Montserrat Roig i l’«Odissea» (Circe, Calipso, Penèlope, Clitemnestra … i Ulisses …)

.

.

.

.

LA NATÀLIA LLEGEIX L’ODISSEA EN UNA ILLA DEL MEDITERRANI

.

[…]

Jordi, saps una cosa? M’agradaria sentir-hi els plors de Circe, la bruixa, a qui els historiadors han titllat de dolenta perquè convertia els homes en animals. Potser el seu únic pecat ha estat estimar Ulisses. Jordi, ¿t’adones com utilitzo la paraula pecat? Circe encantava els homes perquè era una deessa i no sabia usar les armes del sofriment. Circe no volia ser una dona-víctima.  Jordi, a mi no m’agrada ser una dona-víctima. Tampoc Calipso no volia sofrir. El poeta conta, Jordi,  que deixà anar entre llàgrimes el guerrer que l’havia enamorada. Mira què diu aquí:

Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que el llit dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa espòs i l’estima.

És clar, Ulisses vol tornar a casa. A casa, Jordi. I això que diu a Calipso que Penélope en bellesa i alçària és migrada al costat d’ella. Però, és clar, és discreta. I a l’hora de fer comptes, quin tresor, la discreció! De tota manera, abans d’acomiadar-se van fruir de l’amor […] i restaren l’un en braços de l’altre. […].

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991)

I a la fi va vèncer Penèlope. I és que era una dona sàvia. Aquesta dona construïa la gàbia més subtil amb el seu teixir i desteixir al voltant del record de l’home que tornava. Una gàbia per a Ulisses, feta de gemecs, de sospirs, de plors nocturns. De desesperació. […]

Ja sé el que penses, estimat: que jo sóc meitat Calipso meitat Penèlope. Què vols que t’hi digui… Tu no ets Ulisses, ¿hi estàs d’acord? Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i de governar. En sabia molt, de parlar amb els déus i de ser coratjós fins a la mort. Digues, estimat, ¿queden ara homes així?

Però Ulisses no sabia res dels sentiments. La majoria dels homes no sabeu res dels sentiments. […]

Sí, estimat, Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i governar. I de ser coratjós fins a la mort. Ulisses no era estimat pels déus perquè sabia estimar sinó perquè sabia combatre. Havia estat fet per a la lluita i per a organitzar el seu petit país. Circe, Calipso i Penèlope, sàvies des que la llum del sol escalfà la terra, coneixen els caminis per a tenir-lo […]. Les primeres per a lliurar-s’hi, Penèlope per a conservar-lo. Calipso i Circe, per bé que immortals, sabien que, a la llarga, l’haurien de perdre. Penèlope, que no era més que una dona de paciència levítica, en sortiria triomfadora (la més forta, saps).

… Perquè li feia vergonya, davant dels feacis,
que li anés el plor fil a fil per sota les celles.

Veus, Ulisses, el «destructor de viles», sentia vergonya de plorar. […] Penèlope no. Penèlope sabia que com més plorava més l’ajudarien els déus. Més vencia. Tant se valia que s’escolessin els anys tot portant penes i renúncies. Podien transcórrer els dies immutables, l’un igual a l’altre. Tant se valia, estimat. Penèlope, que no sabia mirar el món amb altres ulls que els d’Ulisses, acabaria per recuperar-lo. Ulisses tenia molta por i, una vegada apagat el foc intern de la passió, tornaria a Ítaca. El món no deixava de ser hostil per a la seva ànima mortal. Només a Ítaca trobaria la pau.

[…]

.

Montserrat Roig
L’hora violeta

.

.

.

DEL «JA NO» A «L’ENCARA NO»

.

[…]

Rosa Chacel va declarar en un diari que si les dones volien incorporar-se a la cultura, havien de començar per l’Odissea o l’Antic Testament, que és el més antic que tenim. Segons l’escriptora, allí hi són totes les dones, la seva vida espiritual, els seus pecats i les seves virtuts. És una imbecilitat, afirmava Rosa Chacel, això de sentir-se marginada de la cultura. I acabava: «Si no són capaces de seguir aquesta línia, que callin.» Aleshores, llegiu l’Odissea, i busqueu si sou Helena, la castradora, si us assembleu a la bleda de la Nausica, si us reconeixeu en la gata maula de la Penèlope o bé si heu hagut de disfressar-vos d’home, com Atenea, perquè Telèmac us faci cas. Ara bé, jo no hi era, a l’Odissea, però també hi era perquè hi ha poques obres literàries que siguin el món, tot el món vist poèticament, com l’és l’obra d’Homer. Perquè jo també era Ulisses i Aquil·les, els dels peus lleugers, i Telèmac, el fill d’Ulisses que s’escoltava Atenea, no nascuda de mare sinó del cervell del pare dels déus, la deessa vestida de guerrer que posseïa «pudor femení».   Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.

Però calculem la jugada: si els homes han confós les figures mítiques femenines de la literatura i de la història amb biografies de dones reals, nosaltres no podem fer el mateix. Aleshores, llegiríem la literatura amb la mirada masculina. La identificació ha de ser poètica, allò que no trobem aquí, però que és possible, a través de la paraula, dins l’univers imaginari. […] Així, jo llegeixo l’Odissea com em dóna la gana. Veig les tragèdies gregues amb els meus ulls, ara ja no és l’època en què Electra, Medea, Ifigènia, Clitemnestra o Antígona eren representades per homes que calçaven coturns. La meva Clitemnestra és una dona que té un marit que se’n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la batalla amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX.

.

Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida

.

.

.

.

Montserrat Roig

L’hora violeta

El balancí, 127

Edicions 62. Barcelona, 1980

ISBN: 8429748458

.

.

Montserrat Roig

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

butxaca, 70

Edicions 62. Barcelona, 2001

ISBN: 8429749500

.

.