Inici > Ecos de l'Odissea > Il disprezzo – El menyspreu – Le mépris, de Moravia (i de Godard), amb l’Odissea de fons

Il disprezzo – El menyspreu – Le mépris, de Moravia (i de Godard), amb l’Odissea de fons

.

.

.

Battista proseguí, con quella sua voce di timbro singolarmente inumano, quasi me­tallico pure nella dolcezza: «Rheingold mi ha fatto una proposta che mi ha interessato… egli ha notato che in questi ultimi tempi hanno avuto molto suc­cesso i film con soggetti tratti dalla Bibbia… sono ef­fettivamente i film che hanno incassato di più», os­servò a questo punto, quasi pensosamente, ma come aprendo una parentesi alla quale lui stesso desiderava che non si annettesse alcuna importanza. « Ma per­ché?… Secondo me, perché la Bibbia è pur sempre il libro più sano che sia mai stato scritto in questo mon­do… Dunque, Rheingold mi ha detto: gli anglosas­soni hanno la Bibbia, voialtri mediterranei avete in­vece Omero… non è così?», egli si interruppe rivol­gendosi verso Rheingold, come incerto sulla citazione.

Alberto Moravia (Roma, 28 de novembre de 1907 - Roma, 26 de setembre de 1990)

«Proprio così», confermò Rheingold, non senza un’espressione di leggera ansietà nel viso sorridente.

«Per voialtri mediterranei», continuò Battista sem­pre citando Rheingold, «Omero è quello che la Bib­bia è per gli anglosassoni… perché non faremmo allora un film, per esempio, sull’Odissea? ».

Seguí il silenzio. Stupito, pensai di prender tempo e domandai, con sforzo: «L’Odissea intera o un epi­sodio dell’Odissea?».

«Abbiamo discusso la cosa», rispose subito Bat­tista, «e siamo venuti alla conclusione che sia meglio prendere in considerazione tutto il complesso dell’Odissea… ma questo non ha importanza… quello che piú importa», egli soggiunse alzando la voce, «è che, rileggendo l’Odissea, ho capito finalmente che cosa andavo cercando da tanto tempo senza rendermene conto… qualche cosa che sentivo di non poter trovare nei film neorealistici… qualche cosa, per esempio, che non ho mai trovato nei soggetti che lei, Molteni, mi ha proposto via via negli ultimi tempi… qualche cosa che, insomma, lo sentivo senza spiegarmelo bene, ci vuole nel cinema come ci vuole nella vita : la poesia».

Guardai di nuovo Rheingold: continuava a sorri­dere forse piú largamente di prima, e approvava con il capo. Dissi a caso, piuttosto seccamente : « Nell’Odissea, si sa, di poesia ce n’è tanta… tutto sta a farla passare nel film».

« Giusto », disse Battista prendendo un regolo dal tavolo e puntandomelo contro, « giusto… ma per far questo ci siete voi due, lei e Rheingold… io so che la poesia c’è… spetta a voi di tirarla fuori ».

Risposi: « L’Odissea è un mondo… si può tirarne fuori quel che si vuole… bisogna vedere da quale pun­to di vista ci si mette ».

Battista, adesso, pareva sconcertato dalla mia man­canza di entusiasmo e mi considerava con un’atten­zione pesante, come per indovinare quali intenzioni celassi dietro la mia freddezza. Finalmente parve ri­mandare quest’esame ad un secondo momento e, le­vatosi in piedi, fece il giro della tavola e prese a pas­seggiare su e giú per la stanza, a testa alta, le mani ficcate nelle tasche posteriori dei pantaloni. Noi ci voltammo per guardarlo; passeggiando egli riprese: « Quello che mi ha colpito soprattutto nell’Odissea è che la poesia di Omero è sempre spettacolare… quan­do dico spettacolo, dico ciò che infallibilmente piace al pubblico… prendiamo per esempio l’episodio di Nausicaa… tutte quelle belle fanciulle vestite di nulla che sguazzano nell’acqua sotto gli occhi di Ulisse nascosto dietro un cespuglio… ecco, avete, con qualche variante, una scena di Bellezze al bagno.., oppure prendete Polifemo : un mostro con un occhio solo, un gigante, un orco… ma è King Kong, uno dei massimi successi d’anteguerra… oppure ancora prendete Circe, nel suo castello… ma è Antinea, in Atlantide… Questo chiamo spettacolo… e questo spettacolo, come ho det­to, non è soltanto spettacolo ma anche poesia… ». Molto eccitato. Battista si fermò davanti a noi e disse con solennità: «Ecco come vedo un’Odissea prodotta dalla Trionfo Film ».

Non dissi nulla. Mi rendevo conto che poesia per Battista voleva dire qualche cosa di molto diverso da quello che intendevo io; e che, secondo questa sua concezione, l’Odissea della Trionfo Film sarebbe stato un film ricalcato sopra i grossi film biblici e in co­stume di Hollywood, con mostri, donne nude, scene di seduzione, erotismo e grandiloquenza. In fondo, come mi dissi, il gusto di Battista era ancora quello dei produttori italiani del tempo di D’Annunzio; e come avrebbe potuto essere diverso? Intanto Battista aveva rifatto il giro della scrivania, si era seduto di nuovo e mi diceva: « Allora Molteni, che ne dice? ».

[…]

.

Alberto Moravia

Il disprezzo

.

.

.

.

S’apartà de la balustrada, segué novament davant la tauleta i després, inclinant-se cap a mi i mirant-me als ulls, no sense solemnitat, digué:

— Seieu aquí davant… Aquest matí només enraona­rem… Haig de dir-vos moltes coses.

Vaig seure, Rheingold es posà bé la gorra sobre els ulls i continuà:

—  Com recordareu, Molteni, us estava explicant la meva interpretació de l’Odissea durant el viatge de Roma a Nàpols… Però aquesta conversa va ser interrompuda per l’arribada de Battista… En acabat, l’últim tros del viatge, vaig dormir i vaig ajornar l’explicació… ¿Us en recordeu, Molteni?

—  Ja ho crec.

—  Recordareu també que jo us havia donat la clau de l’Odissea d’aquesta manera: Ulisses triga deu anys a tornar a casa seva perquè, en realitat, en el seu subcons­cient, no desitja tornar-hi.

—  Sí.

—  Ara, doncs, us revelaré per quin motiu, segons el meu parer, Ulisses no desitja tornar a casa — digué Rheingold.

Callà un moment com si volgués subratllar l’inici de la revelació, i després, arrufant les celles i fitant-me amb la seva serietat autoritària, afegí:

— Ulisses no vol, en el seu subconscient, tornar a Ítaca, perquè en realitat les seves relacions amb Penèlope són dolentes… Heus aquí el motiu, Molteni… I aques­tes relacions són dolentes des d’abans de la marxa d’Ulisses cap a la guerra… És més: en realitat, Ulisses se’n va a la guerra perquè no s’hi troba bé, a casa seva… I no s’hi troba bé perquè, precisament, no està en bones relacions amb la muller.

Rheingold callà un instant sense abandonar, però, la seva expressió mig autoritària i mig didàctica; i jo ho vaig aprofitar per a canviar de lloc la cadira per tal de no rebre el sol als ulls. Després ell prosseguí:

—   Si les seves relacions amb Penèlope haguessin es­tat bones, Ulisses no se n’hauria anat a la guerra… Ulisses no és abrivat, bel·licós… Ulisses és un home prudent, assenyat i conscienciós… Si les seves relacions amb la muller fossin bones, Ulisses, per demostrar la seva solidaritat amb Menelau, es limitaria potser a enviar una expedició a les ordres d’algun dels seus homes de confiança… En lloc d’això, ell se’n va, aprofita l’ocasió de la guerra per a marxar i així defugir la seva muller.

—   Molt lògic.

—   Molt psicològic, voleu dir, Molteni — corregí Rheingold potser adonant-se del punt d’ironia de la meva veu—, molt psicològic… I tingueu present que tot de­pèn de la psicologia: sense psicologia, adéu-siau caràc­ters; i sense caràcters, adéu-siau història… Ara, «¿quina és la psicologia d’Ulisses i Penèlope?… Aquí la teniu. Penèlope és la dona tradicional de la Grècia arcaica, feu­dal, aristocràtica: virtuosa, noble, altiva, religiosa, bona mestressa de casa seva, bona mare, bona muller. En canvi, Ulisses anticipa els caràcters de la Grècia més tardana, la dels sofistes i els filòsofs: Ulisses és un home sense prejudicis i, si cal, sense escrúpols, agut, assenyat, intel·ligent, irreligiós, escèptic, sovint cínic i tot.

— Em sembla — vaig objectar — que pinteu molt negre el caràcter d’Ulisses… En realitat, a l’Odissea…

Però ell m’interrompé amb impaciència:

— No ens preocupem de l’Odissea, nosaltres… o més ben dit, nosaltres interpretem, desenrotllem l’Odissea… Fem una pel·lícula, Molteni… L’Odissea ja ha estat es­crita… en canvi, la pel·lícula, encara l’hem de fer.

Vaig callar novament, i ell reprengué:

— La raó de les males relacions entre Ulisses i Penè­lope està, doncs, en la diferència dels dos caràcters… Abans de la guerra de Troia, Ulisses ha fet alguna cosa que no ha agradat a Penèlope… Què ha estat?… És aquí on intervenen els Pretendents… A l’Odissea sabem que aspiren a la mà de Penèlope i mentrestant se la cam­pen a l’esquena d’Ulisses, a casa seva… Cal invertir la situació.

El vaig mirar amb la boca badada.

— No ho enteneu ? — preguntà ell —. Doncs bé, us ho explicaré de seguida… Els Pretendents (a nosaltres pot­ser ens convindrà de reduir els Pretendents a un sol personatge, per exemple Antínous), els Pretendents, doncs, estan enamorats de Penèlope des d’abans de la guerra de Troia… i, com que estan enamorats, la co­breixen de regals, segons els costums grecs… Penèlope, dona altiva, digna, a l’antiga, voldria rebutjar aquests regals, voldria sobretot que el marit fes fora els Preten­dents… però Ulisses, per algun motiu que encara no sabem i que trobarem fàcilment, no es vol barallar amb els Pretendents… Com a home assenyat que és, no dóna gaire importància al galanteig dels Pretendents, ja que sap que la muller li és fidel, i no fa tampoc gaire cas dels regals, que, en el fons, no li desagraden  del tot… Recordeu-vos que tots els grecs eren àvids de regals, Molteni… Certament, Ulisses no aconsella pas a Penèlope que cedeixi als desigs dels Pretendents, sinó tan sols que no els disgusti, perquè li sembla que no val la pena… Ulisses vol viure en pau, detesta els es­càndols… Penèlope, que s’ho esperava tot menys aques­ta passivitat d’Ulisses, està disgustada, gairebé ni ho creu… Ella protesta, es revolta… Però Ulisses no en fa cas, no li sembla que calgui indignar-se… Així acon­sella de nou a Penèlope que accepti els regals, que es mostri gentil; què li costa al capdavall?… I Penèlope, finalment, segueix el consell del marit… però alhora congria per ell un menyspreu pregon… Ella s’adona que ja no l’estima i li ho diu… Massa tard, aleshores, Ulisses s’adona que ha destruït amb la seva prudència l’amor de Penèlope… Ulisses mira de trobar el remei, de reconquistar la seva muller, però no ho aconsegueix… La seva vida a Itaca esdevé un infern… Desesperat, al final, s’agafa a l’ocasió de la guerra de Troia per anar-se’n de casa… Al cap de set anys la guerra s’acaba i Ulisses es fa a la mar per tornar a Ítaca… Però sap que a casa l’espera una dona que ja no l’estima, és més, que el menysprea… I per això, inconscientment, pren qualsevol pretext a fi de retardar aquest retorn tan ingrat i temut… Tanmateix, a la fi ha de tornar… Però en tor­nar li passa el mateix que al cavaller, el de la llegenda del drac, ho recordeu?… La princesa demanava al ca­valler que matés el drac per tal de merèixer el seu amor; el cavaller matava el drac i llavors la princesa l’estima­va… Així Penèlope, a la tornada d’Ulisses, després de demostrar-li que li ha estat fidel, li fa entendre que aques­ta fidelitat no vol dir pas amor, sinó tan sols dignitat… Ella tornarà a estimar-lo, en canvi, amb una condició: que ell mati els Pretendents… Ulisses, com sabem, no és gens sanguinari ni venjatiu… potser preferiria engegar-los, com se sol dir, a les bones, convencent-los… però aquesta vegada es determina… Ulisses sap en efecte que de la mort dels Pretendents depèn la consideració de Penèlope i també, per tant, el seu amor… Mata, doncs, els Pretendents… Llavors i només llavors Penèlope deixa de menysprear-lo i torna a estimar-lo… Així Ulisses i Penè­lope s’estimen novament, després de molts anys de sepa­ració… i celebren les veritables noces… una bluthoch-zeit, unes noces de sang… ¿Ho heu entès, doncs, Molteni? Resumint. Punt primer: Penèlope menysprea Ulis­ses per no haver reaccionat com a home, com a marit i com a rei contra la intromissió dels Pretendents… Punt segon: aquest menyspreu provoca la marxa d’Ulisses cap a la guerra de Troia… Punt tercer: Ulisses, sabent que a casa l’espera una dona que el menysprea, incons­cientment retarda tot al més possible el seu retorn… Punt quart: per reconquistar l’estimació i l’amor de Penèlope, Ulisses mata els Pretendents… Ho heu entès, Molteni?

Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935). Traductor de Il disprezzo.

Vaig dir que ho havia entès. En realitat tot això no era gaire difícil d’entendre. Però ara aquella sensació de repugnància que havia tingut des del començament per la interpretació psicoanalítica de Rheihgold renaixia en mi, més forta que mai, i em deixava perplex i atordit. 

[…]

.

Alberto Moravia

El menyspreu (traducció de Francesc Vallverdú)

.

.

.

..

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

"The movie within the movie". El film "l'Odissea", "filmat" en el film "Le mépris". Ulisses torna a veure la seva Ítaca

.

.

.

.

.

B.B.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Il disprezzo

Romanzo di Alberto Moravia

Bompiani

Milano-Roma, 1954

.

.

.

Alberto Moravia

El menyspreu

Traducció de Francesc Vallverdú

Biblioteca A tot vent, 127

Edicions Proa. Barcelona, 1966

.

.

Le mépris

Un film de Jean-Luc Godard

Avec Brigitte Bardot

Jack Palance

Michel Piccoli

Producció: Georges de Beauregard, Joseph E. Levine, Carlo Ponti –  1963

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: