Inici > Traduccions de la Ilíada > El procés, estroncat, cap a la traducció de la Ilíada al català. Lluís Segalà i Estalella

El procés, estroncat, cap a la traducció de la Ilíada al català. Lluís Segalà i Estalella

.

.

L’any 1908, el doctor Lluís Segalà i Estalella publica la seva traducció de la Ilíada, en prosa, a l’espanyol. L’any següent, des de les pàgines de “La Veu de Catalunya”, en Josep Carner en fa l’elogi i, en acabar, es dol que el docte hel·lenista no s’hagi decantat a posar-la en català, incitant-lo, entre línies, a fer-ho:

.

.

UNA TRADUCCIÓ DE LA «ILIADA»

.

Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9-02-1884 - Brussel·les, 4-06-1970)

Darrera la fatiga de tantes coses noves desmesurades, sense grandor, refinades sense finesa, agudes amb tota la banalitat possible, és confortant una relectura d’una obra que hagi vist els segles escolar-se a son peu, sense que li gastessin un àtom de bellesa.

Aquest meu dolor,  ja antic, de què la nostra jovenesa se vulgui fer una cultura amb la simple coneixença dels contemporanis m’obsessiona. Lo que ens és immediat «per mer contacte» no és lo que ha d’educar-nos; sinó allò que, malgrat les llunyanies d’època, de raça, de territori, és cosa nostra i cosa íntima. Sobretot cal la coneixença de la literatura hel·lènica, sobirana de totes; pot dir-se que el gust no apareix en totes les literatures que li són estades posteriors fins que ella els dóna alguna comunicació de la seva meravellosa essència. De la Ilíada, obra que conté tota la virtualitat de civilització grega, musa dels escultors, dels poetes, dels oradors, dels polítics, dels pintors, dels filòsofs, dels sacerdots, dels atletes, dels historiadors i els tràgics, podem dir-ne que representa la meitat de la civilització que vivim.

El doctor Segalà, deixeble dilectíssim d’en Balari, il·lustre continuador de son magisteri, ha fet a la literatura castellana l’imponderable servei d’una versió superioríssima a totes les que hi existeixen del gran poema d’Homer. La publica la casa Montaner i Simon en la seva biblioteca.

Als qui hem saludat el grec —maldament sigui amb punible negligència—, als qui estem familiaritzats amb la lectura del Pare August de les literatures mediterrànies —això és, de les literatures perfectes—, la traducció del doctor Segalà ens trontolla l’esperit amb una emoció inexplicable. Perquè hi és tan directa i viva la recreació de la bellesa simple i absoluta del poema, com hi són exquisides la tria verbal per cobejança d’una precisió inversemblant, la sagacitat retòrica de fer notar com qui no se n’adona les meravelles en detall. El doctor Segalà esmerça un castellà una mica llibrescament castís; però ho fa per exigències de la seva cura d’exactitud, i només aíxís pot donar la línia forta i venerable de l’Homer sense perífrasis, falsament elegants; ni conversió de les concrecions més pintoresques de l’original en paraules per lo més abstractes més còmodes; ni disminució del magnífic entrenament de les èpiques narracions.

M’apar que la versió del doctor Segalà ha d’ésser judicada un dels esforços més genials per la reconstitució en nostres idiomes —que tan lluny estan de la gràcia, la flexibilitat i la senzilla grandesa de l’hel·lènic— del monument altíssim d’aquella raça a qui devem l’equilibri en el sentit de la bellesa.

Nosaltres, catalans, hem de sentir una recança a l’admirar la tasca del savi professor noucentista. Si ell s’hagués decantat a posar en català el somni del semidéu hel·lènic, el nostre llenguatge natural s’hauria sentit més garantida la seva immortalitat perquè la causa vital dels idiomes rau en l’excelsitud de lo que se’ls confiï. Mes acàs el doctor Segalà ha posat la Ilíada en llengua castellana per modèstia; la literatura castellana està definida i accentuada, i tot nou esforç no hi porta sinó un contingut parcialíssim d’evolució; mentre que una versió a llengua catalana seria d’una tan poderosa transcendència, que tal vegada el traductor hauria plasmat la llengua en formació amb pura eficàcia per fixar-ne la normalitat per tot un segle.

.

Josep Carner
La Veu de Catalunya, 22-09-1909

Inclòs a: “El reialme de la poesia”, de Josep Carner.
A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí
Edicions 62.
.

.

.

.

Pocs anys després, el febrer de 1911, sota l’ègida d’Eugeni d’Ors, dels tallers d’en Joaquim Horta en surt l’Almanach dels Noucentistes, que obriria la porta a la plena eclosió del moviment del Noucentisme. En ells, entre els “col·laboradors”, hi apareix Homer (penúltima pàgina del mes de gener, on es transcriuen en grec els versos 206 a 247 del Cant I de la Ilíada) i, també, la traducció al català d’aquests versos per en Lluís Segalà (penúltima pàgina del mes de  febrer). Transcrivim aquí la referida traducció d’en Segalà, a continuació de la reproducció de la pàgina del text grec:

.

.

.

.

.

.

.

 .

…….Llavors la deessa, Athene, la dels ulls brillants, feu principi a tal parlar : «So vinguda del cel per apaibagar ta ira, si’m vols creure, y m’envia Hera, la deessa dels braços blanquíssims, qui tots dos estima igualment y de vosaltres prèn cura. Cessa, donchs, de contendre y no desenveinis l’espasa; però insúltal, si aixís te plau, com se vulga que sía. Això que’t diré, vindrà a compliment: Un jorn se’t faràn esplèndides mercès en triple nombre per rahó d’aquesta injuria. Tu domínat y obeèixnos.»

…….Akhil-leus, el dels peus lleugers, li va respondre : «Cal servar la vostra ordre, oh deessa, encare que tinch molt irat el cor; puix lo millor es ferho aixís. A qui els obeeix, els déus l’escolten.»

         Digué ; y, deixant caure sa ma feixuga sobre’l pom d’argent, ficà a la veina la grossa espasa y no desobehí el manament d’Athenea. Aquesta anàssen devers hont eran les altres deitats, al Olympos, al palau de Zeus qui porta l’ègida.

         Y’l Peleides escometé novament l’Atreides ab paraules ofensives, sense  que encare li passés l’enuig: «¡ Ubriach, que tens cara de goç y cor de cerv ! Ja mai hagueres coratje per armarte y anar a la lluita ab el poble, ni per mètret en aguait ab els capdills aquius; això’t sembla la mort. Y en veritat que es més profitós restar dins l’ample campament dels aquius y llevarli lo que se li haja donat a qui gosi contradirte. Ets un rey que’s menja lo del comú, perque manes hòmens que rès valen; si aixís no fós, oh Atreides, aquest seria ton darrer ultratje. Però’t vull dir una cosa y ferte un solemnial jurament. Sí, per aquest ceptre que ja no treurà fulles ni branques, car ha deixada la soca a la montanya, ni rebrotarà, puix el bronç l’ha despullat del fullam y de l’escorça y ara’l duhen en llurs mans els aquius que administren justícia y en nom de Zeus fan servar les lleis, ¡ fort ha d’esser per tú el jurament !: Un dia anyoraràn Akhil-leus tots els aquius plegats y aleshores, anc que afligit te sentis, no’ls podràs socórrer quan Hèctor, el matador d’hòmens, faci caure moribonds moltíssims de guerrers. Y tú, enfellonit, trocejaràs ton cor perquè no honorares el més valent dels aquius.»

…….Aixís enrahonà el Peleides, y, rebatent per terra’l ceptre guarnit d’auries tatxes va sèures. A l’altra banda l’Atreides s’anava enfurismant.

.

Versió directa y literal del grech, per
LL. SEGALÁ Y ESTALELLA

.

.

.

Posteriorment, el doctor Segalà continuà treballant en la seva versió catalana de la Ilíada, i el 1927, al publicar les seves obres completes, publicava una versió revisada dels versos 223 al 244 del Cant I, i finalment, el 1930 publicava completa la traducció del Cant I, que podeu trobar transcrita íntegrament a les pàgines de Traduccions catalanes de la Ilíada d’aquest blog.

.

D’aquesta versió el 1930 els versos 206 a 247 (és a dir, els de la versió inicial del 1911), fan així:

.

.

206. Llavors la deessa Atenea, la d’ulls d’òliba, li parlà dient : « — He vingut del cel per esvair la teva ira, si és que obeeixes; i em tramet Hera, la deessa dels braços blanquíssims, que ambdós estima igualment i de vosaltres pren cura. Eh, doncs, deixa de.contendre i no desembeinis l’espasa; insulta’l, però, amb paraules com se vulga que sigui. Com ara et parlaré, així es durà a compliment : Un jorn et seran fets esplèndids presents, en triplicada mesura, per aquest greuge. Tu, reporta’t i obeeix-nos.»

215. En respondre-li, parlà així Aquileu, el de peus lleugers: « — Cal servar el vostre manament, oh deessa, fins amb el coratge molt enfellonit, car fer-ho així és millor. A qui els obeeix, els déus l’escolten molt.»

219. Digué, i deixant caure sa mà feixuga sobre el pom d’argent, empenyé cap a la beina la grossa espasa, i no desobeí el manament d’Atenea. Aquesta se’n tornà a l’Olimp, al palau de Zeus, que porta l’ègida, vers les altres deïtats.

223. Llavors el Pelida escometé novament l’Atrida, amb injurioses paraules, sense que encara li passés l’enuig : « — Tu que tan fàcilment t’embriagues, que tens cara de gos i cor de cérvol!  Mai no tingueres coratge en ton esperit per a armar-te i anar a la lluita junt amb el poble, ni per a metre’t en aguait amb els cabdills aqueus : això et sembla la mort. I en veritat que és més profitós romandre dins l’ample  campament dels aqueus i lle­var-li el que se li hagi donat a qui gosi contradir-te. Ets un rei que es menja el que és del poble, perquè regnes sobre gent de no res; altrament, oh Atrida, fóra aquest ton darrer ultratge. Vaig, però, a dir-te quelcom, i a fer, endemés, un gran jurament. Sí, per aquest ceptre, que ja no traurà més fulles ni branques, per haver jaquit la soca a muntanya; ni rebrotarà, puix que el bronze l’ha despullat de fulles i escorça, i ara l’empunyen els aqueus que reten justícia i fan servar les lleis que de Zeus pro­venen — gran ha d’ésser per a tu aquest jurament — : vindrà un jorn en què enyoraran Aquileu tots els aqueus plegats, i aleshores, per congoixat que estiguis, no els podràs socórrer, quan Hèctor, l’occidor d’homes, els giti per terra en gran nombre, moribunds. I tu, enfellonit, trossejaràs interiorment ton cor per no haver honrat gens al millor dels aqueus.»

245. Parlà així el Pelida; i rebotent per terra el ceptre tra­vessat de claus d’or, s’assegué. A l’altra banda l’Atrida s’anava enfellonint. 

.

Lluís Segalà i Estalella (Barcelona, 21 de juny de 1873- Barcelona, 17 de març de 1938)

Lluís Segalà i Estalella

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Qui sap si les bombes de l’aviació feixista italiana, pagades pels espònsors de l’exèrcit de l’alzamiento nacional, van acabar no només amb la vida del propi Segalà sinó també amb la versió en curs, o acabada, de la seva traducció al català de la Ilíada. Per tant, estem davant d’una traducció que no va poder ser. No obstant, cal que no oblidem un dels que van posar les primeres pedres per a que la veu d’Homer es fes sentir també en la nostra llengua.

.

.

Almanach dels Noucentistes

Publicat per Joaquim Horta

MCMXI

Edició Facsímil  de José J. de Olañeta, Editor

Barcelona, 1980

.

.

Homer. Ilíada,

amb la versió directa i literal de

Lluís Segalà i Estalella

— Cant primer —

Extret del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona nº 103.

Impremta de la Casa Provincial de la Caritat. Barcelona, 1930.

.

.

.

.

 

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: