Inici > Ecos de l'Odissea > Els «Diàlegs amb Leucò», de Cesare Pavese

Els «Diàlegs amb Leucò», de Cesare Pavese

.

.

«Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fate troppi pettegolezzi». És el que va escriure Pavese en un exemplar de seu estimat llibre Dialoghi con Leucò, el seu preferit, que era a la tauleta de nit, al costat del llit on el trobaren després d’haver posat fi a la seva vida. D’alguna manera ja ho havia anunciat temps enrere. Un cas similar al del nostre Gabriel Ferrater.

.

En la presentació editorial del llibre, dictada pel propi Pavese (ja que el d’editor era el seu ofici, també), hi llegim:

.

Cesare Pavese, che molti si ostinano a considerare un testardo narratore realista, specializzato in campagne e periferie americano-piemontesi, ci scopre in questi Dialoghi un nuovo aspetto del suo temperamento. Non c’è scrittore autentico, il quale non abbia i suoi quarti di luna, il suo capriccio, la musa nascosta, che a un tratto lo inducono a farsi eremita. Pavese si è ricordato di quand’era a scuola e di quel che leggeva: si è ricordato dei libri che legge ogni giorno, degli unici libri che legge. Ha smesso per un momento di credere che il suo totem e tabù, i suoi selvaggi, gli spiriti della vegetazione, l’assassinio rituale, la sfera mitica e il culto dei morti, fossero inutili bizzarrie e ha voluto cercare in essi il segreto di qualcosa che tutti ricordano, tutti ammirano un po’ straccamente e ci sbadigliano un sorriso. E ne sono nati questi Dialoghi.

(Cesare Pavese, a qui molts s’obstinen a considerar un pertinaç narrador realista, especialitzat en camps i perifèries americano-piamontees, ens descobreix en aquests Diàlegs un nou aspecte del seu temperament. No hi ha escriptor autèntic que no tingui les seves llunes, el seu caprici, la musa amagada que tot d’una l’indueixen a fer-se eremita. Pavese s’ha recordat de quan era a l’escola i d’allò que llegia: s’ha recordat dels llibres que llegeix cada dia, dels únics llibres que llegeix. Ha deixat de creure per un moment que el seu tòtem i tabú, els seus salvatges, els esperits de la vegetació, l’assassinat ritual, l’esfera mítica i el culte dels morts, siguin inútils extravagàncies, i ha volgut cercar el secret d’alguna cosa que tots recorden, tots admiren un xic cansadament i atorgant-hi un somriure badallat. D’aquí dan nascut aquests Diàlegs.)

.

.

..

.

.

DIÀLEGS AMB LEUCÒ

.

Advertiment

.

Cesare Pavese (1908 – 1950)

De poder, amb molt de gust ens n’hauríem estat, de tanta mitologia. Però estem convençuts que el mite és un llenguatge, un mitjà d’expressió —es a dir, no pas res d’arbitrari, ans un viver de símbols al qual li pertoca, com a tots els llenguatges, una particular substància de significats que cap altre no podria donar. Quan repetim un nom propi, un gest, un prodigi mític, expressem en mitja ratlla, en poques síl·labes, un fet sintètic i comprensiu, un nucli de realitat que vivifica i nodreix un organisme de passió, d’estat humà, tot un complex conceptual. Si, a més a més, aquest nom, aquest gest ens és familiar d’ençà de la infantesa, de l’escola —molt millor encara. La inquietud és més autèntica i més punyent quan somou una matèria habitual Aquí, ens hem acontentat de servir-nos de mites hel·lènics donada la perdonable voga popular d’aquests mites i la seva immediata i tradicional acceptació. Ens horroritza tot allò que és descompost, heteròclit, accidental, i cerquem —fins i tot materialment— de limitar-nos, d’enquadrar-nos, d’insistir en una acabada presència. Estem convençuts que una gran revelació només pot sortir de la tossuda insistència en una mateixa dificultat. No tenim res en comú amb els vitagers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura —i més ràpida— de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà —miraculosament— com si no l’haguéssim vist mai.

.

[…]

.

L’illa

.

Tothom sap que Odisseu nàufrag, fent camí de retorn, va quedar-se nou anys a l’illa d’Ogigia, on només hi vivia Calipso, antiga dea.

.

(Parlen Calipso i Odisseu)

.

CALIPSO.— Odisseu, tot plegat no és molt distint. També tú, així com jo, vols quedar-te en una illa. Has vist i patit tota cosa. Potser jo mateixa algun dia et diré el que he patit. Estem tots dos ja cansats d’un gràvid destí. Per què continuar? ¿Què importa que l’illa no sigui la que estaves cercant? Aquí no passa mai res. Hi ha un poc de terra i un horitzó. Aquí sempre hi pots viure.

ODISSEU. Una vida immortal.

CALIPSO. Immortal és qui accepta l’instant. Qui ja no coneix un demà. Però si et plau la paraula, digues-la. De debò has arribat a aquest punt?

ODISSEU. Jo creia immortal aquell qui no tem la mort.

CALIPSO. Qui no espera viure. Cert, quasi ho ets. Has patit molt tu també. Però, per què aquesta ànsia de tornar cap a casa? Encara estàs inquiet. ¿Per què aquests discursos que vas fent tot sol entre els esculls?

ODISSEU. Si demà me n’anés, series infeliç?

CALIPSO. Vols saber massa, estimat. Diquem que sóc immortal. Però si tu no renuncies als teus records i als teus somnis, si no deposes l’ànsia i acceptes l’horitzó, no te’n sortiràs d’aquest destí que coneixes.

ODISSEU. Sempre es tracta d’acceptar un horitzó. I què s’obté?

CALIPSO. Doncs reposar el cap i callar, Odisseu. ¿Mai no t’has preguntat per què fins nosaltres cerquem el descans i la son? ¿Mai no t’has preguntat on van els vells déus que el món ignora? ¿Per què s’enfonsen en el temps, com les pedres en la terra, ells que tanmateix són eterns? I qui sóc jo? Qui és Calipso?

ODISSEU. T’he preguntat si ets feliç.

CALIPSO. No és això, Odisseu. L’aire, fins i tot l’aire d’aquesta illa deserta, que ara vibra només pels retrunys de la mar i els xisclets dels ocells, és massa buit. En aquest buit no hi ha res a enyorar, tingues-ho en compte. Però ¿no sents també tu en certs dies un silenci, un atur, que és com l’empremta d’una antiga tensió i presència esvanides?

ODISSEU. Així doncs, tu també parles als esculls?

CALIPSO. Et dic que és un silenci. Una cosa remota i quasi morta. Allò que ha estat i no serà ja mai més. En el vell món dels déus quan un gest meu era destí. Vaig tenir noms paorosos, Odisseu. La terra i el mar m’obeïen. Després vaig cansar-me; passà el temps, no em vaig voler moure ja més. Alguna de nosaltres va resistir-se als nous déus: vaig deixar els noms enfonsar-se en el temps; tot va canviar i va romandre igual; no valia la pena de disputar als nous el destí. Ja sabia el meu horitzó i per què els vells no havien disputat amb nosaltres.

ODISSEU. Però no eres inmortal?

CALIPSO. Hi ho sóc, Odisseu. Morir no espero. I no espero viure. Accepto l’instant. A vosaltres, els mortals, us espera una cosa semblant, la vellesa i l’enyor. ¿Per què no vols reposar el cap com jo, en aquesta illa?

ODISSEU. Ho faria si cregués que estàs resignada. Però fins i tot tu mateixa, que has estat senyora de totes les coses, necessites de mi, d’un mortal, que t’ajudi a suportar.

CALIPSO. És un be mutu, Odisseu. No hi ha autèntic silenci si no és compartit.

ODISSEU. ¿No et basta que estigui amb tu el dia d’avui?

CALIPSO. No estàs amb mi, Odisseu. Tu no acceptes l’horitzó d’aquesta illa. I no escapes a l’enyor.

ODISSEU.— El que enyoro forma part viva de mi, com de tu el teu silenci. ¿Què ha canviat per a tu d’ençà d’aquell dia en què terra i mar t’obeïen? Has notat que estaves sola i cansada i has oblidat els teus noms. Res t’ha estat pres. El que ets ho has volgut.

CALIPSO. El que sóc és quasi res, estimat. Quasi mortal, quasi una ombra com tu. És un llarg son començat qui sap quan i tu has arribat a aquest son com un somni. Temo l’alba, el despertar; si tu te’n vas, serà el despertar.

ODISSEU. Ets tu, la senyora, qui parla?

CALPSO. Temo el despertar, com tu tems la mort. Vet-ho aquí, abans era morta, ara ho sé. No quedava en de mi en aquesta illa res més que la veu de la mar i del vent. Oh, no era un patir. Dormia. Però des que has arribat, has dut una altra illa dins teu.

ODISSEU. Fa massa temps que la cerco. Tu no saps el que és albirar una terra i aclucar els ulls cada cop per fer-se il·lusions. Jo no puc acceptar i callar.

CALIPSO.— I tanmateix, Odisseu, vosaltres, els homes, dieu que retrobar el que s’ha perdut és sempre un mal. El passat no retorna. No hi ha res que resisteixi el pas del temps. Tu que has vist l’Oceà, els monstres i l’Elisi, ¿podràs reconèixer encara les cases, les teves cases?

ODISSEU. Sabré, si més no, que m’he d’aturar.

CALIPSO. No val la pena, Odisseu. Qui no s’atura ara, de seguida, ja no s’atura mai més. Allò que fas, ho faràs sempre més. Has de trencar algun cop el destí, has de sortir del camí, i deixar-te enfonsar en el temps…

ODISSEU. No sóc immortal.

CALIPSO. Ho seràs si m’escoltes. ¿Què és la vida eterna sinó aquest acceptar l’instant que ve i l’instant que se’n va? L’embriaguesa, el plaer, la mort, no tenen altra finalitat. ¿Què ha estat fins ara el teu errar inquiet?

ODISSEU. Si ho sabés ja s’hauria acabat. Però oblides una cosa.

CALIPSO. Digues.

ODISSEU.— Allò que cerco ho tinc en el cor, com tu.

.

.

.

.

.

.

.

.

DIÀLEGS AMB LEUCÒ

.

TAULA

.

Advertiment

La Nuu
[Parlen la Nuu i Ixíon]

La Quimera
[Perlen Hipòloc i Sarpèdon]

Els cecs
[Parlen Edip i Tirèsias]

Les eugues
[Parlen Hermes ctoni i el centaure Quiró]

La flor
[Parlen Eros i Tànatos]

La fera
[Parlen Endimió i un estranger]

Escuma d’ona
[Parlen Safo i Britomartis]

La mare
[Parlen Meleagre i Hermes]

Els dos
[Parles Aquil·les i Patrocle]

El camí
[Parlen Edip i un mendicant]

La penya
[Parlen Hèracles i Prometeu]

L’inconsolable
[Parlen Orfeu i Bacca]

L’home-llop
[Parlen dos caçadors]

L’hoste
[Parlen Litierses i Hèracles]

Els focs
[Parlen dos pastors]

L’illa
[Parlen Calipso i Odisseu]

El llac
[Parlen Virbi i Diana]

Les bruixes
[Parlen Circe i Leucòtea]

El toro
[Parlen Lèlex i Teseu]

En família
[Parlen Càstor i Polideuces]

Els Argonautes
[Parlen Jasó i Mèlita]

La vinya
[Parlen Leucòtea i Ariadna]

Els homes
[Parlen Cratos i Bia]

El misteri
[Parlen Dionís i Demèter]

El diluvi
[Parlen un sàtir i una hamadríade]

Les muses
[Parlen Mnemòsine i Hesíode]

Els déus

Notes al text

.

.

.

.

Jaume Creus

Cesare Pavese

Diàlegs amb Leucò

Traducció de Jaume Creus

Les Eines, 76

Editorial Laia. Barcelona, 1982

ISBN: 8472229459

.

.

Es pot llegir una ressenya/comentari de Carlos García Gual als Dialoghetti, a: elboomeran.com.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: