Archive

Archive for Novembre de 2011

L’Ítaca de Lluís Alpera

.

.

.

1978

.

Lluís Alpera (València, 1938)

 

Ítaca de nou
ara i ací,
cremant totes les distàncies.

Ítaca de nou,
ara i ací,
provocant encesos pits de cirera.

Ítaca de nou,
ara i ací,
cicatritzant tots els negres arraps.

Ítaca de nou,
ara i ací,
com una càlida glopada de llet.

.
Lluís Alpera

Dades disperses

.

.

.

ÍTACA

.

.

Amb marbre de Carrara et cisellaré de nou, amor,
com una antiga esplendor amb passió restaurada,
com una plèiade de coloms fugint a l’alba.

Emergiràs sempre de la meua mar com una àmfora
incòlume, com un llençol calent tacat de gesmils,
com un vailet cruixint tendreses i somriures.

Deliri que fon la neu, et perseguié foll d’amor
per tota Mare Nostrum, mentre els lleons de Creta
encendran vells fulgors amb armes i bronzes.

Els ciclops des del seu trespol bramaran
tot el coratge amb els vents iconoclastes de l’Egeu.

.

Lluís Alpera

L’emperadriu de l’Orient

.

.

.

Lluís Alpera

Los mapas de Odiseo

(Edición bilingüe)

Huacanamo. Barcelona, 2010

ISBN: 9788493789107

.

.

.

Nunca desayunaré en Tiffany … nunca quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos… Vázquez Montalbán

.

.

.

.

.

IX

.

Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
………………………………………..nunca
aunque sepa los caminos
……………………………………llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar

……………una fotografía, quizás
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
…………………………y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
………………………………………….el jukebox
donde late el último Modugno ad
un attimo d’amore che mai più ritornerà

y quizá todo sea mejor así, esperado

porque al llegar no puedes volver
a Ítaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
………………………………………………..nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Ítaca aunque sepa los caminos

lejana y sola.

.

Manuel Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003)

Una educación sentimental

III. Ars amandi.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Canción de jinete

Córdoba.
Lejana y sola. 

Jaca negra, luna grande,
y aceitunas en mi alforja.
Aunque sepa los caminos
yo nunca llegaré a Córdoba.  

Por el llano, por el viento,
jaca negra, luna roja.
La muerte me está mirando
desde las torres de Córdoba. 

¡Ay que camino tan largo!
¡Ay mi jaca valerosa!
¡Ay que la muerte me espera,
antes de llegar a Córdoba! 

Córdoba.
Lejana y sola.

Federico García Lorca

.

.

.

.

.

..

Manuel Vázquez Montalbán

Una educación sentimental /  Praga

Edición de Manuel Rico

Letras Hispánicas, 512

Ed. Cátedra. Madrid, 2001

ISBN: 9788437618999

.

.

.

Homer, al Renaixement, com a font d’on brolla tota poesia i eloqüència. L’«Homerus mingens»

q.

.

.

.

Un dels Emblemes de la Morosophie, publicada el 1533 per l’erudit tolosà  Guillaume de la Perrière, mostra uns poetes reunits al voltant d’un gran calze que un Homerus mingens està omplint (vegeu Imatge 1).

 .

Imatge 1. Emblema 14 de la "Morosophie", de Guillaume La Perrière (1553)

.

La imatge està acompanyada d’un quartet en francès:

.

«Homère pisse, et maint homme souhaite

Saouller sa soif, boyvant de son urine:

Pour te montrer, que jamais bon Poëte

Tu ne seras sans gouster sa doctrine.»

 .

Aquesta lloança de la poesia homèrica és menys insòlita que el que sembla a primera vista. En el tetrastichon llatí qua acompanya l’emblema, La Perrière menciona l’Homer pintat per Galató indicant així la seva font: La Varia Historia, de Claudi Elià. Aquest darrer explica que el pintor grec havia representat l’aede vomitant envoltat d’un grup de poetes que recollien piatosament el que sortia de la seva boca. Una imatge que no estava desprovista d’un cert sarcasme vers els poetes alexandrins, però que és a l’origen d’una iconografia, sens dubte arrenglerada amb el model antic, que mostra Homer com a font d’inspiració a la que els escriptors van a abeurar-se. La trobem, per exemple, a la pàgina de títol de la traducció francesa dels deu primers llibres de la Ilíada realitzada per a Francesc I de França per Hugues Salel (vegeu Imatge 2).

.

Imatge 2. Gravat de la página de títol de "Les Dix Premiers Livres de l'Iliade d'Homère", de Hugues Salel (1545)

.

Aquí el poeta diví, més semblant a una estàtua que a un home de carn i ossos, s’erigeix al cim d’una font plena d’aigua que ell llença per la seva boca. Cinc personatges estan atrafegats al voltant de la bacina principal, que disposa de tres brocs que fan córrer per terra tres petits xaragalls. Un sisè poeta està treient aigua del rierol del mig. El contagi entre el text de Claudi Elià i la iconografia de la font de vida o de joventut sembla evident. El lloc està clarament caracteritzat com a hortus conclusus per la tanca que envolta el jardí en el qual està situada la font. Amb això es vol indicar l’esoterisme de la poesia d’Homer la intel·ligibilitat de la qual està reservada a un grup restringit d’elegits. Es tracta d’un tema recurrent que el retrobem a l’«Epistre de dame Poesie, au Treschrestien Roy François, premier de ce nom»  que precedeix la traducció de Salel. La Poesia afirma, en adreçar-se a Francesc I de França:  

 .

«J’ai alaicté et nourry, comme mere

Plusieurs enfants, entre lesquelz, Homère

Fut le premier, par qui dame Nature,

Feist aux humains liberale ouverture

De ses secretz: est si tresbien l’apprit,

Qu’on na sceu veoir depuis pareil esprit

Representer les mystères du monde

Le mieulx au vif […]»

.

Cal subratllar dos punts: la revelació dels misteris del món a Homer, i el fet que aquest darrer ha sabut «[les] représenter […] le mieulx au vif», representar-los amb la millor vivor.  Els versos que segueixen cal posar-los en relació amb l’imatge de la pàgina de titol:

.

«C’est l’Ocean, dou sont ainsi coulez

Les clairs ruysseaulx, pour l’esprit arrouser

De bon savoir, et puys le disposer

A’ la vertu, le rendant susceptible

Du bien parfaict, hault, et incorruptible

De la liqueur de ceste clare source,

Grecs, et Latins, courans à plaine course,

Ont beu grans traictz : dou sont apres yssues

Opinions, diversement receues :

Chascun pensant la sienne plus nayfve,

Venant du fonds de ceste source vive».

.

La referència a l’Oceà reenvia obertament al passatge del llibre X de la Institució oratòria en la qual Quintilià aplica a Homer la definició que aquí s’utilitza a propòsit de l’Oceà. Si el déu és l’orígen de totes les aigües, el poeta és la font de l’eloquència. Hom pot deduïr d’aquests versos que dos dels dolls que, al gravat, brollen de la font homèrica representen la llengua grega i la llatina. La tercera és molt probablement la llengua francesa com ho fa pensar la part final del poema.

.

[…]

.

Luisa Capodieci; Philip Ford

Introducció a “Homère à la Renaissance

(Traduït de l’original francès)

.

.

.

Homère à la Renaissance

Sous la direction de Luisa Capodieci et Philip Ford

Collection d’histoire de l’art, 13

Académie de France à Rome – Villa Médicis. Rome, 2011

ISBN: 9782757204191

.

.

.

L’emblema 14 de la Morosophie disponible aquí

.

.

.



Les serventes penjades / The hanged maids. Mercè Rodoreda / Margaret Atwood

.

.

.

A l’Odissea, després de la matança dels pretendents a mans d’Ulisses…

.

… arribaren totes les dones en grup lamentant-se amargament i vessant llàgrimes abundoses. Primerament tragueren els cossos sense vida i els posaren sota el porxo del pati ben construït amuntegant-los els uns damunt dels altres. Odisseu donava ordres i les apressava ell mateix. Elles els anaven traient a la força. Tot seguit netejaren els bells setials i les taules amb aigua i esponges plenes de forats. Mentrestant Telèmac, el bover i el porquerol rascaven amb paletes el terra de la sala sòlidament construïda. Les serventes s’ho enduien tot i ho deixaven lluny de la porta. Així que hagueren endreçat tot el casal, feren sortir les serventes del palau ben construït i entre la rotonda i el mur ferm del pati, les acorralaren en un racó, del qual no era possible escapar-se. Aleshores l’assenyat Telèmac començà a parlar-los: «Certament jo no podria llevar la vida amb una mort ràpida a aquelles que han abocat tantes infàmies damunt el meu cap i el de la mare mentre passaven la nit amb els pretendents». 

Així parlà, i havent lligat a una gran columna una corda de nau de proa blavosa, la fixà a la rotonda tibant-la ben alta perquè cap d’elles arribés a terra amb els peus. Com quan el tords d’ales esteses o els coloms es precipiten a una xarxa que ha estat parada entre uns matolls quan tornen al niu i en realitat els acull un jaç lamentable, així elles en filera tenien els caps, cadascuna amb un nus al voltant del coll, perquè morissin de la manera més miserable. Agitaren els peus una mica, però no gaire estona.

.

L’Odissea, XXII

Versió de Joan Alberich

.

.

.

XXXI

.

Les serventes penjades

.

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983)

Amb dits de mel la Benvolent amoixa

la corda rude que ens estreny el coll

i el vent ens va eixugant el ventre moll

de la suor que ens hi ha deixat l’angoixa.

.

Escombra vil, esponja assedegada,

espill rodó de l’aigua del gibrell!

Llana tot just mal abrigant l’anyell!

Marges nevats de l’última bugada!

.

Dretes ja som si torcejàvem vives

—quin plom sobtós en carns imperatives,

oh cos cedit en lilts mal defensats!

.

Negres de sang en gleves adormida

de puntetes entrem a l’altra vida

amb els caps una mica decantats.

.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses

.

.

.

Wailing bitterly, with the tears streaming down their cheeks, the women all came in together. First they removed the bodies of the dead, with they laid under the portico of the walled courtyard, propping them one against the other. Odysseus himself took charge and urged them on: unwillingly they carried the bodies aout.

Next they washed down the tables and the beautiful chairs with sponges and water, after with Telemachus and the two herdsmen scraped the floor of the great hall with spades, while the maids removed the scrapings and got rid of them outside. Finally, when the whole hall had been set in order, they took the women out of the building, and herded them between the round-house and the great courtyard wall in a narrow space from whitch there was no escape. Then the thoughtful Telemachus spoke.

“I swear I will not give a decent death to women who have heaped insults on my head and on my mother’s, and slept with the Suitors.”

With that he took a cable which had seen service on a blue-bowed ship, made one end fast to a high column in the portico, and threw the other over the round house, high up, so that their feet would not touch the ground. As when long-winged thrushes or doves get entangled in a snare, which has been set in a thicket —they are on their way to roost, but find a grim reception— so the women’s heads were held fast in a row, with nooses round their necks, to bring them to the most pitiable end. For a little while their feet twitched but not for very long.

.

Odyssey, XXII.

Translated by E. V. Rieu

.

.

.

xxvii

.

The Chorus Line: We’re Walking Behind You, A Love Song

.

Yoo hoo! Mr Nobody! Mr Nameless! Mr Master of Illusion! Mr Sleight of Hand, grandson of thieves and liars!

We’re here too, the ones without names. The other ones without names. The ones with the shame stuck onto us by others. The ones pointed at, the ones fingered.

Margaret Eleanor Atwood (Ottawa, 18 de novembre de 1939)

The chore girls, the bright-cheeked girls, the juicy gigglers, the cheeky young wigglers, the young bloodscrubbers.

Twelve of us. Twelve moon-shaped bums, twelve yummy mouths, twenty-four feather-pillow tits, and best of all, twenty-four twitching feet.

Remember us? Of course you do! We brought the water for you to wash your hands, we bathed your feet, we rinsed your laundry, we oiled your shoulders, we laughed at your jokes, we ground your corn, we turned down your cosy bed.

You roped us in, you strung us up, you left us dangling like clothes on a line. What hijinks! What kicks! How virtuous you felt, how righteous, how purified, now that you’d got rid of the plump young dirty dirt-girls inside your head!

You should have buried us properly. You should have poured wine over us. You should have prayed for our forgiveness.

Now you can’t get rid of us, wherever you go: in your life or your afterlife or any of your other lives.

We can see through all your disguises: the paths of day, the paths of darkness, whichever paths you take we’re right behind you, following you like a trail of smoke, like a long tail, a tail made of girls, heavy as memory, light as air: twelve accusations, toes skimming the ground, hands tied behind our backs, tongues sticking out, eyes bulging, songs choked in our throats.

Why did you murder us? What had we done to you that required our deaths? You never answered that.

It was an act of grudging, it was an act of spite, it was an honour killing.

Yoo hoo, Mr Thoughtfulness, Mr Goodness, Mr Godlike, Mr Judge! Look over your shoulder! Here we are, walking behind you, close, close by, close as a kiss, close as your own skin.

We’re the serving girls, we’re here to serve you.

We’re here to serve you right. We’ll never leave you, we’ll stick to you like your shadow, soft and relentless as glue. Pretty maids, all in a row.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

.

.

.

.

Homer

L’Odissea

Traducció de Joan Alberich i Mariné

L’Esparver Clàssic, 32

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

Mercè Rodoreda

Agonia de llum

La poesia secreta de Mercè Rodoreda

A cura d’Abraham Mohino i Balet

Angle Editorial. Barcelona, 2002

ISBN: 9788488811936

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by E.V. Rieu

Revised translation by D. C. H. Rieu

Penguin Books. London, 2003

ISBN: 9780140449112

.

.

Margaret Atwood

The Penelopiad

Canongate. Edinburgh, 2006

ISBN: 9781841957043

.

.

.

.


Alcmà. «Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies, com un ocell quan un falcó vola per damunt.»

.

.

.

Deixaren anar les tasques sense acabar, les noies,

com un ocell quan un falcó vola per damunt.

.

Alcmà (s. VII aC)

Versió de Mª Rosa Llabrés

.

.

..

.

NAUSICA

Pro, digueu-me, ¿què ha estat?

.

DONZELLA I

Mentre plegàvem

la roba, tot de cop… No, no puc dir-ho,

que tota jo tremolo

.

NAUSICA

Doncs que ho conti 

la que puga contar-ho. ¡Sou estranyes!

.

DIMÀNTIA

Ja t’ho diré, lo que he pogut entendre’n.

Diu que mentre plegaven, de la costa 

per entre els joncs han vist sortir-hi un home

.

DONZELLA II

¡Oh! ¡Un home! ¿Qué sé jo?

.

DONZELLA III

Un monstre, era.

.

DIMÀNTIA

Nu, pro cobert com d’un velló estranyíssim.

.

[…]

.

NAUSICA

Pro, a l’últim,

¿què us ha dit? ¿Què us ha fet?

.

DONZELLA I

Ha obert els braços

tots estesos aixís.

.

DIMÀNTIA

¿Veus?  Era un home.

.

NAUSICA

¿I què us ha dit?

.

DONZELLA I

No res.

.

NAUSICA

¿I an ell, vosaltres?

.

DONZELLA II

Nosaltres hem fugit xisclant

.

.

Joan Maragall

Nausica

.

..

Il·lustració de J.M. Giménez Botey per a "Odisseu", d'Agustí Bartra

.

.

.

[…] el gran Ulisses va eixir de sota els arbustos,

amb una mà robusta trencà una rama frondosa,

i es va cobrir amb les fulles el cos i les parts masculines.

Va avançar com un lleó de muntanya segur de la seua

força, batut per la pluja i el vent, amb uns ulls que li cremen,

quan s’abalança enmig d’un ramat de bous o d’ovelles

o a perseguir els cervos salvatges, o bé quan l’estómac

fa que intente assaltar la rabera en la cleda barrada.

Era així com Ulisses anava a mostrar-se a les joves

ben arrissades, tot nu; i la necessitat l’empenyia.

Se’ls va aparèixer horrible a la vista, enlletgit pel salobre,

i elles van córrer d’ací  cap allà per la platja i les ribes.

.

Odissea, VI, 127-138

Versió de Joan F. Mira

.

..

.

.

Poemes lírics de la Grècia antiga

Introducció, traducció i notes

de Maria Rosa Llabrés

L’Esparver Clàssic, 33

Edicions de la Magrana. Barcelona, 1999

ISBN: 9788482641423

.

.

Joan Maragall

Nausica

Text establert sobre el manuscrit

de l’autor per Carles Riba

Clàssics Catalans Ariel

Editorial Ariel. Barcelona, 1983

ISBN: 8434475111

.

.

Agustí Bartra

Odisseu

Il·lustracions de J.M. Giménez Botey

Col·lecció “La Fona”

Edicions Catalanes. Mèxic, 1953

.

.

Homer

Odissea

Versió de Joan F. Mira

A Tot Vent, 562

Edicions Proa. Barcelona, 2011

ISBN: 9788475882598

.

.

.

Oda X d’Horaci a Mercuri, que guià Príam fins la tenda d’Aquil·les

.

En una de les seves Odes, la dedicada a Mercuri, l’Hermes romà, Horaci fa referència a la intervenció d’aquest en l’episodi en el que Príam, en produïr-se la mort d’Hèctor a mans d’Aquil·les, surt de Troia i es dirigeix fins a la tenda d’aquest darrer, per a suplicar-li la devolució del cadàver del seu fill. És un dels episodis més colpidors de la Ilíada.

Doncs bé, Hermes és qui ajuda Príam a travessar el camp enemic i poder arribar a la tenda d’Aquil·les sa i estalvi, sense ser detectat.

.

[…] I Zeus de veu forta albirà que ja es veien els homes
a la planura i en veure el vell li féu molta pena,
i a l’instant va mirar-se el seu fill Hermes per dir-li:
«Hermes, a tu sobretot et plau fer-te amic d’algun home,
no hi ha dubte, i escoltar aquell que vols. Ara cuita,
porta Príam als còncaus vaixells dels aqueus de manera
que no el pugui veure ningú i que ningú de la resta
dels dànaus no se n’adoni, abans que ell arribi al Pelida.»

Ilíada, XXIV, 331-338

Versió de Manuel Balasch

.

Horaci, com dèiem, se’n fa ressò a la seva Oda 10, del Llibre I:

.

.

X

.

Mercuri, facunde nepos Atlantis,
qui feros cultus hominum recentum
uoce formasti catus et decorae
……….more palestrae,

te canam, magni Iouis et deorum
nuntium curuaeque lyrae parentem
callidum quicquid placuid iocoso
………..condere furto.

te, boues olim nisi reddidisses
per dolum amotas, puerum minaci
uoce dum terret, uiduus pharetra
……….risit Apolo.

quin et Atridas duce te superbos
Ilio diues Priamus relicto
Thessalosque ignis et iniqua Troiae
……….castra fefellit.

tu pias laetis animas reponis
sedibus uirgaque leuem coerces
aurea turbam, superis deorum
………..gratus et imis.

.

Q. Horati Flacci

.

.

De les Odes d’Horaci i, per tant, de la rfeferida Oda I-10, en tenim diverses traduccions en català, entre elles les següents:

.

.

A MERCURI (Od. I, 10)

.

Mercuri, nét eloqüent d’Atlant que assuavires,
amb tant d’enginy dels homes, just afaiçonats,
la ferotgia, fent-los do de la paraula
i del costum de la palestra embellidora,

et canto a tu, que del gran Júpiter i els déus
ets missatger, de la corbada lira pare,
sabent si mai amb furts enjogassats volies
les coses destrament fer fonedisses.

Essent infant, alhora que t’esporuguia,
amb amenaces si les vaques no tornaves
sostretes amb enganys, va rompre a riure
Apol·lo quan sense buirac va veure’s.

Altrament, sota el teu guiatge un dia Príam,
afeixugat amb grans riqueses, deixà enrere
Troia; els Atrides arrogants, els focs tessalis
i el campament dels enemics pogué decebre.

Dels piadosos tu les ànimes t’emmenes
a les estances venturoses, i amb la teva
vara d’or guies la lleu tropa de les ombres:
els déus de Dalt i els déus de Baix tu saps complaure.

.

Horaci
Versió de Toni Moll Camps
(2009)

.

.

.

X


Mercuri, nét eloqüent d’Atlant, tu que vas assuavir enginyosament els costums feréstecs dels homes, acabats d’afaiçonar, dotant-los de la paraula i de l’habitud de la palestra que embelleix els cossos,

ets tu el qui cantaré, missatger del gran Júpiter i dels déus, pare de la corbada lira, hàbil a amagar amb furts jocosos tot el que t’ha abellit.

Tu, un dia, quan eres infant, mentre t’esporuguia amb veu amenaçadora, si no li tornaves les vaques que li havies sostret arterosament, vas fer esclatar a riure Apol·lo en trobar-se sense el buirac.

I també sota el teu guiatge, Príam, carregat de riqueses, pogué, deixada enrere Troia, enganyar els arrogants Atrides, els focs tessalis i el campament dels enemics de Troia.

Tu col·loques les ànimes piadoses a les felices estances i, amb la teva vara d’or, aplegues la lleu munió de les ombres, agradós als déus de Dalt i als de Baix.

.

Horaci
Versió de Josep Vergés
(1978)

.

.

.

X

.

A MERCURI

.

 Mercuri, facundiós nét d’Atlas,
que els costums salvatges dels primers homes
amb la veu polires i amb graciosos
……….jocs de palestra

nunci del gran Júpiter i dels númens
vull cantar-te, autor de la corba lira,
hàbil per fondre amb un furt burleta
………..tot ço que vulguis

per un noi prenent-te, volia Apòl·lon
si no li tornaves els bous fets córrer,
espantar-te amb crits i, rigué en trobar-se
………..sense aljava.

I també el ric Príam, deixada Ílion,
tu guardant-lo, els Atrides orgullosos
i els tessàlics focs, enganyà, i les guàrdies
………..antitroianes

Tu les pies ánimes duus als plàcids
llurs sojorns; i amb l’auri bastó regeixes
els estols ingràvids, als déus d’enlaire
………..grat, i als d’ensota

.
Horaci
Versió de Josep Mª Llovera
(22 de gener de 1936).

.

.

.

ODA X

.

Himne a Mercuri

.

A tu, fecond Mercuri, nét d’Atlant,
qui dels antics formares la cultura
amb l’honrosa palestra i la dolçura
……………de ton armònic cant;

A tu, nunci dels Déus, et cantaré;
a tu, pare del sistre mel·lodiós,
astut per a amagar amb furt jocós
…………….ço que et plavia bé.

Mentres un jorn Apol, minyó, et reptava
per fer-te retre’ls bous, furtats adés,
al veure que’l buirac li havies pres
……………en fort riure esclatava.

També el ric Príam, fent-li tu de guia
burlà els tessàlics focs i els campaments
hostils, i els dos Atrides insolents,
……………quan de Ilió sortia.

Tu, a grat de les deitats, a l’Eliseu
les animes col·loques pietoses
i governes les turbes vaporoses
……………d’or amb ton caduceu

.

Horaci
Versió d’ I. Vilaró Codina
(1922)

.

.

.

Obres de Q. Horaci

Girades de son original

llatí en rims catalans

I. Vilaró Codina

Arts Gràfiques N. Poncell. 1922

.

.

.

Josep Mª Llovera. 

Versions de l’obra completa d’Horaci

i de quinze rapsòdies de la Iliada d’Homer.

Traducció directa en els metres originals

Acadèmia Catòlica. Sabadell, 1975.

.

.

.

Horaci

Odes i Epodes

Traducció de Josep Vergés

Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1978

ISBN: 97884722251359

.

.

.

Toni Moll Camps

Llibre I de les Odes d’Horaci

Quaderns Xibau de poesia, 15

Institut Menorquí d’Estudis. Maó, 2009

ISBN: 9788495718686

.

.

.


La comèdia ja en la Ilíada, als «Apuntes para una historia de la sátira», de Rubió i Ors

.

.

.

Apuntes para la historia de la Sátira en algunos pueblos de la Antigüedad y de la Edad Media

.

[…]

Joaquim Ruibió i Ors (Barcelona, 1818-1899)

.

La Grecia, pues, cultivó la sátira; y cosa rara y que ha debido mas de una vez poner á los críticos pseudo-clásicos en grave aprieto para disculpárselo, Homero no vaciló en introducir la comedia, bien que en porción muy escasa, en el más épico de sus poemas; lo grotesco en medio de sus mas nobles y majestuosos cuadros; á Tersites, en fin, el bufon de los reyes de la Grecia, entre estos y sus héroes. Aun hace mas y es que, obedeciendo acaso á un capricho de poeta, lo describe con rasgos parecidos á los que atribuye la antigüedad a Esopo. Y ved ahí el original personaje que es tenido todavía por no pocos como una invención de los tiempos medios, pero á quien Roma conoció también, aplaudió y concedió libertades que no se permitía á si propia, viviendo bajo las tiendas de los Aquiles y Agamenones, parodiando sus dichos y sus hechos, como siglos después en los palacios y castillos feudales parodiarán los de su profesión los dichos y hechos de sus poderosos y rudos señores.

Si nos limitáramos á trazar la historia de la sátira en sus manifestaciones literarias, tendríamos que salvar de un salto la larga distancia que separa á Homero de Tespis ó Susarion. ¿Mas cabe suponer siquiera que yaciese sepultada en hondo sueño o se condenara á enojoso silencio la retozona y atrevida musa del escarnio?

Es ya sabido que sin dejar de manifestarse en formas mas ligeras y fugaces, la sátira griega buscó y halló en la comedia, género de suyo popular y en Grecia espectáculo favorito de la plebe por su doble carácter de fiesta nacional y religiosa, un modo de expresion, sino el mas fácil, el de mayor alcance y el mas apropiado á su carácter. Pues bien, en griego Χωμωδια, de χωμος, comparsa festiva, ó χωμπ, comarca, nació, como es sabido, de las licenciosas fiestas Dionisiacas y de las impúdicas procesiones priapeas; y si el culto de Baco y del obsceno phallus se remonta en Grecia á edades muy lejanas y que no les es dado á la cronología precisar, en vez de hallar un vacio en la historia del género satírico entre el Padre de la epopeya y el ordenador del coro báquico, tendrémos acaso que admitir la mayor antigüedad de este sobre la creacion del personaje de bufon de corte, que en la Iliada encontramos.

,

[…]

.

Joaquim Rubió i Ors

.

.

.

.

Joaquim Rubió i Ors

Apuntes para una historia de la sátira

en algunos pueblos de la antigüedad y

de la edad media

Imprenta de Magriñá y Subirana

Barcelona, 1868

.

.

.