Inici > Ecos de l'Odissea > Sirenes

Sirenes

.

.

.

DAMUNT MON VAIXELL 

Damunt mon vaixell  
l’arc de Sant Martí  
com un gran cinyell.  
Totes les sirenes  
engronxant-se en ell. 

.

Joan Salvat Papasseit

L’irradiador del port i les gavines

.

.

.

.

LES SIRENES

.

«Prop de nosaltres, filles de l’Aqueloo, que corre entre l’Acarnània i l’Etòlia fins a desembocar al Jònic, naixien les Sirenes, amb ales i cossos d’ocells i amb rostres i pits bonics, túrgids, de dona. Al prin­cipi, doncs, nimfes fluvials, torrents i cascades varen contribuir a dis­ciplinar les seves veus, ja des del començament pura harmonia. Ig­noro el motiu que les va dur a la llunyana Creta, a la banda d’Aptera, on varen provocar les Muses en una lluita musical. Victorioses les qui he indicat en darrer lloc, varen arrencar, en puniment, les plomes de les Sirenes i es coronaven amb aquestes despulles. Emplomissades a poc a poc de nou, les Sirenes varen fugir, profundament fe­rides i avergonyides de la derrota, i triaven com a estada el paratge on s’obre, al nostre ponent, l’estret de Sicília. Veïnes d’Escil·la i Caribdis, ignoro el seu nombre. S’apliquen amb tenacitat al cant i duen a les mans, també de dona, delicats instruments de corda, que sospi­to que les han d’engavanyar. Res de comparable a la melodia i a la dolcesa de les seves cançons, a les orelles humanes. Res, però, de més perillós. Qui les escolta oblida deures, família, pàtria, tota rectitud, i corre cap a elles, als prats plens de flors, on troben la mort. Les Sire­nes se’ls mengen i s’asseuen després damunt els blancs ossos. N’hi ha, es diu, a milers. Des d’aquests incòmodes setials, les Sirenes, es­tudioses i dolentes, no es cansen d’afinar les cordes vocals, i les dels aparells. Per què són tan perverses? La maldat és de debò un dels misteris més foscos i tristos del nostre món de tenebror.» Tota aquesta tirallonga va mormolar, sense perdre alè, Arístocles, una mica inebriat, mentre Euforió, que també havia begut un bri de mas­sa, fingia escoltar-lo, tot empassant-se badalls amb entrenat res­pecte.

.

Salvador Espriu

Les Roques, i el mar, el blau

.

.

Salvador Espriu.

Les roques i el mar, el blau.

Edició crítica a cura de Carmina Jori i Carles Miralles.

Centre de documentació i estudi Salvador Espriu.

Edicions 62. Barcelona, 1996.

ISBN: 9788429742008

..

.

 

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: