Arxius

Archive for Novembre de 2011

Elsa López, amb Aquil·les, Tersites i Penèlope, en castellà i en àrab

.

.

.

EL EXTRANJERO

.

.

Tú eres Aquiles, el hermoso perdedor,

el de la espada de hierro,

el de la radiante cabeza coronada,

el mejor.

La verdad que sí,

¡Oh dioses inmortales!

que eres realmente bello.

Y no me extraña en absoluto 

que Helena perdiera el aliento

y su peplo de seda

al verse frente a ti

arrojadas al mar sus sandalias de cuero.

.

Yo soy Tersites, el guerrero aplastado por tu brazo

y el peso brutal de tus caballos.

Yo soy el que te ama

en medio del fragor de las batallas,

mordido y ensangrentado por tus perros.

.

.

Elsa López

.

.

.

.

..

.

Elsa López (Santa Isabel de Fernando Poó -Guinea Ecuatorial-, 1943)

.

.

EL REINO DE ITACA

.

Y Penélope espera en el lecho vacío

y las noches son largas

y le sobran las horas

para tejer el velo

que cubra su tristeza

.

.

Elsa López

.

.

.

Elsa López

La fajana oscura

Poemas

Premio de poesía “Rosa de Damasco 1989”

Traducción al árabe: Rifaat Atfe

Ediciones La Palma. Madrid, 1991

ISBN: 8487417116

.

..

.

.

La 16ª llàgrima d’El Llanto de Penélope, d’Ana Maria Romero Yebra

.

.

.

DECIMOSEXTA LÁGRIMA

..

Tanto tiempo esperando
que volvieras, Ulises y llenaras
toda mi soledad de tu presencia
pero con el regreso
me siento, más que nunca, desvalida.

En disfraz de mendigo
te diste a conocer ante Euriclea
y no te lo reprocho
que una nodriza es madre para siempre.
A mí no me dijiste que habías vuelto
al vernos en mi cámara
y no te conocí porque eres otro.
Luego le hablaste al hijo
abrazando su cuerpo
—como cristal mimético del tuyo—
y hasta tu perro fiel, al distinguirte,
recibió la caricia de tus manos.
Todos antes que yo. ¿Qué pretendías
apareciendo, luego, ante mis ojos
envuelto por la sangre
y el hálito feroz de la venganza?

En estos veinte años
conseguí acomodarme en el vacío
y pude ser feliz algunas veces
mirando el reino en paz y las cosechas
cuajarse en ardorosas primaveras.
Y al hijo hacerse hombre
apoyado en mi tronco solamente
igual que enredadera perfumada.
Me pareció que era
un momento de tránsito en mi vida
el tiempo de tu ausencia.
Algo para olvidar con tu retorno.
Pero ha durado tanto
que estoy acostumbrada a no tenerte
y a tomar, ya sin ti, mis decisiones.

He renunciado, Ulises,
al placer que da un hombre
—pudiéndolo gozar secretamente—
por ser dueña absoluta de mis actos.
Te he sido fiel, sin duda, por ser libre
y poder elegir lo que quisiera.
No ha sido mi virtud la que ha guardado
tu falta en nuestro lecho
sino mi libertad para estar sola
o buscar otro Ulises que, furtivo
encendiera mi carne aletargada
al convenido amparo de la noche.
¿Acaso tú también has sido libre
o te sentiste, a veces, prisionero
de una senda trazada de antemano?

Te encadenó la guerra al mar Egeo.
Tu valor a la espada.
La urgencia de tu sexo a las mujeres.
La aventura a los cantos de sirenas,
a la furia de Circe, a Polifemo…
¡Qué larga esclavitud de veinte años
mientras yo disfrutaba de mi albedrío
libre para dolerme de la espera!

Vete a ver a tu padre.
Líbrale con tu voz de la agonía
que preside su vida desgastada
y piensa en estas cosas que te he dicho.
Mientras, me haré a la idea
de que vas a volver para quedarte.
Mas no vas a imponerme tus razones.
Ya soy otra Penélope y advierto
que me ha fortalecido vivir sola.
Soy libre de decirlo. Soy la reina
que ha llorado tu ausencia veinte años
pero no sé si quiero recobrarte.
Dile a tu anciano padre
que soy feliz con él por tu retorno.
Que no sepa que no te necesito.
Él sí que está esperando
tu abrazo y tu presencia en el deseo
que alivies su vejez y que compartas
su esperada alegría.
Cuenta al viejo Laertes
todas tus aventuras. Y la gloria
que has ganado con ellas.
Yo sé que, en su interior, siempre ha pensado
que no hay mejor empresa que tu reino,
tu casa, tu familia…
pero te escuchará tan complacido.

Cuando vuelvas, Ulises,
no encontrarás mis brazos anhelantes
ni mi boca dispuesta.
No se puede enlazar con el pasado.
Debemos descubrirnos poco a poco
pues no somos los mismos.

Vete. Tal vez me olvide de los muertos.
De los años perdidos. De la sangre
que mengua tu nobleza
y descubra detrás de los azules
cansados de tus ojos,
destellos del Ulises que he perdido
hace ya veinte años.
Vete. Abraza a Laertes.
Aquí sigo a la espera de tu nave.
Cuando vuelvas a Ítaca
será lo nuestro un empezar de nuevo.

.

Ana María Romero Yebra
El llanto de Penélope

.

Ana María Romero Yebra


.

.

.

.

.

Ana María Romero Yebra

El llanto de Penélope

Colección Torremozas, 135

Ediciones Torremozas. Madrid, 1998

ISBN: 9788478392056

.

.

.

.


Dames odisseiques a La Ciutat de les Dames, de Christine de Pisan

.

.

.

XXXII.  ON ES TRACTA DE MEDEA I D’UNA ALTRA REINA ANOMENADA CIRCE

.

.

Manuscrit de la "Cité des Dames" (Biblioteca Nacional de França)

«Medea, sobre la que s’ha escrit molt, fou […] sàvia en les arts i les ciències […] Era filla d’Hècate i d’Eetes, rei de la Còlquida. Era una dona formosa, de bona planta, airosa, amb una cara molt agradable, però és en el saber que superava totes les altres. Coneixia les virtuts de les plantes i tots els sortilegis possibles: no ignorava res del que es pot saber. Podia, mitjançant encantaments, trasbalsar l’aire i enfosquir el cel, fer sortir de les profunditats de la terra el vent de les cavernes , aixecar una tempesta, aturar el curs dels rius, confeccionar metzines, fer néixer espontàniament el foc per cremar tot el que volia i encara molts altres prodigis. Fou ella qui, amb els seus encantaments, va permetre que Jàson conquerís el Velló d’Or.

»Com ella. Circe fou reina. La seva illa era a les costes d’Itàlia. Aquesta dona era tan versada en l’art de la màgia que podia aconseguir tot el que volia per la força dels sortilegis. Coneixia un beuratge que tenia la virtut de transformar els homes en bèsties salvatges i en ocells. Se’n troba un exemple en la història d’Ulisses. Ell tornava després de la destrucció de Troia i creia que es dirigia al seu país, Grècia, quan els vents i la fortuna portaren els seus vaixells cap a la tempesta, fent-los trontollar d’un costat a l’altre, fins que arribaren al port de la ciutat de Circe. Com que el prudent Ulisses no volia desembarcar sense el permís i l’acord de la reina de l’indret, per tal d’informar-se li va enviar els seus guerrers com a ambaixada. Prenent-los d’entrada per enemics, aquesta dona va oferir als emissaris una mica del seu beuratge: foren immediatament metamorfosejats en porcs. Ulisses no va trigar a presentar-s’hi. Va poder persuadir-la de retornar-los la seva forma primitiva. Es diu que a un altre príncep de Grècia, Diomedes, li succeí el mateix; quan va arribar al port de Circe, ella va transformar els seus guerrers en ocells; encara ho són. Més grans que els altres ocells, són d’aspecte diferent i extremadament ferotges. Els habitants de la regió els anomenen diomedeus.»

..

[…]

.

XLI. ON ES TRACTA DE L’ESPOSA D’ULISSES, PENÈLOPE.

.

«Els llibres antics donen nombrosos exemples de dones castes i virtuoses entre les dames paganes. Penèlope, esposa del príncep Ulisses, fou una dona d’elevada virtut, però de tots els seus mèrits la seva castedat exemplar és el que s’ha lloat més. Diverses cròniques se’n fan un gran ressò. Aquesta dona es va comportar de manera irreprotxable durant els deu anys que el seu marit va passar al setge de Troia, malgrat que per la seva gran bellesa fou cortejada per molts reis i prínceps que ella no va voler sentir ni escoltar. Era molt prudent, virtuosa, pietosa envers els déus i de vida exemplar. I un fet encara més notable: va esperar el seu marit durant uns altres deu anys després de la destrucció de Troia. Es creia que ell havia mort al mar, on va haver d’afrontar nombrosos perills. Al seu retorn va trobar la seva dona assetjada per un rei que pretenia casar-s’hi per força, tant estimava ell la seva prudència i la seva admirable virtut. Ulisses, disfressat de peregrí, va cercar la manera d’informar-se sobre ella. Fou molt feliç de les lloances que en va sentir dir, i la seva joia fou gran en retrobar ja adult el seu fill Telèmac, a qui havia abandonat de petit.»

Llavors jo, Cristina, li vaig dir el següent: —Senyora meva, escoltant-vos s’entén bé que la bellesa no fou un obstacle a la castedat d’aquestes dones. Molts homes, no obstant això, diuen que és molt difícil trobar una dona bella i casta.

Em va contestar: «Els qui ho diuen fomenten els errors, perquè hi ha hagut abans, hi ha encara i hi haurà sempre dones molt castes i, tanmateix, belles.»

.

.

Christine de Pisan (1365 – 1431)

La ciutat de les dames

.

.

.

Christine de Pizan

La Ciutat de les Dames

Introducció i traducció de Mercè Otero i Vidal

Clàssiques, 1. Espai de dones.

Edicions de l’Eixample. Barcelona, 1990

ISBN: 9788486279219

.

.

.


Montserrat Roig i l’«Odissea» (Circe, Calipso, Penèlope, Clitemnestra … i Ulisses …)

.

.

.

.

LA NATÀLIA LLEGEIX L’ODISSEA EN UNA ILLA DEL MEDITERRANI

.

[…]

Jordi, saps una cosa? M’agradaria sentir-hi els plors de Circe, la bruixa, a qui els historiadors han titllat de dolenta perquè convertia els homes en animals. Potser el seu únic pecat ha estat estimar Ulisses. Jordi, ¿t’adones com utilitzo la paraula pecat? Circe encantava els homes perquè era una deessa i no sabia usar les armes del sofriment. Circe no volia ser una dona-víctima.  Jordi, a mi no m’agrada ser una dona-víctima. Tampoc Calipso no volia sofrir. El poeta conta, Jordi,  que deixà anar entre llàgrimes el guerrer que l’havia enamorada. Mira què diu aquí:

Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos!
No perdoneu a les dees que el llit dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa espòs i l’estima.

És clar, Ulisses vol tornar a casa. A casa, Jordi. I això que diu a Calipso que Penélope en bellesa i alçària és migrada al costat d’ella. Però, és clar, és discreta. I a l’hora de fer comptes, quin tresor, la discreció! De tota manera, abans d’acomiadar-se van fruir de l’amor […] i restaren l’un en braços de l’altre. […].

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991)

I a la fi va vèncer Penèlope. I és que era una dona sàvia. Aquesta dona construïa la gàbia més subtil amb el seu teixir i desteixir al voltant del record de l’home que tornava. Una gàbia per a Ulisses, feta de gemecs, de sospirs, de plors nocturns. De desesperació. […]

Ja sé el que penses, estimat: que jo sóc meitat Calipso meitat Penèlope. Què vols que t’hi digui… Tu no ets Ulisses, ¿hi estàs d’acord? Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i de governar. En sabia molt, de parlar amb els déus i de ser coratjós fins a la mort. Digues, estimat, ¿queden ara homes així?

Però Ulisses no sabia res dels sentiments. La majoria dels homes no sabeu res dels sentiments. […]

Sí, estimat, Ulisses en sabia molt, de fer la guerra i governar. I de ser coratjós fins a la mort. Ulisses no era estimat pels déus perquè sabia estimar sinó perquè sabia combatre. Havia estat fet per a la lluita i per a organitzar el seu petit país. Circe, Calipso i Penèlope, sàvies des que la llum del sol escalfà la terra, coneixen els caminis per a tenir-lo […]. Les primeres per a lliurar-s’hi, Penèlope per a conservar-lo. Calipso i Circe, per bé que immortals, sabien que, a la llarga, l’haurien de perdre. Penèlope, que no era més que una dona de paciència levítica, en sortiria triomfadora (la més forta, saps).

… Perquè li feia vergonya, davant dels feacis,
que li anés el plor fil a fil per sota les celles.

Veus, Ulisses, el «destructor de viles», sentia vergonya de plorar. […] Penèlope no. Penèlope sabia que com més plorava més l’ajudarien els déus. Més vencia. Tant se valia que s’escolessin els anys tot portant penes i renúncies. Podien transcórrer els dies immutables, l’un igual a l’altre. Tant se valia, estimat. Penèlope, que no sabia mirar el món amb altres ulls que els d’Ulisses, acabaria per recuperar-lo. Ulisses tenia molta por i, una vegada apagat el foc intern de la passió, tornaria a Ítaca. El món no deixava de ser hostil per a la seva ànima mortal. Només a Ítaca trobaria la pau.

[…]

.

Montserrat Roig
L’hora violeta

.

.

.

DEL «JA NO» A «L’ENCARA NO»

.

[…]

Rosa Chacel va declarar en un diari que si les dones volien incorporar-se a la cultura, havien de començar per l’Odissea o l’Antic Testament, que és el més antic que tenim. Segons l’escriptora, allí hi són totes les dones, la seva vida espiritual, els seus pecats i les seves virtuts. És una imbecilitat, afirmava Rosa Chacel, això de sentir-se marginada de la cultura. I acabava: «Si no són capaces de seguir aquesta línia, que callin.» Aleshores, llegiu l’Odissea, i busqueu si sou Helena, la castradora, si us assembleu a la bleda de la Nausica, si us reconeixeu en la gata maula de la Penèlope o bé si heu hagut de disfressar-vos d’home, com Atenea, perquè Telèmac us faci cas. Ara bé, jo no hi era, a l’Odissea, però també hi era perquè hi ha poques obres literàries que siguin el món, tot el món vist poèticament, com l’és l’obra d’Homer. Perquè jo també era Ulisses i Aquil·les, els dels peus lleugers, i Telèmac, el fill d’Ulisses que s’escoltava Atenea, no nascuda de mare sinó del cervell del pare dels déus, la deessa vestida de guerrer que posseïa «pudor femení».   Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.

Però calculem la jugada: si els homes han confós les figures mítiques femenines de la literatura i de la història amb biografies de dones reals, nosaltres no podem fer el mateix. Aleshores, llegiríem la literatura amb la mirada masculina. La identificació ha de ser poètica, allò que no trobem aquí, però que és possible, a través de la paraula, dins l’univers imaginari. […] Així, jo llegeixo l’Odissea com em dóna la gana. Veig les tragèdies gregues amb els meus ulls, ara ja no és l’època en què Electra, Medea, Ifigènia, Clitemnestra o Antígona eren representades per homes que calçaven coturns. La meva Clitemnestra és una dona que té un marit que se’n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la batalla amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX.

.

Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida

.

.

.

.

Montserrat Roig

L’hora violeta

El balancí, 127

Edicions 62. Barcelona, 1980

ISBN: 8429748458

.

.

Montserrat Roig

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

butxaca, 70

Edicions 62. Barcelona, 2001

ISBN: 8429749500

.

.

Els «Diàlegs amb Leucò», de Cesare Pavese

.

.

«Perdono tutti e a tutti chiedo perdono. Va bene? Non fate troppi pettegolezzi». És el que va escriure Pavese en un exemplar de seu estimat llibre Dialoghi con Leucò, el seu preferit, que era a la tauleta de nit, al costat del llit on el trobaren després d’haver posat fi a la seva vida. D’alguna manera ja ho havia anunciat temps enrere. Un cas similar al del nostre Gabriel Ferrater.

.

En la presentació editorial del llibre, dictada pel propi Pavese (ja que el d’editor era el seu ofici, també), hi llegim:

.

Cesare Pavese, che molti si ostinano a considerare un testardo narratore realista, specializzato in campagne e periferie americano-piemontesi, ci scopre in questi Dialoghi un nuovo aspetto del suo temperamento. Non c’è scrittore autentico, il quale non abbia i suoi quarti di luna, il suo capriccio, la musa nascosta, che a un tratto lo inducono a farsi eremita. Pavese si è ricordato di quand’era a scuola e di quel che leggeva: si è ricordato dei libri che legge ogni giorno, degli unici libri che legge. Ha smesso per un momento di credere che il suo totem e tabù, i suoi selvaggi, gli spiriti della vegetazione, l’assassinio rituale, la sfera mitica e il culto dei morti, fossero inutili bizzarrie e ha voluto cercare in essi il segreto di qualcosa che tutti ricordano, tutti ammirano un po’ straccamente e ci sbadigliano un sorriso. E ne sono nati questi Dialoghi.

(Cesare Pavese, a qui molts s’obstinen a considerar un pertinaç narrador realista, especialitzat en camps i perifèries americano-piamontees, ens descobreix en aquests Diàlegs un nou aspecte del seu temperament. No hi ha escriptor autèntic que no tingui les seves llunes, el seu caprici, la musa amagada que tot d’una l’indueixen a fer-se eremita. Pavese s’ha recordat de quan era a l’escola i d’allò que llegia: s’ha recordat dels llibres que llegeix cada dia, dels únics llibres que llegeix. Ha deixat de creure per un moment que el seu tòtem i tabú, els seus salvatges, els esperits de la vegetació, l’assassinat ritual, l’esfera mítica i el culte dels morts, siguin inútils extravagàncies, i ha volgut cercar el secret d’alguna cosa que tots recorden, tots admiren un xic cansadament i atorgant-hi un somriure badallat. D’aquí han nascut aquests Diàlegs.)

.

.

..

.

.

DIÀLEGS AMB LEUCÒ

.

Advertiment

.

Cesare Pavese (1908 – 1950)

De poder, amb molt de gust ens n’hauríem estat, de tanta mitologia. Però estem convençuts que el mite és un llenguatge, un mitjà d’expressió —es a dir, no pas res d’arbitrari, ans un viver de símbols al qual li pertoca, com a tots els llenguatges, una particular substància de significats que cap altre no podria donar. Quan repetim un nom propi, un gest, un prodigi mític, expressem en mitja ratlla, en poques síl·labes, un fet sintètic i comprensiu, un nucli de realitat que vivifica i nodreix un organisme de passió, d’estat humà, tot un complex conceptual. Si, a més a més, aquest nom, aquest gest ens és familiar d’ençà de la infantesa, de l’escola —molt millor encara. La inquietud és més autèntica i més punyent quan somou una matèria habitual Aquí, ens hem acontentat de servir-nos de mites hel·lènics donada la perdonable voga popular d’aquests mites i la seva immediata i tradicional acceptació. Ens horroritza tot allò que és descompost, heteròclit, accidental, i cerquem —fins i tot materialment— de limitar-nos, d’enquadrar-nos, d’insistir en una acabada presència. Estem convençuts que una gran revelació només pot sortir de la tossuda insistència en una mateixa dificultat. No tenim res en comú amb els vitagers, els experimentadors, els aventurers. Sabem que la manera més segura —i més ràpida— de sorprendre’ns és fitant sempre, impertèrrits, el mateix objecte. Un bon moment, aquest objecte, ens semblarà —miraculosament— com si no l’haguéssim vist mai.

.

[…]

.

L’illa

.

Tothom sap que Odisseu nàufrag, fent camí de retorn, va quedar-se nou anys a l’illa d’Ogigia, on només hi vivia Calipso, antiga dea.

.

(Parlen Calipso i Odisseu)

.

CALIPSO.— Odisseu, tot plegat no és molt distint. També tú, així com jo, vols quedar-te en una illa. Has vist i patit tota cosa. Potser jo mateixa algun dia et diré el que he patit. Estem tots dos ja cansats d’un gràvid destí. Per què continuar? ¿Què importa que l’illa no sigui la que estaves cercant? Aquí no passa mai res. Hi ha un poc de terra i un horitzó. Aquí sempre hi pots viure.

ODISSEU. Una vida immortal.

CALIPSO. Immortal és qui accepta l’instant. Qui ja no coneix un demà. Però si et plau la paraula, digues-la. De debò has arribat a aquest punt?

ODISSEU. Jo creia immortal aquell qui no tem la mort.

CALIPSO. Qui no espera viure. Cert, quasi ho ets. Has patit molt tu també. Però, per què aquesta ànsia de tornar cap a casa? Encara estàs inquiet. ¿Per què aquests discursos que vas fent tot sol entre els esculls?

ODISSEU. Si demà me n’anés, series infeliç?

CALIPSO. Vols saber massa, estimat. Diquem que sóc immortal. Però si tu no renuncies als teus records i als teus somnis, si no deposes l’ànsia i acceptes l’horitzó, no te’n sortiràs d’aquest destí que coneixes.

ODISSEU. Sempre es tracta d’acceptar un horitzó. I què s’obté?

CALIPSO. Doncs reposar el cap i callar, Odisseu. ¿Mai no t’has preguntat per què fins nosaltres cerquem el descans i la son? ¿Mai no t’has preguntat on van els vells déus que el món ignora? ¿Per què s’enfonsen en el temps, com les pedres en la terra, ells que tanmateix són eterns? I qui sóc jo? Qui és Calipso?

ODISSEU. T’he preguntat si ets feliç.

CALIPSO. No és això, Odisseu. L’aire, fins i tot l’aire d’aquesta illa deserta, que ara vibra només pels retrunys de la mar i els xisclets dels ocells, és massa buit. En aquest buit no hi ha res a enyorar, tingues-ho en compte. Però ¿no sents també tu en certs dies un silenci, un atur, que és com l’empremta d’una antiga tensió i presència esvanides?

ODISSEU. Així doncs, tu també parles als esculls?

CALIPSO. Et dic que és un silenci. Una cosa remota i quasi morta. Allò que ha estat i no serà ja mai més. En el vell món dels déus quan un gest meu era destí. Vaig tenir noms paorosos, Odisseu. La terra i el mar m’obeïen. Després vaig cansar-me; passà el temps, no em vaig voler moure ja més. Alguna de nosaltres va resistir-se als nous déus: vaig deixar els noms enfonsar-se en el temps; tot va canviar i va romandre igual; no valia la pena de disputar als nous el destí. Ja sabia el meu horitzó i per què els vells no havien disputat amb nosaltres.

ODISSEU. Però no eres inmortal?

CALIPSO. Hi ho sóc, Odisseu. Morir no espero. I no espero viure. Accepto l’instant. A vosaltres, els mortals, us espera una cosa semblant, la vellesa i l’enyor. ¿Per què no vols reposar el cap com jo, en aquesta illa?

ODISSEU. Ho faria si cregués que estàs resignada. Però fins i tot tu mateixa, que has estat senyora de totes les coses, necessites de mi, d’un mortal, que t’ajudi a suportar.

CALIPSO. És un be mutu, Odisseu. No hi ha autèntic silenci si no és compartit.

ODISSEU. ¿No et basta que estigui amb tu el dia d’avui?

CALIPSO. No estàs amb mi, Odisseu. Tu no acceptes l’horitzó d’aquesta illa. I no escapes a l’enyor.

ODISSEU.— El que enyoro forma part viva de mi, com de tu el teu silenci. ¿Què ha canviat per a tu d’ençà d’aquell dia en què terra i mar t’obeïen? Has notat que estaves sola i cansada i has oblidat els teus noms. Res t’ha estat pres. El que ets ho has volgut.

CALIPSO. El que sóc és quasi res, estimat. Quasi mortal, quasi una ombra com tu. És un llarg son començat qui sap quan i tu has arribat a aquest son com un somni. Temo l’alba, el despertar; si tu te’n vas, serà el despertar.

ODISSEU. Ets tu, la senyora, qui parla?

CALIPSO. Temo el despertar, com tu tems la mort. Vet-ho aquí, abans era morta, ara ho sé. No quedava en de mi en aquesta illa res més que la veu de la mar i del vent. Oh, no era un patir. Dormia. Però des que has arribat, has dut una altra illa dins teu.

ODISSEU. Fa massa temps que la cerco. Tu no saps el que és albirar una terra i aclucar els ulls cada cop per fer-se il·lusions. Jo no puc acceptar i callar.

CALIPSO.— I tanmateix, Odisseu, vosaltres, els homes, dieu que retrobar el que s’ha perdut és sempre un mal. El passat no retorna. No hi ha res que resisteixi el pas del temps. Tu que has vist l’Oceà, els monstres i l’Elisi, ¿podràs reconèixer encara les cases, les teves cases?

ODISSEU. Sabré, si més no, que m’he d’aturar.

CALIPSO. No val la pena, Odisseu. Qui no s’atura ara, de seguida, ja no s’atura mai més. Allò que fas, ho faràs sempre més. Has de trencar algun cop el destí, has de sortir del camí, i deixar-te enfonsar en el temps…

ODISSEU. No sóc immortal.

CALIPSO. Ho seràs si m’escoltes. ¿Què és la vida eterna sinó aquest acceptar l’instant que ve i l’instant que se’n va? L’embriaguesa, el plaer, la mort, no tenen altra finalitat. ¿Què ha estat fins ara el teu errar inquiet?

ODISSEU. Si ho sabés ja s’hauria acabat. Però oblides una cosa.

CALIPSO. Digues.

ODISSEU.— Allò que cerco ho tinc en el cor, com tu.

.

.

.

.

.

.

.

.

DIÀLEGS AMB LEUCÒ

.

TAULA

.

Advertiment

La Nuu
[Parlen la Nuu i Ixíon]

La Quimera
[Perlen Hipòloc i Sarpèdon]

Els cecs
[Parlen Edip i Tirèsias]

Les eugues
[Parlen Hermes ctoni i el centaure Quiró]

La flor
[Parlen Eros i Tànatos]

La fera
[Parlen Endimió i un estranger]

Escuma d’ona
[Parlen Safo i Britomartis]

La mare
[Parlen Meleagre i Hermes]

Els dos
[Parles Aquil·les i Patrocle]

El camí
[Parlen Edip i un mendicant]

La penya
[Parlen Hèracles i Prometeu]

L’inconsolable
[Parlen Orfeu i Bacca]

L’home-llop
[Parlen dos caçadors]

L’hoste
[Parlen Litierses i Hèracles]

Els focs
[Parlen dos pastors]

L’illa
[Parlen Calipso i Odisseu]

El llac
[Parlen Virbi i Diana]

Les bruixes
[Parlen Circe i Leucòtea]

El toro
[Parlen Lèlex i Teseu]

En família
[Parlen Càstor i Polideuces]

Els Argonautes
[Parlen Jasó i Mèlita]

La vinya
[Parlen Leucòtea i Ariadna]

Els homes
[Parlen Cratos i Bia]

El misteri
[Parlen Dionís i Demèter]

El diluvi
[Parlen un sàtir i una hamadríade]

Les muses
[Parlen Mnemòsine i Hesíode]

Els déus

Notes al text

.

.

.

.

Jaume Creus

Cesare Pavese

Diàlegs amb Leucò

Traducció de Jaume Creus

Les Eines, 76

Editorial Laia. Barcelona, 1982

ISBN: 8472229459

.

.

Es pot llegir una ressenya/comentari de Carlos García Gual als Dialoghetti, a: elboomeran.com.

.

.

Ulisses i Penèlope a les «Elegies dels dies obscurs», de Rosa Leveroni

.

.

.

Elegies dels dies obscurs (fragments)

.

.

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985)

I

.

D’Ulisses el retorn ara refeia
al recer del casal, i les quimeres
vençudes pel combat es retiraven
en apressat tropell. Venia l’hora
del ben guanyat repòs. Ara el migdia
d’aquell turment d’amor, íntim periple,
s’afina l’entament vers una posta
on és la pau corona dels meus somnis.
Els camins de la mar, des de la llinda,
són un record només. El cor retroba
la certesa del port, aquell fixar-se
en el pas desaprès, en el misteri
del perennal fluir de tota cosa.
Abans era el torrent de folles aigües
que no sap del repòs sinó l’absència;
ara sóc el mirall on tots els núvols
s’esguarden lentament o folls s’encalcen,
però jo resto immòbil, contemplant-ne
els seus fràgils castells, sabent-ne tota
la gran fugacitat… Ah, la segura
perennitat dels camps on fructifiquen
tant de dolor, de goig, en unes messes
que són el somni viu d’uns àvids braços!
Ah, la lenta, obstinada melodia
de l’acomplir perfet, sense recances!
Pèlag esmunyedís, quina collita
he llevat de ta sina remorosa?
El rastre salabrós als ulls sentia
i el cansament tenaç d’aquesta lluita
sempre contra corrent, al grat de l’ona.
Ni perles ni coralls foren el premi
d’un amor obstinat; contra les roques
moria sens remei la meva joia…
Ah, pulcra terra ferma del silenci
on canta un rossinyol que jo ignorava!
Illa del gran repòs, estel immòbil
que em serves els records i l’esperança
com un tresor ocult per a ofrenar-lo
quan tornin a florir les llums de l’alba!

.

[…]

..

IV

.

Dels somnis el teixit feia i desfeia,
Penèlope fidel envers una ombra
d’aquell amor que fou. Prou ressonaven
altres veus apressants perquè la cambra
on l’ordit pacient em retenia
fos donada a l’oblit. Eren inútils
veus irades i precs; ja cap miratge
no em fóra més engany, ni m’abellia
el pensament fugaç d’un altre rostre…
Aquells anhels punyents de jovenesa,
oh mar obert entorn de l’illa closa,
camí reial que havia de portar-me
un bell inconegut!… Ara a les ones
sols pregava el retorn i la certesa
del meu sabut amor de cada dia,
però restava el mar sense cap vela,
anunci benvingut de l’esperança…
I ja el teixit inútil dels meus somnis
no sabia trencar. Quantes vetllades
en què la lassitud fóra mestressa
del meu orfe destí, només i encara,
de la desfeta greu em separaven?
De quin forasenyat seria presa
quan fos abandonada pels meus somnis?
.
.
[…]
.
.

Rosa Leveroni

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal

.
Partint […] dels esments explícits d’Ulisses i Penèlope en el llarg poema de Leveroni «Elegies dels dies obscurs» —i de la lectura degudament contextualitzada que en fa—,  [Maria Mercè] Marçal n’assaja una interpretació tendent a posar en relleu el capgirament que aquest poema comportaria del mite grec: el gest de fidelitat de la Penèlope leveroniana ja no consistiria, doncs, com en la d’Ulisses, a defugir la caiguda en mans altres que la del marit, sinó a projectar-se en un món de somnis irrefrenables a tot desig i a fer-se així immune al «poder de la lassitud o de la follia» (Marçal, Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004, p. 60) . I, ben diferentment al retorn d’Ulisses, el retorn de Leveroni no ho fóra a cap estatus conjugal i patriarcal anterior, sinó a un de pròpiament interior, del tot femení, més feble però alhora també més fort (Marçal, ibíd., p. 59).

.

Josep Murgades
Clàssics i Maria-Mercè Marçal
A: Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal 

.

.

Rosa Leveroni

La poesia essencial

Edició a cura de Mònica Miró i d’Abraham Mohino

CCG Edicions. Barcelona, 2010

ISBN: 9788492718481

..

.

Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal

Aula Carles Riba, volum 4

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 2011

ISBN: 9788447535248

.

.

.

.

La Barcelona més dèlfica

.

.


Antoni Gaudí i Cornet (Reus, 1852 - Barcelona, 1926)

Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell (Barcelona, 1846 — 1918)

.

.

.

.

.

.

.

.

,

,

,

,

,

.

.

[…] Gaudí [al dissenyar el Park Güell] ens oferia […] un jardí de reflexió on se’ns mostrava l’equilibri entre naturalesa i cultura […]. Alhora es donen també els elements fundacionals d’una nova societat, d’una nova ciutat, d’una civilització respectuosa amb la naturalesa […]. Tanmateix Güell i Gaudí van voler-hi donar una explicació mítica, perquè el seu projecte tenia un abast que superava de molt el mateix parc. Eren conscients […] d’estar actuant en el marc de la més rabiosa modernitat i alhora de participar en un debat d’abast europeu, de sobre quines bases s’hauria de fundar la societat del futur. Ells hi diuen la seva, perquè no era pas un debat que ells haguessin inventat, sinó al qual, simplement, s’afegien. I aquest debat, com tots, tenia unes normes i uns codis. Sota la influència de Hegel i després de Nietzsche, el debat naturalesa i cultura s’havia simbolitzat, recorrent a la mitologia grega a través d’Apol·lo i de Dionís units, com veurem, pel mite de Delfos. Aquest és el centre temàtic del Park Güell com a jardí meditatiu. No és que Güell i Gaudí escollissin Delfos de manera capriciosa o per alguna relació circumstancial, sinó que el mite de Delfos era el referent simbòlic dins la cultura europea d’allò que ells volien explicar.

Però quins són els elements que ens permeten establir una relació més directa entre Delfos i el Park Güell? Primerament la topografia de la muntanya Pelada, que recordava vagament el paisatge dèlfic. […].

En segon lloc, és evident que la mateixa sala hipòstila, el motiu central del parc, evoca un temple grec d’ordre dòric i que voluntàriament l’arquitecte s’ha apartat de les normes habituals i ha recercat en Vitruvi les fonts per construir no un temple semblant al Partenó d’Atenes, sinó un temple amb regust arcaic, preclàssic, anterior a l’època democràtica de Pèricles, l’arquetipus del qual seria el temple d’Apol·lo a Delfos, perquè les seves grans columnes evoquen el més antic, el numènic, una arquitectura preclàssica. Una arquitectura que ens distancia d’Atenes i ens condueix a Delfos. Una comparació d’imatges entre la columnata dòrica de Gaudí i una reconstrucció arqueològica del temple de Delfos hauria de ser prou eloqüent per establir aquesta relació.

D’altra banda, en els mateixos plànols de l’urbanització se’ns situa un teatre grec, a la gran esplanada de sobre la sala hipòstila, alhora que una sèrie d’elements clarament identificables que ens van corfirmant la pista dèlfica. Sota el temple hi ha una cisterna d’aigua, és a dir, la font Castàlia del mite grec, i una gran escalinata, com a Delfos, permet l’accés al temple. La semblança topogràfica entre ambdues construccions no pot ser més gran. Per si fos poc, un drac guarda el lloc. Segons Bassegoda i Nonell: «El fantàstic drac de fortes urpes, [és] de difícil identificació zoològica pel fet de no tenir cua. De la gola brolla aigua del sobreeixidor de la cisterna situada sota el temple dòric; això pot significar que aquest drac sigui Pitó, que Apol·lo matà i enterrà sota l’ómfalos del temple de Delfos. El drac es troba prop de la font i és considerat el protector de les aigües subterrànies, Apol·lo va matar Pitó perquè volia convertir-se en oracle de Delfos i anunciar les seves profecies des de dalt del trípode, que en aquest cas seria l’escultura (ara mutilada) de la part superior. Sigui com sigui, un significat ha de tenir aquesta figura, atès que Gaudí no deixava mai res a l’atzar».

Res no és casual, evidenment, sinó que es tracta d’un programa simbòlic que, des d’un principi, Güell i Gaudí tenien ben determinat. […]

.

Jaume Genís Terri

.

.

.

Jaume Genís Terri

Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani

Textos i Estudis de Cultura Catalana, 152

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498831993

.

.

.

.

Troia al Covarrubias (1611)

.

.

.

.ACHILES. Achylles. Hijo de Peleo y de Thetis, al cual su madre siendo niño le bañó en la laguna Stygia, por lo cual quedó inviolable que no pudo recebir herida en todo su cuerpo, excepto las plantas de los pies, que no se le mojaron por averle çabullido en el agua, tiniéndole asido de ellas. Su fábula es notoria, y sus haçañas  çelebradas por todos los poetas, especialmente por Homero, y por sólo esto fue embididado de Alexandro Magno. Petrarcha soneto 155. Giunto Alessandro a la famosa tomba, et caetera. A qualquiera que loamos de valiente por estremo decimos ser un Achylles, y a los argumentos fuertes y casi indisolubles, e invencibles, llamamos Achylleos. Achylles es nombre Griego αχιλλης, por ventura de αχος, achos, dolor por el que causaba en los contrarios con tantas heridas y muertes. Pero en fin fue muerto por París con una saeta que le enclavó en la planta del pie. (STLC)

.

ELENA. Hija de Júpiter y de Leda, mujer de Tíndaro, rey de Lacedemonia, que de dos huevos que le dejó en el regazo, habiéndola acometido en forma de cisne, del uno nació la dicha Elena y Polux, y del otro Cástor y Clitemnestra. Siendo muy niña la robó Teseo y la recobraron luego sus hermanos, sin haber recebido agravio alguno. Pero después, como la fama de su hermosura volase por todo el mundo, Paris, hijo de Príamo, rey de Troya, juntando algunos navíos fue a Grecia con sólo deseo de verla, y siendo hospedado graciosamente de Menelaos, tuvo tiempo y ocasión de descubrir a Elena la causa de su viaje, y, estando ausente el señor, la robó y se la trujo a Troya. Esta injuria tomó por suya toda Grecia y juntándose los príncipes della en Aulide, ciudad de Beocia, con mil velas navegaron a Asia, destruyendo muchos lugares della, hasta venir a poner cerco a Troya. Murió Paris a manos de los griegos, y Elena volvió a casar con Deifobo, su hermano, pero desconfiados los griegos, que por buena guerra no podían vencer los Troyanos, procuraron vencerlos con traición y conjuración de los que estaban dentro, y con los demás fue Elena, la cual hizo señal con una hacha encendida desde la torre para que el ejército entrase. Tomada la ciudad, entró Menelao en el aposento donde estaba durmiendo Deifobo, y habiéndole muerto, se la llevó. La historia es muy sabida, y celebrada por el príncipe de los poetas, Homero, entre los griegos, y por Virgilio entre los latinos. Elena vale tanto como griega; latine Helena. y los griegos se lla[ma]n Helenes y sus frasis helenismos […]. (TLC)

.

HÉCTOR. Hijo de Príamo y de Hécuba. El más valiente de todos los Troyanos, sic dictus scribit Plato, ab εχω, que significa defiendo, porque defendió su ciudad del ataque de los enemigos y preservó la patria. Si él no hubiera muerto, Troya nunca hubiera  sido tomada. Fue muerto por Achylles y arrastrado por el campo y cerca de los muros de Troya. Estubo por doçe días sin Sepultura, al cabo de los quales fue redimido por mucho precio que le dio el rey Príamo, su padre. Homero, lib. 23, Illiad. Virgilio, primo Aeneid.: Ter circum Illiacos raptaverat Hectora muros / Exanimemque auro corpus vendetta Achylles. (STLC)

.

TROIA. Región de Asia la menor, en la cual fue la ciudad de Ilión, do residió la corte del rey Príamo. A esta mesma llamaron también los escritores Troya, la cual destruyeron los griegos; dijéronse de un rey Troes, y Teucria de Teucro, y Dardania de Dardano. Solemos decir, para significar que en algún lugar hubo edificios suntuosos o gran prosperidad en los señores dellos, y al presente están arruinados, perdidos y olvidada la memoria de aquella grandeza: Aquí fue Troya. (TLC)

.

ULISES. Fue rey de Itaca, fue al cerco de Troya y Homero le ensalzó tanto por su prudencia y sagacidad, que le antepuso a todos los demás príncipes de Grecia, y hizo particular poema de su vida y hazaña, y porque anduvo tantas tierras y fue hospedado de tan diversas gentes, dicen los etimológicos griegos que su nombre está compuesto de dos dicciones ðλων ξενoν, omnium hospitem, vide Pierium Valerio, lib. 12. De asino, titulo ignarus hominumque locorumque. (TLC)

.

.

.

.

Sebastián de Covarrubias Orozco

Tesoro de la Lengua Castellana o Española (1611) [TLC]

Edición de Felipe C. R. Maldonado

Revisada por Manuel Camarero

Nueva Biblioteca de Erudición y Crítica

Editorial Castalia. Madrid, 1995

ISBN: 9788470396854

.

.

Sebastián de Covarrubias

Suplemento al Tesoro de la Lengua Española Castellana [STLC]

Edición de Georgina Dopico y Jacques Lezra

Ediciones Polifemo. Madrid, 2001

ISBN: 9788486547561

.

.

.