Arxius

Archive for Desembre de 2011

Francesc Calça lloa Ausiàs March en comparança amb Homer

.

.
.

FRANCISCI CALSAE IN LAUDEM
AUSIAE MARCI HISPANI POETAE CARMEN

.

Ausiàs March, (Beniarjó, Safor, 1397 - València, 3 de març del 1459)

Græcia quum magnum terris obtendit Homerum
…..edere quid posset significavit eo.
Aemula græcorum tellus Oenotria vatem
…..objecit Vati, Virgiliumque dedit.
Contendere illi vario certamine laudis,
…..adscribit laudem dum sibi uterque suam.
Edidit interea tellus Hispana poetam
…..adjungit socium quem sibi uterque parem.
Hinc ingens vobis communis gloria surgit
…..O Hellas, Latium, deciduumque solum.

.

SONET DEL MATEIX EN LAHOR DE 
MOSSEN AUSIAS MARCH

.

Lo molt famos /  autor que Plini diuhen
Lo primer loc /  dels grans ingenis dona
Al grech Homer’ /  a qui tots la corona
Sens contradir / molt planament ascriuen.

Tots los que vuy  / en letras posats viuen
Ausias March / jutgen quel sobrentona :
Per quant axí / raho ho vol y ordona,
Y gens d’ asso / ninguns sabents sen riuen.

Per quant aquest / nostr’ excellent poeta
Fon tant sabent / y tan subtil d’ ingeni,
Y tan pregón / entra dintre las cosas,

Que ningu hi ha / quen sa lectura’s meta
Que no ‘l judic /  hom biscahi, o hermeni
Nol entenent / trobant hi cent mil rosas.

.

.

.

.

“…el sonet elogiós que Francesc Calça el 1560 posa a l’edició de Claudi Boronat. […] Encara que el bo de l’humanista barceloní exagera un xic l’elogi: la poesia d’Ausiàs és tan subtil que sobrepassa tots els autors contemporanis, així com en l’antiguitat tothom reconeixia la superioritat d’Homer. Fins i tot els qui no saben penetrar en el seu pensament i consideren que parla basc o armeni, hi troben cent mil roses de bona poesia.”

Germà Colon
De Ramon Llull al Diccionari de Fabra (pàg. 136)
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003

.

.

.

Les obres del valerós cavaller
y elegantissim poeta
Ausias March: Ara novament ab molta
diligencia revistes y ordenades, y de
molts cants aumentades

Imprimides en Barcelona
en casa de Claudi Boronat

Biblioteca Digital Valenciana

.

.

.

.

Goddess of song, teach me the story of a hero… / L’Odissea de Walter Shewring

.

.

.

GODDESS of song, teach me the story of a hero.

…..This was the man of wide-ranging spirit who had sacked the sacred town of Troy and who wandered afterwards long and far. Many were those whose cities he viewed and whose minds he came to know, many the troubles that vexed his heart as he sailed the seas, laboring to save himself and to bring his comrades home. But his comrades he could not keep from ruin, strive as he might; they perished instead by their own presumptuousness. Fools, they devoured the cattle of Hyperion, and he, the sun-god, cut off from them the day of their homecoming.

.

Odyssey, I, 1-10

.

Translated by Walter Shewring

.

.

.

.

Homer

The Odyssey

Translated by Walter Shewring with an epilogue on translation.

With an introduction by G.S. Kirk

Oxford University Press. New York, 1980

ISBN: 9780199536788

.

.

.

«To Helen», d’Edgar Allan Poe

.

.

.

TO HELEN (1831, revisió de 1848)

Edgar Allan Poe (Boston, Massachusetts, 19 de gener de 1809 - Baltimore, Maryland, 7 d'octubre de 1849)

.

Helen, thy beauty is to me
Like those Nicean barks of yore
That gently, o’er a perfumed sea,
The weary, way-worn wanderer bore
To his own native shore.

On desperate seas long wont to roam,
Thy hyacinth hair, thy classic face,
Thy Naiad airs have brought me home
To the glory that was Greece,
And the grandeur that was Rome.

Lo, in yon brilliant window-niche
How statue-like I see thee stand,
The agate lamp within thy hand,
Ah! Psyche, from the regions which
Are Holy Land!

.

Edgar Allan Poe

.

.

.

A HELENA

Edgar A. Poe (Dibuix de Francesc Domingo)

.

Helena, la teva beutat és per a mi com aquelles barques niceanes d’antany que, damunt una mar perfumada, portaven suaument el cansat i desfet vianant a la riba natal.

Per mars desesperades, en les quals he vagat llargament, ta cabellera de jacint, la teva cara clàssica, els teus aires de nàiade, m’han menat, com si fos a casa, a la glòria que fou Grècia, a la grandesa que fou Roma.

Ací! En aquest nínxol esplèndit, dins la llum de la fornícola, com si fossis una estàtua, et veig aparèixer, amb la llàntia d’àgata a la mà, oh Psiquis, eixida d’aquestes regions, que veritablement són terra santa.

.

(Traducció d’Agustí Esclasans).

.

.

.

A HELENA

.

Helena, tu belleza es para mí
como aquellos barcos niceos de antaño
que suavemente, sobre un mar perfumado,
al viajero cansado, al que agotó el camino,
llevaban a su propia costa nativa.

En arriesgados mares habituada a vagar,
tu cabello de jacinto, tu rostro clásico,
tus aires de náyade me han traído en casa
a la gloria que fue Grecia
y a la grandeza que fue Roma.

¡Mira!  ¡En el radiante hueco de tu ventana
cómo te veo erguida cual estatua,
con la lámpara de ágata en la mano!
¡Ah, Psique de las regiones
que son Tierra Santa!
.

(Traducción de María Condor y Gustavo Falaquera)

.

.

EDGAR ALLAN POE

.

Edgar Allan Poe, novel·lista, crític, assagista i poeta nord-americà, nasqué a Boston el dia 19 de gener del 1809. El seu avi era anglès de naixença i havia servit en l’exèrcit de l’Amèrica durant la guerra de la independència. El seu pare es casà amb una actriu anglesa que era vídua d’un actor, i ambdós moriren joves. Deixaren al món, en la misèria més nua, tres fills: Guillem, que morí aviat, Rosalia, que morí folla, i Edgar, que fou adoptat per un ric negociant de Virgínia, John Allan, i que li donà el seu cognom. La seva muller, que s’havia encisat de la beutat i la desventura del pobre infant, el féu educar i instruir amb gran cura, en un pensionat proper a Londres, on havia anat a residir John Allan. El 1820 aquest retornà a Amèrica i Edgar ingressà a la Universitat de Charlottesville, on aviat es distingí per la seva clara intel·ligència, però en fou expulsat a causa de la passió desordenada pel joc i la beguda, per bé que sobresortia en els exercicis atlètics, i molt particularment en la natació.

Edgar Allan Poe, en plena adolescència, veié com el seu protector anava separant-se d’ell i abandonant-lo. Contragué deutes, i John Allan es negà a pagar-los. Edgar, ofès, i ja cansat de suportar el lligam que l’unia al seu protector, trencà amb ell, i marxà a Boston, on publicà sota pseudònim el primer llibre de versos «Tamerlane and Other Poems». L’expulsaren aiximateix, per indisciplinat, de l’escola militar de West Point. Morí la seva mare adoptiva, i en mullerar-se novament John Allan aquest es desentengué per sempre d’Edgar. Obligat per la misèria, el jove literat marxà a Baltimore, on vivien la seva àvia i el seu oncle, i publicà el segon llibre de versos, «Al Aaraaf, Tamerlane and minor poems». Aconseguí fer-se un nom escrivint en diverses revistes, col·laborà en dos grans magazines, aviat fou ascendit a director, i l’any 1836 es casà amb Virgínia Clemm, la seva cosina, de catorze anys d’edat, i d’una bellesa misteriosa i suau, que endolcí les hores més pures de la joventut d’Edgar. Morí, tísica i pobra, en plena jovenesa. El gran narrador caigué en una depressió física i mental profunda. Desesperat, lluitava amb editors, crítics i públic, que no comprenien el seu art meravellós i la seva prosa magistral i numeral, exacta com un problema de matemàtiques. Una vegada que oferia uns contes a un editor de moda, aquest li respongué que els li pagaria menys que als altres col·laboradors perquè «escrivia massa bé». Poe, trist i extenuat, anà lliurant-se a la beguda, caient així en el pou sense fons d’una tara hereditària que ell ja havia constatat com a latent en el seu ésser, i que fins aleshores havia pogut superar amb voluntat heroica. 

L’any 1844 se n’anà a Nova-York, des de Filadèlfia, on vivia feia uns quants anys. Aleshores donà conferències i lectures, obtingué alguns èxits ressonants en societat, guanyà diners, i produí els meravellosos «Tales of the Grotesque and Arabesque», i l’assaig sobre l’Univers «Eureka», poema en prosa, que dedicà a Alexandre de Humboldt. Edgar, dominat cada dia més pel seu vici fatal, torturat per les angoixes morals i per la penúria econòmica, melangiosament enyoradís de la seva muller morta, fou emparat i protegit heroicament per la seva tia i mare política, Maria Clemm. El dia 7 d’octubre de 1849, Edgar Allan Poe fou trobat sense sentits i portat a un hospital de Baltimore, on morí atacat de delirium tremens

L’obra de Poe ha restat com un model de prosa perfecta i com un cànon insuperable de l’art de narrar. Charles Baudelaire, que trobà en Poe una ànima germana, s’imposà la dura tasca de traduir tots el «Tales» al francès i ens deixà una veritable obra mestra de la traducció, que ha esdevingut clàssica. En llengua catalana, posseim la versió delicadament subtil de Carles Riba. Els «Poems», en canvi, no són tan coneguts. Contribuí bastant a popularitzar-los la versió molt artística, però bastant lliure, que féu Stéphane Mallarmé, i que publicà la «Nouvelle Revue Française». L’any 1934, jo vaig fer una versió catalana dels principals poemes d’Edgar Allan Poe, que veié la llum dins la «Col·lecció Popular Barcino». Aquesta tria que ara editem té com a punt de referència, amb lleus retocs, la meva traducció susdita.

Els «Poems» d’Edgar Allan Poe són un model elegantíssim d’imaginació i de sentiment, de puresa mental i de música verbal. Passa sempre a través de la lírica poesca, com el record d’un espectre vetllador, la figura fantasmal de l’amada Virgínia, desdoblada a través de les altres dones que el poeta conegué pel camí de la seva vida. L’art estrany, fascinadorament obsessionant de la lírica dels «Poems», ha embolcallat la poesia renovadora del Charles Baudelaire de les «Fleurs du Mal», i ha determinat l’hermetisme wagnerià de Stéphane Mallarmé i la moderníssima «poesia pura» de Paul Valéry. Diríem, doncs, que la branca lírica més trascendental de la creació poètica responsable, sota el signe de la qual viuen els nostres temps, arrenca d’Edgar Allan Poe, per a ésser transformada en cada poeta i en cada país, d’acord amb les característiques pròpies de cada un d’ells. Difícil, però clar, sever, però emocionat, castigat, però impecablement musicalitzat, i amb un finíssim ròssec d’eloqüència tremolosa, l’art poètic d’Edgar Allan Poe constitueix un cànon líric per als poetes joves, a través del qual aprendran a estilitzar i analitzar les més nobles i subtils angoixes metafísiques.

.

A. Esclasans

.

.

.

EDGAR A. POE

per A. ESCLASANS

Oreig de La Rosa dels Vents, volum 8. Lírics anglesos.

Edicions de La Rosa dels Vents

Barcelona, 1938

.

.

Edgar Allan Poe

Poesía completa

Traducción de María Condor y Gustavo Falaquera

Edición bilingüe

poesía Hiperión , 370

Ediciones Hiperión. Madrid, 2000

ISBN: 9788475176475

.

.

.

.

Sirenes: llur cant és ple d’horror; Clementina Arderiu

.

.

.

SIRENES

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889 - 1976)

.

En un cel ventejat
els averanys s’imposen;
tenen les flors un toc
estrident de color;
i ve l’home del sac
pel camí solitari.

Però la mar em resta:
al meu davant la mar.

Ai alades sirenes
—qui us ha vist i no ho creu!—
arterament voldrien
anihilar el meu somni;
a la terra i a l’aigua
llur cant és ple d’horror.

Però la mar em resta:
al meu davant la mar.

Intentaven corones
i paraules meloses;
un gran cor hi llanguia…
Pobra de mi, el meu cor!
Intentaven corones
i paraules meloses…
Per navegar no em calen,
només em cal amor.

Però la mar és ampla:
al meu davant la mar.

.

Clementina Arderiu

És a dir
.

.

.

.

Clementina Arderiu

Contraclaror. Antologia poètica

Introducció, selecció i articles de

Maria Mercè Marçal

Clàssiques Catalanes, 3

Horsori Editorial. Barcelona, 2008

ISBN: 9788496108486

.

.

.

The rage of Achilles —sing it now, goddess, sing through me… / Stephen Mitchell’s Iliad

.

.

.

.

Stephen Mitchell (Brooklyn, New York, 1943)

The rage of Achilles —sing it now, goddess, sing through me

the deadly rage that caused the Achaeans such grief

and hurled down to Hades the souls of so many fighters,

leaving their naked flesh to be eaten by dogs 

and carrion birds, as the will of Zeus was accomplished.

Begin at the time when bitter words first divided 

that king of men, Agamemnon, and godlike Achilles.

.

Iliad, I, 1-7

.

Translated by Stephen Mitchell

.

.

.

.

.

.

Homer

The Iliad

Translated, with an introduction

and notes, by Stephen Mitchell

Weidenfeld & Nicholson. London, 2011

ISBN: 9780297859734

.

.

.

L’Ulisses que troba la mare a l’Avern, de Carles Pi i Sunyer

.

… el buf del príncep Tirèsias se n’entra
casa de l’Hades endins, quan hagué declarat els oracles.
Jo vaig romandre alí, plantat, fins a tant que la mare
vingué i begué la sang fosca; i em va conèixer tot d’una …

… i llavors, el que és jo, vaig voler, debatent-ho en ma pensa,
prendre en mos braços el buf de la meva mare difunta.
Tres vegades m’hi llanço, que el cor d’abraçar-la em manava,
i tres vegades, d’entre les mans, com una ombra o un somni
se me’n volà, i la pena se’m feia en el pit més aguda.

Odissea, XI
Versió (2ª) de Carles Riba

.

.

.

.

Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 29 de febrer de 1888 - Caracas, Veneçuela, 15 de març de 1971)

Quan Ulisses, portat pel vent de l’aventura
i els màgics arts de Circe, pot baixar a l’Avern,
a la regió glaçada, la del càstig etern,
dels qui foren retroba la culpa que perdura.

Una corrua d’ombres que gruen per la vida,
migrant-se deleroses pel negre glop de sang,
desencarnats per sempre del pobre cos de fang,
només en resta l’ànima, perduda, esporuguida.

Terra sense retorn, melangiosa i trista,
lividesa de somnis amb lluors d’ametista;
troba en la seva mare, ni el record de l’ahir.

Tres cops voluntariós abraçar-la voldria,
i tres cops d’entre els braços com una ombra fugia.
Que el destí dels mortals acaba amb el morir.
.

Carles Pi i Sunyer

La pregunta sense resposta

.

.

Carles Pi i Sunyer

Sonets. 1971

Terra Ferma. Patronat de Cultura del Centre Català de Caracas

Edició facsímil de la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals

Barcelona, 1988

ISBN: 8476092164

.

.

Sing, goddess, the anger of Achilles, Peleus’ son… / Anthony Verity’s Iliad

.

.

.

.

Anthony Verity (1939)

Sing, goddess, the anger of Achilles, Peleus’ son,

the accursed anger which brought the Achaeans countless

agonies and hurled many mighty shades of heroes into Hades,

causing them to become the prey of dogs and

all kinds of birds; and the plan of Zeus was fulfilled.

Sing from the time the two men were first divided in strife—

Atreus’ son, lord of men, and glorious Achilles.

.

Iliad, I, 1-7

.

Translated by Anthony Verity

.

.

.

Homer

The Iliad

A new translation by Anthony Verity

Oxford University Press. New York, 2011

ISBN: 9780199235483

.

.

.

La reescriptura de la Ilíada per Christopher Logue

.

.

.

Christopher Logue (23-11-1926 – 2-12-2011)

“See an East African lion


Nose tip to tail tuft ten, eleven feet


Slouching towards you


Swaying its head from side to side


Doubling its pace, its gold-black mane


That stretches down its belly to its groin


Catching the sunlight as it hits


Twice its own length a beat, then leaps


Great forepaws high great claws disclosed


The scarlet insides of its mouth


Parting a roar as loud as sail-sized flames


And lands, slam-scattering the herd.

 

This is how Hector came on us.”

 .

Christopher Logue

.

.

El passat dia 2 de desembre de 2011 moria el poeta anglès Christopher Logue. Durant uns cinquanta anys, Logue va anar duent a terme una reescriptura de diversos cants de la Ilíada. Va anar composant el seu propi poema, peça a peça, amb successius esborranys o versions primer publicats en revistes com “Arion”, posteriorment aplegats en llibres com la seva famosa “Patrocleia”, o “Kings”, o “The Husbands”, finalment aplegats en el seu “War Music” i la seva continuació “Cold Calls” i “All Day Permanent Red” (aquest darrer títol inspirat en un anunci de pintallavis de Revlon).

Podria semblar que l’obra de Logue és una més de certes excentricitats i adaptacions més o menys barroeres, en el seu intent d’adaptar l’obra homèrica a llenguatges actuals. El cert és que, amb els seus clarobscurs, l’obra de Logue, és a dir el seu poema anglès creat a partir d’un exercici de “reescriptura” de la Ilíada, conté alguns dels assajos més reeixits d’apropar-nos al sentiment que resulta de l’èpica d’Homer, al seu esperit, per més que, òbviament, no a la seva lletra.

Entrant en l’anècdota particular, dir que per més que l’obra de Logue estigui, en bona part, en l’origen d’aquest blog, curiosament encara no hi havia tingut entrada. Ens hi referirem, no obstant, en diverses ocasions.

Amb la notícia del recent traspàs de Logue com a catalitzador, fem una primera incursió en la seva obra, portant aquí algunes de les reflexions que George Steiner, d’una banda, i Jaume Pòrtulas, de l’altra, hi han fet.

Tot i que en algun altre moment ja ens referirem més directament a la personalitat d’aquest autor heterodox, dir que ha estat sovint citada la seva activitat com a guionista (és l’autor, per exemple, del guió de la pel·lícula de Ken Russell “Savage Messiah“), com a actor (va encarnar el personatge de l’ “espaghetti-eating fanatic” al film Jabberwocky, de Terry Guilliam), i va escriure fins i tot, segurament per a “guanyar-se les garrofes”,  una novel.la pornogràfica titulada  “Lust” (1954), amb el pseudònim de Count Palmiro Vicarion. En l’àmbit social i polític va militar en els moviments pacifistes de finals dels anys 50, formant part del Comitè dels 100, de Bertrand Russell. En el seu poema I Shall Vote Labour hi va incloure línies com aquestes:

.

I shall vote Labour because if I don’t somebody else will …
I shall vote Labour because if I do not vote Labour my balls will drop off …
I shall vote Labour because I am a hopeless drug addict …
I shall vote Labour because Labour will build more maximum security prisons …
I shall vote Labour because deep in my heart I am a Conservative

.

Però, tornant al que aquí més ens ocupa, veiem què deia George Steiner, el 15 de febrer de 2002, al The Times Literary Supplement:

.

.

[…]

No tradition of translation, adaptation, variora both solemn and parodic, rivals that in the English language. Homer and the evolution of English have been organically interrelated from Caxton’s Recuyell of the Historyes of Troye onwards, this being one of the very first books to be printed in the vernacular. If we were to include versions of single books or salient episodes out of Homer, together with translations of the Homeric Hymns, no catalogue, no library holdings would be complete. There have been almost a dozen Iliads and Odysseys in various forms of Anglo-American since E. V. Rieu’s hugely popular “prose-fiction” retelling of the Odyssey in 1946.

But the important fact is not only that of abundance. It is the quality of Homeric translations or imitations in English and the stature of those engaged in the enterprise: Chapman, Shelley, Tennyson, Browning, Pound, Graves, Lowell and Auden. After Milton, Pope’s Iliad remains unquestionably the most impressive epic in the language. Nor is the translation of Homer, in the widest sense, limited to poets and scholars. It comprises philosophers such as Thomas Hobbes, statesmen and soldiers such as Gladstone and T. E. Lawrence, novelists of the order of Joyce and D. H. Lawrence, theoreticians of meaning such as I. A. Richards. And, at last, women are beginning to join the roll-call; for example, Jorie Graham and Louise Gluck. Samuel Butler’s intuition -he was himself a translator of Homer -that the Odyssey is woman’s work, is eliciting modern echoes. There is no obvious explanation of this uninterrupted elective affinity. The calms and thunder of the sea have inhabited English and American English from Anglo Saxon to the present, as they inhabit the Odyssey and its renditions from Chapman to Derek Walcott. The homoerotic athleticism, the cult of warrior friendship so vivid in the Iliad, may touch some deep-lying nerve in English sensibility. There is, perhaps, something profoundly British in the pathos of defeat which gives to Hector, to Priam, even to Achilles their sunset glory; witness Shakespeare’s enactment of Hector’s death when “ugly night comes breathing at his heels”.

 Christopher Logue’s involvement dates back to 1959 and the commissioning of a new Iliad for the BBC. Logue admits to knowing no Greek, to translating with the aid of scholarly friends and preceding translations. Such “translation of translations” poses fascinating semantic issues. It can, as in Ezra Pound’s Cathay, produce texts of uncanny insight. How much Greek did Chapman have? Logue’s selections from Homer have been issued in three separate publications: War Music (1981), Kings (1991) and The Husbands (1994), now gathered in one volume, with the overall title War Music. Very roughly, and not in the order of their composition, Logue’s readings cover the savage quarrel between Agamemnon and Achilles which launches the epic, part of the council in Olympus, the war council in Troy and that around Agamemnon, together with the very beginnings of the Trojan onrush. It goes on to episodes of battle and reciprocal defiance centred on Menelaus, Paris and Hector. The final part of the triptych conveys the deaths of Patroclus and of Hector together with the intimations of Achilles’ nearing doom. Logue does not appear to have acquired Greek during the lengthy gestation which has led to the present collected format. But there have been amendments and revisions all along, in the American as compared with the British editions and in this new text. Hints, moreover, persist that the project may extend beyond the “accounts” of Homer’s Books 1-4 and 16-19 now available. The cursory notes “must do for the moment”.

Two genres fuel Logue’s kaleidoscope. As befits its origins as a radio script, War Music is conceived for the ear, and many of its splendours only unfold when read aloud. Logue has experimented with poetry and jazz. One can easily imagine parts of his “Homer” being declaimed to an intensely syncopated, percussive accompaniment. The play with typography, the fortissimos marked by very large letters as in the “Patrocleia”, are not always convincing. The sound effects in the language are. This is eerily so when Logue generates spots of silence, of breathless compaction:


“The ring is shut. Enormous calm.


King Agamemnon and Achilles face to face, 

Distinct as polygon and square.”
 

Or:

“Haze covers Ida.


Sand falls down sand.


Even the gods are listless -”
 

where the soft sibilants and the image point to the mute fatality of an hour-glass. Throughout, we experience a return, sensible also in Walcott’s Omeros, to the initial guise of the Iliad, to a poetry spoken and sung by the rhapsode, for a live audience. Time and again, Logue bids us:

“Think of the noise that fills the air 

When autumn takes the Dnieper by the arm 

And skein on skein of honking geese fly south 

To give the stateless rains a miss.”
Which advice leads immediately to the brute cacophony of
“So Hector’s moon-horned, shouting dukes 

Burst from the tunnels, down the counterslope, 

And shout, shout, shout, smashed shouted shout 

Backward and forth across the sky . . .”

-just like those geese, whose role in ancient soothsaying Logue hints at.

The second tutelary genre is that of the cinema. Logue’s treatment points to the devices of collage and montage, of the zoom and the close-up, of slow motion and accelerando, familiar to the moviegoer and television watcher. In its dynamic and “cutting”, in its shifting focus, this fierce panorama of the Trojan War is radically of our age, with its graphic media, its aspiration to “virtual reality”. Persistently, visual cuts, script notations form the action:

“Pulling the Trojans back a yard or two

He baited Ajax with his throat, and Ajax took.

As the spear lifted, Hector skipped in range; 

As Ajax readied, Hector bared his throat again; 

And, as Ajax lunged, Prince Hector jived on his heel 

And snicked the haft clean through its neck 

Pruning the eighteen incher – Aie! – it was good to watch 

Big Ajax and his spear blundering about for, O, 

Two seconds went before he noticed it had gone . . . .


.
The ship was burned.”
 

The instructions to camera are beautifully precise. The uses of lighting are vital: “the daylight sharpens where he stands”; “the sunburnt air”; “Often at daybreak a salty moon”.

At their finest, the criteria of orality and the cinematographic fuse perfectly. Pope’s rendering of the campfires in Iliad VIII, 553-65, is justly famous:

“The Troops exulting sate in order round,

and beaming Fires illumin’d all the Ground.

As when the Moon, refulgent Lamp of Night!

O’er Heav’ns clear Azure spreads her sacred Light, 

When not a Breath disturbs the deep Serene; 

And not a Cloud o’ercasts the solemn Scene; 

Around her Throne the vivid Planets roll, 

And Stars unnumber’d gild the glowing Pole . . . “.
 

Logue’s zoom-shot is more economical, but no less poignant:

“Picture the east Aegean sea by night, 

And on a beach aslant its shimmering 

Upwards of 50,000 men 

Asleep like spoons beside their lethal Fleet.”
 

Homer, one ventures, would have delighted in those “spoons”.


Issued in tandem with a seven-CD set of Logue’s dramatic readings (Audio Logue, UPL 701), this “account” of Homer does have its ups and downs. The ferocities of encounter can prove repetitive, as they do in the original. The battle-screams throng the air, and the similes, with their invocation of gangster-land, are sometimes forced: Paris knocked back “like a gangster in his barber’s chair”. There are a good many distinctly un-Homeric hyperboles: Ajax’s helmet vibrating “Like a clapper inside a bell made out of sword blades”. More disturbing is the frequent undercurrent of jocose sarcasm, of black jokes. “Our cooling onions” signifying cloud-drifts; “zanies stripped his tin” when Pyrop’s armour is taken; Agamemnon comes to choose among the captive women: “he came lick-lick when the best / Met to view the shes . . . . Here sniffing, pinching here.” There are growls of grim humour in the Iliad, but its protagonist is not Thersites. A rendition loyal to the Trojan epic will seek to recapture that symbiosis between archaic savagery and an immensely delicate, poised sadness. It may be symptomatic that Christopher Logue has, so far, avoided Book XXIV, that night-rendezvous of Priam and Achilles which is a translator’s supreme test. Chapman comes near to Achilles’ brusque note of consolation in which Homer adumbrates the hero’s own fatal foresight:

“Affect not then too farre 

With grief, like a god, being a man; but for a man’s life care, 

And take fit foode. Thou shalt have time, 

beside, to mourne thy sonne; 

He shall be tearfull, thou being full; not here but Ilion 

Shall find thee weeping roomes enow”.

But strikingly, these weaknesses are all but absent from the final section, the “Patrocleia” and “Pax” with which Logue in fact set out. It is the more recent fragments which at moments flag.



At issue is Logue’s intent. “To retain Homer’s story line, to cut or amplify or add to its incidents, vary its similes, and (mostly) to omit Homer’s descriptive epithets.” As the task evolved, Logue became ever freer, seeking to produce an English poem evocative of an assemblage “reckoned to have preceded the beginnings of our own written language by fifteen centuries”. It is absurd to debate whether such a project is legitimate or not. Echoes to Homer cover the total gamut of formal, tonal, interpretative possibilities from strict inter- linears and attempts at formulaic equivalence to the acts of personal response, of metamorphic transmutation (Roman Jakobson’s rubric) as we find them in Lawrence Durrell’s jazz-musical Ulysses Comes Back, in Omeros or in Joyce’s Ulysses. Homer’s spirit can be conjured up in a prodigality of spells: “Oh I’ve got those deep green sea blues.”

In Logue’s work, the translator surpasses the poet -witness his Neruda. This is a paradoxical but not altogether rare case. Picturing the “welded cortex” of Achilles’ helmet, Logue writes:

“Though it is noon, the helmet screams against the light; 

Scratches the eye; so violent it can be seen 

Across three thousand years.”

No classical scholar, no critic, has voiced more concisely the lasting impact of Homer. In that presence “across three thousand years”, Logue’s imitatio will have its proud place. One must hope that War Music is indeed work in progress. When it is at full strength, it may prove incomparable.

.

George Steiner

The Times Literary Supplement

.

.

.

Finalment, reproduïm un fragment de l’article “Miralls tèrbols”, publicat per Jaume Pòrtulas al nº 2 dels Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, dins l’apartat d’aquest exemplar dedicat a “Aspectes de la traducció: la Ilíada en català”.  En aquest interesantíssim estudi Pòrtulas analitza les traduccions al català de la Ilíada disponibles en aquella data (1986) i, en fer-ho, quan ha de plantejar-se la qüestió dels límits de la fidelitat al text, procedeix a acarar determinats passatges de les traduccions catalanes amb la versió de Logue (amb “la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue”, diu), amb resultats francament interessants.

Diu Pòrtulas:

.

.

[…] Quan deixa una traducció de poder ésser considerada com a tal i esdevé paràfrasi, variació, adaptació? Voldria apel·lar a un exemple gairebé banal de la Ilíada. En dos passatges (Il. XIII 398 ss. = XVI 482-4: aquest segon es la mort de Sarpedó) la caiguda d’un guerrer colpit per la llança és comparada a la d’un arbre abatut pels llenyataires. Heus aquí les versions dels nostres torsirnanys. Llovera, amb terminologia lleument arcaitzant:

«I ell caigué; com quan cau una alzina, o una alba ufanosa,
o bé un pi gegantesc, que en les serres uns homes llenyaires
tallen amb ben esmolades destrals per fustam de navilis;»

Balasch, per la seva banda:

«I s’esfondrà com un roure s’esfondra o bé un àlber
o com un poll, un arbràs tallat en un munt per artifexs
amb tot just esmolades destrals, per a fer-ne un navili;»

Peix, sens dubte el més afortunat:

«L’home va caure com cauen el roure, l’alber i l’alt pi,
que tallen fusters a muntanya per fer-ne
fusta de nau amb llurs picasses de fresc esmolades…»

Tanmateix, la superba paràfrasi de la Patroclia que publicà el 1963 Christopher Logue amplifica agosaradament, descaradament, el passatge:

«He fell as a tree falls -oak, say, or pine-
Slowly at first and then with the bright
Commercial axes thocking at his heart,
The tall hurt trunk lies down and settles,
Resentfully among its leaves…»

Fins a quin punt el procediment es lícit?  D’on venen aquestes bright commercial axes? I la imatge del tronc alterós aclofat resentfully enmig del brancatge no s’ha de reconèixer que fa violència al text?  O més aviat, al contrari: no hauríem de dir que el pitjor ultratge el cometen les traduccions nostrades, pretesament fidels? L’original acomparava la caiguda d’un guerrer al fet d’abatre un ésser vivent, ple d’ufana, per fer-ne quelcom inanimat; el lector banal que fulleja segons quina traducció nomes pot captar el truisme vulgar que els vaixells es fan de fusta. Quina és la violencia pitjor, a l’esperit o a la lletra?

La resposta és evidentment complicada i aquí nomes podem esbossar-la. Per una banda, resulta indubtable que el joc de la versió lliure no es pot jugar sense regles. A més, hi ha molt a dir en defensa d’una traducció ajustada i fidel, sempre que compleixi una condició única, pero tanmateix bàsica: que tingui rera seu, recolzant-la, una proposta de lectura orgànica i coherent del text implicat.  Riba complia aquesta condició: a despit de l’austeritat, de la parsimònia de les seves manifestacions teòriques, sabem com llegia Homer, què hi cercava, què hi trobava. El fet que alguns, bastants, dels seus punts de vista hagin estat abandonats, depassats, no té cap importancia. En tot cas, no resulta foraviat afirmar que, en l’àmbit de la nostra cultura, la interpretació basica d’Homer, l’única fonamentada, continua essent la ribiana; i això no només pel fet que tant sols ell ens ha deixat un cos (tanmateix breu i succint) de valoracions teòriques, com per la influència que ha tingut en aquells que s’han dedicat, paral·lelament i subsidiària, a la mateixa tasca de traduir Homer.  Homer, Riba el va llegir; els altres són els seus deutors i s’han dedicat a aplicar a la Ilíada, amb més o menys fortuna, amb més o menys talent estilístic, els guanys de les dues versions odisseiques.

[…]

Els Romàntics, […], s’abellien de considerar el món antic, i el geni hel·lènic en particular, afortunats en una mesura molt especial. Els aedes homèrics haurien estat, literalment, els primers de donar forma i veu als impulsos fonamentals de l’home, com l’amor, l’odi, els sentiments civils i religiosos. Comparació i metàfora haurien estat, per a ells, innovació pura i pregonament pertorbadora: no pàl·lid ornament de la llengua, sinó una manera nova d’organitzar la realitat, de dreçar-ne un mapa, alhora producte del tempteig i intensament personal. Despres d’Homer, cap llengua no hauria estat en disposició de veure la realitat amb uns ulls nous de trinca.

Actualment, però, podem capir fins a quin punt aquesta visió de les coses és errònia. Fins i tot els textos més remots dels quals poguem tenir noticia (que no són ja els poemes homèrics) arrosseguen el rerafons d’una immensa prehistòria lingüística. La composició formular d’Homer delata la constitució lentíssima d’una tria paulatina i d’unes conventions. Com remarca Steiner, no hi ha reconstrucció antropològica o històrica capaç de fer-nos entrellucar un llenguatge de l’alba; els models d’una poiesis perduda en la nit dels temps seran sempre ficticis.

Podria semblar que aquestes divagations, interessants o no que puguin ésser, no tenen gaire rellevància en el context d’una reflexió sobre les possibilitats, recursos i condicionaments de l’ofici de traduir; però seria un punt de vista erroni. Per recórrer a l’exemple més intens, més exasperat que tinc a l’abast, voldria acarar l’honesta traducció d’un símil famosíssim de la Patroclia (Il. XVI 384-392: els corsers i els guerrers troians en fuita són comparats a una violenta torrentada, a una inundació provocada per l’ira de Zeus contra els homes injustos i brutals) amb l’enèrgica dinamització a la qual Logue sotmet el mateix passatge. Peix tradueix:

«Com un jorn de tardor sota el trampol la terra s’aixafa,
tota enfosquida, quan Zeus aboca una pluja enfurida,
ple de rancor i d’enuig contra els homes que a l’àgora donen
tortes sentències, tot bandejant el dret, per la força,
sense que es curin del càstig dels déus; llurs rius se’ls emplenen,
tots van plens d’un alt corrent; llavors els xorrenquen
moltes vessants els torrents, que amb gran gemegor es precipiten,
tot corrent muntanyes avall, vers la mar vermellenca,
mentre els treballs dels humans es malmeten…»

I Logue, per la seva part, amplificant agosaradament:

«On certain Autumn days the land is grey,
And the little sky between it and the grey
Masses of streaming cloud, fills with wet haze.
Cold lines of rain join mile after mile
Of heaven to earth; floods cover everything;
And few land animals, save man, survive.
But the rain continue like God’s punishment
On these who bear false witness, and on those
Judges divorced from justice by contempt
For those they judge, and the accomplices
Of both these sorts of men, who sit
Quietly on a fence in the storm’s eye.
The flood covers them equally. And then,
When the rain is over, the water drains
Everything civil off the land in one
Enormous wave that roars into the sea.»

Aquestes variacions constitueixen, evidentment, acceptable poesia moderna; però perquè siguin possibles haurà calgut superar del tot les concepcions sobre un Homer proper a les deus, a les arrels profundes del llenguatge, testimoni directe del naixement de la referència simbòlica; i, en canvi, veure l’antic poeta com el representant d’una civilitzacio arcaica, certament, però ben desenvolupada i amb una llarga tradició a l’esquena -una tradició que no es vincula només a concepcions teològiques ancestrals, sinó també a la urgència del clam ètic sobre la consciència dels individus.

[…]

.Jaume Pòrtulas

Miralls Tèrbols

.

.

..

Finalment, a tall d’homenatge, portem aquí un poema de Logue:

.

Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
Be not too hard when he is sold or bought,
For he must manage as best he can.

.
Be not too hard when he blindly dies
Fighting for things he does not own.
Be not too hard when he tells lies
Or if his heart is sometimes like a stone.

.
Be not too hard for soon he’ll die,
Often no wiser than he began.
Be not too hard for life is short
And nothing is given to man.
And nothing is given to man

Christopher Logue.

.

.

.

.

.

.

Patrocleia

Book XVI of Homer’s Iliad

adapted by Christopher Logue

Scorpion Press.

London, 1962

.

.

“Pax”: Episodes from the Iliad

Book XIX

Translated by Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1963, issue of Arion]

.

.

.

Pax

Book XIX of The Iliad

translated by Christopher Logue

Rap & Carroll London

London, 1967.

.

.

The fight for Patroclus

Part 2 (First Draft)

From Iliad 18

Christopher Logue

[Reprint from Winter, 1969, issue of Arion]

.

.

Christopher Logue

Kings

Farrar Straus & Giroux.

New York, 1991

.

.

.

Logue’s Homer

War Music

faber and faber. London, 2001

ISBN: 9780571209071

.

.

.

Logue’s Homer

Cold Calls Vol. 1 (War Music continued)

faber and faber. London, 2005

ISBN: 9780571202775

.   

.

.

Logue’s Homer

All Day Permanent Red

faber and faber. London, 2003

ISBN: 9780571216864

.

.

.

Ítaca

Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, nº 2

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 1986

.

.

.

.

.

El rei d’Àsine, de Seferis

.

.

Iorgos Seferis (Iorgios Seferiadis), (Esmirna, Imperi Otomà, 1900 - Atenes, Grècia 1971)

.

.

.

Jaume Pòrtulas (Barcelona 1949)

[…] el passatge que els recercadors de supervivències micèniques en la Ilíada han escodrinyat d’una manera més minuciosa deu ésser l’anomenat Catàleg de les Naus. Hom recordarà que una part molt important del cant II de la Ilíada (II 480-760: dos-cents vuitanta quatre versos) és ocupada per un extens Catàleg, que enumera els contingents de l’exèrcit aqueu i els seus cabdills més importants, el nombre de naus que cada un d’ells aportava a l’empresa i els indrets que senyorejava a Grècia. […] Més enllà de la seva importància mítica i «patriòtica» (els antics haurien afegit, a més a més, «històrica», sense cap mena de dubte), la proesa mnemotècnica que aquests versos representen i el virtuosisme de la seva factura fascinaren els auditors i els lectors antics. Més singular resulta que un vers del Catàleg —en realitat, un sol mot— fos un dels desencadenants d’un dels poemes més bells, i més famosos, de la poesia neogrega (i de tota la poesia europea moderna), El rei d’Àsine de Iorgos Seferis. El passatge homèric (II, 559-560) fa així: «Aquells que posseïen Argos i Tirint ben murada, Hermíone i Àsine, davant del golf profund.».  Seferis va partir d’aquests mots per llançar-se a una extraordinària evocaciò del rei d’Àsine i del seu reialme —tots dos oblidats, afonats:

.
[…] i el rei d’Àsine, que feia dos anys que buscàvem,
desconegut i oblidat de tothom, fins i tot d’Homer
—una sola paraula en la Ilíada, i aquesta encara incerta,
aquí llançada, com una fúnebre màscara d’or […]
El rei d’Àsine, un buit sota la màscara,
sempre amb nosaltres, sempre amb nosaltres, només rere un nom:
«i Àsine…» «i Àsine…»
.

Encara resulta més singular, potser, el fet que, no gaires anys més tard, un autor tan allunyat de Seferis com Jorge Luis Borges es valgués d’aquest mateix recurs de l’evocació, aparentment descontextualitzada, d’un vers del gran Catàleg. Fa de mal dir si Borges tingué en compte o no el model de Seferis; però un dels relats més complexos i subtils del gran autor argentí —«El Inmortal», que s’integra en El Aleph, publicat el 1957— constitueix, entre altres coses, un enigmàtic homenatge a «Homer». El narrador de Borges repeteix obsessivament, en ple deliri, dos versos descontextualitzats del cèlebre Catàleg: «Los ricos teucros de Zelea, que beben el agua negra del Esepo.» (Il. II 824-825). El text de Borges és molt distint del de Seferis, òbviament; però ambdos coincideixen a ésser una reflexió sobre el temps, sobre la memòria i sobre l’oblit. La funció dels versos homèrics hi resulta fins a un cert punt similar. Com fòssils o relíquies d’un immens naufragi, aquests noms —Àsine, Zelea— sobreviuen una mica a l’atzar (¿per què aquests noms, i no pas uns altres?), en el gran Catàleg —un esforç portentós per salvar l’eco d’una extensa teoria de móns oblidats.

.

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

.

.

"i Àsine", en el catàleg de les naus, de la Ilíada, en la traducció de Josep Maria Llovera

.

.

..

.

THE KING OF ASINI

..

’Ασíνην τε. . . — Iliad

All morning long we looked around the citadel
starting from the shaded side there where the sea
green and without lustre — breast of a slain peacock —
received us like time without an opening in it.
Veins of rock dropped down from high above,
twisted vines, naked, many-branched, coming alive
at the water’s touch, while the eye following them
struggled to escape the monotonous see-saw motion,
growing weaker and weaker.
On the sunny side a long empty beach
and the light striking diamonds on the huge walls.
No living thing, the wild doves gone
and the king of Asini, whom we’ve been trying to find for two years now,
unknown, forgotten by all, even by Homer,
only one word in the Iliad and that uncertain,
thrown here like the gold burial mask.
You touched it, remember its sound? Hollow in the light
like a dry jar in dug earth:
the same sound that our oars make in the sea.
The king of Asini a void under the mask
everywhere with us everywhere with us, under a name:
‘’Ασíνην τε. . .’Ασíνην τε. . .’
                                          and his children statues
and his desires the fluttering of birds, and the wind
in the gaps between his thoughts, and his ships
anchored in a vanished port:
under the mask a void.
Behind the large eyes the curved lips the curls
carved in relief on the gold cover of our existence
a dark spot that you see travelling like a fish
in the dawn calm of the sea:
a void everywhere with us.
And the bird, a wing broken,
that flew away last winter
— tabernacle of life —
and the young woman who left to play
with the dog-teeth of summer
and the soul that sought the lower world gibbering
and the country like a large plane-leaf swept along by the torrent of the sun
with the ancient monuments and the contemporary sorrow.
And the poet lingers, looking at the stones, and asks himself
does there really exist
among these ruined lines, edges, points, hollows and curves
does there really exist
here where one meets the path of rain, wind and ruin
does there exist the movement of the face, shape of the tenderness
of those who’ve waned so strangely in our lives,
those who remained the shadow of waves and thoughts with the sea’s boundlessness
or perhaps no, nothing is left but the weight
the nostalgia for the weight of a living existence
there where we now remain unsubstantial, bending
like the branches of a terrible willow tree heaped in unremitting despair
while the yellow current slowly carries down rushes uprooted in the mud
image of a form that the sentence to everlasting bitterness has turned to stone:
the poet a void.
Shieldbearer, the sun climbed warring,
and from the depths of the cave a startled bat
hit the light as an arrow hits a shield:
‘’Ασíνην τε. . .’Ασíνην τε. . .’. If only that could be the king of Asini
we’ve been searching for so carefully on this acropolis
sometimes touching with our fingers his touch upon the stones.

.

                                                      Asini, summer ’38—Athens, Jan. ’40
..
.George Seferis
Translated by Edmund Keeley and Philip Sherrard.

.

.

L'acròpolis d'Àsine (Kastraki), des del nord, als anys 20. Font: Institut Suec a Atenes http://www.sia.gr/en/research/field_projects/asine

.

.

Uno de los más bellos poemas de Seferis, uno de los que cautivan nuestra memoria desde que oímos su palabra incluso traducida, es El rey de Asiné, del cual evocaré primero lo que podríamos llamar el guión: porque, en efecto, es a la manera de un film que esas tres páginas toman forma, entre las olas, ante las cimas despedazadas en una intensa luz, y con esos grandes planos, a veces, de ramas secas cubiertas de espuma o de peñascos erosionados que bajan hasta la orilla. ¿Un film? Y sin embargo, sobre la pantalla no hay nadie, la presencia humana sólo se revela de forma indirecta, por el tiempo de suspensión de la imagen sobre la noche del umbral de una gruta, signo de una mirada que se demora, o por esas dos sombras que percibimos proyectadas por el sol sobre la arena. […]

Yves Bonnefoy (Tours, Indre i Loira, 24 de juny de 1923)

Convengamos, sin embargo, en que son un hombre y una mujer. Llegaron a la mañana, en barca, en busca de esta península, Asiné, que dominaba en la antigüedad una pequeña acrópolis, con el propósito de recorrerla, «primero por el lado de la sombra»; desde su embarcación, observando el desplegarse de la orilla, al comienzo no descubrieron en ella ningún punto de acercamiento posible, pero del lado del sol vieron, a continuación, todo un arenal donde podrían tocar tierra y alcanzar la meta que se habían fijado, ya que son viajeros que han pensado un proyecto, fascinados por un verso de Homero en la Ilíada, donde se hace una muy breve mención, pero nada más que eso, en el catálogo de jefes y príncipes que se aliaron contra Troya, del rey de Asiné, completamente olvidado hoy; y llegan a esa península que fue su reino para descubrir si no hay allí —¿qué?—, no podrían de hecho decirlo con certeza, sabiendo incluso que no subsisten sobre el promontorio más que algunos pedazos de pared de la época de la civilización bizantina.

Y el poema nos dice entonces que lo que ellos encuentran, que es, desde esos primeros instantes, bruscamente y en todas partes, al rey mismo: pues esa figura de la que ellos hasta ese momento no sabían nada se materializa de golpe, se ofrece entera a sus ojos, son sus colinas mismas, sus pendientes donde no permanece ninguna vegetación, esas duras venas del suelo desplegadas al sol «como una máscara de oro funeraria». El lugar revela a sus recién llegados de otro siglo la forma que tenía antaño a los ojos de los marineros que entraban al puerto. […] ¿Qué hay bajo la máscara de oro? Nada, evidentemente; el sitio de Asiné, el nombre de Asiné, el rey mismo han podido hacer ver reaparecerían, pero no fue sino para caer enseguida como polvo, como esas figuras embalsamabas que uno ve apenas un segundo, dice la leyenda moderna, cuando se fuerza el umbral de las sepulturas reales. —Y es entonces cuando se le imponen a Seferis esas imágenes de juncos arrancados, barrosos; y cuando surge, del fondo de una gruta, un murciélago que es la primera existencia no quimérica que hallamos en esta orilla de la que todas las torcazas han huido.

"...only one word in the Iliad and that uncertain, / thrown here like the gold burial mask..." Màscara funerària micènica. Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes

[…]

Yves Bonefoy

El nombre del rey de Asiné

(traducción de Arturo Carrera)

.

.

.

.

.

.

..

.

.

George Seferis

Complete Poems

Translated, edited and introduced by

Edmund Keeley and Philip Sherrard

Anvil Press Poetry. London, 1995

ISBN: 9780856462146.

.

..

Jaume Pòrtulas

Introducció a la Ilíada

Editorial Alpha. Barcelona, 2009

ISBN: 9788498591354

.

.

.

Yves Bonnefoy

El nombre del rey de Asiné

Traducción de Arturo Carrera

Huesos de Jibia. Buenos Aires (Argentina), 2010

ISBN: 9789871586158.

.

.

Swedish Institute at Athens: 

Asine in the Argolid

.

.

.

.

Borges enyora la seva Ítaca-Buenos Aires. «El desterrado»

.

.

.

.

En el seu llibre La Rosa Profunda, aparegut el 1975, escrit en bona part als Estats Units d’Amèrica del Nord, on hi era per motius professionals,  Jorge Luis Borges ret homenatge al gran absent de la seva terra, Ulisses; i acaba desitjant ser a Buenos Aires, la seva, de terra, a “Bolívar y Chile”, dos carrers que es creuen, al Barrio de San Telmo, a Buenos Aires.

.

.

.

EL DESTERRADO

.

Alguien recorre los senderos de Ítaca
y no se acuerda de su rey, que fue a Troya
hace ya tantos años;
alguien piensa en las tierras heredadas
y en el arado nuevo y el hijo
y es acaso feliz.
En el confín del orbe  yo, Ulises,
descendí a la Casa de Hades
y vi la sombra del tebano Tiresias,
que desligó el amor de las serpientes,
y la sombra de Heracles,
que mata sombras de leones en la pradera
y asimismo está en el Olimpo.
Alguien hoy anda por Bolívar y Chile
y puede ser feliz o no serlo.
Quién me diera ser él.

.

Jorge Luis Borges

.

.

.

Buenos Aires, cantonada de Bolívar amb Chile. Café La Poesía

.

.

.

Jorge Luis Borges

Poesía completa

Colección Áncora y Delfín, 1093

Ediciones Destino. Barcelona 2009

ISBN: 9788423341580

.

.

.