Inici > Homer > Homer, al Renaixement, com a font d’on brolla tota poesia i eloqüència. L’«Homerus mingens»

Homer, al Renaixement, com a font d’on brolla tota poesia i eloqüència. L’«Homerus mingens»

q.

.

.

.

Un dels Emblemes de la Morosophie, publicada el 1533 per l’erudit tolosà  Guillaume de la Perrière, mostra uns poetes reunits al voltant d’un gran calze que un Homerus mingens està omplint (vegeu Imatge 1).

 .

Imatge 1. Emblema 14 de la "Morosophie", de Guillaume La Perrière (1553)

.

La imatge està acompanyada d’un quartet en francès:

.

«Homère pisse, et maint homme souhaite

Saouller sa soif, boyvant de son urine:

Pour te montrer, que jamais bon Poëte

Tu ne seras sans gouster sa doctrine.»

 .

Aquesta lloança de la poesia homèrica és menys insòlita que el que sembla a primera vista. En el tetrastichon llatí qua acompanya l’emblema, La Perrière menciona l’Homer pintat per Galató indicant així la seva font: La Varia Historia, de Claudi Elià. Aquest darrer explica que el pintor grec havia representat l’aede vomitant envoltat d’un grup de poetes que recollien piatosament el que sortia de la seva boca. Una imatge que no estava desprovista d’un cert sarcasme vers els poetes alexandrins, però que és a l’origen d’una iconografia, sens dubte arrenglerada amb el model antic, que mostra Homer com a font d’inspiració a la que els escriptors van a abeurar-se. La trobem, per exemple, a la pàgina de títol de la traducció francesa dels deu primers llibres de la Ilíada realitzada per a Francesc I de França per Hugues Salel (vegeu Imatge 2).

.

Imatge 2. Gravat de la página de títol de "Les Dix Premiers Livres de l'Iliade d'Homère", de Hugues Salel (1545)

.

Aquí el poeta diví, més semblant a una estàtua que a un home de carn i ossos, s’erigeix al cim d’una font plena d’aigua que ell llença per la seva boca. Cinc personatges estan atrafegats al voltant de la bacina principal, que disposa de tres brocs que fan córrer per terra tres petits xaragalls. Un sisè poeta està treient aigua del rierol del mig. El contagi entre el text de Claudi Elià i la iconografia de la font de vida o de joventut sembla evident. El lloc està clarament caracteritzat com a hortus conclusus per la tanca que envolta el jardí en el qual està situada la font. Amb això es vol indicar l’esoterisme de la poesia d’Homer la intel·ligibilitat de la qual està reservada a un grup restringit d’elegits. Es tracta d’un tema recurrent que el retrobem a l’«Epistre de dame Poesie, au Treschrestien Roy François, premier de ce nom»  que precedeix la traducció de Salel. La Poesia afirma, en adreçar-se a Francesc I de França:  

 .

«J’ai alaicté et nourry, comme mere

Plusieurs enfants, entre lesquelz, Homère

Fut le premier, par qui dame Nature,

Feist aux humains liberale ouverture

De ses secretz: est si tresbien l’apprit,

Qu’on na sceu veoir depuis pareil esprit

Representer les mystères du monde

Le mieulx au vif […]»

.

Cal subratllar dos punts: la revelació dels misteris del món a Homer, i el fet que aquest darrer ha sabut «[les] représenter […] le mieulx au vif», representar-los amb la millor vivor.  Els versos que segueixen cal posar-los en relació amb l’imatge de la pàgina de titol:

.

«C’est l’Ocean, dou sont ainsi coulez

Les clairs ruysseaulx, pour l’esprit arrouser

De bon savoir, et puys le disposer

A’ la vertu, le rendant susceptible

Du bien parfaict, hault, et incorruptible

De la liqueur de ceste clare source,

Grecs, et Latins, courans à plaine course,

Ont beu grans traictz : dou sont apres yssues

Opinions, diversement receues :

Chascun pensant la sienne plus nayfve,

Venant du fonds de ceste source vive».

.

La referència a l’Oceà reenvia obertament al passatge del llibre X de la Institució oratòria en la qual Quintilià aplica a Homer la definició que aquí s’utilitza a propòsit de l’Oceà. Si el déu és l’orígen de totes les aigües, el poeta és la font de l’eloquència. Hom pot deduïr d’aquests versos que dos dels dolls que, al gravat, brollen de la font homèrica representen la llengua grega i la llatina. La tercera és molt probablement la llengua francesa com ho fa pensar la part final del poema.

.

[…]

.

Luisa Capodieci; Philip Ford

Introducció a “Homère à la Renaissance

(Traduït de l’original francès)

.

.

.

Homère à la Renaissance

Sous la direction de Luisa Capodieci et Philip Ford

Collection d’histoire de l’art, 13

Académie de France à Rome – Villa Médicis. Rome, 2011

ISBN: 9782757204191

.

.

.

L’emblema 14 de la Morosophie disponible aquí

.

.

.



  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: