l’anterior)

..

finismundo: el último viaje (cont.).

 .

.

                                                                                              Odiseo encanece

rechaza el evasivo                   — oloroso

regazo de Penélope                 —

consuelo de la paz.                  Quila en las ondas

surca otra vez                             (cual nunca antes)

el airado

espejo de Poseidón:                 el marocéano

corazón vinoso.

                                                                            Destino:                 el desatino

el no mapeado

Finismundo:                     allí

donde comienza la infranqueada

frontera: el extracielo.

.

                                                                  Así:

romper el lacre a lo prohibido:                   des-

virgar el velo.                       Lance

de los lances.           Irremisa

misión vertiginosa.

                                                            Él fue           —

Odiseo.

                                                     No cuenta la leyenda antigua

de Polúmetis el hado demasiado.

                                                                                               O si cuenta

desvaría variando:           finta al fin.

Odiseo fue.             Perdió a los compañeros.

Al borde de la vista

de la ínsula ansiada          — viendo ya

el alcanzable Edén casi a

la mano:          los dioses conspiraron.

Suscita el cielo escarceos de lo más hondo.

La nave repelida

se abisma                soplada de destino.

                                                                           Odiseo no arriba.

Efímeras señales en el vórtice

le acusan el naufragio              —

instan           pero declinan

en el instante zozobradas.

                                                                        Agua sólo.               Raeduras.

Y el hado hambreando.                 Última

                                                                                            thánatos eks halós

                                                            muerte que proviene del mar salino

hybris.

                                     Odiseo senescente

rechazó de la gloria el fasto fúnebre.

Sólo un surco

cicatriza en el pecho de Poseidón.

Cerróse el ponto.            El redondo

océano resuena taciturno.

Serena ahora el canto convulsivo

el dulceamargo llanto de sirenas

( ultrasonido incaptado a oído humano ).

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo

Versió en castellà d’Andrés Sánchez Robayna

.

.

.

.

Versió en català (a càrrec del blog  PALUMBUS COLUMBUS )

.

.

finismon: el darrer viatge

.

.                                                                                                 … ma un di voi dica

                                                                       dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2

.

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu          mon hipo-

condríac crític

lector)            — civil

factòtum       (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.           Ton

epitafi?          Marge d’error:                traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

                                                                                      ¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.                         — Lucifer

portàtil          i/o

bajanada flamígera.

                                                     Capitula

(cap fred)

la teua hybris.                     Ni senyal

de nereides.

Penúltima                          — és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.                          Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

.

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (2)

Versió en català inclosa en el blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

Haroldo de Campos (São Paulo, 19 d’agost de 1929 — São Paulo, 16 d’agost de 2003)

NOVAS. Selected writings

haroldo de campos

Edited and with an introduction by

Antonio Sergio Bessa and Odile Cisneros

Foreword by Roland Greene

Northwestern University Press. Evanston, Illinois, 2007

ISBN: 978081012030

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

VERSIÓ CATALANA:

finismón: l’últim viatge, al blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

HAROLDO DE CAMPOS LLEGEIX FINISMUNDO:

.

.

.

Vegeu l’article: HAROLDO DE CAMPOS: A HÝBRIS DE UM VIAJANTE

.

.

.

.

.

Textos de Bizanzi en català: «La flor de Porfira». Homer a les Històries de Teofilacte Simocatta

.

.

.

Des de fa uns mesos, la “xarxa” ens ofereix un nou luxe: poder llegir textos de la literatura de Bizanzi en català. Estem, doncs, d’enhorabona. Qui ho fa possible és Stefano Sanfilippo, amb el seu blog La flor de Porfira, on hi inclou les seves traduccions de textos d’escriptors de Bizanci inèdits en català. 

.

A tall de presentació, ens permetem extreure del referit blog i reproduïr aquí un fragment de la traducció d’un fragment del pròleg de les  Històries, de Teofilacte Simocatta, on aquest fa referència a Homer i l’Odissea:

.

.

[…] per a les ànimes inquietes no hi ha res més atractiu que la història, i per provar-ho n’hi ha prou amb un passatge de l’obra d’Homer. El fill de Laertes, tan bon punt va ser llançat a la riba pel vaivé de les ones del mar era acollit a la cort del rei Alcinoo. Odisseu va ser tractat amb gran amabilitat: nu i esgotat pel naufragi com estava, el vestiren amb la millor túnica i li va ser concedit l’honor de compartir taula amb el rei. Bé, aquell estranger disposà de la llibertat de paraula i de l’oportunitat de narrar històries i la narració agradà tant als Feacis que deixaren estar la beguda: aquell banquet els semblava més aviat un teatre; pararen l’oïda, embadalits mirant aquell home, i no es cansaren per la llarga durada de la història. Amb tot, les mirades eren melancòliques durant la major part de la narració, amb l’audiència atrapada pel sentiment d’aquelles enormes peripècies; les oïdes eren quelcom de voraç i insaciable, escoltant un extraordinari relat.

Per això no és estrany doncs que els poetes hagin estat els primers a fer-se una gran reputació per l’erudició. Perquè atrapaven les ànimes dels homes, deleroses d’aprendre, sempre plenes d’amor per al coneixement i assedegades d’històries insòlites; per elles fabricaven uns mites, afegien la paraula a la imatge, maquillaven l’engany amb el ritme, i amb uns versos com brodats i plens d’encant, adornaven la trampa. La seva seducció era tan fort, que se’ls considerava uns teòlegs, i que els déus estaven a prop seu, i a través seu il·luminaven els homes sobre les seves essències, tant si vivien en la bona o en la mala sort.
.
.
Teofilacte Simocatta
Històries
Traducció al català de Stefano Sanfilippo
Extret del blog La flor de Porfira
.
.
.

.
.
.