Arxius

Archive for Octubre de 2011

El testament de Carles Riba

.

.

.

Complement a les meves disposicions testamentàries.  Plec a obrir després de la mort, el dia que Déu voldrà.

Signat: C. RIBA

.

.


……….A vint de gener de mil nou-cents cinquanta-tres, jo, Carles Riba i Bracons, entenc deixar ben establerts alguns punts en relació amb la meva mort, que serà, en data pròxima o encara remota, quan i com Déu disposarà…

……….Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega:  ´η ὰγάπη ούδὲποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats…

……….Preciso i disposo que tot allò que s’estimi útil per a mantenir la meva memòria a profit i bé de la meva pàtria catalana, en primer lloc tot allò referent a la publicació o no publicació de les meves obres literàries ja abans editades o encara inèdites, o de qualsevol paper que em concerneixi o que de mi provingui, es faci sota la direcció i a coneguda de la meva muller Clementina, assistida pels nostres fills, gendre i nores, i per aquells dels nostres amics sobrevivents que ella designarà, sabent, com ningú millor no pot saber, que han estat els més pròxims al meu cor i els que jo hauré jutjat més idonis per a la pia tasca.  Si la meva muller Clementina em premor, o morim tots dos plegats, els nostres fills, gendre i nores decidiran qui ha de formar aquest consell i qui l’ha de presidir, sempre en bon acord i en l’esperit que indico; i llavors per a la memòria i per a les obres de tots dos.

……….En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, així vull, deitjo i prego que es faci fins on humanament serà possible. I des d’aquest moment a tothom que hi cooperi avanço el noble mot inequívoc que en tota avinentesa, dient-lo o sentint-me’l dir, m’ha salvat i m’ha engrandit: que és el mot Gràcies!

Signat: C. Riba. —1953

.

.

Vida

Homenatge a Carles Riba 1893 – 1959

L’home. Les elegies. La seva mort.

15 taules fora de text. Textos inèdits. Apèndix

Cercle de Cultura Torras i Bages

Igualada. Número especial. 1964

.

.

.

.

Cant I de l’Odissea de J.F. Mira

.

.

.

.

Com ja comentàvem fa uns dies, el proper dia 20 d’octubre de 2011 tindrem al nostre abast una nova traducció al català de l’Odissea d’Homer, a càrrec de Joan Francesc Mira, en hexàmetres catalans.

.

 

.

Finismundo, d’ Haroldo de Campos. Ulisses traspassa el límit.

.

..

.

finismundo: a última viagem

.

.

…per voler veder trapassò il segno

.

I.

.

Último

Odisseu multi-

ardiloso             —no extremo

Avernotenso límite               —re-

propõe a viagem.

                                                                                Onde de Hércules

as vigilantes colunas à onda

escarmentam:            vedando mais um

passo            —onde passar avante quer 

dizer trans-

gredir a medida            as si-

gilosas siglas do Não.

                                                                                  Onde

a desmesura         húbris-propensa                       ad-

verte:          não 

ao nauta               —Odisseu  (

branca erigindo a capitânea

cabeça ao alvo endereçada)                      pre-

medita:        trans-

passar o passo:            o impasse-

-a-ser:           enigma

resolto          ( se afinal ) em

finas carenas

de ensafirado desdém         —ousar.

Ousar o mais:

o além-retorno          o após: im-

previsto filame na teia de Penélope.

                                                                                                               Ousar

desmemoriado de Ítaca                                  — o

além-memória         —  o

revés:           Ítaca ao avesso:

a não pacificada

vigília do guerreiro                            — no lugar

da ventura o aventuroso

deslugar          il folle volo.

Tentar o não tentado                         —

expatriado esconjuro aos deuses-lares

                                                                                                   Re-

incidir na partida.           Ousar           —

húbris-propulso              — o mar

atrás do mar.               O ínvio-obscuro

caos pelaginoso

até onde se esconde a proibida

geografia do Éden — Paradiso

terreno:         o umbráculo interdito:

a lucarna:        por ali

istmo            extremo ínsula

se tem acceso ao céu

terrestre           ao transfinito.

                                                                                          Odisseus senescendo

rechaça a pervasiva           — capitoso

regaço de Penélope             —

consolação  da paz.             Quilha nas ondas

sulca mais uma vez             (qual nunca antes)

o irado

espelho de Poséidon:          o cor-de-vinho

coraçao do maroceano.

                                                                     Destino:                       o desatino

o não mapeado.

Finismundo:            alí

onde comença a infranqueada

fronteira do extracéu.

.

                                                         Assim:

partir o lacre ao proibido:                                  des-

virginar o véu.                  Lance

los lances.               Irremissa

missão voraginosa.

                                                         Ele foi            —

Odisseu.

                                                    Não conta a lenda antiga

do Polúmetis o fado demasiado.

                                                                                Ou se conta

desvaira variando:           infinda o fim.

Odisseu foi.             Perdeu os companheiros.

À beira-vista

da ínsula ansiada            — vendo já

o alcançável Éden ao quase

toque da mão:           os deuses conspiraram.

O céu suscita os escarcéus do arcano.

A nave repelida

abisma-se             soprada de destino.

                                                                          Odisseu não aporta.

Efêmeros sinais no torbelinho

acusam-lhe o naufrágio            —

instam          mas declinam

sossobrados no instante.

                                                                      Água só.              Rasuras.

E o fado esfaimando.           Última

                                                                                     thánatos eks halós

                                                             morte que provém do mar salino

húbris.

                                   Odisseu senescente

da glória recusou a pompa fúnebre.

Só um sulco

cicatriza no peito de Poséidon.

Clausurou-se o ponto.             O redondo

oceano ressona taciturno.

Serena agora o canto convulsivo

o doceamargo pranto das sereias

( ultrassom incaptado a ouvido humano ).

.

.

.

                                                                                           … ma l’un di voi dica

                                                              dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2.

.

Urbano Ulisses

sobrevivido ao mito

( eu e Você          meu hipo-

côndrico crítico

leitor )             — civil

factótum        (polúmetis? )

do acaso computadorizado.                   Teu

epitáfio?           Margem de erro:                   traço

mínimo digitado

e à pressa cancelado

no líquido cristal verdefluente.

                                                                                                     Périplo?

Não há.            Viguiam-te os semáforos.

Teu fogo prometéico se resume

à cabeça de um fósforo                                   — Lúcifer

portátil          e/ou

ninharia flamífera.

                                                           Capitula

( cabeça fria )

tua húbris.                                   Nem sinal

de sereias.

Penúltima                                     — é o máximo a que aspira

tua penúria de última

Tule.                 Um postal do Edén

com isso te contentas.

.

Açuladas sirenes

cortam teu coração cotidiano.

.

.

Haroldo de Campos

.

.

.

.

.

.

Versió en anglès (fragment)

.

Finismundo: The Last Voyage

…per voler veder traspasó il segno.

…because he wished to see, he trespassed the sign

.

.

I

.

.

Ultimate

Odysseus multi-

artful                          —in the extreme

Avernotense limit                 —re-

proposes a voyage.

                                                        Where, from Hercules

vigilant columns the wave

castigate:                                   veering off one more

step                             —where to go a-

head                           means to trans-

gress the mesure                                                       the si-

lent sigils of Fate.

.

                                                                          Where

the unbound            hubris-prone                      ad-

vises:      Not!

to the Naut               —Odysseus (

pale erecting the captaining

head to the goal addressed )                              pre-

meditates              trans-

pass the pass-

age:                           the impasse-

to-be:                       enigma

solved                     (if at last) in

thin hulls of

(in)sapphire(d) airs                           —defy.

Defy most:

the beyond-return                                 the post          : un-

foreseen thread in Penelope’s web.

..

                                                                                                             Defy

(un)memory(able) man of Ithaca           —that

beyond-memory                          —the re-

verse:                         Ithaca reversed:

nonpacified

vigil of the warrior                           in place of

the venture the adventurous

(dis)place             il folle volo.

Try the untried

you expatriate                   —damned to the gods-lares.

                                                                                                         To re-

iterate in leaving.                            Defy         —

hubris-propelled                            —sea

after sea.                The impervious-obscure

Pelasgian chaos

up to where is hidden the forbidden

geography of Eden— Paradiso

on Earth:                 the interdicted portal:

the lucerne                                over there

isthmus                    extreme isle

open access to terrestrial

heaven:                     to transfinite.

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (fragment)

Traducció d’Antonio Sergio Bessa

..

.

..

.

Versió en castellà (fragment, continuació de l’anterior)

..

finismundo: el último viaje (cont.).

 .

.

                                                                                              Odiseo encanece

rechaza el evasivo                   — oloroso

regazo de Penélope                 —

consuelo de la paz.                  Quila en las ondas

surca otra vez                             (cual nunca antes)

el airado

espejo de Poseidón:                 el marocéano

corazón vinoso.

                                                                            Destino:                 el desatino

el no mapeado

Finismundo:                     allí

donde comienza la infranqueada

frontera: el extracielo.

.

                                                                  Así:

romper el lacre a lo prohibido:                   des-

virgar el velo.                       Lance

de los lances.           Irremisa

misión vertiginosa.

                                                            Él fue           —

Odiseo.

                                                     No cuenta la leyenda antigua

de Polúmetis el hado demasiado.

                                                                                               O si cuenta

desvaría variando:           finta al fin.

Odiseo fue.             Perdió a los compañeros.

Al borde de la vista

de la ínsula ansiada          — viendo ya

el alcanzable Edén casi a

la mano:          los dioses conspiraron.

Suscita el cielo escarceos de lo más hondo.

La nave repelida

se abisma                soplada de destino.

                                                                           Odiseo no arriba.

Efímeras señales en el vórtice

le acusan el naufragio              —

instan           pero declinan

en el instante zozobradas.

                                                                        Agua sólo.               Raeduras.

Y el hado hambreando.                 Última

                                                                                            thánatos eks halós

                                                            muerte que proviene del mar salino

hybris.

                                     Odiseo senescente

rechazó de la gloria el fasto fúnebre.

Sólo un surco

cicatriza en el pecho de Poseidón.

Cerróse el ponto.            El redondo

océano resuena taciturno.

Serena ahora el canto convulsivo

el dulceamargo llanto de sirenas

( ultrasonido incaptado a oído humano ).

.

.

Haroldo de Campos

Finismundo

Versió en castellà d’Andrés Sánchez Robayna

.

.

.

.

Versió en català (a càrrec del blog  PALUMBUS COLUMBUS )

.

.

finismon: el darrer viatge

.

.                                                                                                 … ma un di voi dica

                                                                       dove per lui perduto a morir gisse

.

.

2

.

Urbà Ulisses

sobreviscut al mite

(jo i Tu          mon hipo-

condríac crític

lector)            — civil

factòtum       (¿polúmetis?)

de l’atzar computeritzat.           Ton

epitafi?          Marge d’error:                traç

mínim digitat

i de pressa cancel·lat

en líquid vidre verdfluent.

                                                                                      ¿Periple?

No n’hi ha.        T’espien los semàfors.

El teu foc prometeic es resumeix

en la punta d’un misto.                         — Lucifer

portàtil          i/o

bajanada flamígera.

                                                     Capitula

(cap fred)

la teua hybris.                     Ni senyal

de nereides.

Penúltima                          — és al que més aspira

la teua penúria d’última

Tule.                          Una postal de l’Edèn

amb aixo t’acontentes.

.

Aquissades sirenes

tallen lo teu cor quotidià.

.

Haroldo de Campos

Finismundo (2)

Versió en català inclosa en el blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

Haroldo de Campos (São Paulo, 19 d’agost de 1929 — São Paulo, 16 d’agost de 2003)

NOVAS. Selected writings

haroldo de campos

Edited and with an introduction by

Antonio Sergio Bessa and Odile Cisneros

Foreword by Roland Greene

Northwestern University Press. Evanston, Illinois, 2007

ISBN: 978081012030

.

.

Haroldo de Campos

Crisantiempo (inclou finismundo).

Traducción y prólogo.

de Andrés Sánches Robayna

Acantilado, 127

Quaderns Crema. Barcelona, 2006

ISBN: 9788496489448

.

.

.

VERSIÓ CATALANA:

finismón: l’últim viatge, al blog PALUMBUS COLUMBUS

.

.

.

.

HAROLDO DE CAMPOS LLEGEIX FINISMUNDO:

.

.

.

Vegeu l’article: HAROLDO DE CAMPOS: A HÝBRIS DE UM VIAJANTE

.

.

.

.

.

Textos de Bizanzi en català: «La flor de Porfira». Homer a les Històries de Teofilacte Simocatta

.

.

.

Des de fa uns mesos, la “xarxa” ens ofereix un nou luxe: poder llegir textos de la literatura de Bizanzi en català. Estem, doncs, d’enhorabona. Qui ho fa possible és Stefano Sanfilippo, amb el seu blog La flor de Porfira, on hi inclou les seves traduccions de textos d’escriptors de Bizanci inèdits en català. 

.

A tall de presentació, ens permetem extreure del referit blog i reproduïr aquí un fragment de la traducció d’un fragment del pròleg de les  Històries, de Teofilacte Simocatta, on aquest fa referència a Homer i l’Odissea:

.

.

[…] per a les ànimes inquietes no hi ha res més atractiu que la història, i per provar-ho n’hi ha prou amb un passatge de l’obra d’Homer. El fill de Laertes, tan bon punt va ser llançat a la riba pel vaivé de les ones del mar era acollit a la cort del rei Alcinoo. Odisseu va ser tractat amb gran amabilitat: nu i esgotat pel naufragi com estava, el vestiren amb la millor túnica i li va ser concedit l’honor de compartir taula amb el rei. Bé, aquell estranger disposà de la llibertat de paraula i de l’oportunitat de narrar històries i la narració agradà tant als Feacis que deixaren estar la beguda: aquell banquet els semblava més aviat un teatre; pararen l’oïda, embadalits mirant aquell home, i no es cansaren per la llarga durada de la història. Amb tot, les mirades eren melancòliques durant la major part de la narració, amb l’audiència atrapada pel sentiment d’aquelles enormes peripècies; les oïdes eren quelcom de voraç i insaciable, escoltant un extraordinari relat.

Per això no és estrany doncs que els poetes hagin estat els primers a fer-se una gran reputació per l’erudició. Perquè atrapaven les ànimes dels homes, deleroses d’aprendre, sempre plenes d’amor per al coneixement i assedegades d’històries insòlites; per elles fabricaven uns mites, afegien la paraula a la imatge, maquillaven l’engany amb el ritme, i amb uns versos com brodats i plens d’encant, adornaven la trampa. La seva seducció era tan fort, que se’ls considerava uns teòlegs, i que els déus estaven a prop seu, i a través seu il·luminaven els homes sobre les seves essències, tant si vivien en la bona o en la mala sort.
.
.
Teofilacte Simocatta
Històries
Traducció al català de Stefano Sanfilippo
Extret del blog La flor de Porfira
.
.
.

.
.
.

El rapte de la jove Europa. D’Esclasans a Calasso, passant pel Poliphili.

.

.

.

399

.

Agustí Esclasans i Folch
(Barcelona, 1895 – Barcelona, 1967)

Llavors que la fúria del brau ja petjava la riba

sorrenca cremant de la pompa del sol el crepuscle,

la fina divina nuesa d’Europa lassada

saltava rabent, s’esbandia amb llampecs d’aigua folla,

xixclava perdent-se pels pins del bosquet, i les tènues

dolceses trements de l’oreig destrenava poruga

batent amb els brassos enlaire la nit que venia.

Calmós, amb el petjar paternal, convençut de sa força,

tot ell degotant de salobre i d’escuma, brandava

la mole feixuga del brau pel tapís de l’arena

fiblada d’estrelles de mar, d’irisades petxines

de còdols polits, del florir de les algues corruptes.

Benigna, la clara mirada daurada de cercles

de llum del tranquil animal rutllava commosa,

mirall palpitant de tendreses humanes. Llunyana,

l’estela d’Europa fulgia nimbada d’espurnes

de lluna naixent… Poderós, embanyada la testa,

massís monument de bassalt del coratge magnífic,

el brau contemplava la vaga joguina rosada,

talment un padrí satisfet de sa néta robusta.

.

Agustí Esclasans

.

.

.

.


.

En la tabla de la izquierda se veía que la misma ninfa había montado

sobre el manso y blanco toro y que él se la llevaba,

atemorizada, por el mar embravecido.

.

 Hypnerotomachia Poliphili

Versió castellana de Pilar Pedraza (Francesco Colonna. Sueño de Polifilo)

.


.

.

.

A la platja de Sidó un brau voila imitar un parrupeig amorós. Era Zeus. Una esgarrifança el feu estremir com quan els tàvecs el picaven. Però aquest cop era una esgarrifança dolça. Eros li posava a cavall la donzella Europa. Tot seguit l’animal es precipità dins l’aigua i el seu cos magnífic sobresortia prou perquè la donzella no es mullés. Molts ho veieren. Tritó, amb el seu caragol de mar, respongué al mugit nupcial. Europa, tremolosa, es mantenia aferrada a una de les llargues banyes del brau. També els veié Bòrees, mentre solcaven les aigües. Maliciós i gelós xiulà a la vista d’aquelles sines tendres que la seva bufera descobria. Atena enrogí tot sotjant des de dalt el seu pare cavalcat per una dona. També els veié un mariner aqueu i empal·lidí. Era tal volta Tetis delerosa de veure el cel? O simplement una Nereida, per una vegada vestida? O el fal·laç Posidó havia raptat una altra noia?

Mentre, Europa no veia on aniria a parar aquella navegació folla. Però s’imaginava la seva sort un cop haguessin arribat a terra. I llançà un missatge als vents i a les aigües: «Digueu al meu pare que Europa ha deixat la seva terra a cavall d’un brau, el meu raptor, el meu mariner, el meu —suposo— futur company de llit. Doneu, us ho prego, a la meva mare aquest collaret.» Anava a invocar també Bòrees per què l’enlairés amb les seves ales, como ha havia fet amb la seva esposa, l’atenesa Oritia, però es mossegà la llengua: per què passar d’un raptor a un altre?

Roberto Calasso (Firenze, 1941)

Però, com havia començat tot? Un grup de noies jugava al llarg d’un riu tot collint flors. En moltes altres avinenteses una escena com aquesta havia esdevingut irresistible per als déus. Persèfone fou raptada «mentre jugava amb les donzelles de sina pregona» i recollia roses, safrà, violes, lliris,  jacints i narcisos. Sobretot narcisos, «prodigiosa flor radiant, venerable als ulls, aquesta vegada, de tothom, dels déus immortals i dels homes mortals». I Talia fou arrabassada per Zeus en forma d’àguila mentre jugava a pilota entre les flors d’una muntanya. I Creüsa va sentir els seus canells agafats per les mans d’Apol·lo mentre collia flors de safrà en els rostos de l’Acròpolis d’Atenes. També Europa i les seves amigues anaven collint narcisos, jacints, violetes, roses, farigola.

Tot seguit es veieren envoltades per un ramat de braus. D’entre ells n’hi havia un d’un blanc enlluernador, amb les banyes petites, que semblaven gemmes fulgents. La seva expressió desconeix l’amenaça. Tant que Europa, tímida d’antuvi, acosta les seves flors a aquell musell càndid. Com un gosset, el brau gemega de plaer, es rebolca per l’herba, presenta les seves petites banyes a les garlandes. La princesa gosa pujar damunt la seva gropa, com una amazona. Aleshores, inesperadament, el ramat s’allunya del riu eixut en direcció a la platja. Amb enganyosa indecisió, el brau s’acosta a l’aigua. Després ja és massa tard: la bèstia blanca ja s’afua dins les ones amb Europa a cavall. Ella es gira enrere: amb la seva mà dreta s’aferra a una banya, amb l’altra es repenja a la bèstia. L’aire viu li fa voleiar els vestits.

.

Ma com’era cominciato tutto? Europa, verso l’alba, dormendo nella sua stanza al primo piano del palazzo reale, aveva avuto un sogno strano: si trovava fra due donne, una era l’Asia, l’altra era la terra che le sta di fronte, e non ha un nome. Le due donne si battevano, con violenza, per lei. Ciascuna la voleva per sé. L’Asia sembrava a Europa una donna del suo paese; l’altra era per lei una totale straniera. E la straniera, alla fine, con mani possenti la trascinava via. Per volere di Zeus, diceva: Europa sarebbe stata una fanciulla asiatica rapita d’una straniera. Il sogno era nettissimo, come una scena del giorno. Europa si svegliò spaventata e rimase a lungo seduta sul letto, in silenzio. Poi era uscita, come sempre, con le sue compagne. Alle foce del fiume, fra le rose e lo scrosciare delle onde, Europa si aggirava con il suo canestro d’oro.

Nella prateria apparve un toro di colore biondo, con un cerchio bianco sulla fronte. Emanava un profumo che copriva quello dei fiori. Si fermò dinanzi a Europa e le leccò il collo. Lei lo carezzava, e intanto asciugava la schiuma che colava abbondante dalla bocca dell’animale. Il toro le si inginocchiò davanti, offrendole la groppa. E, come lei fu montata, balzò verso il mare. Europa, atterrita, guardava verso la spiaggia, chiamava le compagne, tendendo un braccio nel vuoto. Poi, già in mezzo alle onde, con una mano si aggrappava al grande corno, con l’altra teneva sollevato e stretto al petto il bordo del peplo. E, dietro le sue spalle, il peplo si era gonfiato in una vela purpurea.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia / Le nozze de Cadmo e Armonia

Fragment en traducció al català de Joan Castellanos i Eulàlia Roca / fragment en versió original en italià

.

.

.

A. Esclasans

Ritmes

1935

Escola Intel·lectualista

Barcelona

.

.

Francesco Colonna

Sueño de Polifilo

Al cuidado de Pilar Pedraza

Acantilado. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496834033

.

.

Roberto Calasso

Les noces de Cadmos i Harmonia

Traducció de Jordi Castellanos i Eulàlia Roca

línia d’ombra, 10

Edicions B. Barcelona, 1990

ISBN: 9788440612946

.

.

Roberto Calasso

Le nozze di Cadmio e Armonia

Adelphi Edizioni

Milano, 2008

ISBN: 9788845923456

.

.

.

A l’Ulisses de Kazantzakis, amb ànima de falcó, la seva illa li és estreta i salvatge. Un Ulisses anarquista i asceta.

.

.

Ulisses:

Estimada, per la dolçor del teu rostre

endevino la beutat del teu cor.

Compadeix-te de mi, vell com sóc, i mostra’m

en quina terra m’han llençat novament els déus!

Per què calles? Digue’m tota la veritat,

sense embuts! Molts sofriments ha endurat el meu cor lluitant contra cel i terra

i ara desitja saber la veritat.

.

Nikos Kazantzakis

Atenea:

Petges la terra dels teus avantpassats,

tot tu et vincles com un arc assassí,

i no te n’adones!

.

Ulisses:

Oh, com es commou el meu esperit!

Aquesta illa estreta i salvatge,

sense aigua i llum, m’afeixuga per tots costats

i m’ofego… Com cabrà en aquest niu

de pardal la meva ànima de falcó?

On és la meva alta muntanya, els arbres

d’espessa fronda, els profunds ports?

Eusebi Ayensa (Figueres, 1967)

Que pobre i miserable em sembla tot!

.

Nikos Kazantzakis

Odisseu

Traducció d’Eusebi Ayensa

Revista de Girona

nº 171. juliol/agost 1995

.

.

.

.

.

.[…] l’Odissea, acabada en 1937 després de treballar-hi constantment tretze anys, és alhora el resum i el punt culminant de tota l’obra de Kazandzakis. Heus aquí el que ell mateix en diu: «Jo havia provat diversos camins per trobar el de la meva alliberació: el de l’amor, el de la recerca filosòfica, el de la curiositat científica, i també el de la lluita social. A la fi vaig emprendre el camí ardu i solitari de la poesia». I així l’Ulisses d’aquesta Odissea és un Ulisses dels somnis impossibles i dels actes insensats, alhora un suscitador de problemes, un anarquista i un asceta. És el propi autor i el símbol de la inquietud de l’home modern, sempre a la recerca d’alguna cosa que no ateny mai. Ulisses apareix com el principi i la fi de tota cosa; ell crea al mateix temps que és creat i és absorbit; la seva existència es desenrotlla fora del temps i experimenta les transformacions de tota la humanitat, que són les seves pròpies. Pensa que, sense ell, no existirien ni el món ni Déu, que no són sinó reflexos de la seva ànima i del seu esperit. Ell és la música i el silenci, la guerra i la pau, l’amor i l’odi.

Kazandzakis mateix, en una carta al seu amic Pravelakis, ens acaba de perfilar la figura del seu Ulisses, que és ell mateix: «Tu saps, Pandelis —diu—, que el meu heroi no és ni Faust, ni Hamlet, ni Don Quixot, sinó Ulisses… Jo no tinc la set insadollable de la intel·ligència occidental, ni em balancejo entre el si i el no per venir a parar a la immobilitat, ni tinc tampoc l’impuls ridícul i sublim del noble lluitador dels molins de vent. Jo sóc un mariner d’Ulisses, de cor inflamat i d’esperit inexorable i lúcid; però no pas de l’Ulisses que torna a Ítaca i hi mor, sinó de l’altre, que torna, mata els seus enemics, però que un dia, perquè la pau i la quietud l’asfixien a la seva pàtria, es fa de nou a la vela». ¿I quins són els enemics que mata abans de fer-se a la mar? La por i l’esperança. Farà les seves singlades endut per una força misteriosa que ara és flama ardent, ara és llum, i que l’esperit anomena veritat, i el cor, amor. […]. 

.

Jaume Berenguer Amenós

Pròleg a “Alexis Zorbàs

.

.

.

.

Nikos Kazandzakis

Alexis Zorbàs

Pròleg i traducció de Jaume Berenguer Amenós

Editorial Vergara

Barcelona, 1965

.

.

..