Argos, a l’Odisseu de Bartra

..

.

..

.

III. ARGOS

.

.

Va reconèixer Ulisses en l’home aquell que venia,

i bellugant la cua, acalà totes dues orelles:

ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.

L’Odissea

.

.

.

.

.

.

.

.

Primer fou la flaire.

Argos, ajaçat al pedrís del casal de Penèlope, amb el cap entre les dues potes estirades, alçà els ulls de­vers el pujol que tenia enfront, més enllà de la pollan-creda, i enravenà la cua. Sempre era primer l’ensum en tot. Aquest cop li havia pervingut després d’un entreviament de flaires de mareselva, de most i de femer. Flairar era recordar i conèixer. La flaire que venia del pujol, abans de dur al seu instint la seguretat de la pre­sència que anunciava, fou per a ell com un enlluerna­ment dolorós, com una cavalcada d’imatges i sons on es mesclaven el seu propi passat i reminiscències de la raça: homes ombrívols coberts de pells que fumejaven sota els aiguats, resquills de sol que queien com una pluja d’or de les branques d’arbres gegantins en selves inacabables, coltells que brillaven com un llampec, l’adollament dels corns que pujava com una fumarel·la sonora, l’olor de la sang damunt d’una pedra que els sacrificis havien consagrat, la sentor dels fonollars, les potes i els ulls del senglar que, en l’agonia, es regirà contra Ell i el va atènyer al taló…

Era la flaire d’Ell. No hi havia dubte.

Portada de la primera edició d' "Odisseu" (1953). Disseny de Pere Calders.

Sense deixar de mirar el camí que migpartia el cim

del pujol, Argos, presa d una certitud joiosa, intentà alçar-se del pedrís. Es remogué dues o tres vegades damunt de les seves potes, però s’aclofà. Era inútil. Mai no s’havia sentit les potes tan baldades com aquell matí, ni mai una tan gran feblesa no s’havia apoderat del seu cos. I tan bell que hauria estat poder-se llançar, corrent, per aquell camí i arribar al cim al mateix temps que Ell, que hi pujava per l’altra banda! Les sentors de mareselva, de most i de femer s’esbarriaren dintre d’una ampla ràfega que començà a bu­far pel cantó de la mar. Oh la sentor de salobre davant de la qual reculaven sempre totes les altres sentors! Però, cosa estranya, la d’Ell hi persistia, potser més in­tensa encara, més evident. Argos amollà un grinyol planyívol, i de la mateixa manera que s’havien esvaït les sentors dintre les ràfegues marines, s’apagaren din­tre d’ell les imatges d’homes ombrívols, selves, col­tells, senglars, sentors de sang i de fonollar i el so dels corns…

Argos esperava, panteixant i amb els ulls ben oberts. El paisatge es reflectia, mínim i intacte, dintre les fosques pupil·les del gos: la delicada línia del camí que començava després del pontarró de fusta i s’enfi­lava giragonsejant cap al cim del pujol, els pollancs mig despullats de fulles, el blatdemorar, a la dreta, com un canyissar esclarissat, el núvol blanc que, des­prés d’haver passat per davant del sol, fugia cap a l’est… I tot, fràgil, infinitament minúscul, depenent d’un gest del cap del gos o de l’aclucall de les verme­lles i llagrimejants pupil·les. Però les parpelles no es cloïen. De sobte, dintre de cadascuna de les pupil·les d’Argos, l’arc del cim es va rompre i la figura d’Ell aparegué, nítida i irrisòria, com un insecte arrapat al caire d’una fulla, retallant-se contra el cel del matí. Lentament, alçà el braç dret, es posà la mà al mig del front, a guisa de pantalla, i romangué així una estona. La sentor d’Ell, ara, l’atenyia com una sageta. Argos tornà a grinyolar i clogué els ulls…

Quan els obrí de nou, Ell anava davallant amb passa lenta i segura vers el casal. Dins dels ulls del gos el paisatge semblava anar canviant, anar-se ordenant d’una manera diferent entorn de la petita figura viva. Hom diria que els arbres, el sol, el cel, el camí, tot allò que adés havia estat unes imatges definides en elles mateixes, ara només existia perquè la presència d’Ell, que continuava avançant, ho exigia i justificava, i que si Ell no hi fos tot s’esfondraria irremeiablement, tor­naria a deslligar-se de significació, a flotar en la cons­ciència contemplativa d’Argos, que és com havia estat durant anys i anys…

Quan els passos d’Ell ressonaren a prop, Argos ja no deixà de grinyolar, capjup.

-M’has reconegut, Argos? —féu la veu.

I immediatament després de la veu, el gos sentí que uns dits li agafaven la pell flàccida que li penjava de sota la mandíbula estirant-la suaument, li feien aixecar el cap. D’antuvi, del seu antic amo només va veure els ulls, uns ulls que es clavaven en els seus com dos sols obscurs, l’antiga mirada, entenedora i difícil, que comandava i acariciava; després veié el front alt i llis, clivellat per aquelles tres profundes arrugues que li donaven una retirança pètria, el nas recte, d’amples badius, finalment, la boca, grossa, lleugerament caiguda, amb una soledat pròpia, de la qual el somriure de compassió semblava penjar, re­tenir-se. Però quan Ell es féu un xic enrere i Argos pogué veure el rostre total, vast i escrutador, sentí que una esgarrifança de felicitat recorria tots els seus membres. I Argos lladrà.

Argos lladrà una vegada, s’aturà, i reprengué. La mà d’Ell, lenta i amanyagadora, s’esllavissà des de da­munt de les orelles fins al començament de la cua. I Argos lladrà per tercera vegada. Després, esgotat per l’esforç, panteixant, s’adonà vagament que Ell s’aixe­cava i, fent una passa llarga, entrava al casal. Aleshores aclucà els ulls, i enmig de l’abaltiment que l’anava en­vaint, l’eco dels corns es barrejà amb un grall llunyà… Pel cel volava un corb.

[…]

.

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982)

.

Agustí Bartra
Odisseu

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Odisseu. Agustí Bartra

Edició a cura de Sam Abrams

Il·lustracions de J. M. Giménez Botey.

Ed. Proa.  Barcelona, 2008

ISBN: 9788484374558

.

.

.

.