Archive

Archive for Febrer de 2012

The Homer’s octopus i el pop d’Homer

.

.

.

HOMER’S OCTOPUS

The poet may be dead and gone, but her/his
Poetry is like Homer’s octopus
Yanked out of its hidey-hole, suckers
Full of tiny stones, except that the stones
Are precious stones or semi-precious stones.
 

Michael Longley
The Ghost Orchid

.

.

.

Stirrup jar with octopus, ca. 1200–1100 B.C.; Late Helladic IIIC Mycenaean. The Metropolitan Museum of Art. N.Y.

.

Font: The Metropolitan Museum of Art

.

.

.

L’Odissea, V, 428-435:

.

.

[Ulisses] …

llençant-s’hi damunt, s’aferrà amb totes dues mans a la roca,
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
I així va salvar-se, però del bell nou va saltar-li a sobre
el refluix i el va percudí i va engegar-lo lluny mar endintre.
I talment quan estiren un pop de dins de sa cambra
se li encasta als tentacles tota una espessor de pedretes
així als penyals  van restar tot de pellingots escorxats
de ses mans coratjoses; i l’ona negra es clogué damunt d’ell.
.
Carles Riba, 1919

.

.

.

amb totes dues mans, d’impuls, va aferrar-se a la roca
i s’hi va estar, gemegant, fins a ser passada l’onada.
Va esquivar-la; però el reflux va saltar-li a sobre
de nou, el va percudir, va engegar-lo lluny mar enfora.
I com quan estiren un pop del forat, se li queden
als xucladors, encastades espesses, tot de pedretes,
així, en aquell roquissar, de les seves mans coratjoses
quedaren tot de pellincs; i la gran maror va cobrir-lo.

Carles Riba, 1948

.

.

.

…es llançà i s’aferrà a la roca amb totes dues mans i s’hi va quedar planyent-se, fins que li va passar pel costat una gran onada. Així va esquivar-la, però el reflux l’escometé novament, li saltà al damunt i el llançà lluny a la mar. Com quan en treure un pop del cau, se li enganxen moltes pedretes als tentacles, d’aquesta manera se li esquinçaren pells de les mans robustes en les roques. La gran onada el va cobrir.

Joan Alberich, 1998

.

.

.

va prendre impuls i saltà, s’agafà amb dues mans a la roca,
i s’hi aferrà, gemegant, esperant que passara l’onada.
Va ser així com se’n va escapar, i llavors la ressaca
el sorprengue amb violència i el va arrossegar mar enfora.
Com quan un polp, arrancat per la força del fons on s’amaga,
porta adherides encara als tentacles pedretes i sorra,
sobre la roca quedaren trossets de la pell escorxada
d’unes mans fortes i audaces; i el van submergir les onades.
.
Joan F. Mira, 2011

.

.

.

.

Michael Longley

Michael Longley (Belfast, Irlanda del Nord, 1939)

Collected Poems

Cape Poetry

Jonathan Cape. Random House. London, 2006

ISBN: 9780224080446

.

.

.

.

.

Pentesilea. De Joan Tzetzes a Heinrich von Kleist. «Küsse» rima amb «Bisse»

.

.

PENTHESILEA:                                                            .

So war es ein Versehen. Küsse, Bisse,
Das reimt sich, und wer recht von Herzen liebt,
Kann schon das eine für das andre greifen.

.

PENTESILEA:                                                                    .

…………………………………..Doncs així
va ser un error. Besades, mossegades,
són mots que rimen, i tot el qui estimi
de cor els pot confondre

Heinrich von Kleist

.

.

.

.

Stephano Sanfilippo, en el seu blog La flor de Porfira, ens continua obsequiant amb versions al català de l’obra de poetes bizantins inèdits en la nostra llengua.

Aquil·les i Pentesilea, de Thorvaldsen

Recentment ens ha ofert la traducció de la posthomèrica de Joan Tzetzes, pel que fa a l’episodi de Pentesilea.

El text íntegre, en quatre parts, el podeu consultar a La flor de Porfira:

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 1-35

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 37-79

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 80 – 135

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 136-208

.

La part final, amb el relat dels darrers moments de Pentesilea, fatalment malferida per Aquil·les, que també occeix Tersites, per enriure-se’n, és especialment colpidora:

.

.

Però, quan acabà la batalla d’aquella guerra cruenta,
tornaren enrere per veure Pentesilea.
S’agitava convulsa, encara, al mig d’aquell extermini,
brillava per sa bellesa, mentre espirava l’últim alè,
la mamella amagada: era indòmita encara la verge.
I plorava l’Eàcida, tot demanant als companys
que en cavessin la tomba, per enterrar-hi la dona,
mes el túmul fou per a Tersites, no pas per a ella.
Doncs, vet aquí que, tal com esqueia, Aquil·les plorava
joventut, gallardia i més encara bellesa d’aquella
noia, però Tersites la va insultar des de lluny.
Aquil·les doncs, d’un cop a la testa, li va treure la vida.
Llavors el fill de Tideu, enfurismat per allò de Tersites,
llançà a l’Escamandre l’amazona Pentesilea:
i allà, entre les ones de l’Escamandre, l’abandonà l’alè de la vida.

.

Joan Tzetzes
Traducció d’Stephano Sanfilippo

.

.

.

En la història d’Aquil·les i Pentesilea, de Pentesilea i Aquil·les, ens trobem amb un entrellaçament entre violència i enamorament, on eros i thànatos van de bracet, on les besades rimen amb les mossegades.

Aquil·les occeix Pentesilea i, quan ho acaba de fer, quan la veu, se n’enamora irresistiblement (i Tersites, que se’n riu, ho paga també amb la vida)

Aquesta potent història portà Heinrich von Kleist a, donant-li un gir, dur el relat molt més enllà, amb unes ressonàncies nietzscheanes avant la lettre. Pentesilea s’enamora d’Aquil·les…

.

..

ODISSEU:

…………………………….Aquil·les i jo
ens trobem davant l’heroïna escita
al capdavant del seu estol de verges
en plena festa guerrera. Li oneja
el plomall sobre el casc, fa tremolar
els arreus i porpra i, sota d’ella,
calciga el terra el seu cavall. Abstreta,
mira per uns instants la nostra tropa
amb buida expressió, com si estiguéssim
tallats en pedra davant seu; et juro
que el palmell de la meva mà és molt més
expressiu que el seu rostre: fins que els ulls
es claven en Aquil·les, i de sobte
un foc li baixa fins al coll, tenyint-li
tota la cara, com si al seu voltat
el món sencer esclatés en flamarades.
[…]

S’adreça amb una expressió atònita,
com una noia de setze anys que torna
dels jocs olímpics, de sobte, a una amiga
que té al costat i crida: «Un home així,
oh Protoe, no va trobar-lo mai
la meva mare Otrere!». La companya
calla confusa, i Aquil·les i jo
ens mirem somrients. I ella, amb l’esguard
embriagat, contempla novament
l’esplèndida figura del d’Egina
que se li acosta per ferali saber,
tímid, que encara em deu una resposta.
I enrojolada d’ira o de vergonya,
roja altre cop la mateixa cuirassa
fins al cinyell, confusa, altiva, esquerpa,
se’m gira i diu: «Jo sóc Pentesilea,
la sobirana de les amazones,
i la meva resposta la rebràs d’aquest buirac».

.

.

Aquil·les i Pentesilea lluiten.  Aquil·les, enamorat de Pentesilea, finalment decideix reptar-la a una lluita a fi de perdre-la, a fi de que Pentesilea el faci presoner… L’extremament violent desenllaç ens és relatat de forma retrospectiva per Meroe, esgarrifada del que ha vist:

.

..

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Parla, oh, cruel! Què ha passat?

MEROE:

…………………………………………….Ja sabeu
que ella ha anat a trobar el jove estimat,
ella, de qui mai més podrem dir el nom…
Enmig del caos dels seus sentits joves,
amb el desig ardent de posseir-lo,
fornida amb tots els horrors de les armes.
Voltada d’elefants i udols de gossos,
s’hi acostava, duent l’arc a la mà:
la guerra que entre els ciutadans s’escampa,
quan amb el rostre horrible, xop de sang,
avança amb els seus passos terrorífics
brandant la torxa damunt ciutats pròsperes,
no és tan bàrbara ni abominable.
Aquil·les, com l’exèrcit ho assegura,
només la va reptar perquè en la lluita,
jove insensat, es volia rendir
a ella lliurement, ja que ell també,
oh déus omnipotents, se l’estimava,
entendrit per la seva joventut,
i la volia seguir fins al temple
de Diana. Així, doncs, s’apropa a ella
ple de dolços pressentiments i deixa
els amics rere seu, p’rò quan la veu
que avança retrunyint amb tants horrors
contra ell que, confiat, va armat només
amb una llança per simple aparença,
vacil·la, gira el cap esvelt, escolta,
corre enrere amb espant, vacil·la i corre
com un cabirol jove que al fondal
sent de lluny el rugit del lleó bròfec.
Crida «Odisseu!», amb la veu sufocada,
Mira amb temor al seu voltant i crida:
«Diomedes!», i vol retrocedir
de nou cap als amics, però li barren
el pas, i alça la mà. S’ajup, s’amaga
l’infeliç sota un pi amb el fosc brancatge
penjant feixugament. La reina avança
mentrestant amb els seus gossos de presa
dominant amb l’esguard d’un caçador
bosc i muntanya, i quan ell, apartant
les branques, vol deixar-se anar amb els seus peus,
ella crida «Ah, el banyam delata el cèrvol!»,
i alhora tesa l’arc amb l’energia
d’una folla, fins que els extrems es besen,
l’aixeca, apunta, dispara, i la fletxa
travessa el coll d’Aqui·les, que es desploma:
sona entre el poble un ronc crit de triomf,
però ell, el més míser dels mortals,
encara és viu: el dard li sobresurt
un bon tros per la nuca; panteixant
s’alça i cau altre cop i es torna a alçar;
vol fugir, però ella crida: Tigris,
a ell! A ell, Leene! A ell, Esfinx!
Melampus, Dirque, Hircaó! I es llança…
es llança amb tota la gossada, oh Àrtemis,
damunt d’ell i agafant-lo pel plomall,
com una gossa entre gossos, el tomben
aferrant-se un al pit, l’altre al clatell,
i fan tremolar el terra amb la caiguda!
Rebolcant-se en la porpra de la sang,
Ell li toca la tendra galta i diu:
«Què fas, Pentesilea, esposa meva?
És aquesta la Festa de les Roses
que em vas prometre?». Fins una lleona
famèlica que anés buscant la presa
rugint ferotge en deserts camps nevats,
se l’hauria escoltat. Ella, però,
tot arrencant-li del cos l’armadura,
clava les dents, les clava al seu pit blanc,
rivalitzant ella i gossos: l’Esfinx
i l’Oxus mossegant el costat dret
i ella l’esquerre. Quan hi he arribat,
li rajava la sang de mans i boca.

Pausa. Totes elles callen, plenes d’horror.

Heinrich von Kleist (1777 - 1811)

[…]

.

Heinrich von Kleist
Traducció de Feliu Formosa

.

.

.

.

.

.

.

Gravats d’Oskar Kokoschka per a la Pentesilea de Kleist

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Amb motiu de la fi de Pentesilea, Kleist ens assenyala novament l’entrellaçament entre vida i mort, amb unes paraules que ressonen molt més enllà de l’obra: 

..

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Ah, déus, que frágil és l’ésser humà!
Aquesta que aquí jeu, rompuda, alçava
encara fa ben poc la seva veu
remorejant al cimal de la vida!

PROTOE:

Ha caigut perquè amb massa gallardia
i força va florir. L’alzina morta
aguanta ferma el temporal, però
aquest fa caure amb estrèpit la sana
perquè pot aferrar-se-li a la copa.

Heinrich von Kleist
Traducció de Feliu Formosa

.

.

Com indica Marisa Siguán en l’excel·lent introducció a la versió catalana de Feliu Formosa: «Viure implica passió i mort: una constatació molt romàntica i molt moderna. Kleist ho va demostrar amb la seva pròpia vida i ho va plasmar en una obra que avui manté tot el seu poder de seducció i d’impressió, de trasbalsament de les emocions i de consciència tràgica respecte a l’individu presoner d’estructures socials de pensament.  A totes les obres de Kleist hi són presents elements còmics. Només hi ha una excepció: Pentesilea

.

.

.

Heinrich von Kleist

Pentesilea

Traducció de Feliu Formosa

Institut del Teatre. Diputació de Barcelona

Barcelona, 2000

ISBN: 9788477947028

.

.

.

Speak, Memory— Of the cunning hero… Invocació de l’Odissea d’Stanley Lombardo

.

.

.

Speak, Memory—

Stanley F. Lombardo (New Orleans, 1943)

 

…………………………..Of the cunning hero,

The wanderer, blown off course time and again

After he plundered Troy’s sacred heights.

…………………………………………………..Speak 

Of all the cities he saw, the minds he grasped,

The suffering deep in his heart at sea

As he struggled to survive and bring his men home

But could not save them, hard as he tried—

The fools—destroyed by their own recklessness

When they ate the oxen of Hyperion the Sun,

And that god snuffed out their day of return.

.

Odyssey, I, 1-10

.

.

.

Translated by Stanley Lombardo

.

.

.

Homer

Odyssey

Translated by Stanley Lombardo

Introduction by Sheila Murnaghan

Hackett Publishing Company. Indianapolis, Indiana, 2000

ISBN: 9780872204843

.

.

Giorgos Seferis. ¿Què hi busquem, a la Ilíada, “la còlera del Pelida Aquil·les” o la poesia?

.

Giorgos Seferis (Giorgios Seferiadis), (Esmirna, Imperi Otomà, 1900 - Atenes, Grècia 1971)

.

.

.

.

..

.

.

.

EN TORNO A LA POESÍA

.

.

.

Elemento racional y elemento irracional en poesía

… Me resulta imposible creer que en poesía exista una antítesis entre el elemento racional y el elemento irracional. Al contrario, lo que encuentro, y me parece un rasgo distintivo de la poesía, es que hay una evidente coherencia lógica entre la inspiración y la realización. Desde el punto de vista poético el absurdo comenzaría si llegara a faltar, esta coherencia.

Las figuras de El Greco no son absurdas porque en ellas esté ausente la anatomía de los cuerpos que estudian los médicos. Tampoco los poemas de Mallarmé o de Valéry están privados de equilibrio lógico. ¿Qué sucede entonces? Sucede que a Homero lo encontramos lógico porque la mayoría de nosotros los lectores no busca en él la poesía, sino “la cólera del Pélida Aquiles” y sólo la minoría encuentra la poesía, ya que el argumento de la Ilíada absorbe nuestras facultades racionales que nos impiden funcionar poéticamente, creándonos dificultades. Porque la dificultad —como el miedo— surge apenas pensamos en ella. También sucede que los poetas que acabo de mencionar, como tantos otros poetas, antiguos o modernos, importantes o irrelevantes, han sentido que “la cólera del Pélida Aquiles” no era, en sí misma, poesía, y los aburría. Por eso han decidido escribir sin tomarla en cuenta. Y debido a que, al mismo tiempo (la constatación de esto último lo revela) la conciencia del hombre ha dado algunos pasos hacia regiones interiores antes desconocidas, estos pobres poetas, al ver sus imágenes como Orestes veía a las Euménides —mientras el Coro, que no las veía, se sentía desconcertado— se encontraron frente a un trágico dilema: o no hablar en absoluto, o expresarse de un modo difícil y pasar por locos: optaron por la segunda variante. Tengámosles compasión, pues tienen el atenuante de que nadie ha encontrado una solución mejor.

No pienso, pues, que en realidad exista una antítesis entre el elemento racional y el elemento irracional. Por el contrario, si lo vemos bien, veremos que los poetas contemporáneos hacen un planteamiento lógico mucho más sólido que el de los antiguos. Es sin embargo cierto que en nuestros días la poesía se ha vuelto más densa, mas elíptica, más difícil. Y aunque yo crea que para el avezado amante del arte no hay arte difícil, advierto y comprendo la amargura del poeta que entra en contacto con un público mucho menor que el de un actor de teatro ligero. No me atrevo a afirmar que no pueda surgir una poesía distinta, más “abierta”, digo únicamente que no se ha dado en nuestra época; y digo también que ante todo me interesa la sobrevivencia de la poesía, aunque ahora no sea más que para dos o tres personas; y después, su mayor contacto con el mundo. Quiero añadir, por cuanto estoy hablando de la “sociabilidad” del intelectual que éste debe ayudar al poeta con todas sus fuerzas, para que realice su deber a su manera —ya que no tiene otra— si piensa que “las obras que perduran no suelen ser aceptadas desde el primer momento; por el contrario, generalmente en un principio resultan desagradables” y que camina hacia la barbarie un pueblo en el que las búsquedas artísticas se marchitan. […].

.

.

.

[…]

.

.

.

Poesía “irracional”

La objetividad del arte no depende sólo del artista; depende también de su auditorio. Mientras más datos sentimentales en común tenga el auditorio, más extensa será la objetividad. A medida que estos datos disminuyen, el poeta tiene menos apoyo para ser objetivo. En un viejo ensayo había referido el ejemplo de la antigua tragedia griega. En aquella época, entre el poeta y su auditorio había un acuerdo sentimental tácito, y éste era la fe en la mitología. Era como un instrumento musical maravilloso con las cuerdas afinadas, listo para ser tocado por el poeta. Cada nota de ese instrumento era determinada, objetiva. Lo mismo podríamos decir de la antigua poesía china, donde el poeta se apoyaba sobre estos datos sentimentales que eran propiedad común del auditorio y existían desde antes que él. Los innumerables comentarios indispensables para explicarnos las extraordinariamente complejas alusiones de un pequeño poema chino eran inútiles para el público de entonces, porque para él no eran alusiones, sino “sobreentendidos”. Doy estos ejemplos para quienes se deleitan en los llamados problemas del arte social. Porque me parece que arte social —a no ser que por esto se entienda arte de propaganda— no puede existir en un mundo que no se ha puesto de acuerdo sobre su fe y no ha olvidado las controversias y las luchas en torno a la cuestión de cuáles son las mejores divinidades que debemos acoger. En un mundo sentimentalmente fragmentado y anárquico, no es sólo el arte el que se vuelve “difícil” y cae en un callejón sin salida, es también la política y el amor y la redención del hombre.

Sea como fuere, los “sobreentendidos” de los antiguos griegos y de los chinos nos ayudan a ver un nuevo aspecto de la poesía considerada “difícil”, que es básicamente un arte “elíptico” y un arte de sobreentendidos. Desgraciadamente, aquí los sobreen­tendidos no se apoyan en una base objetiva acordada por la tradición, sino en la agudeza de la sensibilidad psicológica del público. Y la cosa se complica cuando el poeta no sólo busca una sensibilidad que concierne a los asuntos de la vida diaria, sino una sensibilidad espiritual que presupone una cultura muy extensa y una profunda asimilación de las cosas que hemos aprendido, de tal manera que provoquen en nosotros una reacción sentimental incluso en contra suya.Pero esto último es un caso extremo.

El poeta jamás “ha dicho” lo que deseaba transmitir. Suscité cierta sorpresa cuando escribí que en la Ilíada no debemos bus­car la “cólera del Pélida Aquiles”, es decir, no debemos buscar el mito, el argumento, esa parte de la Ilíada que puede ser traducida a prosa, sino la poesía. Porque la historia de la cólera es, en efecto, el elemento más importante que hace que la Ilíada sea para muchos objetiva. Si fuera posible imaginar, teóricamente, que el papel que ésta desempeña disminuyera, estoy seguro de que los admiradores de Homero disminuirían notablemente. Y así, supongo que Homero —sin saberlo, si se quiere— relatando la “cólera de Aquiles”, no quiso contar esta historia, sino crear una base en nuestra sensibilidad, para que pudiéramos probar una cierta emoción poética. No obstante, esa emoción poética, no posee en absoluto la misma objetividad de las acciones que constituyen el argumento de la Ilíada […]. Es sólo un límite, a veces más lejano, a veces más cercano, hacia el que tendemos sin alcanzarlo jamás. Porque es una mezcla de la sensibilidad poética de Homero y de la sensibilidad de nosotros, que cambiamos. La luminosa frase de Montaigne que en alguna ocasión cité —pe­ro como nadie sabe escuchar, ahora debo citar de nuevo— nos muestra lo siguiente: “Un lector idóneo siempre encontrará en los escritos de los otros cosas que el escritor jamás pensó incluir.”

El lector idóneo es el lector sensible que no puede dejar de incluir algo de sí mismo en el poema que lee. Y por eso es correcto decir que mientras más de acuerdo estén los hombres en­tre sí, más objetiva se vuelve la poesía. […]

.

Giórgos Seféris

.

.

.

.

Giórgos Seféris

El estilo griego II

El sentimiento de eternidad

Traducción de Selma Ancira

Fondo de Cultura Económica. México D.F., 1992

ISBN: 96816036988

.

.

.

Rage: Sing, Goddess, Achilles’ rage … Invocació de la Ilíada d’Stanley Lombardo

.

.

.

…..Rage:

……….Sing, Goddess, Achilles’ rage,

Stanley F. Lombardo (New Orleans, 1943)

Black and murderous, that cost the Greeks

Incalculable pain, pitched countless souls

Of heroes into Hades’ dark,

And left their bodies to rot as feasts

For dogs and birds, as Zeus’ will was done.

..Begin with the clash between Agamemnon—

The Greek warlord—and godlike Achilles.

.

Iliad, I, 1-7

.

.

.

Translated by Stanley Lombardo

.

.

.

Homer

Iliad

Translated by Stanley Lombardo

Introduction by Sheila Murnaghan

Hacked Publishing Company. Indianapolis, Indiana, 1997

ISBN: 9780872203525

..

.

.

Professor Stanley Lombardo reads from his translation of the Iliad:

.

.

.

..

.

And…

Stanley Lombardo reads Homer’s The Iliad, Book I

.

.

.

 

.

«La composició de la Ilíada», de Josep Carner, ens remet a Michel Bréal

.

.

.

.

LA COMPOSICIÓ DE LA «ILÍADA»

.

Un penetrant ironista francès venia a dir que les obres genials són enlairades per l’atzar, i que quan la multitud dòcil de totes les èpoques se veu obligada a fer el gest de submissió, no cal pas témer per l’èxit de l’obra genial, per­què tot llegint-la cadascú hi posa allò que és ell, i hi veu el seu propi esperit, les cares dels seus coneguts i els aspec­tes de naturalesa que li són més familiars. Nosaltres, per tant, rebríem de la llíada i la Divina Comèdia una impressió radicalment diversa de la visió que tingueren l’Homer i el Dant. I és ben cert que en tota obra antiga hi ha fineses i gràcies, penetracions i al·lusions que són per nosaltres irre­missiblement perdudes; del saquet de mesc se n’és escapada una part de la divina essència; resta saber si amb la que resta n’hi haurà —i això és lo de creure— per mentres món sigui món.

Jo sostindria més aviat que en l’obra d’art hi roman el poder suprem de la bellesa, l’adivinació immortal dels im­mortals enigmes. Jo crec que els homes canvien molt poc i molt lentament; la Grècia clàssica, per exemple, és avui una cosa actual, sobretot per a nosaltres, gents mediterrà­nies. És actual perquè és bella. Només el lleig i l’estrafet desapareixen. Una cosa lletja de seguida es torna difícil de comprendre, és antiga i esdevé curiositat arqueològica. Una cosa bella és clara a la comprensió de tots els homes i de tots els segles, i no pot morir, perquè no ha pecat, i només el pecat engendra la mort.

Ara, el que és cert és que, per la nostra limitació hu­mana, cada generació va amb unes certes pretensions pedantesques a la contemplació de l’obra d’art. I la pedante­ria, essent infadigable i eterna, no es cansa, a través de les èpoques, de produir teories i maneres de veure sobre una mateixa bellesa hostils i àdhuc contradictòries. Però la ma­teixa permanència divina del miracle artístic enfront del pobre botzinar dels segles, revela ben clarament sa gloriosa essència; no passa l’obra d’art, passem nosaltres. I l’obra d’art, en la seva lluminosa perfecció, estreny el nostre cor mortal d’admiració i enveja.

Un exemple.

La teoria del segle XIX sobre l’origen i estructura de la Ilíada havia d’ésser romàntica. La Ilíada era un arreplec de cants populars, una mena de Romancero. Aquest criteri se fundava científicament en incoherències i sutures im­perfectes.

Els autors de la llíada, els aedes, eren gent errant, pin­toresca i bohèmia com els trobadors i els bards; i de llur tasca, d’aquells fragments èpics originàriament diversos, se’n féu una compilació en temps de Pisístrat,  ¡Zeus immor­tal!  Era tan cert que la llíada pertanyia a una època pri­mitiva i rudimentària, que en sos versos no s’hi parla mai de l’escriptura, ni de l’escultura, ni de la pintura, ni de la moneda.

Mes ara els temps romàntics són closos. A totes les arts s’hi veu una tendència de nou i folgat classicisme. I la vella concepció sobre la composició de la Ilíada ens apar malastrugament sentimental. En Breal ens diu en el seu darrer llibre sobre l’Homer, publicat de fresc, que la Ilíada és l’obra d’una edat ja madura de poesia. Precisament ho demostra el fet de no parlar-s’hi d’escriptura, moneda, escul­tura, pintura; això ve del convencionalisme, adquirit en un estat social ben complex, de què no es poden esmentar objectes innobles, com hauria dit el Boileau. L’equilibrada simplicitat de la Ilíada és obtinguda mercès a un acurat estil; una obra primitiva és sempre monstruosa i obscura. Els capítols de la Ilíada tenen massa el do d’eloqüència; traeixen força que són coetanis d’un ple desenrotllament de la vida de l’àgora.

Senzillament: Grimm, Schlegel i Wolf havien llegit cants d’Ossian, tradicions germàniques, romances espanyols; la seva opinió era tota natural.

En Breal ha vingut quan la gent s’adonava de què les sofisticacions de Macperson i Merimée no eren les úniques del romanticisme. Calia apaivagar i reendormir aquells es­pectres qui s’eren disfressats amb mal gust. I en Breal ha rellegit amb fina i distingida complacència el Boileau i el Racine.

.

Josep Carner

La Veu de Catalunya”, 22-11-1907

Inclòs a: “El reialme de la poesia”, de Josep Carner.
A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí
Edicions 62

.

.

.

.

.

.

Faire sortir l’Iliade des chants populaires nous paraît unne supposition difficile. Il faudrait d’abord admettre que le poète a complètement transformé l’esprit des chansons. En effet, parmi ses merveilleuses et admirables beautés, il manque une chose à l’Iliade. C’est la passion populaire. Entre les Grecs et les Troyens l’Iliade observe une parfaite impartialité. Elle célèbre les héros de l’une et l’autre nation avec la même admiration et le même respect. S’il y a un personnage qui attire à lui les sympathies, c’est Hector. Le modèle inimitable de femme, c’est Andromaque. Quand il est parlé des Troyens, on ne manque pas de vanter leur grand coeur […]. Contre les alliés des Troiens, qui devraient être particulièrement odieux, il n’y a aucun mot de colère. On les appelle «divins» […].

On n’apperçoit nulle trace d’une opposition ethnique. Les personnages des deux partis s’entretiennent familièrement. Aucune différence de langue ni de race ne semble avoir jamais être soupçonnée du poèteIl n’est même parlé d’aucune différence de couleur, quoiqu’il soit fait mention d’Éthiopiens et de Lybiens. Qu’on veuille bien se rappeler comment le Romancero espagnol traite les Sarrasins, comment les chansons serbes parlent des Turcs: les épithètes de lâches, de fourbes, de traîtres, de félons, leur sont prodiguées à toute heure. Rien de semblable ne se rencontre dans l’Iliade, dont Winckelmann a pu dire qu’elle ressemble à la mer, qui reste calme dans ses profondeurs alors même qu’à la surface elle paraît en furie.

[…]

Michel Bréal

Pour mieux connaître Homère p. 110-111

.

.

.

De Bréal en volem destacar dues facetes:

.

En primer lloc, la de lingüista, i en particular de pare de l’estudi, sota aquest terme, de la semàntica, amb el seu tractat Essai de sémantique, de 1897.

.

I també la d’inspirador i promotor de la que ha esdevingut la més popular de les curses atlètiques, lligada a l’antiguitat grega.

.

Llegim la seva carta a Pierre de Coubertin (el ressaltat és nostre):

.

.

.

Glion (Vaud) 15 septembre 1894

Cher Monsieur,

Votre aimable lettre après avoir quelque temps couru après moi, vient enfin de me rejoindre ici, et j’ai hâte d’y répondre.

Il va sans dire que je vous donne mon adhésion pleine et entière pour le Comité.

Quant à la conférence, permettez que je m’excuse pour plusieurs raisons, dont je vous donnerai une seule, que vous apprécierez certainement.

« Les Jeux Olympiques et la Paix » forment un très beau sujet, sur lequel il y a des choses vraies et utiles à dire. Mais il me semble qu’elles seront mieux dites par un étranger (Italien, Suisse, ou Belge) que par un Français. Inutile de vous développer cela. Il me semble que vous devriez vous adresser à un homme comme M. Bonghi ou comme M. Rod.

Si vous teniez cependant à ce que ce fût un Français, l’homme indiqué serait Jules Simon.

Ne croyez pas que je me défile. J’agis au point de vue et dans l’intérêt de votre œuvre, dont je désire la réussite.

J’ai reçu en Bretagne, où j’étais il y a trois semaines, le premier mémoire du Bulletin, et je l’ai fait circuler.

Vous faites bien de mettre en mouvement vos amis américains. Ils ont la pratique des grandes réunions et ils vous seront des auxiliaires précieux.

Puisque vous allez à Athènes, voyez donc si l’on ne peut organiser une course de Marathon au Pnyx. Cela aura une saveur antique. Si nous savions le temps qu’a mis le guerrier grec, nous pourrions établir le record. Je réclamerais pour ma part l’honneur d’offrir «la Coupe de Marathon».

Pardon pour ces lignes écrites au galop dans une chambre d’auberge. Je vous envie de pouvoir dater votre lettre du lieu où vous êtes. Avec quel plaisir je signerais

Michel Bréal

à la Bréanti

Cela satisfait nos instincts philologues.

Je ne sais si l’on vous a dit que j’ai eu la maladresse d’aller vous voir le lendemain de votre départ de Paris. Ce sera pour cet hiver.

Votre dévoué.

M.B.

.

Font: Michel Bréal: Le marathon, l’olympisme et la paix, de Marc Décimo i Pierre Fiala

.

.

Marató de New York City

.

.

.

Michel Bréal

Pour mieux connaitre Homère

Librairie Hachette & Co.

Paris, [1906]

.

.

.

La ceguesa d’Homer, segons Oscar Wilde i Borges

.

.

I have sometimes thought that the story of Homer’s blindness might be really an artistic myth created in critical days, and serving to remind us not merely that the great poet is always a seer, seeing less with the eyes of the body than he does with the eyes of the soul, but he is a true singer also, building his song out of music, repeating each line over and over again till he has caught the secret of its melody, chaunting in darkness the words that are winged with light.

Oscar Wilde
The critic as artist: with some remarks upon the importance of doing nothing
The works of Oscar Wilde


.

.

.

.

.

..

[…]

Ser ciego tiene sus ventajas. Yo le debo a la sombra algunos dones: le debo el anglo-sajón, mi escaso conocimiento del islandés, el goce de tantas líneas, de tantos versos, de tantos poemas, y de haber escrito otro libro, titulado con cierta falsedad, con cierta jactancia, Elogio de la sombra.

Quiero hablar ahora de otros casos, de casos ilustres. Vamos a empezar por ese muy evidente ejemplo de la amistad, de la poesía, de la ceguera; por quien ha sido considerado el más alto de los poetas: Homero. (Sabemos de otro poeta griego ciego, Tamiris, cuya obra se ha perdido, y lo sabemos principalmente por una referencia de Milton, otro ilustre ciego. Tamiris fue vencido en un certamen por las musas, quienes rompieron su lira y le quitaron la vista.)

Existe una hipótesis muy curiosa, que no creo que sea histórica, pero que es intelectualmente agradable, de Oscar Wilde. En general, los escritores tratan de que lo que dicen parezca profundo; Wilde era un hombre profundo que trataba de parecer frívolo. Sin embargo, quería que lo imagináramos como un conversador, quería que pen­sáramos en él como Platón pensaba en la poesía, “esa cosa liviana, ala­da y sagrada”. Pues bien, esa cosa liviana, alada y sagrada que fue Os­car Wilde, dijo que la Antigüedad había representado a Homero como un poeta ciego, y que había procedido deliberadamente.

No sabemos si Homero existió. El hecho de que siete ciudades se disputaran su nombre basta para hacernos dudar de su historicidad. Quizá no hubo un Homero, hubo muchos griegos que ocultamos ba­jo el nombre de Homero. Las tradiciones son unánimes en mostrar­nos un poeta ciego; sin embargo, la poesía de Homero es visual, mu­chas veces espléndidamente visual; como lo fue, en menor grado desde luego, la poesía de Osear Wilde.

Wilde se dio cuenta de que su poesía era demasiado visual y qui­so curarse de ese defecto: quiso hacer poesía que fuera también au­ditiva, musical, digamos como la poesía de Tennyson o de Verlaine, a quienes él quería y admiraba tanto. Wilde se dijo: “Los griegos sos­tuvieron que Homero era ciego para significar que la poesía no de­be ser visual, que su deber es ser auditiva”. De ahí el de la musique avant toute chose de Verlaine, de ahí el simbolismo contemporáneo de Wilde.

Podemos pensar que Homero no existió pero que a los griegos les gustaba imaginarlo ciego para insistir en el hecho de que la poesía es ante todo música, que la poesía es ante todo la lira, y que lo visual puede existir o no existir en un poeta. 

[…]

.

Jorge Luis Borges
La ceguera
Siete noches

 

.

.

.

.

.


Jorge Luis Borges

Obras completas 1975-1985

Emecé editores

Buenos Aires, Argentina, 2005

ISBN: 9789500426473

.

.

.

.